Crónicas de juventud

 

Autor: Guy Delisle.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2021).

Ja fa cinc anys que vàrem comentar una altra obra d'aquest autor quebequès, es tractava de Escapar. Historia de un rehén. En aquesta ocasió no fa referència als seus viatges pel món, ni tracta un tema de ficció, en aquest còmic l'autor relata els tres anys que va treballar en una fàbrica gegantina de paper a la seva ciutat de naixement. Van ser tres estius que hi ha va fer de peó mentre cursava els seus estudis d'art. Al llarg de les pàgines van apareixent tots els seus companys de feina, personatges molt variats, des dels treballadors ocasionals com ell, a persones que quasi formaven part de les parets de l'edifici. Tots ells retratats amb tendresa  i agraint l'aprenentatge que va adquirir aquells estius per sobreviure entre les bobines de milers de quilos de paper. També fa atenció especial en el perill de treballar amb aquests monstres d'acer i la pèrdua d'atenció que provoca les tasques repetitives. Hi ha una descripció de molts dels mecanismes i màquines que formaven part del seu entorn, de les estratègies i trucs per fer-ho tot més suportable i del pas de les hores, de vegades infinitament lent. La fàbrica és ja de per si un altre personatge de l'obra.

Amb facilitat, les tímides primeres passes del personatge ens portaran records dels nostres inicis en el món laboral, ja sigui en una fàbrica, en un taller o en una cuina. El difícil aprenentatge dels primers dies acostuma a deixar pas a estades més tranquil·les i fins i tot amb moments divertits.

Guy Delisle construeix un relat delicat i tendre, que sembla enyorar aquest periode tant explosiu com és la joventut. Una obra amable que es llegeix amb un somriure.

Los ángeles de Auschwitz

 

Autor: Stephen Desberg. Dibuixos: Emilio Van Der Zuiden.

Norma Editorial. (2021).

És una obra més que tracta l'holocaust nazi i la mort de milers de jueus, si, però apareix un element que distorsiona el tractament habitual del tema i la reacció dels protagonistes. Aquest n'és la presència de la religió i dels àngels protectors en els quals, el protagonista creu de forma decidida, no per protegir-los i treure'ls del camp d'extermini, ben al contrari, perquè en el més allà hi hauran pres bona nota del comportament de cada persona. Aquesta creença cega dóna un estímul i un raig d'esperança als presoners, i per contra crea un neguit als soldats alemanys, en especial al comandament del camp que vol veure dits àngels amb els seus ulls.

Apareixen a les pàgines d'aquest còmic, la vergonya, la solitud, l'odi, la crueltat sàdica, però també l'amor, l'esperança, i el sentiment familiar i de grup davant d'una realitat monstruosa. També són presents els records i l'enyorança de tot allò que desapareix en un no res per una condemna irracional, malaltissa i patològica del Tercer Reich alemany.

La narració és de l'escriptor i guionista alemany Desberg. Àgil i clara, potser li falta una mica més d'extensió per perfilar més alguns personatges i arribar al final de forma més relaxada, però aconsegueix perfectament l'objectiu, donar una volta més de caragol un tema força exposat a tots els mitjans.

El dibuix del belga Van Der Zuiden és molt acolorit i viu, amb bona definició de les persones i l'entorn, i lluny de la negror de l'horror. Possiblement, això provoca que l'obra tingui cert aire de redempció, de salvació de les persones, d'alliberament de les ànimes. Malgrat l'extermini, al final hi ha un Cel i un Déu. A alguna cosa et deus agafar quan tot desapareix de forma nauseabunda.

Una obra interessant amb aquest canvi d'orientació narratiu que ocasiona una bona i atenta lectura.

Esperant el núvol

Autor: Marc Vicens.

Editorial: Edicions Vitel·la i Universitat de Girona. (2021).

Un còmic necessari. Amb un dibuix que treballa com a eina de la difusió  d'un tema poc conegut i gens difós pels mitjans com és el dels camps de refugiats sahrauís. Aquests campaments van ser creats l'any 1975 a la part més inhòspita del desert del Sàhara Algerià. A aquesta part del desert, pedregosa, seca i dura se l'anomena "Hamada". Als països àrabs per desitjar que algú vagi a l'infern, l'envien a la "Hamada". Dues generacions de sahrauís hi han nascut i crescut en aquests campaments en els quals actualment viuen com poden, unes dues-centes mil persones. Són els camps de Tindouf, Rabuni, Al-Aaiun, Ausero, Smara, Bojador i Dakhla.

Des del 1976, quan Marroc s'annexiona el territori amb la força de les armes, el Sàhara queda dividit per un mur de dos mil quilòmetres de llargada, tres d'alçada i amb cada cinc quilòmetres una fortificació, defensat per més de cent mil soldats marroquins. A una banda el Marroc disposa de la sortida al mar, els pobles de la costa, els bancs de pesca, els dipòsits de fosfats i una sortida a l'exterior; a l'altra banda l'anomenada "zona alliberada", un desert àrid entre el mur i l'enemiga Mauritània. Un espai infectat de mines antipersones i que els membres del Front Polisario tracten de defensar. Una lluita desigual i cruel.

El còmic ens detalla les construccions, els menjars, els tes, els animals, la forma de vestir i viure, els comerços que han anat sorgint amb aquesta vida plena de sentiment de provisionalitat.

Un conflicte que sembla oblidat i que part dels estats europeus nega la seva existència i fins i tot nega la identitat del poble sahrauí. 

"El poble sahrauí viu en una espera infinita, amb el neguit dels canvis que han de permetre que pugui tornar als territoris ocupats, a casa seva després de més de quaranta anys d'exili i esperança. La seva voluntat és deixar de ser una societat estancada, abandonada al seu destí en un dels llocs més durs de viure a la Terra, i poder refer-se com a poble que, en definitiva, vol tornar a ser com haurien de ser tots els pobles, Lliures."

Com qui espera un núvol que porta la pluja, una pluja necessària per a un poble que ha hagut de viure en la "Hamada".

Una obra escrita per Marc Vicens que acompanya a un grup de professors, tres antropòlegs i tres arqueòlegs, en el seu viatge als campaments. La Universitat de Girona fa vint anys que col·labora amb diferents projectes amb el poble sahrauí.

Buenos días tristeza

 

Autor: Frédéric Rébéna.

Editorial: Planeta Cómic. (2020).

Una meravella. Si penseu que això és una pura adaptació de l'extraordinària obra de Françoise Sagan que va originar la mítica pel·lícula dirigida per Otto Preminger, veureu després de la seva lectura, que és molt més i amb la mateixa o més intensitat.

Aquí la protagonista, Cécile, no és rossa com la icònica Jean Seberg, i el semblant dels altres protagonistes, Raymond, Elsa i la freda Anne, no tenen res a veure amb la imatge de David Niven, Mylène Demongeot i Deborah Kerr.

Sagan va escriure aquesta novel·la només amb un any més que la seva protagonista, divuit. Va ser la seva primera obra, un enorme èxit de vendes i va originar un escàndol important a la França de 1954. 

A la introducció del còmic podem llegir un text de l'escriptor Frédéric Beigbeder que malgrat la por inicial d'una adaptació com aquesta, destaca que Françoise Sagan estaria encantada perquè Rébéna sacseja l'obra, la desperta, i li dóna joventut des d'un atreviment propi dels personatges.

A les pàgines trobarem l'extraordinària casa a la vora del mar, les festes luxoses, els cotxes descapotables, la calor intensa, el soroll de les cigales, el xampany, el vi rosat, el plaer d'estirar-se al sol, i per sobre de tot, la sexualitat, la seducció i els embolics sentimentals, i per descomptat, un final a l'alçada de la narració. De vegades hem de triar entre la felicitat i el plaer.

El dibuix de Rébéna és enèrgic, ple de color, que sembla que descarti els detalls no fonamentals per concentrar-se en l'essencial, amb alguna semblança a Guido Crepax.

Un brillant conte eròtic ple de màgia. Un deliciós i bonic sacrilegi aquesta perversa adaptació d'una obra clàssica que torna a viure amb força. Al final de l'entrada veieu una foto de Sagan i una amiga. Tota una mirada.