dimecres, 26 de setembre del 2018

Poemes d'Amor



Autora: Montserrat Abelló.
Editorial: Denes. Col·lecció de Poesia. Edicions de la Guerra. (2010).

Aquest petit llibre és una antologia dels poemes d'una dona extraordinària que va escriure poemes i va viure amb intensitat. La seva valentia la va portar a molts indrets del món i a conèixer moltes cultures i diferents formes de pensar i escriure. Els seus poemes són clars, directes, transparents, amb les paraules justes i precises, sense termes buits ni decoratius, gens  de retòrica. 
La poeta assoleix la síntesi de la seva voluntat del desig amorós, de la passió per viure i de la passió per l'escriptura que atorga la plenitud. És evident la vitalitat de la seva trajectòria viscuda amb consciència, intensitat i lucidesa que encomanen passió per la vida, l'amor i la poesia. També apareix la condició de dona com a valor a defensar, a fer valer el paper de la dona dins d'aquest món mal acostumat al domini de l'home.
Els seus poemes han estat musicats per gent tan gran com Miguel Poveda, Mariona Segarra o Mirna.
El recull de poemes inclou un de 1963, i la resta van de finals de 1980 al 2009, però la seva veu sempre té un caire intimista, amb una recurrent tendència a mostrar l'esperit abatut per l'absència de l'amat i la melangia nocturna. La travessia amorosa és llarga, profunda, incerta i variable.
La tristesa, l'enyorament, l'angoixa, la solitud, el desencís, el record i els desitjos apareixen al llarg dels poc més de seixanta poemes d'aquesta gran escriptora nostra que va morir el 2014. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.
Tots els poemes tenen la màgia de saber entrar dins del cor, però el dedicat al seu pare resulta commovedor.
Un petit en pàgines, però enorme llibre de poemes que he tingut la sort de trobar quasi per atzar. El pròleg de Vinyet Panyella ens presenta l'obra i l'autora com el desig de viure amb intensitat i passió. 
"Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades" 

dimarts, 25 de setembre del 2018

El convoy



Autor: Denis Lapière. Dibuixos: Eduard Torrents.
Norma Editorial. (2015).

Aquesta obra ens parla de l'èxode de moltíssimes persones que van haver de fugir d'Espanya en temps d'una guerra civil que va destrossar persones, famílies, pobles i ciutats. Aquesta marxa forçada no va portar als derrotats a una terra de salvació i de futur, ben al contrari. A França els esperaven uns camps de concentració absolutament inhumans, sense condicions per viure i tancats com si fossin presoners i no refugiats. Fins i tot, algunes persones van ser traslladades des de França als camps d'extermini alemany arran de la invasió de les tropes de Hitler. Els camps es van convertir en una mena de vestíbul del genocidi.
La narració s'inicia en l'any 1975 i és una conversa de la protagonista, Angelita, amb el seu padrastre la que porta  la història al relat de l'infern que van passar els republicans vençuts per les tropes de Franco. El fet d'anar a buscar la seva mare que ha tornat a Barcelona sense dir res a ningú, obre tota la capsa de desgràcies que van patir i la separació forçada dels seus pares a l'entrada del camp de refugiats. Un pare que no vol fugir, una dona que defensa la seva família i una filla atemorida han de creuar els Pirineus per intentar començar una nova vida lluny del que havia estat casa seva.
L'obra també ens parla de la solitud, del fracàs de les relacions de parella, del dol, del pas del temps, de la dificultat d'envellir, de l'intent d'oblidar un passat negre.
Tota la narració està basada en fets reals, alguns d'ells van afectar la mateixa família del dibuixant Torrents. Lapière hi ha construït una narració fluida i àgil que insisteix en la necessitat de sobreviure, de tirar endavant malgrat totes les dificultats.
La il·lustració de Torrents és molt clara, molt ben dibuixada, perfectament estructurada i facilita molt la lectura d'aquesta narració que avança com un tren. 
Una brillant obra sobre una trista realitat que van patir molts dels nostres avis no fa gaires anys. 

dijous, 20 de setembre del 2018

Si no corro, caic.



Autor: Xavier Rubert de Ventós.
Editorial: Empúries Narrativa. (2017).

Aquest curiós llibre és el recull de 160 llibretes que l'autor ha anat guardant en capses. Aquestes llibretes ara han sigut obertes i ens han mostrat pàgines plenes d'apunts al natural presos al llarg de gairebé cinquanta anys. Els textos van ser escrits en circumstàncies molt variades, llocs diferents i estats d'ànim molt distints.
L'autor ens parla sobre temes universals, com els fills, la memòria, la mort, el sexe, el pas del temps, la filosofia, els viatges, la política, les dones o Catalunya que ara mateix també n'és molt d'universal.
L'escriptura és molt directa, com si ens parlés en una sobretaula i ho fa mitjançant aforismes. El text està carregat d'una dosi important d'humor i una càrrega d'ironia considerable. També hi ha de vegades certa desesperança sobre el gènere humà.
El llibre està dividit en divuit capítols, i cadascú d'ells porta a l'inici un dibuix molt simpàtic que no he aconseguit saber si són del mateix autor o del dissenyador de l'edició.
Xavier Rubert de Ventós és filòsof, professor i escriptor. Catedràtic d'Estètica a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i Santayana Fellow de la Universitat de Harvard. Ha fundat l'Institut d'Humanitats de Nova York i el premi europeu Mies Van der Rohe. Autor d'una extensa obra sobre filosofia, ètica i estètica, també ha escrit dos llibres d'aforismes i el seu llibre de memòries.
Ha estat guardonat amb la Lletra d'Or de la literatura catalana, amb la Creu de Sant Jordi i amb els premis Anagrama d'assaig, Josep Pla i Espejo de España.
L'autor defineix aquesta obra com una mena de recull de papers pòstums, que no van ser escrits per ser publicats abans de morir, però les circumstàncies han fet que sortissin abans, i ha estat una sort.
El llibre de llibretes, també és el llibre d'on han nascut tots els altres. Podem trobar entre les seves línies tota la saviesa, la maduresa, la finor i elegància de l'autor que ens parla com si fossin els seus amics. Xavier Rubert de Ventós prefereix el nom de "filosofant" davant del de "filòsof", perquè així la paraula al·ludeix al que fas i no al que ets.
"És dolent no entendre mai res, però és pitjor entendre-ho tot malament"
"Declaració d'amor: aquell moment precís i rar en què el t'estimo molt es queda sense el molt"
"Curar-se vol dir morir més tard"

dimecres, 12 de setembre del 2018

El vendedor de estropajos.



Autor: Fred Vargas. Dibuixos: Edmond Raudoin.
Editorial: Astiberri. (2011).

L'intent d'assassinat  d'una dona de classe alta canvia radicalment la vida d'un sense sostre que intenta sobreviure venent fregalls pels carrers de Paris. Aquest home, trencat i colpejat per la vida al carrer, porta el curiós nom de Pi, segurament perquè la seva mare li va posar Pierre, però una taca de cafè va ocultar la resta de lletres de la seva partida de naixement. L'inspector de policia Adamsberg interroga al nostre protagonista i estableix un diàleg d'amistat que farà que hi col·labori per determinar les característiques del possible homicida.
L'argument d'aquesta obra procedeix de l'adaptació d'un conte de la mateixa escriptora Fred Vargas. A més de mostrar la duresa de la vida al carrer, ens mostra dues coses importants per sobreviure en aquest món sòrdid i solitari. La primera és la invisibilitat d'aquesta gent que fàcilment es confonen amb el mobiliari urbà. La segona la capacitat d'anàlisi i observació que han de tenir aquests desafortunats per preveure situacions que poden ser molt adverses o fins i tot perilloses. Les dues salvaran al nostre protagonista que veu l'intent d'acabar la vida d'una jove amb molts diners.
El blanc i negre que utilitza Raudoin amb força i de forma agressiva ajuda a descriure aquesta dura i fosca realitat i ens mostra l'arquitectura urbana de Paris com si es tractés d'un paisatge dinàmic. Una història humana i sensible que reflexiona sobre la nostra societat, la marginació social i l'existència de diferents mons absolutament llunyans dins d'una mateixa ciutat.
Una obra seria magníficament editada i enquadernada com ens té acostumats Astiberri que acaba amb un bri d'esperança.

dimarts, 4 de setembre del 2018

La gigantesca barba que era el mal.



Autor: Stephen Collins.
Ediciones La Cúpula. (2013).

El món està dividit en dues parts. Una part se'n diu Aquí, l'altra se'n diu Allí. En la primera tot és ordre, uniformitat, disciplina i les coses es desenvolupen de forma absolutament previsible. En la segona regna el caos, el misteri, el desordre i la por. 
El protagonista del relat, Dave, viu a Aquí i treballa en una oficina que de fet ningú sap que produeix. Ell s'encarrega de crear gràfiques que demostren davant de la resta de treballadors que l'empresa va guanyant beneficis. Ho fa de forma regular i eficaç. Quan torna de l'oficina passa el temps escoltant música de forma reiterativa i dibuixant allò que veu per la finestra. La rutina sembla allunyar-lo de pensaments rars i perillosos. Els canvis provoquen terror i malgrat que la vida els axafi ningú a Aquí és capaç de sortir-se del guió preestablert. 
Dave cuida l'ordre perquè l'ordre el cuidi a ell, però de vegades té la sensació que sota la pell de la normalitat i la pulcra realitat s'amaga un món ocult, alguna cosa fora de control.
Un petit pèl de la barba de Dave serà el detonant d'una allau d'esdeveniments que canviaran per un temps el món de Allí i faran aparèixer tota mena de comportaments estranys i reaccions d'agressivitat produïts per la més ancestral por.
L'obra té punts de connexió amb autors com Kafka, Lovecraft i Roald Dahl. És una sàtira plena d'intriga i crítica social. Molts de nosaltres agafem sempre el mateix camí per anar a la feina, ens vestim amb les mateixes robes i mengem els mateixos plats. Sembla que l'inconscient marca els nostres comportaments com si fos una litúrgia.
Aquest còmic dibuixat en negre sobre blanc de forma magistral per Stephen Collins, un jove dibuixant londinenc que col·labora en diaris i revistes, ja ha obtingut l'aprovació entusiasta de la crítica que l'ha definit com un clàssic per al futur.
Potser tota la nostra existència sigui una farsa tant fràgil com descomunal i sembla evident que de vegades un canvi i acceptar aquesta por ens durà a camins nous per explorar. 
Una magnífica obra que ens farà reflexionar si de vegades hem d'atrevir-nos a sortir de la zona de confort per descobrir nous horitzons.