divendres, 30 de desembre del 2016

Algunos dias de verano.



Autor: Chabouté.
Editorial Planeta Cómic. 2016.

L'obra es divideix en dos contes diferents, el primer porta el nom genèric de la mateixa i té una durada més curta que el segon que porta el nom de:"Una isla de felicidad" i en té vuit capítols. En tots dos, el protagonista és un nen solitari i afectat per problemes familiars.
"Algunos dias de verano" de l'any 1997, ens explica les desventures d'un nen que pateix els problemes de convivència dels seus pares i que per sort és portat uns dies a una casa al camp on viuen els seus avis. Allà tornarà a gaudir dels dies, del ritme pausat del camp, de la tranquil·litat de la natura i a més farà trencar el silenci i el caràcter agre d'un avi que es conformarà amb un magnífic company de pesca al riu.
"Una isla de felicidad" de l'any 2001, ens narra la relació que s'estableix amb un indigent i un  jove adolescent en un banc d'un parc. L'indigent, que viu als records, derrotat i cansat, i el nen, solitari i amb desig de parlar, mantindran periòdics diàlegs furtius que els faran créixer i enriquir-se per les dues bandes, fins al punt d'enfortir la personalitat del nen i per altra banda donar la força suficient a l'indigent per fer un pas important a la seva vida i començar a sortir de la seva situació de desesperança. 
Una obra senzilla, tendra i íntima, amb el dibuix poderós d'aquest autor, Christophe Chabouté, que ens explica coses properes de la vida de les persones que tenim al voltant, de la fragilitat humana, del patiment, del silenci i de la importància que poden tenir certes paraules de vegades per ajudar-nos a viure. La primera obra va guanyar el Premi d'Angoulème a l'autor novell als inicis de la seva dilatada carrera l'any 1999 quan comptava només amb trenta-dos anys. Un autor discret i silenciós, però amb una carrera i obra extraordinària. Chabouté ja és garantia de qualitat i relats a flor de pell.  

dilluns, 26 de desembre del 2016

Rojo Karma



Guió: Eddy Simon. Dibuix: Pierre-Henry Gomont.
Norma Editorial. 2016

L'obra ens narra les aventures i desventures d'Adélaïde, una noia embarassada de vuit mesos, que decideix marxar a l'Índia a la recerca de la seva parella Matthieu, que va marxar per treballar a una multinacional davant de la crisi a Europa. Des de fa un mes no té cap mena de notícia i a la seva arribada veurà com totes les pistes que la puguin ajudar a trobar-lo han sigut esborrades. Serà un jove taxista el que l'ajudarà a moure's per un país gegantí i amb una cultura radicalment diferent. Tots dos descobriran que darrere de la desaparició de Matthieu s'amaga certa informació classificada com a secret d'Estat i que parla d'un altre mur de la vergonya, el que separa la poderosa Índia de la pobra Bangladesh, una tanca de més de tres mil quilòmetres.
Un territori afectat per la manca d'aigua, amb una població enorme i amb la corrupció estesa a tots els estaments socials i polítics és perfectament mostrat amb un dibuix ple de color i força, amb molts detalls  i sàviament documentat. Els colors vermellosos inunden el còmic produint una sensació de calor, ofec i desordre en aquest viatge cap al desconegut i que a cada pas va guanyant en incertesa.
Una magnífica història de sèrie negra que va guanyar el premi d'Angoulème de l'any 2015 al millor còmic de gènere negre. 

dimarts, 20 de desembre del 2016

Léo, Léa


Guió: Zidrou. Dibuix: Benoît Springer.
Norma Editorial. 2014

"Qui va dir que la vida era un viatge agradable?". Amb aquesta pregunta es tanca el comentari de la contracoberta d'aquesta obra profunda, seriosa i que toca molts temes de les nostres vides. Cadascú al llarg dels seus dies va arrossegant càrregues que fan que les nostres passes siguin de vegades incertes i també petites bombolles d'aire de records feliços que ens permeten respirar fort i poder continuar al camí, autèntics salvavides 
A l'obra apareixen temes durs com la mort, l'avortament, la solitud, la culpa, el suïcidi, però també la sexualitat més tendra, la capacitat de reacció i el desig de viure, de fer net. Omplir una piscina buida i plena de pols amb aigua clara, fresca i cristal·lina és el reflex del canvi de vida del personatge principal, la Léa, una nena que neix amb la càrrega de la pèrdua abans del seu naixement del seu germà Léo. Resulta molt interessant l'anàlisi dels dibuixos infantils que apareixen a la història i que són producte de l'experiència vital com a professor de primària del guionista.
Una trama densa, ben narrada de Zidrou, un consagrat belga que viu i treballa a Espanya i amb un dibuix clar, detallista i lluminós del francès Springer. Una bona obra, trista, però amb final esperançador.  

dimarts, 13 de desembre del 2016

Intimidad


Autor: Hanif Kureishi
Editorial Anagrama. 2000


Hanif Kureishi, anglès d’origen pakistaní, va ser conegut fa uns anys per ser el guionista de la celebrada pel·lícula “Mi hermosa lavanderia” i després per la seva novel·la  ”El buda de los suburbios” que va rebre el "Premi  Whitbread”. Ara, en aquesta obra de l’any 1998 s’enfronta al delicat tema de la parella i la maduresa  en aquesta societat urbana i anònima del primer món.
L’autor ens descriu tots els pensaments de Jay, un home ben situat econòmicament amb dos fills que deixarà la seva dona l'endemà, al matí, després de passar la darrera nit a casa i gaudir de l’aparent tranquil·la vida familiar. 
Tot sembla que estigui al seu lloc, però tot és fals, ell ja va iniciar una aventura fa un temps amb un altra noia de qui continua enamorat, entre ell i la seva dona s’ha establert una relació educada, però distant, i la vida familiar amb els dos fills ja no és suficient  per mantenir la flama de la relació. Ell fugirà sense parlar, deixant una curta nota sobre la taula i fent el personatge d’home compromès fins al darrer instant. En aquestes darreres hores tots els pensaments passen pel seu cap, deixar els seus fills li resulta insuportable, però quedar-se significa resignar-se a continuar  amb la infelicitat quotidiana, a la vida rutinària on el plaer i la passió semblen haver marxat per sempre.
Ell marxarà a casa d’un amic que ja va fer el mateix camí fa uns anys quan també va deixar la seva dona.
És una obra trista, però amb els tocs d’humor que tenen sovint les situacions més dramàtiques. És la descripció d’una separació, el moment que l’amor es converteix en una altra cosa i acaba sent odi. Una reflexió pausada sobre la dificultat de viure la maduresa de forma equilibrada, sobre les dificultats de viure en parella i mantenir-la,  sobre les claudicacions, les petites derrotes, les negociacions i les mentides que això comporta.  És ben cert que l’obra es posiciona des del costat de l’home que abandona la parella per cercar una nova vida, però malgrat això tota l’anàlisi obre moltes preguntes i reflexions estiguis situat en una banda o en un altre. Una crua descripció d’una freqüent situació.
És un llibre curt, tot passa en unes poques hores, on els pensaments acabaran per decidir una acció ja imaginada fa molt de temps. 
Com diu el Publisher Weekly:  “una faula penetrant i devastadora sobre com pel millor i el pitjor, la traïció pot ser l’única possibilitat de renaixement.”         

dimecres, 16 de novembre del 2016

El regreso del halcón abejero


Autor: Aimée de Jongh
Editorial: Ponent Mon. 2016

Aquesta autora va guanyar el Premi a la Millor Autora de Còmic Holandesa el 2015 amb aquesta obra. Des del 2011 publica una tira al periòdic Metro al seu país. 
L'obra dibuixada amb un negre intens i enèrgic parla sobre temes punyents com el sentiment de culpa, els remordiments, el pes del nostre passat i l'angoixa per la situació econòmica en aquests temps de crisi. També incideix sobre la manca de comunicació a la parella. Tenim entre les mans una peça dura, de vegades incòmoda i sempre amb una sensibilitat extrema.
Simón, el turmentat protagonista, és el propietari d'una llibreria, que com moltes avui en dia, pateix la disminució salvatge de vendes. La seva dona vol solucionar el greu problema venent el negoci a una multinacional, però ell es resisteix perquè el seu pare li va passar el negoci amb la promesa de mantenir-lo. És la resistència heroica de les estructures familiars i humanes davant del futur fred i anònim de les grans cadenes de venda. Al llarg dels viatges que va fent a una cabana enmig de la muntanya on guarda llibres, patirà una situació extraordinària en presenciar el suïcidi d'una dona. El destí també portarà a la seva vida a Regina, una jove estudiant que l'ajudarà a mantenir l'equilibri.
La trobada casual d'una guia sobre els ocells que ell va rebre del seu pare a la seva infantesa el farà enfrontar a un passat que arrossega tota la vida.
Una obra trista, profunda, i realista. Poques obres trobarem que abordin temes tan difícils com la depressió, la culpa i l'angoixa. i a més a més ho fa mantenint el pols viu de la narració que et fa avançar per les pàgines per saber com i on acabarà el protagonista.



diumenge, 30 d’octubre del 2016

Un gusano en la fruta


Autor: Pascal Rabaté
Norma Editorial. 2016

El consagrat autor francès ens porta aquesta vegada a la vida rural d'un poble de la França vinícola, Restigné, a la dècada dels anys 60. I fa un meravellós retrat de totes les misèries i grandeses d'una petita població on tothom es coneix i on conviuen amb les enveges, crítiques, calumnies i enfrontaments. L'anonimat de les ciutats de vegades serveix per relaxar determinades situacions que als pobles poden acabar en tragèdies. 
La definició dels personatges és detallada i els presenta cruament deixant a l'aire tota la hipocresia i la doble moral d'una societat tancada on entra la figura d'un inexpert sacerdot que va traient l'entrellat d'un desgraciat incident malgrat rebre els primers cops.
Un blanc i negre valent i poderós serveix perfectament per aquesta història de gènere noir, plena d'intriga, i costumisme rural. 
Curiosament, aquesta obra va ser publicada en francès l'any 1977 i com algunes altres més no ha sigut traduïda al castellà ni publicada fins ara. I és una pena perquè l'autor francès és un mestre en la narració de les torturades ànimes d'uns personatges i una societat que ell coneix perfectament.
Un trhiller amb tocs d'humor negre i intriga, amb un curiós personatge ple d'innocència enmig dels llops. L'obra va rebre el Gran Premi de la Crítica de l'ACBD i el Premi Nouvelle République del Bd BOUM.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

La infancia de Alan (según los recuerdos de Alan Ingram Cope)


Autor: Emmanuel Guibert
Editorial: Ediciones Sinsentido.2013

L'autor Emmanuel Guibert va conèixer a les seves vacances a l'illa de Ré un home gran ja retirat i amb el que va mantenir llargues converses. Aquest home era Alan Ingram Cope, un soldat d'Estats-Units que va participar en la Segona Guerra Mundial. D'aquestes converses amb ell i de la gran amistat que va sorgir entre ells, l'autor va crear primer "La guerra de Alan" on ens explicava les seves vivències  al conflicte militar, i posteriorment va escriure l'obra que ara comentem, "La infancia de Alan".
En aquesta obra ens explica amb moltíssims detalls tota la seva infantesa, el pas per l'adolescència i la joventut d'aquest home que va viure envoltat d'una família que lluitava en els temps difícils d'entreguerres i que suportava com podia la Gran Depressió després del Crack del 29. D'aquesta forma pausada ens ensenya els records dels seus primers dies a Alhambra, un petit poble a prop de Los Angeles, els seus jocs infantils, els seus amics, els viatges de la família, els estius, la desaparició de les persones estimades i l'aparició de persones importants que el van fer créixer.  

L'autor que va triomfar amb la premiada obra "El fotógrafo" ens delecta pausadament en aquesta completa descripció d'una època i d'un lloc poc abans dels inicis del segon conflicte mundial. La narració avança com si es tractés d'una narració en primera persona i ho fa d'una forma fragmentària com la nostra memòria, no de forma lineal, donant més importància a determinats esdeveniments i oblidant uns altres. 
Les primeres pàgines són a tot color i amb grans vinyetes que ens  mostren l'actualitat situant-nos enmig de grans autopistes. Després passem al blanc i negre quan ens parla del passat que ubica a dues poblacions, Cope i Hanson, i ho fa sense perdre aquesta mestria a l'hora de dibuixar els detalls de les figures humanes i els paisatges urbans. És molt destacable la utilització de la reducció del tot que fa en algunes vinyetes en les quals únicament apareixen uns determinats personatges que es dibuixen sobre el blanc més neutre. Una autèntica demostració que de vegades menys és més.
En resum, una meravella d'obra magníficament dibuixada que ens descriu una narració plena d'innocència i tendresa fonamentada en la nostàlgia dels records.  

dimecres, 28 de setembre del 2016

Nicanor


Autor: Oriol Alegret
Editorial: Intestino Fino. 2011

Petita obra a prop del fanzine, on cada pàgina ens mostra un dibuix del personatge. La figura  central és Nicanor, que d'adolescent és Nican i de gran és Nic. Ens els mostra com un nen desafortunat, un adolescent perdut i un home ja derrotat i sense capacitat de sortir de la tragèdia. La pàgina deixa al personatge a la dreta i el breu text es situa a l'esquerra. Podem fer aquell joc de passar de forma ràpida els fulls i veiem com el personatge creix i passa de nen a home, però aquesta visió és molt poc encoratjadora. El pas del temps anirà deixant empremtes a la pell de Nicanor, i el conduirà a la solitud i la manca de qualsevol perspectiva afectiva i social. Fins i tot la pèrdua d'un braç no serà el pitjor desastre, serà un més en una relació imparable.
És una obra tràgica, amb un sentit de l'humor cínic, i uns dibuixos expressius  que transmeten aquesta condemna vital del poc afortunat Nicanor, un autèntic perdedor. Sembla una exageració, però és molt a prop de la realitat d'algunes persones en aquest món que hem creat entre tots.   

En soledad



Autor: Christophe Chabouté
Editorial: Planeta Cómic. 2016

És una obra de més de tres-centes seixanta pàgines amb poques paraules i un ritme pausat que només un autor com aquest pot convertir en una autèntica meravella. Al llarg de l'obra ens mostra la natura més viva d'un mar que envolta i tanca al personatge central i que només es veu alterada per la visita periòdica d'uns mariners que li porten viandes. També ens presenta la natura tancada i la presència de la mort. I sense voler descobrir cap secret de l'obra veurem que un soroll com el "Boom" pot generar les més grans dosi d'imaginació al cervell d'una persona reclosa dins d'un far sense cap mena de comunicació. De vegades les seves imatges s'apropen a la realitat, de vegades originen imatges delirants. Però no expliquem més detalls de la trama. Al final tot tindrà un sorprenent final que obre una nova aventura.
Hem de destacar el ritme de l'obra, tot va passant, sense detenir-se, però deixant-nos paladejar la visió gegantina d'aquest mar sempre present. El cel i l'aigua van apareixent amb una presència permanent, inalterable, infinita, on els personatges es mouen com a petits elements fràgils sotmesos al pas del temps i la condició humana.
Chabouté, aconsegueix un altre cop generar una història que ens atrapa a poc a poc, com el ritme de les onades. El seu dibuix torna a presentar amb mestria una natura desbordant i uns personatges ben definits sense perdre el sentit de l'humor que alleugera una situació de solitud i aïllament. Els freqüents premis que rep aquest autor són absolutament merescuts.

dilluns, 19 de setembre del 2016

El bus




Autor: Paul Kirchner
Editorial: Ninthcomic. 2014

Aquesta obra és un recull de tires còmiques que Paul Kirchner va estar publicant al llarg de set anys, des del 78 al 85, a la prestigiosa revista Heavy Metal, que és la versió nord-americana de la francesa Metal Hurlant. L'èxit d'aquestes publicacions va ser per una banda el còmode ritme de publicació, dues per número amb periodicitat bimestral, i l'absoluta llibertat que va disposar.  Aquest dibuixant de Connecticut és un artista eclèctic i absolutament dispar a la seva carrera, des de la il·lustració editorial, el disseny gràfic, el còmic i arribant al disseny de joguines. Sembla que Kirchner ara, desgraciadament, és molt lluny del còmic i no deixa de ser aquesta una mala noticia.

A "El Bus" totes les històries estan compostes per un nombre reduït de vinyetes, de sis a vuit, en blanc i negre, que ens presenten petites històries absolutament delirants algunes, altres surrealistes, altres inquietants, però totes sorprenents i plenes d'imaginació. Sembla increïble com un tema en principi tan pla i anodí pot generar tal quantitat d'aventures d'aquest viatger i el seu autobús. També podem trobar una crítica social sobre la nostra societat i els seus mecanismes de funcionament. 
Cal destacar els nombrosos canvis de línia d'horitzó i plans, de vegades les coses més llunyanes estan molt a prop i de vegades podem passar de les tres dimensions a les dues amb un gest net i elegant. Sense dir una paraula ens fa riure i reflexionar a gran velocitat, com la d'aquest autobús amb vida pròpia.

       

dimarts, 6 de setembre del 2016

La cosa perduda


Autor: Shaun Tan
Barbara Fiore Editora. 2005

Aquest escriptor i il·lustrador australià de llibres infantils va rebre el Premi Memorial Astrid Lindgren i el Premi Oscar al millor curtmetratge animat per l'adaptació d'aquest intel·ligent conte.
Shaun Tan, es troba com peix a l'aigua en aquestes obres que combinen petites narracions amb autèntiques pintures. La seva escriptura està molt influenciada per Roald Dahl, i els escriptors de ciència-ficció Jhon Christopher i Ray Bradbury, així com pel·lícules com Star Wars o sèries com Twilight Zone. A la seva trajectòria també podem destacar l'obra "Emigrantes" que va rebre nombrosos premis. 
A La cosa perduda trobem un noi que col·lecciona taps d'ampolles i en un dels seus habituals passejos  troba per atzar la cosa. Un ésser que sembla fora de lloc malgrat que ningú sembla haver-se adonat de la presència d'una cosa tan gegantina i de color vermell tan lluny del ventall de grisos i verds apagats que formen el panorama general. La història ens descriu un món gris, amb una industrialització absurda i inútil, sense natura i amb una població anodina, que fuig de trencar les seves respectives rutines i que no mou un dit per veure que li passa a la persona que tenen al costat. També ens presenta un Estat fred i burocràtic que només vol tenir-ho tot classificat, endreçat i controlat, afortunadament també apareix un poder alternatiu, misteriós que ajudarà al nostre noi a deixar la cosa en un lloc agradable, envoltat d'altres coses trobades i on semblen felices.
L'obra té una profunditat de sentiments i una crítica social que podrien  semblar difícils per a la lectura infantil, però aquí radica la saviesa i la mestria d'aquest autor que ja compta amb una curta, però prolífica carrera.
Tancarem l'entrada amb un fragment del text molt significatiu: "Si de debò t'importa aquesta cosa, no hauries de deixar-la aquí, aquest és un lloc per oblidar les coses, per deixar-les enrere, per arraconar-les". Quina por, també les coses poden ser persones.     

dimarts, 30 d’agost del 2016

Las calles de arena


Autor: Paco Roca
Editorial Astiberri. 2009

Cent pàgines d'anades i vingudes, pujades i baixades, entrades i sortides, girs i contragirs dins d'un laberint ple de personatges atrapats en un món fantàstic que s'apodera d'una realitat que desapareix per sempre. 
L'obra compta amb una introducció molt interessant de Juan Manuel Díaz de Guereñu que ens situa aquesta dinàmica historia en el panorama literari amb cites i al·lusions a Borges, Cortázar, Kafka, Dostoievski, Poe i Melville. La trama fantàstica de Paco Roca, com tota la seva ficció, està feta de realitat. I aquesta fantasia no provoca por, provoca incertesa, perplexitat, esgotament davant de l'absurd. L'humor que apareix humanitza de forma permanent tot aquest món inquietant ple d'obsessions i estructures mentals circulars i ens invita al somriure. És molt probable que davant de les accions del personatge principal que es precipita en aquest caos absurd aparegui als nostres caps la pregunta de què faríem nosaltres si ens trobéssim en aquesta situació on la realitat va desapareixent a cada pas. També l'obra ens planteja que és important el camí quan coneixem el destí. Si el desconeixem, poc importa el camí que agafem. 
Paco Roca, autor consolidat i considerat un dels millors del panorama espanyol, construeix una bella història trobant una narració clara i que per la seva construcció va accelerant el ritme interior fent que ens precipitem a cada pàgina per veure el desenllaç. Em resulta molt divertida l'aparició del senyor Rosendo de los vientos, un cartògraf que dibuixa els mapes a escala 1:1, és a dir, a la mateixa mesura que la realitat. Delirant.  
Com diu l'autor "Un malson no finalitza quan ens llevem, si no quan arriba un somni digne de ser somiat".   

dilluns, 29 d’agost del 2016

Catedral


Autor: Raymond Carver
Editorial Anagrama. 2010

Ho he tornat a fer. He tornat a llegir aquesta obra immensa de Carver. Els dotze contes que constitueixen l'obra són la millor  mostra del que es va anomenar Realisme Brut Nord-americà. El darrer conte porta el nom del conjunt de narracions, Catedral.
Totes les històries ens mostren personatges carregats de dubtes, costums, pors, perdedors, decebuts, o sense esperança amb un estil minimalista, mancat de qualsevol imatge retòrica. Les narracions són com petits fragments de vides, sense un principi ni un final. Vides de persones que transiten pels seus dies sense poder canviar allò que els enfonsa sense remei. 
Tots ens podem sentir identificats amb aquests humans perduts en la tempesta, i ens preguntarem què faríem nosaltres davant d'aquests conflictes, malentesos, situacions absurdes o aquelles que ens maten per la rutina i monotonia. No hi ha herois ni finals feliços, tan sols humanitat, fragilitat. Sempre flota sobre l'aire un cert aire d'amenaça, un temor que les coses aniran sens dubte a empitjorar, una mena de destí tràgic barrejat sovint amb l'ús de l'alcohol com a sortida. 
Raymond Carver es va consagrar com un dels millors escriptors de contes amb el seu estil concís on també sembla operar la consigna de Mies van der Rohe de Menys és Més. Un minimalisme poderós que ens fa no perdre l'atenció sobre les nostres vides, allò que ens passa a tots al llarg dels dies. La seva mort l'any 1988 amb només 49 anys va tallar una obra de poemes i contes que el porta a ser considerat un mestre internacional del gènere. 

diumenge, 28 d’agost del 2016

Rojo como la nieve


Autor: Christian De Metter
Editorial Ponent Mon. 2015

Una obra seriosa, plena de sentiments, conflictes emocionals, passió i dolor. El títol ja fa referència clara a la sang que tenyeix de vermell la neu. Estem davant d’un western crepuscular on ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents. Tots els personatges conformen un ampli ventall de grisos i sempre es mouen per raons i instints que moltes vegades els superen. 
Fa sis anys de la mort del seu marit i de la desaparició de la seva filla Abby pocs mesos després. Ara, la noticia d’un judici en un poble proper al seu, torna a obrir les ferides del passat i mou a la vídua  MacKinley a tornar a  emprendre la recerca de la nena i a trobar la veritat del que realment va passar. L’acusat d’un segrest, un tal Buck MacFly, sembla conèixer on és Abby, però les coses no són el que semblen i tot està per resoldre. A la darrera pàgina de l’obra coneixerem un detall que ens donarà una altra visió de tot aquest compendi de gèneres que és aquest western ple de realitat, violència, intriga i amargor.
 Christian De Metter, dibuixant francès, va guanyar el Premi del Públic al Festival d'Angoulême l'any 2005 per la seva obra "Le Sang des Valentines"   

divendres, 26 d’agost del 2016

Sold Out



Autors: Txemi Terroso i Óscar Giménez
Libros. com. (Edició feta per Crowdfunding). 2016

És un llibre rar, però en la seva raresa està el seu encant. En principi es tracta d’un recull de cròniques de concerts d’un blog de Txemi  Terroso, periodista i crític musical,  i Óscar Giménez, il·lustrador de prestigi que van veure concerts de música de gent que especialment els hi agradaven. És la manera de realitzar aquests comentaris el que té molta gràcia. Els concerts passen  a esdevenir situacions absolutament plenes de fantasia i imatges oníriques, els instruments i els sons de vegades són éssers, forces de la natura o poders sobrenaturals. Tots els concerts viscuts són experiències màgiques i plens de sensacions irrepetibles. La passió per les cançons, la devoció pels artistes i l’amor pels concerts es presenta a cada pàgina d'aquest especial llibre.
Primer tots els comentaris es van convertir en un blog per a la Sexta Noticias, i un temps després  van crear una web pròpia que portava el nom de Entradas Agotadas.  Els textos del crític musical Txemi Terroso i les il·lustracions de Óscar Giménez  et fan viure els concerts com mai hauries pensat que es podia fer. Aquestes petites històries van des de l’any 2009 fins a les darreres setmanes del 2015. Pots trobar concerts d’artistes com Artic monkeys, The Black Keys, Vetusta Morla, Ocean Colour Scene, Crystal Fighters, Portishead, Silvía Pérez Cruz o Antònia Font entre un total de cinquanta concerts inoblidables.

Sentiràs a la pell la pujada al Cel que ells van experimentar  veient artistes capaços d'arrancar-te el cor, acariciar-lo i tornar-te’l a posar al seu lloc. Et fan volar amb concerts que no haurien d’acabar mai.   

dijous, 18 d’agost del 2016

Los combates cotidianos


Autor: Manu Larcenet
Norma Editorial. 2004-2007

Larcenet ens presenta l'escenari i els principals protagonistes amb els quals conviu Marco, un fotògraf de guerra, que pateix atacs de pànic i que vol re-orientar la seva vida. Van apareixent el seu estimat germà amb la seva cunyada, els pares, els seus nous veïns, una veterinària molt bufona i el seu millor amic, Adolf, un gatet negre.


Ens continua presentant altres personatges, especialment als companys que havia tingut el seu pare a les drassanes i que ara seran els protagonistes de la seva nova exposició a una sala important a Paris. També els altres fotògrafs amb els què comparteix l'exposició i la propietària de la galeria donen molt de joc en aquest segon volum. La vida va avançant amb pèrdues i alguna victòria.    


En aquest tercer volum Marco intenta continuar vivint després d'una pèrdua important i el fa replantejar algunes coses per no perdre l'equilibri. La mare d'en Marco ens donarà una autèntica lliçó de vida. Passarem d'una situació dura a horitzons més alegres i tranquils amb el llarg de la lectura de les pàgines.  


En el volum final d'aquesta obra la política social agafa molt de pes quan la situació dels treballadors de les drassanes es posa absolutament perduda. És el final de tota una generació de persones grans i sense preparació atemorides per l'atur i el pes de la immigració. La vida familiar i la relació amb la seva filla són un contrapunt magnífic per tancar aquesta obra majúscula.

Una obra que ens parla dels combats quotidians que tenim tots per viure les nostres vides, de les relacions humanes, de la mort i de les pors, de les amistats, dels nostres pares ja grans, del passat d'una generació que avui perd el treball i la capacitat de  sobreviure, i de la política populista que aprofita la misèria per crear enemics falsos i oprimir encara més als més afectats per la crisi. També ens ensenya la meravella de conviure amb una filla petita, la treballada relació amb la companya, i el valor d'un germà amb qui reviure crits de joves passats de voltes. La vida plena de clars i foscors, de tristors i joies va passant al llarg d'aquests quatre volums que també són presentats amb un sol volum complet de Norma Editorial.
Per tancar l'entrada vull destacar la relació d'en Marco amb el seu terapeuta. Una delícia.                                                                                                                                                                       

 

divendres, 15 de juliol del 2016

La vida sense la Sara Amat


Autor: Pep Puig
Editorial Proa. 2015

Aquest llibre ja l'ha comentat tothom. Va ser Premi Sant Jordi 2015 i s'ha constituït en un enorme èxit en vendes. 
Curiosament me'l van regalar per Sant Jordi d'aquest any. Jo no volia aquest, si no un altre que ara mateix no recordo, ni el títol, ni tan sols l'autor. Però en va venir aquest. També té la particularitat que l'autor, el Pep Puig, és el cosí d'en Jordi Palet, l'autor i director teatral, l'amic que ens va delectar amb la seva obra "L'art de triar carxofes" comentada al blog fa uns mesos, el desembre del 2015 concretament.
L'obra ens conta el pas de l'adolescència d'un nen de dotze anys cap al món dels adults, amb els seus secrets, les seves mentides i desenganys. Tota l'acció passa al llarg d'un estiu. Aquest argument l'hem vist moltes vegades en llibres i pel·lícules amb més o menys profunditat, però aquesta obra és especial per algunes coses. La primera és la seva escriptura, rica i plena de matisos, ben treballada però sense enfarfegar. La segona la calidesa i precisió en la descripció dels personatges, especialment la Sara, la noia i personatge central, I la tercera és sens dubte l'exposició del temps com allò que va passant sense aturador i que va deixant coses enrere que no tornaran mai més.
Dins de l'obra, el llibre Guerra i Pau de Lev Tolstoi es converteix en una peça central de la narració i sembla una invitació a la seva lectura. 
Una obra delicada i tendre sobre el pas del temps i l'enamorament. Són quasi tres-centes pàgines que passen volant, com la vida. Va ser tot un encert el regal.

dimarts, 14 de juny del 2016

La cata


Autor: Roald Dahl. Dibuix: Iban Barrenetxea.
Nordica Libros. 2014

Roald Dahl, escriptor britànic d'ascendència noruega és famós per algunes de les seves obres orientades al públic infantil: "Charlie i la fàbrica de xocolata", "James i el préssec gegant", "Matilda" i "Les Bruixes", però també va escriure joies com aquest conte que molts anys més tard va formar part de la seva obra "Relats inesperats".
Aquest conte es va publicar per primera vegada a l'edició de març de 1945 del Ladies Home Journal, més tard al The New Yorker el 1951 i posteriorment al Someone Like You l'any 1953. 
És un conte curt al voltant d'una taula on sis persones assisteixen a un sopar. Una atrevida aposta a un prestigiós sommelier genera tot un món de reaccions. 
La refinada narració és acompanyada per les il·lustracions de Iban Barrenetxea, il·lustrador i escriptor basc, que planteja la mateixa escena de la taula amb les variacions que van donant els moviments dels personatges. Absolutament descriptiu de la tensió del sopar i amb unes expressions molt ben definides. La cara del sommelier és difícil d'oblidar. La vella criada i un gat negre són presents sempre, abans i després de l'emocionant sopar, 
Una obra d'un mestre de la literatura clàssica en la línia de Poe i Hawthorrne, amb una trama densa i retorçada, plena de crítica social, però lleugera i refinada com els bons vins.    

divendres, 10 de juny del 2016

L'aigua és això

Autor: David Foster Wallace.
Edicions del periscopi. 2014


És curiós aquest petit llibre.  És un discurs a la promoció de Kenyon College que es graduava el 2005. Va ser l'única vegada que va fer un parlament públic. L'obra té una distribució del text absolutament original que obliga a fer una lectura pausada  que invita a la reflexió. L'obra comença amb un pròleg brillant de Vicenç Pagès Jordà que descriu la fascinació que té per aquest escriptor de culte que va morir a Nova York amb 46 anys.
"Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: "Bon dia, nois. Com està l'aigua?". I els dos peixos joves continuen nedant una mica més i al final l'un mira a l'altre i fa: "Què collons és, l'aigua?""

L'autor ens explica que de vegades les realitats més òbvies i importants són les que més costen de veure i parlar. El fet de pensar ens pot canviar la vida, però el pensar com el fet de ser menys arrogant, de contemplar-nos a nosaltres i les nostres circumstàncies amb una certa consciència crítica. Un gran percentatge del que tendim a donar per segur s'acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori.
Ensenyar a pensar vol dir ensenyar a exercitar un cert control sobre què pensem i sobre com ho pensem. El cervell és un criat excel·lent però un amo espantós. 
La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i pocs seductors cada dia.
Una petita joia que forma part d'una bibliografia tant curiosa com divertida: "La niña del pelo raro","Entrevistas breves con hombres repulsivos", i també "Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer", entre d'altres. Com diu Vicenç Pagès: "El mèrit d'aquest autor és baixar a l'infern de la depressió, sortir-ne de manera intermitent i retratar-lo en textos que es riuen de l'infern, d'ell mateix, de nosaltres, però és un riure d'aquells que et queden congelats a les comissures. I això no obstant, és ben bé un riure."   

diumenge, 22 de maig del 2016

Nein. Un manifiesto.


Autor: Eric Jarossinski.
Editorial Anagrama. Colección Argumentos. 2015

"Este libro es el resultado de un fracaso tirando a monumental", això diu l'autor d'aquesta curiosa obra. Jarosinski es trobava escrivint un llibre acadèmic que esperava que li ajudes per aconseguir una plaça de professor titular a una de les universitats d'elit nord-americanes, quan de sobte va descobrir Twitter. Aquest fet va suposar la fi de la seva carrera acadèmica i l'inici d'una estranya professió que ell descriu com "aforista d'internet".

Jarosinski, amb els 140 caràcters del twitter dispara veritats com a punys embolicades amb grans dosis de sarcasme, nihilisme i profunditat. El llibre resulta tant divertit com punyent, tant cínic com precís, tant irreverent com calculat. 

-"El mundo de hoy sólo tiene dos problemas/ 1. El mundo / Y 2. Hoy / Tres, si contamos mañana"
-"Como encontrar la Felicidad / Piensa dónde la viste por última vez / Mira si sigue allí / Si no está, pregúntate por qué se fue. / Si está, pregúntate por qué no te quedaste."
Aquestes són dues de les moltes píndoles d'intel·ligència afilada que ens regala aquest filòsof nord-americà expert en la literatura i la cultura alemanya, i apassionat de l'obra de Marx, Nietzsche i Kafka.

Aquesta obra que es llegeix de forma ràpida et va provocants somriures, alhora que va colpejant sense parar tot el nostre sistema social, de pensament i de comportament humà. Una bona peça d'artilleria. 

-"La Audacia de la Esperanza / La Buena noticia: / Han encontrado la esperanza que perdimos. / La mala: / Se niega a volver." 
  

divendres, 13 de maig del 2016

Fin de poema


Autor: Juan Tallón.
Editorial Al revés. 2015

El llibre  del gallec Juan Tallón ens descriu com quatre poetes arriben a donar el darrer pas cap al suïcidi. I ho fa descobrint els seus últims moviments i veus com si aquests haguessin quedat gravats en una caixa negra d'un avió estimbat. Els escriptors que viuen aquest enderrocament definitiu tenen en comú la solitud a què ens enfrontem tots davant de la mort, l'alcohol com a eina i vehicle cap a l'altra banda i un mateix període de temps on van viure i escriure. I sens dubte tots ells s'enfronten a un moment de silenci en la seva obra creativa, a la por i després constatació del fet que ja no tornaran a escriure cap línia més. 

Cesare Pavese truca per telèfon a les persones més estimades, amics i dones de la seva vida sense trobar a ningú des d'un hotel a Turin. Tan sols troba silenci a l'altre costat de la línia. 
Alejandra Pizarnik troba enmig del caos de desordre de casa seva un manuscrit de Rayuela que li va donar Julio Cortázar. 
La nord-americana Anne Sexton es pregunta sobre el fet de ser dona i el cos femení dins del seu Cougar vermell que es va comprar després de guanyar el Pulitzer.
Gabriel Ferrater a Sant Cugat viu dins de l'alcohol i compleix la promesa de no arribar als cinquanta que li va fer a Jaime Salinas.

El llibre no parla de la mort o el suïcidi com a tema central, però sí com estació d'arribada després de pors, inferns, addiccions i paranoies que generen l'incendi final. És aleshores quan ja no queden poemes per escriure i només s'escolten en forma de promesa complida, rumor de passes i batre d'ales.  
   

dilluns, 25 d’abril del 2016

Gente corriente


Guió: Vincent Zabus. Dibuix; Thomas Campi.
Ediciones La Cúpula. 2014

Un carrer, sis personatges anodins, gent absolutament normal entre altres centenars de persones que poden viure en el teu bloc d'habitatges, en el teu carrer o en el teu barri. Personatges que creuen davant de nosaltres i que només intentem no ensopegar amb ells, on la comunicació real és una pura quimera. Però aquesta obra ens fa veure que darrere de cada persona pot haver-hi un món ple de sorpreses, que tothom pot tenir moments brillants i que aquests sis personatges que ens presenta són petits herois, silenciosos i pacífics.

Paul, el senyor Armand, Lucie, Louis i el seu fill, Irina, sis personatges que cerquen la felicitat sense fer soroll però de forma decidida, lluitant amb les seves armes perquè l'única meta on arribar és aconseguir ser feliços en aquest món de vegades inhumà i fred.

Zabus descriu la història dels personatges de forma clàssica i ordenada, i Campi presenta unes imatges acolorides i expressives amb un traç lliure però definit. Una obra costumista però sobretot optimista i vital que et deixa amb un somriure feliç. 

dijous, 21 d’abril del 2016

Revienta, cerdo.


Guió: Pascal Rabaté. Dibuix: Simon Hureau.
Norma editorial. 2014

Didier, carnisser popular i refinat de barri i molt aficionat als còmics descobreix que la seva dona, Sandrine, l'enganya amb el seu millor amic, Eric, des de fa ja quasi un any. Encara que és molt pacient i estima amb bogeria a la seva dona, decideix actuar per a no suportar més mentides. Després de meditar l'assumpte organitza unes vacances a l'illa de Noirmoutier amb la seva dona, l'Eric i la seva muller. Seran uns dies de calma, relaxament, i sofisticada revenja.

Amb un dibuix expressiu, càlid i colorista i una història universal de gelosia i venjança l'obra avança entre situacions costumistes i tocs d'humor per arribar a un final sorprenent per la finor. Una narració previsible per la temàtica es converteix en una tragicomèdia divertida en mans del mestre Rabaté que introdueix a més l'atmosfera del millor Hitchcock.

Aprofitant l'afició obsessiva del carnisser als còmics es fa un homenatge a la sèrie belga de còmics Gil Pupil·la de Maurice Tillieux, de començaments dels anys vint. Una altra exhibició narrativa del premiat i consagrat guionista Pascal Rabaté amb un nou fenomen del dibuix que és Simon Hureau.
Gaudim dels ganivets esmolats del nostre carnisser.

diumenge, 17 d’abril del 2016

Para una autopsia de la vida cotidiana. Conversaciones.


Autor:  J.G. Ballard respon a quatre entrevistes per a diferents publicacions.
Editorial Caja Negra. 2013

Llibre que recull quatre entrevistes realitzades entre 1982 i 1991 a l'escriptor icona de la ciència-ficció  J.G .Ballard. El pròleg de Pablo Capanna situa a l'autor dins del panorama literari i la seva influència posterior a altres autors.
La primera entrevista porta el nom de "El futuro, un enorme y resignado suburbio del alma" i ocupa més del 50% del llibre. Realitzada per a la revista Re/Search, especialitzada en la cultura punk nord-americana pels editors Andrea Juno i Val Vale. Ballard parla sobre la vida en diferents ciutats, la seva infantesa, els assassins en sèrie, els programes de la televisió, el surrealisme i de la figura de William Burroughs. A la segona entrevista, la que porta el nom del llibre, respon a les preguntes de Graeme Revell, músic i artista conceptual australià. Ens parla sobre el fetitxisme, el cinema, les drogues i la pornografia.
A la tercera, sota el títol de "El surrealismo, verdadero paisaje del siglo XX", ens descriu la seva passió pel surrealisme i com el va marcar. Les preguntes les realitza Lynne Fox. I per tancar el llibre respon a les qüestions de Maura Devereux sobre la mitologia i el futur sota el títol de "El complot invisible entre tecnologia y erotismo".

Ballard apareix com a un escriptor ja consagrat, amant d'una vida rutinària i tranquil·la, un home reflexiu, allunyat de l'actualitat i una mica desapassionat. Totes les entrevistes incideixen sobre la seva obra més personal i polèmica "Crash" que ell desmitifica i s'allunya d'una implicació personal. També sorprèn el conservadorisme sobre la sexualitat, el pessimisme al voltant de les noves tecnologies i el plantejament d'un futur on l'avorriment serà el principal enemic.

El llibre resulta especialment interessant per als seguidors de l'escriptor anglès i de la seva dilatada obra. També resulta atractiu per a tots aquells que cerquen una reflexió sobre la vida actual i els problemes que ens portarà un futur que ja està aquí. Resulta curiós que moltes coses que Ballard va dir 25 anys endarrere estan succeint ja en els nostres dies. 

diumenge, 27 de març del 2016

Dos espíritus


Autor: Tyto Alba
Astiberri Ediciones. 2013

El badaloní Tyto Alba ens ofereix un western atípic i crepuscular, tot i que manté pautes clàssiques del gènere.

Els protagonistes són dos antiherois, un indi transvestit humiliat pels blancs i un indígena lapó. Tots dos fugiran del xèrif del poble, ja que aquest ha assassinat a una noia embarassada i l'indi ha sigut testimoni del fet. Tota l'acció transcorre per paisatges de neu i gel.

Una obra que estaria en la línia de films com Dead Men de Jim Jarmusch, malgrat que l'autor diu que ha agafat referències del western McCabe i Mrs. Miller de Robert Altman.  

Excel·lent aplicació de la tècnica de l'aquarel·la en el disseny de les il·lustracions. Perfecta per a la descripció de grans extensions.

Puntos de experiencia


Guió: Josep Busquet. Dibuix: Pere Mejan
Dibbuks. 2012

Còmic costumista, intimista  i agredolç, però decididament humorístic.

Quan hem arribat a un punt d'amargura en les nostres vides, el retrobament amb antics amics pot alleugerà les nostres penes. Això li succeeix al protagonista d'aquesta història que després de la separació de la seva dona i allunyat de les seves filles es trobarà amb els companys de joventut amb els quals jugava partides de rol. Un retorn al passat que obre les portes a la incertesa de saber si aquestes antigues relacions poden funcionar o no, i al mateix temps també una tornada a l'estatus personal d'un temps en el qual érem més joves.

Un bon enaltiment del valor de l'amistat. Tot plegat entranyablement divertit. Amb un gag memorable.

Avís: No és  un còmic específicament adreçat als jugadors de rol. Apte per als que estiguin lluny d'aquest món.

  

diumenge, 20 de març del 2016

La ventana


Autor: Sean Chuang
Barbara Fiore Editora. 2011

Sean Chuang és l'autor d'aquest sorprenent còmic que descriu una bonica història tan sols amb quatre petits textos. Més de dues-centes pàgines ens fan avançar per diferents situacions i paisatges, creant un fort desig de passar a la següent plana per veure com es va resolent la trama fins a arribar al final feliç. Tot el còmic té una posada en escena molt visual, molt de cinema, amb moltes i variades posicions de l'observador i amb un treballat estudi de colors, ombres i llums. I malgrat que hi hagi una forta càrrega en el sentit plàstic i visual, l'obra d'aquest polifacètic autor ens descriu una bonica història carregada de tendresa, amor i fins i tot crítica a la guerra. L'humor apareix sempre carregat de certa melangia.

Sean Chuang, nascut el 1968 i llicenciat en l'Escola d'Arts i Oficis Fuxing de Taipéi (Taiwán) ha treballat en diferents estudis d'animació, ha dirigit anuncis publicitaris i ha col·laborat amb altres directors asiàtics.

Potser l'únic problema és que l'obra es devorada en pocs minuts, però aquest plaer efímer el podem tornar a tenir revisant amb més calma cada estudiada pàgina. Molt recomanable.


diumenge, 6 de març del 2016

Castilla Drive


Autor: Anthony Pastor
Ediciones la Cúpula. 2012.


Interessant còmic amb essència de novel·la negra amb personatges que viuen tancats en un poble perdut de la mà de Déu en Amèrica del nord, Trituro, on mai neva, però que a l'hivern on succeeixen els fets narrats, ho farà. La protagonista és Sally Salinger  que agafa l'activitat d'investigadora, ja que el seu marit detectiu no se sap on para, està en terme desconegut.  La desesperança i l'apatia poden fer acte de presència en els personatges, però busquen la felicitat en el dia a dia. Una partida de bitlles el dissabte a la nit pot sevir per al retrobament i trencar els mals rotllos.


No s'hi sembla, però podria haver-hi un regust del film Fargo en aquesta població on transcorren vides amb situacions de malenconia i absurditat. On hi ha persones amb vides trencades que tenen misteris per descobrir.

Captivadora novel·la gràfica negra on hi apareixen característiques pròpies d'aquest gènere amb un dibuix que funciona per explicar el guió. Amb una magnífica creació de personatges.

Posteriorment, Ediciones la Cupúla ha publicat dues obres del mateix autor i protagonitzades per Sally Sallinger, Caramelos atómicos Caso para dos.

dijous, 3 de març del 2016

Ciència exacta

Autor: Manuel Forcano.
Edicions Proa. 2014

Aquest llibre que conté 45 poemes va rebre el 37è Premi de poesia Miquel de Palol 2014. El vaig descobrir tafanejant a una llibreria i de seguida em vaig enganxar per la curiosa barreja de potència i fragilitat de les seves pàgines. Els poemes ens parlen dels sentiments, de la memòria, del desig, del pas del temps, dels records, d'allò que no tornarà malgrat que ho desitgem amb totes les nostres forces. La lectura és molt fluida malgrat que de vegades pugui aparèixer alguna paraula que demani ser consultada al diccionari. Torno a insistir en que el  llibre és obert a tothom.

Manuel Forcano, Doctor en Filologia Semítica, professor d'hebreu i arameu, ha antologat, traduït i prologat diferents llibres de poetes israelians i anglesos. És comissari i gestor cultural  i ha escrit set llibres de poesia i assajos sobre la cultura jueva. Mostra l'autor un especial apropament als referents històrics i culturals de l'Antiguitat que combina amb les coses més mundanes del nostre present. Curiosament mentre escrivia aquesta entrada m'han comunicat que des del dia 1 de març Manuel Forcano és el nou director de l'Institut Ramon Llull. Destacable també és la seva col·laboració amb el músic Jordi Savall.

Per tancar us deixem les darreres paraules del poema Sedegem:
"alguns necessitem que sigui veritat allò que desitgem."

dijous, 25 de febrer del 2016

El perro bizco


Autor: Étiienne Davodeau.
001 Ediciones. 2014.

Després d'obres amb un clar rerefons social com Los ignorantes, Rural o Lulú mujer desnuda, Davodeau  ens presenta un còmic costumista i humorístic.

Un auxiliar de sala del Museu del Louvre, Fabien, coneix a la família de la seva xicota, els Benion. Un grup de personatges excèntrics i  poca-soltes que no es tallen un pel quan han d'expressar les seves opinions, cosa que contrasta amb el caràcter moderat de Fabien. En aquesta primera trobada li mostren un quadre que porta molts anys abandonat al graner pintat per un avi de la família i que mostra un gos guenyo. Així doncs, aprofitant l'ocasió que tenen a casa una persona que treballa al Louvre, li plantegen un repte: podria exposar-se aquesta pintura al museu?

La comicitat està present en tota l'obra, sobretot en els diàlegs amb els Benion plens de ximpleries i grolleries. Així mateix, el dibuix fa un magnífic retrat d'aquests personatges.


Però, darrere del to humorístic apareix una qüestió interessant: Qui decideix si un quadre pot ser exposat o no en un museu, en aquest cas el del Louvre? Com a complement informatiu i aclaridor, al final de l'obra apareix un informe del Servei d'adquisicions del museu del Louvre on s'explica el sistema d'adquisició d'obres, qui decideix què i com.

Hem rigut molt.

dimecres, 24 de febrer del 2016

La isla de las mujeres

Dibuix i guió: Zanzim. Color:Hubert.
Dibbuks. 2015

divendres, 12 de febrer del 2016

Página negra


Guió: Frank Giroud i Denis Lapière. Dibuix: Ralph Meyer
Spaceman Books. 2014

Bona presentació per a aquesta obra en una edició en format llibre cartoné.

Una crítica literària rep l'avançament de la novel·la d'un autor estrella d'una editorial. Un novel·lista de gran èxit, però que es manté a l'anonimat. Ningú sap quina imatge té, no hi ha fotos, no va a recollir premis quan li concedeixen. Una sèrie de circumstàncies portaran a la protagonista a trobar-lo. Aquest seria un dels eixos que vertebren l'obra. Paral·lelament a aquesta història, veurem desenvolupat  l'argument de l'avançament de la novel·la, el relat d'una refugiada del Líban que surt de presó i intentarà buscar explicacions a fets del seu passat.

Página negra ens presenta aquestes dues narracions alhora, utilitzant registres de color diferents per cadascuna. Aquest recurs serveix per potenciar el guió i portar-nos a un sorprenent i confluent desenllaç.


Ens trobem davant d'una obra que darrere una factura que pot agradar a tot tipus de públic, fins i tot al no acostumat a la lectura de còmics, ens ofereix una vegada ens endinsem en la seva lectura, el descobriment d'una estructura poc convencional i l'aplicació d'una certa forma de metallenguatge.

Una mostra interessant de les confluències entre la vida i la literatura.

dimarts, 9 de febrer del 2016

El gusto del cloro



Autor: Bastien Vivès 
Diábolo Ediciones. 2010

Aquesta obra que es llegeix d'una volada se't queda ben endins per moltes raons. La principal és que descriu una aventura per la que hem passat tots en algun moment de la nostra vida. És el fràgil moment de l'enamorament. L'enamorament pur, instantani, demolidor. Aquell que et fa viure de forma molt intensa, però que et provoca la manca d'aire quan les coses no surten com desitgem.

Quasi tota l'acció passa dins d'una piscina on un noi intenta nedar millor per guarir una esquena que li dona problemes. Tots els dimecres van passant amb la normalitat acostumada fins que apareix a la piscina una noia que es converteix en el centre del món. La nedadora amb fins i tot premis de competició ensenya al nostre enamorat a millorar el seu estil d'esquena i al mateix temps es converteix en desig.

Les 132 pàgines de colors blaus turqueses desprenen l'olor a clor de les piscines i ens parlen de la fugacitat dels moments feliços, de la fragilitat de la vida, de l'amor, del desig. El francés Bastien Vivès als seus trenta anys s'ha convertit en autor admirat i valorat pel seu dibuix i el ritme quasi musical de les seves pàgines. Amb aquesta obra va guanyar el premi "Essentiel Révélation" del prestigiós Festival d'Angouleme el 2009.

Per tancar l'entrada us deixem amb la imatge de la noia que torna després d'uns dies de no assistir a la piscina i deixar al nostre noi trist i buit. Aquest "Hola" inesperat és la felicitat, és la vida.