Ulises don nadie

 

Guió: Gérard Mordillat. Dibuixos: Sébastien Gnaedig.

Editorial: Garbuix Books. (2023).

Aquesta obra relata una història de ficció, però que té molt de realitat, d'una realitat aterridora, una realitat en què un actor per la seva condició de saber connectar amb el públic, acaba sent un polític populista. En aquest cas, és Ulisses, un actor en hores baixes que acaba fent de pallasso en una emissora de ràdio de la qual surt despatxat després d'una trista intervenció. Abandonat i oblidat per companys i amb amics poc solvents, es veu ficat en un túnel sense sortida. Sense feina, sense atur i sense diners. És aleshores quan apareix un excompany seu de la ràdio que ara es dedica a la comunicació que li planteja una nova alternativa, però serà una sortida que si bé li solucionarà el tema econòmic, el farà trencar amb tot el seu passat i idees, i passar a pertànyer al PFF, el Partit Feixista Francès. Un salt arriscat i sense tornada enrere.

Mordillat, és un autor parisenc amb setanta-quatre anys que ha escrit una quarantena de llibres entre poesia, novel·les, assajos, i ha dirigit una vintena de pel·lícules. El seu guió és punyent i àcid per descriure una veritat incòmoda, i que succeeix en tots els àmbits de govern. L'autor reconeix que el missatge social ha desaparegut moltíssim del cinema, i que el còmic és una bona via encara per lluitar per la justícia social i contra el feixisme.

El dibuix de Gnaedig és senzill, efectiu, sense gaires detalls, sembla ser una pura eina per transmetre el missatge de Mordillat. Ulisses és una figura universal, podria ser qualsevol perdedor que busca refugi on li donen. Les imatges urbanes són apunts que va fer el dibuixant de la ciutat de Le Havre. Gnaedig ha fet molts papers en l'edició de còmics i ara és el director editorial de "Futuropolis", editorial on es va publicar a França aquesta obra.

El color el posen Francesca i Christian Durieux.

Un còmic carregat de cert to d'humor negre, cru i punyent, que fa vertigen per les semblances no casuals amb episodis pròxims i reals. El riure es congelarà amb facilitat.

El pintor forajido

 

Autor: Frantz Duchazeau.

Editorial. Ponent Mon. (2021).

Aquest còmic, que pot semblar una invenció de l'autor, està basada en la història del pintor francès Lazare Bruandet, que malgrat no sigui gaire conegut, té quadres exposats al museu del Louvre. Aquest artista va ser un pintor que es va dedicar a posar als seus quadres aquells paisatges que podia veure al seu entorn rural. Aquests paisatges tranquils i plens d'harmonia contrastaven amb la vida plena de crits, baralles i caos. L'obra ens mostra l'inici dels temps de terror i canvis que va ocorre l'any1793 amb la Revolució Francesa i la mort a la guillotina de Lluís XVI a París. De fet, el còmic ens mostra especialment els efectes de la revolució no a la capital, sinó als petits pobles, i destaca la dificultat d'aturar l'espiral de venjances i odi que fa impossible saber on és la justícia.

Resulta difícil empatitzar amb el protagonista, un personatge xulesc, violent, alcohòlic, que mou l'espasa com si fos el pinzell, i que lluita contra la consideració del que és art i que no dictada pel Saló de París.

El dibuix de Duchazeau és fresc, molt àgil i dinàmic que gaudeix amb les coreografies a les lluites d'espases, però també resulta efectiu per descriure espais, especialment nocturns. Semblava inevitable que l'autor francès es dediqués a dibuixar còmics pel fet d'haver nascut a Angoulême. Hi ha llocs que marquen destins. El color el posa Drac (Pascale Wallet).

La narració és fluida, malgrat que de vegades les frases que diu el protagonista semblen una mica massa forçats, un pèl impostats. L'obra m'ha interessat personalment per la descripció dels dies posteriors a un esdeveniment que va canviar tota una època, i que la cruesa, animalitat i ràbia de moltes persones es va disparar sense aturador. A les guerres tots acaben perdent, uns més, altres menys.

Una sed de venganza justificada

Guió: Rick Remender. Dibuixos: André Lima Araújo.

Norma Editorial. (2022).

Aquest còmic en dos volums compon una autèntica ascensió vertiginosa que agafa velocitat amb el pas de les pàgines fins a estavellar-se amb un final demolidor. Una història d'assassins psicòpates, rics poderosos i cruels, corrupcions i conspiracions, i al ben mig una persona normal que ningú sospitava la seva presència.

La narració és molt dinàmica i ho fa sense gaires diàlegs. Alterna moments costumistes on predomina la calma, amb moments d'extrema violència, això provoca que la tensió es mantingui i el ritme no decaigui en cap moment. Remender és un consagrat guionista nord-americà amb nombrosa obra.

El dibuix del portuguès Lima és precís, detallat, amb un gran domini de la figura humana i els espais. Les perspectives són molt ben triades. La col·laboració amb Chris O'Halloran que posa el color és perfecta, i és resultat del treball compartit en anteriors obres. Els colors llampants i forts pertanyen a les escenes de violència i sensacions que sacsegen al protagonista, els més suaus són de les vinyetes més costumistes, les escenes de vida tranquil·la que de vegades són interromputs per l'aparició dels personatges foscos.

Reconec que la duresa d'algunes imatges de tortura no et deixen indiferent per la minuciositat i perversió del càstig. Un dels personatges pot figurar en qualsevol galeria de dolents molt dolents sens dubte. La seva fredor el fa de malson.

Potser algú pot pensar que la narració no és gaire original, però si analitzem la trama, veurem que és una volta més de caragol que treu molt de suc.

Dos volums que es llegeixen a la velocitat de la llum. Una dosi d'adrenalina que ens farà empatitzar moltíssim amb el personatge que quasi sense voler es veu enmig de l'huracà. 

Warburg & Beach

 

Guió: Jorge Carrión. Dibuixos: Javier Olivares.

Editorial: Salamandra Graphic. Random House. (2021).

A les primeres dècades del segle XX, l'historiador alemany Aby Warburg i la llibrera nord-americana Sylvia Beach van portar a terme dos magnífics i enormes projectes intel·lectuals que han estat capdals a la història de la cultura.  

De Sylvia Beach no direm gaire cosa perquè fa poques entrades del blog vam presentar el llibre La llibretera de París, que descriu l'aventura de la llibretera i la seva llibreria a París, "Shakespeare & Company", per on van passar els millors escritors del moment, Man Ray, Hemingway, Pound, Gide, i va ser l'editora de l'"Ulisses" de James Joyce.

Aby Warburg va ser el dissenyador de l'Atles Mnemosyne, compost per milers d'imatges que mostren el panorama mundial de l'art en una sèrie de panells, i el creador de la biblioteca Warburg, una biblioteca a la ciutat d'Hamburg, oberta a tots els investigadors i artistes, que oferia nombroses beques i que estava organitzada de manera diferent a les ordinàries.

L'obra també ens parla de l'obra de Mary Wollstonecraft, escriptora anglesa i una de les primeres feministes, del seu editor Joseph Johnson, de Frances Steloff, la fundadora de la llibreria a Nova York Gotham Books, i de l'artista multidisciplinari Marcel Duchamp.

Tots ells lligats per la passió per la cultura, pels llibres i les llibreries, per la transmissió i la comunicació entre els autors des de la creació, la crítica i l'edició.

L'obra té un format sorprenent, el còmic s'obre com un acordió i es gaudeix llegint-lo estenent-lo en tota la seva superfície per les dues cares. Resulta una presentació original i elegant que es reafirma amb la frase que apareix a la contraportada: Com llegim?, no són les lletres imatges?, no és llegir sempre imaginar?

La narració és àgil malgrat la quantitat de text que conté l'obra, i els dibuixos i colors que ens regala Javier Olivares són espectaculars en qualsevol de les quatre parts del còmic.

Una obra que ens ofereix la cultura com a escut i llança davant del masclisme, els totalitarismes, la censura i la moral repressora. Una autèntica joia per gaudir obrint l'acordió en una taula gran.