Nagori. La nostalgia por la estación que termina

 

Autora: Ryoko Sekiguchi.

Editorial Periférica. (2023).

Un altre llibre japonès, sí, en portem uns quants, sí també, però cadascú d'ells és una petita i gran joia.

L'autora ens fa pensar i reflexionar sobre la relació de les diferents estacions de l'any i de l'entorn variable de la naturalesa, i com aquestes ens influeixen a nosaltres. Aquest viatge ens fa passar per la gastronomia, l'art, la poesia, i la saviesa d'una cultura rica i mil·lenària com la del Japó.

Nagori és la nostàlgia de la separació i, en particular, la nostàlgia de l'estació que termina, que ens deixa, i que per desgràcia nostra queda endarrere. També a l'estacionalitat de molts aliments que haurem d'esperar un any per tornar a gaudir-los amb la mateixa intensitat.

Tot a la natura té tres etapes diferenciades per descriure en quin estat de l'estacionalitat es troba: "Hashiri" equivalent als primers fruits, "Sakari" és la plena temporada, i "Nagori" és el final de temporada i la nostàlgia per l'estació que acaba. Possiblement, els fruits "Nagori" no siguin tan sucosos com els "Sakari", ni tan turgents com el "Hashiri", però han guanyat en profunditat i gravetat.

"Nagori" és així mateix l'atmosfera d'alguna cosa que ja no existeix com la d'una casa que evoca el recors d'aquells que la van habitar, o el record d'una persona o d'un objecte que ja no hi és. N'és el moment del comiat, el moment del desig de què allò torni.

L'autora, nascuda a Tòquio l'any 1970, viu a París des de fa vint anys, a més de ser traductora i crítica gastronòmica, ha publicat diferents llibres sobre el gust, i la relació entre la literatura i la cuina. Amb aquesta obra que avui comentem va guanyar el "Coup de Coeur" del jurat del "Premi Rungis des Gourmets", i el "Premi Mange Livre".

A les darreres pàgines comenta el plaer i la llibertat que va gaudir amb una beca d'any que va passar a Villa Medici, al costat de Roma, on va confeccionar "El sopar dels cent ingredients".

Acabem l'entrada del blog amb unes línies de l'autora: "Per una vegada, volia escriure un llibre sobre la vida. O sobre la mort que és la continuïtat de la vida. Sobre les morts que cohabiten amb la vida. En efecte, això són les estacions: morts o desaparicions successives que donen pas a altres vides, però que un bon dia tornen. Fins que a nosaltres ens toqui obrir definitivament la darrera porta de la vida".

Tornarem a viure una altra primavera?

La carrera del siglo

 

Guió: Kid Toussaint. Dibuixos: José Luis Munuera.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El més curiós d'aquesta delirant història és que va passar a la realitat el trenta d'agost l'any 1904. Eren els tercers Jocs Olímpics, i als carrers de Saint Louis (Missouri). Es va disputar la marató més lenta i fraudulenta de tots els temps. Amb un crono ridícul de quasi tres hores i mitja, on només van acabar catorze corredors dels trenta-dos inicials, unes temperatures de trenta graus, i un recorregut mal senyalitzat que va fer perdre més d'un esportista i també permetre més d'una irregularitat. Tot un deliri que la història olímpica ha volgut oblidar.

A tot aquest desgavell s'ha d'afegir el primer cas de dopatge, un corredor que va fer part del recorregut en cotxe, els primers atletes africans que s'havien apropat després de l'Exposició Universal que s'havia fet a pocs quilòmetres, un corredor cubà vestit de carrer, atletes perduts en recorreguts equivocats...

Sembla exagerat, però va passar.

El còmic és breu, no arriba a les cent pàgines, la narració del guionista belga incideix en la comicitat de la història i fa recordar aquella sèrie de dibuixos animats de Hanna-Barbera: "Los autos locos", que estava inspirada en la pel·lícula de Blake Edwards: "La carrera del siglo". És a dir, una sèrie de despropòsits un darrere de l'altre. Només entra en el perfil humà dels cinc corredors que poden aspirar a arribar com a guanyadors: "Andarín" Carvajal, Fred Lorz, Len Taunyane, Jan Mashiani i Thomas Hicks.

El dibuixant Munuera amb el seu estil personal amb alguns tocs caricaturescs, ja el vam poder gaudir fa uns anys amb les brillants obres: Bartleby, el escribiente, i Cuento de Navidad. Aquesta vegada té la col·laboració del colorista Sergio Román (Sedyas), un dibuixant de Baracaldo molt potent.

Un còmic divertit amb un dibuix i color de primeríssim nivell. 

María. La Jabalina

 

Guió: Miguel Ángel Giner Bou. Dibuixos: Cristina Durán.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2023).

María Pérez Lacruz, coneguda com a María La Jabalina, va ser una de les moltes dones assassinades pel franquisme l'any 1942, amb només vint-i-cinc anys. Va ser afusellada al Terrer, el tristament conegut mur al poble de Paterna. 

Aquesta noia, nascuda al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt, respirava l'ambient de la lluita obrera. Quan van començar els primers enfrontaments del que seria després la Guerra Civil, la Maria es va allistar com a miliciana amb divuit anys a "La Columna de Ferro", on va ser infermera. Al cap de poques setmanes va caura ferida. 

A la cruel posguerra, va ser delatada i la repressió va caure sobre ella de manera salvatge. Detinguda i acusada de forma injusta i matussera, només amb testimonis falsos obtinguts sota tortures de companys i invencions absurdes, que la van dur a la presó i més tard a ser afusellada.

El còmic respon a reviure moltes històries silenciades de dones que van lluitar per la pau i la llibertat, a més de satisfer el desig de la família perquè aquesta injustícia no caigui en l'oblit. 

Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou van guanyar el "Premi Nacional del Còmic" l'any 2018 per la seva obra "El día 3". Sorprèn el dibuix de la Cristina, allunyat del realisme, amb unes línies geomètriques gruixudes, i colors plans que es van enfosquint tal com avancen els dramàtics esdeveniments. Aquest còmic és una obra molt ben documentada, per molt experts i historiadors, i l'ajut inestimable de la família de la Maria. Aquesta parella d'autors, també parella sentimental, sempre preocupats pels temes socials, ja ens va fer reflexionar fa uns anys amb: Cuando no sabes qué decir, una curiosa immersió en les relacions socials i els nostres passats personals.

Per tancar l'entrada deixarem el comentari del mestre Paco Roca que apareix a la contraportada de la magnífica edició d'Astiberri. Una editorial imprescindible en el món del còmic en aquest país.

"Les ferides no es curen soles senzillament evitant parlar d'elles. Es tanquen amb la reflexió, el debat, amb els relats i les vinyetes com aquest que han fet la Cristina i el Miguel Ángel, un magnífic exercici de Memòria que dona veu a una part de la nostra història".

El señor de las Moscas

 

Autora: Aimée de Jongh.

Alianza Editorial. (2024).

Aquesta jove autora holandesa ja és una de les referències habituals del blog. Ja hem comentat tres obres d'ella: La obsolescencia programada de nuestros sentimientos, Días de arena, i El regreso del halcón abejero. La primera amb el bon guionista Zidrou, les altres dues com a autora completa, però totes quatre magnífiques obres.

"El Señor de las Moscas", obra ja clàssica de William Golding que data de l'any 1954, ha estat adaptada al gènere del còmic per la mateixa autora, i ho ha fet de forma que la narració mantingui el ritme i l'interès, malgrat la seva durada de tres-centes cinquanta pàgines que passen volant.

L'argument ens narra com una trentena de nois són els únics supervivents d'un accident aeri on moren tots els adults. Una vegada arribats a una illa als Mars del Sud, hauran de plantejar-se com sobreviure i com s'organitzaran per a tot, on dormir, què menjar, com protegir-se davant de possibles agressions del desconegut, com és el lloc on han anat a parar. De seguida i de forma trista i inevitable apareixeran grups i dos líders enfrontats. Dins del grup queden representats moltes formes de pensar i viure: Piggy, un noi grassonet, asmàtic i amb ulleres, és la sensatesa i el sentit comú; Ralph, és el defensor de l'ordre i la civilització; Jack és el salvatge i lluitador pel poder; Roger és el sadisme i la crueltat; Simon és la bondat de la naturalesa. Tots ells jugaran un paper important en aquesta nova societat que s'haurà d'enfrontar a reptes impensables per a uns nens que han perdut tots els referents de les seves vides anteriors. L'aventura tindrà els seus perills.

L'escriptor William Golding abans de ser escriptor va ser actor, mariner, músic i mestre d'escola. Aquesta va ser la seva primera novel·la que va poder publicar després que li tanquessin moltes portes. Una vegada publicada va ser un èxit absolut i va ser portada al cinema per Peter Brook. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any 1983.

Aimée de Jongh crea un entorn de naturalesa amb una frescor salvatge, ple de misteri i màgia. Les platges paradisíaques es combinen amb una selva verda que és refugi i temor a la vegada. Els colors i les llums del còmic són esplèndids. 

Com ens té acostumats, aquesta autora et fa passar una bona estona i et fa reflexionar al voltant de la naturalesa humana, el sentit de la llibertat, i la perversió del poder. Ja veureu que fins i tot partint de zero, les coses s'acaben espatllant. Som així d'inútils.

Un nou país més enllà de la finestra

 

Autor: Theodor Kallifatides.

Editorial: Galàxia Gutenberg. (2023).

Malgrat que la fotografia que encapçala l'entrada mostra el llibre en castellà, vaig tenir la sort de poder gaudir d'ell en català per la bona feina de la Galàxia Gutenberg. Una bonica sorpresa. Vaig trobar aquest petit llibre de poc més de cent pàgines entre altres a la llibreria de casa. No en tinc idea com va arribar a casa. El vaig començar a llegir, i no vaig parar fins a la darrera pàgina en poques hores. Directe, contundent, però humà, càlid i amb el seu toc d'humor. Aquest autor que va néixer a Grècia el 1938, i va emigrar a Suècia l'any 1964, ha publicat més de quaranta llibres de ficció, assaig, teatre i poesia, que s'han traduït a molts idiomes. També ha escrit guions per al cinema, i ha dirigit una pel·lícula. Escriu tant en suec com en grec. Ha rebut nombrosos premis internacionals.

En aquest personal llibre, Kallifatides ens parla dels seus orígens grecs i la persona en què s'ha convertit després de dècades de viure a Suècia. Els habituals temes de les seves novel·les també apareixen en aquest: l'emigració, el sentit de pertinença, l'amor i la identitat. 

Un llibre que és una mena de conversa amb algú molt proper que t'explica el que sent, en veu baixa, sense cridòria, amb sentiment. Tanquem l'entrada amb dos curts fragments, uns dels molts que em van agradar.

"Els amics dels nostres anys d'infantesa posseeixen un mirall en el qual contemplem algú que no és nosaltres. Igualment, també pot revelar que els nostres records són preparats, que recordem coses que no van existir, paraules que no es van pronunciar".

"Les emocions també tenen el seu ritme. L'amor és acceleració. Com córrer cent metres. Quan talles la cinta pots trobar la calma. La soledat és maratoniana. Va a poc a poc, no es precipita, cada passa costa cada vegada més i quan arribes a terme no és la fi sinó el començament".

"Hauríem pogut parlar fins a la matinada sense posar-nos d'acord, una cosa que sovint significa que tothom té raó".

Una vegada trobat aquest escriptor que desconeixia absolutament, és qüestió de cercar alguna altra obra seva. En té moltes. A la mateixa editorial en podem trobar cinc més. En aquesta obra la traducció del grec modern és de Montserrat Camps.

Territorio

 

Guió: David Muñoz. Dibuixos: Miguel Robledo.

Editorial Astiberri. (2024).

Una obra una mica inquietant. La Terra ha estat envaïda per uns extraterrestres amb aspecte d'armadillos, aquests animalets que es protegeixen formant una bola com els eriçons. Malgrat l'atac de l'exterior, els exèrcits dels humans els aconsegueixen doblegar i envair el seu planeta on acaben amb el 70% de la seva població amb explosions atòmiques. El seu planeta es converteix amb una colònia dominada pels militars i d'on extreuen minerals i recursos naturals.

La narració té dos vessants molt marcats: una és la relació entre el capità Noguera i el soldat Castro. Noguera haurà de decidir entre la venjança o l'oblit de l'episodi d'assetjament que va patir a l'institut a mans del soldat que ara té sota les seves ordres; l'altra és l'abús de poder i el terror imposat als extraterrestres al seu planeta. La semblança d'extermini i esclavatge a conflictes actuals com el genocidi dels Palestins a la Franja de Gaza posen els pèls de punta. La justificació de la guerra amb discursos d'odi fonamentats en mentides, també té el paral·lelisme en com explicar els fenòmens de l'assetjament o el maltractament i humiliació als dominats. L'horror de la guerra queda molt palès en el patiment dels armadillos que demanen inútilment la pau. Malauradament, tot sona massa proper a la realitat.

El guionista David Muñoz, amb una obra molt important a la seva esquena ja va publicar una obra parlant de l'assetjament des de les seves experiències pròpies on va patir aquest assetjament a l'escola. D'aquest prolífic autor ja hem pogut comentar tres molt bones obres: 15, Monstruo, i Infectado.

Miguel Robledo mostra en el que és el seu primer còmic llarg, un enorme ventall de solucions a l'hora de dibuixar naus, maquinària, i paisatges d'aquest cruel futur.

Una obra arriscada que parla de temes molt complicats, i que no deixa als terrestres en un bon lloc. Una humanitat gens humana.

El abismo del olvido

 

Guió: Rodrigo Terrasa i Paco Roca. Dibuixos: Paco Roca.

Editorial Astiberri. Col·lecció: Sillón Orejero. (2023)

El 14 de setembre de 1940, 532 dies després del final de la Guerra Civil Espanyola, José Celda va ser afusellat pel règim franquista al costat d'onze homes més al mur del darrere del cementiri de Paterna, a València, i enterrats tots ells en una fosa comuna. Setanta anys més tard, i després d'una llarga i dura travessia pel costat fosc i tortuós d'un país acomplexat pel seu passat, Pepica, la filla de José, una senyora gran amb vuitanta anys que tenia vuit anys quan van matar al seu pare, aconsegueix per fi localitzar i recuperar les seves restes per restaurar la seva dignitat. En aquesta batalla per no oblidar, el paper de Leoncio Badia resulta definitiu, un jove republicà que va ser condemnat a treballar com a enterramorts en el seu poble en aquells anys negres i cruels.

Paco Roca és un autor valencià consagrat, amb una carrera plena d'èxits i premis, i considerat un artista internacional destacat. En aquesta obra manté el seu estil net, pulcre, equilibrat, descendent de l'antiga línia clara valenciana, i amb un ús dels colors que encara dona més força als moments més emocionants i dramàtics. La presència dels difunts com si fossin translúcids és sorprenent i efectiva.

D'aquest brillantíssim autor ja hem comentat: Los surcos del azar, Las calles de arena, la magnífica: La casa, i la tendre :Regreso al Edén, totes quatre, obres imprescindibles per conèixer el còmic nacional de primer nivell.

Una obra valenta, decidida, compromesa, que ens ensenya que lluitar per la memòria històrica és fonamental per no cometre les mateixes errades que el feixisme sempre ha tractat d'oblidar. Exhumar les tombes comunes no és remoure el passat, és aprendre del passat. No és revengisme, és recuperar la dignitat de les persones enterrades com si fossin animals. Tres-centes pàgines d'emocions.

Un còmic emotiu, però contundent i molt ben documentat per la feina del periodista valencià Rodrigo Terrasa, que curiosament és un especialista en esports, concretament de bàsquet, i treballa des de fa vint-i-dos anys al diari "El Mundo".

Una altra meravella de Paco Roca.