Intercanvi

Autor: Ray Bradbury.

Editorial: Perspectiva Editorial Cultural. Aura Comunicació.

Una altra troballa, a la llibreria de casa, que he tornat a rellegir. Es tracta d'una narració curta del mestre Bradbury que va escriure més de trenta llibres i més de sis-centes narracions curtes, i que es considera un dels pares de la ciència-ficció per obres com "Fahrenheit 451", "Mart" i especialment per "Cròniques marcianes". Bradbury va escriure a més obres de teatre, guions de televisió per a l'adaptació d'alguns dels seus contes, consultor artístic i fins i tot realitzador d'un curt d'animació. Va rebre molts premis als Estats Units per la seva dilatada obra.

Aquest llibre és una invitació molt tendra a la lectura, al fet de llegir i entrar dins d'altres mons continguts a l'interior de cada llibre. És un llibre de fàcil lectura i to amable que descriu molt bé el món de les biblioteques. Per aquesta raó va ser un regal del Servei de Biblioteques de la Diputació als seus usuaris més habituals.

El llibre de poc menys de cinquanta pàgines compta amb l'afegit d'unes il·lustracions molt maques fetes a llapis per l'artista d'Ohio, Philip Stanton que actualment resideix a Barcelona i dóna classes a l'Escola Eina.

Un llibre petit, però molt interessant. Una invitació a llegir.

Martha i Alan

Autor: Emmanuel Guibert.

Editorial: Publicaciones y Ediciones Salamandra. (2018).

Aquesta obra ens presenta un altre fragment de la vida d'Alan Ingram Cope, l'amic nord-americà de l'autor que després de ser soldat es va retirar a França. Allà va conèixer Guibert que era trenta anys més jove que ell, i que ja anteriorment ens havia parlat anteriorment d'ell en dues obres magnífiques també, "La guerra de Alan", i "La infancia de Alan". 

En aquest relat ens parla del seu primer amor amb una nena companya d'escola, la Martha Marshall.

És una història d'amor, però sense ser romàntica. L'autor manté un cert distanciament, però alhora és emotiu i sensible. Ens presenta al seu estimat amic com una persona normal, amb la seva humanitat plena d'encerts, pors i dubtes. Resulta molt senzill, identificar-se amb el personatge central. Tots som una mica com ell. La narració respira nostàlgia, tristor i melangia. De vegades les coses semblen inevitables i no hi ha manera de canviar-les.

El dibuix és impressionant i fa servir fotografies com a fons de les escenes, especialment les urbanes. Això ja ho feia en les anteriors parts de la vida d'Alan, però en aquesta tota l'obra és en color, en contra de les altres que el color servia per destacar el present sobre el passat, que era en blanc i negre.

Els colors que fa servir en aquesta obra li donen a la narració un to irreal proper a la imatge dels records. Fa servir il·lustracions a doble pàgina i així alenteix la contemplació de l'obra. 

Els personatges es mouen en l'Amèrica de la Gran depressió i tots els dibuixos responen a la realitat d'aquell moment. L'autor va comptar amb moltíssima documentació i això es nota en totes les il·lustracions. 

Guibert demostra de forma rotunda que a més de ser un dibuixant brillant, és un escriptor molt bo. Àmpliament premiat i amb un èxit davant dels lectors i la premsa, Guibert és considerat un dels millors autors dels darrers trenta anys a tot el món. No deixeu de llegir una altra de les seves millors obres, "El fotògraf", en tres volums.

Un còmic magnífic que em farà sens dubte tornar a buscar les altres dues obres sobre la vida de l'estimat Alan. Bocabadat vaig quedar mirant els dibuixos, emocionat en llegir la narració. Brutal, com diu aquell senyor musculat de les cuines. No us perdeu la vida d'Alan.

Los puentes de Moscú.

Autor: Alfonso Zapico. 

Astiberri Ediciones. (2018).

L'autor entén perfectament que a algú no li pugui agradar la narració quan parla d'un tema com aquest, malgrat que l'objectivitat és un dels motors per descriure el conflicte. De totes maneres com diu el mateix Muguruza: "Ya se puede hablar sin que cada palabra pese una tonelada".

L'obra ens descriu la trobada entre Eduardo Madina i Fermín Muguruza. A l'inici de la narració, veiem l'origen dels dos protagonistes i la seva forma de veure la terra, el País Basc. Madina, secretari general del Grup Parlamentari socialista (2009-2014) que va ser objecte d'un atemptat (2002) que li va produir l'amputació d'una cama, parla amb Muguruza, cantant i líder de Kortatu i posteriorment Negu Gorriak, un dels principals activistes bascos per a l'autogestió d'Euskal Herria. 

La conversa entre els dos resulta apassionant per la valentia dels dos personatges, el primer un socialista que disculpa la seva pèrdua mirant de trobar la pau i l'altre un abertzale que en aquells moments difícils va demanar l'aturada de les armes en un conflicte enquistat, ple d'odi per les dues bandes i tan cruel en els seus petits detalls, i tan dolorós en els seus silencis. Dues persones que busquen el diàleg, tan senzill i tan important.

No és una obra que parli sobre ETA i els GAL, però evidentment apareixen en la narració del conflicte. És  una obra que ens parla sobretot de l'absurditat d'una guerra.

Zapico es converteix en un narrador objectiu d'una trobada que va tenir origen en una entrevista que va realitzar Madina a Muguruza sobre temes musicals, un punt de trobada molt fort entre els dos.

Zapico fa una magnífica narració, però a més amb el seu estil particular i fresc de dibuix ens presenta molt fidelment als protagonistes, i a tota l'ambientació urbana que els envolta, demostrant una documentació exhaustiva. L'autor, que ja es considera dibuixant de conflictes, ha publicat "Café Budapest", "Dublinés" i la trilogia encara incompleta "La balada del Norte".

Una brillant obra que fa tan sols uns anys hagués estat impossible de publicar, que demostra que el còmic pot ser una potent eina per explicar la realitat, encara que aquesta sigui crua i salvatge. La publicació de "Los puentes de Moscú" ens diu que alguna cosa està canviant cap a millor. 

L'edició del còmic per Astiberri, que ja és l'editorial on sempre publica Zapico, és molt cuidada en tots els detalls, enquadernació, tapes, paper, i ja s'ha publicat també en eusquera.

Quan parlem de "Moscú" no parlem de la ciutat Russa, parlem d'una part d'un barri del centre de Bilbo.

Tant de bo aquesta obra serveixi per aixecar ponts. Desgraciadament, els ponts són sempre el primer objectiu militar per aïllar l'enemic.

Estimats LLuc i Joana. Contes des de la presó.

Autor: Oriol Junqueras.

Editorial Sàpiens. (2017).

Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens, va rebre de la Neus Bramona, l'esposa de l'Oriol Junqueras, desenes de cartes que l'Oriol havia enviat al seus fill, el Lluc, i a la seva filla, la Joana, des de les presons d'Estremera i Lledoners. Eren unes cartes escrites a mà, molt sentides, i a la vegada molt didàctiques, plenes de dibuixos i diagrames. El contingut eren contes d'enorme tendresa d'un home, injustament tancat a la presó, que escriu als seus fills de tres i cinc, molt propers emocionalment, però des de la distància física que provoca el tancament.

L'Oriol Junqueras va ser un dels primers col·laboradors de Sàpiens, i ja era un historiador apassionat pel relat de la nostra història. El llibre ha estat editat, dissenyat, corregit i il·lustrat de forma altruista. Els tretze il·lustradors: Filo, Pepe Serra, Pol Cunyat, Xavier Mula, Anna Grimal, Albert Pinilla, Cristina Losantos, Jordi Sunyer, Neruuu, Marta Casals, Bernat Muntés, Trepax i Elle, han participat de forma desinteressada i eren molt més els que volien participar d'aquesta iniciativa.

Dotze contes, plens d'amor, respecte i saviesa. Alguns d'ells propers a la biologia, l'astronomia i altres a la història antiga i a la geografia. Relats curts per als seus nens petits, que ja és hora que tornin a tenir al seu pare a casa, com la resta de presoners i presoneres polítics que l'estat espanyol ha condemnat a una presó preventiva injusta, irracional, que només es pot entendre per venjança. 

Una obra única, valuosa i que no s'hauria d'haver escrit mai des d'una presó.

Una infinitat d'abraçades, Lluc i Joana.

Aquest llibre me'l va regalar el meu amic David Ricart, amic personal de l'Oriol i l'alcalde de Vallromanes.

Tot sembla tan senzill

Autor: Montserrat Abelló. Música: Celeste Alías.

Editorial: Fonoll. Col·lecció Joan Duch. (2016).

Ho reconec. No fa gaire temps que vaig descobrir a la Montserrat. Per aquelles coses de la vida no havia tingut el plaer de llegir la seva poesia, clara, directa, sense artefactes ni pompositat artificial.

Fa uns mesos vaig comentar una altra de les seves obres, Poemes d'Amor, i ja vaig destacar la seva poesia i el caràcter  de l'escriptora com a dona valenta i precursora del feminisme. 

Aquesta obra, magníficament editada, amb una presentació cuidada, amb un disseny de les pàgines modern i estilitzat, i unes il·lustracions de Txema Rico molt originals, té al final del llibre una sorpresa molt agradable. Es tracta d'un CD amb els poemes de la Montserrat musicats per la cantant Celeste Alías que també ha col·laborat en la tria dels poemes d'aquest llibre. La jove cantant s'ha acompanyat del guitarrista Santi Careta, el contrabaixista David Mengual i el bateria Oriol Roca, i l'ajut de tres poetesses Meritxell Cucurella-Jorba, Sònia Moya i Laia Noguera que reciten els poemes.

El text del llibre està organitzat en quatre blocs: "Com si ens hi anés la vida", "Canten les Dones", "Són paraules que m'emprovo" i "Aquest Amor tan persistent". El disc conté 19 temes musicals brillants i ben recitats.

Tota l'obra respira aquesta senzilla  tendresa de l'autora, i resulta un plaer dolç la seva lectura i escolta.