Rebis

 

Guió: Irene Marchesini. Dibuixos: Carlotta Dicataldo.

Nuevo Nueve Editores. (2024).

Des de sempre, el fet de ser diferent comporta dificultats. En aquesta delicada obra, ambientada en l'edat mitjana, el personatge central és el Martino, un nen que és el fill més petit d'una família, i que pel fet de ser albí, el seu pare el repudia. Ser albí està encara considerat per moltes cultures com portador de mala astrugància. En el seu viatge lluny de casa seva, Martino haurà d'enfrontar-se a molts reptes i tenir com a companys a altres marginats com ell. La seva pal·lidesa de pell i els seus cabells blancs el faran fort, i comprendre la seva identitat el farà feliç i omplirà de vida el seu cor.

L'obra ens parla de la crema de bruixes, dones sàvies que desafiaven les normes establertes per societats plenes de por i supersticions, d'éssers marginals, dels rars, dels inadaptats. 

Rebis és el símbol alquímic de la criatura nascuda de la unió dels oposats, del Sol i la Lluna, del masculí amb el femení. El cos i l'ànima de Martino no encaixen a cap categoria, i això li donarà poder i la saviesa per comprendre que si es dona temps a una larva es convertirà en un insecte que arribarà a volar. És qüestió de temps, de paciència, de calma. 

El guió de l'escriptora Marchesini, i els dibuixos de Dicataldo, totes dues artistes italianes, creen un relat molt proper a la realitat, i per tant aterridor en alguns moments. 

Una història carregada de sensibilitat, poesia visual, i que ens mostra la por que provoca la diferència, el no encaixar, i el preu altíssim que de vegades s'ha de pagar. Quasi cent vuitanta pàgines que en alguns moments fan patir per l'estupidesa i manca d'humanitat d'una societat malalta. Cap criatura és un error, però de vegades és difíl acceptar-ho, i acceptar-se. La traducció és de Inés Sánchez Mesonero.

Groenlàndia Manhattan

Autora: Chloé Cruchaudet.

Editorial Comanegra. (2025).

Un còmic en català, emocionalment inquietant. L'autora descriu una història trista basada en fets reals. Estem  l'any 1887, el capità Robert Peary carrega al seu vaixell un enorme meteorit amb l'objectiu de portar-lo al museu de Nova York i continuar rebent ajuts econòmics i poder finançar el seu somni de ser el primer a conquerir el Pol Nord. Aquesta vegada a més de la pesada càrrega de l'espai exterior, decideix portar a la civilització cinc esquimals, entre els quals es troben un nen amb el nom de Minik, i el seu pare. A la seva arribada l'expectació i curiositat que aixequen els habitants del Pol, és desmesurada. Són allotjats al mateix museu d'història natural de la ciutat, en una sala ben a prop dels esquelets dels dinosaures. L'adaptació dels esquimals a una vida més còmoda i urbana resulta un fracàs a l'allunyar-los de la naturalesa i del seu hàbitat. 

Sense caure en el dramatisme ni prendre posició, i lluny de tòpics o arquetips, l'autora planteja amb enorme sensibilitat la trobada entre aquests dos mons, i la repercussió que tindrà en un nen que no tornarà a ser mai més el mateix, i quedarà situat enmig de dues realitats oposades, perdent la seva identitat i les seves arrels.

A les pàgines de l'obra apareix amb contundència la descripció de les lamentables conseqüències i l'impacte real que té de vegades la col·lisió social i cultural que ocasionen les societats colonitzadores en el seu pla d'estendre les seves fronteres.

Cruchaudet, que ja ens va enamorar amb Céleste y Proust, i Degenerado, en aquesta ocasió i amb la seva capacitat pictòrica i un dibuix senzill, inunda de blancs, blaus i violetes les pàgines d'aquest còmic. El fred físic i emocional el pots percebre amb claredat.

A les darreres pàgines trobarem un epíleg signat per Delphin Deloget, autora del documental "Qui se'n recorda de Minik", fotografies dels fets reals on apareixen els protagonistes de la història i una extensa bibliografia per si vols aprofundir en un cas real que va sacsejar la societat d'aquell temps.

Una crítica forta, però equilibrada als desitjos imperialistes i colonitzadors, especialment actual amb la bogeria impulsada pel president dels Estats Units en diferents escenaris del món.

L'obra va guanyar l'any passat el prestigiós "Premi René Goscinny". La traducció al català és d'Adrià Pujol Cruells. Una obra amb una enquadernació esplèndida amb rústica, quasi cent cinquanta pàgines, i el compromís de producte local d'aquesta important editorial de casa nostra, Comanegra. 

La pudenta història del vàter

 

Guió: Olivia Meikle i Katie Nelson. Dibuixos. Ella Kasperowicz.

Larousse Editorial. (2025).

És un petit llibre il·lustrat molt curiós. Cinquanta pàgines plenes de dades curioses i fastigosos descobriments al voltant d'aquest inevitable procés de defecar i pixar en alguna banda que té la humanitat des dels seus inicis. Com diu a la contraportada amb molt d'humor, aquest llibre no és apte per a gent delicada. 

Podrem llegir que els antics romans compartien esponges per netejar-se el cul, que els exèrcits mongols catapultaven excrements contra els seus enemics, que els reis i reines tenien servents que els feien companyia mentre feien les seves reials necessitats, els primers claveguerams, la possibilitat de reciclar els nostres excrements, els vàters del futur, i moltes coses més.

Amb breus textos i uns dibuixos senzills i plens de color, el llibre ofereix moltes dades històriques al voltant d'un tema del qual no es parla gaire. N'és poc elegant, però és un eix central de la nostra vida.  

Les dues autores són germanes i professores: "Estudis de la Dona" l'Olivia, "Història" la Katie. Totes dues són viatgeres incansables i han viscut en tres continents, i compten amb dos marits, cinc fills, dos periquitos i un gos.

Un llibre destinat a tots els lectors, des dels menuts fins als grans. Tots fem aquestes coses d'anar al vàter més tard o més d'hora. La traducció al català és de Marc Alba Romà.

Barbecho

 

Autor: David Sancho.

Penguin Random House Editorial. Salamandra Graphic. (2024).

Una obra que t'atrapa per les imatges pictòriques que omplen les seves pàgines. Totes elles, siguin en color o en un ventall de grisos, constitueixen una col·lecció esplèndida d'escenes d'allò que es diu l'Espanya buidada. Un testimoni gràfic impecable de l'últim segle de la història rural d'Espanya.

El protagonista, Emilio, és l'últim habitant d'un poble de Terol, que viu aliè a tot el que queda lluny de la seva vista. Tota la seva família, els seus amics i els seus veïns han anat marxant a terres més pròsperes.

Ell no vol saber res que no siguin els seus camps, els seus cels, no vol abandonar els seus records, els seus morts. Per a l'Emilio, la seva terra està en "barbecho", la tècnica agrícola de deixar descansar una porció de terra sense cultivar un temps amb l'objectiu de millorar la seva fertilitat, però sembla un "barbecho" etern. Una terra condemnada a la buidor ancorada a un món vell, dur i dolç a la vegada.

El còmic resulta colpidor per les imatges d'una Espanya trista i fosca marcada per la dictadura, per la duresa de la vida al camp, per la manca de futur, en contraposició a la bellesa de les imatges.

David Sancho, és un jove nascut a Terol, graduat a Belles Arts i amb un màster de Còmic i Il·lustració. Amb aquesta obra guanya el "Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic" 2024.

Obra enquadernada amb rústica de quasi dues-centes pàgines amb poc text, el text que ja no fa servir un home com l'Emilio perdut a la seva terra, en el seu temps. Terol existeix.

El juego de la Luna

 

Guió: Enrique Bonet. Dibuixos: José Luis Munuera.

Astiberri Ediciones. (2019).

Aquesta obra es va gestar en els temps universitaris dels dos autors. Tretze anys abans, Enrique Bonet va fer una obra que va servir de llavor a aquesta que tenim avui entre les mans. Era un còmic de tan sols vint-i-quatre pàgines en el que Bonet ho feia tot, el guió i dibuixar. Fins i tot se'l va autoeditar i el va repartir entre els seus amics. Entre ells, estava Munuera que fa uns anys el va animar per fer d'aquell petit projecte una obra gran. I el resultat ha estat brillant.

L'obra està dividida en dos actes on apareix entre boires un món oníric en un relat iniciàtic ple d'aventures i perills. L'escenari és el poblet d'Aldea, un espai carregat de llegendes i supersticions on el temps sembla haver-se detingut. Un espai inventat, amb una societat rural absolutament aliena al progrés tecnològic, i plena de llegendes. Viure enllà comporta patiment i lluita per la supervivència.

Un guió treballat i ben trenat que acompanya una altra exhibició de Munuera amb un blanc i negre treballat amb unes aiguades meravelloses, i sàvies incorporacions de tons vermells en determinades vinyetes del còmic.

Tornem a indicar les molt bones obres de Munuera que ja hem comentat al blog, les tres primeres obres completes d'ell, la darrera amb guió de Kid Toussaint: Su olor después de la lluvia, Cuento de navidad, Bartleby, el escribiente, i La carrera del siglo.

Cent trenta-dues pàgines amb un tractament pictòric excel·lent i una història ara desenvolupada amb el ritme i temps adient. Una obra que ha agafat una enorme dimensió des d'aquella llavor de fa tretze anys. Com un bon vi.

Li dèiem Bebeto

 

Autor: Javi Rey.

Norma Editorial. (2025).

"Li dèiem Bebeto perquè tothom li deia Bebeto i no ens importava quin era el seu nom de debò. No en sabíem gaire d'ell. Només que era més gran que nosaltres i que sempre estava assegut a les grades mirant com jugàvem. Sempre era a les pistes. Sempre. Com les porteries o les ratlles gastades del terreny de joc. Com les flors que tornaven a créixer cada primavera entre les esquerdes del ciment..."

Aquest és el text que figura a la contraportada del còmic i a les referències de l'obra a la seva editorial.

Amb un dibuix clar, senzill i ben acolorit, l'autor ens porta a les tardes d'estiu de la nostra infantesa. Resulta molt fàcil empatitzar amb algun personatge o reviure situacions semblants a les que viuen els personatges d'aquesta història coral al voltant d'aquest curiós adolescent amb el nom d'un llegendari futbolista. A les pàgines apareix l'amistat, el sentit de grup, l'aventura, els primers amors, i la calor de l'estiu, però també la pèrdua de la infantesa, els desencants i la marginalitat. El còmic es llegeix amb interès i sense alts i baixos en la narració. Curiosament, la narració la fa un dels nois, que ja adult rememora i troba a faltar moltes d'aquelles sensacions viscudes. També es pregunta que s'haurà fet d'aquell noi especial al que anomenaven Bebeto.

Javi Rey, format a l'Escola Joso com tants altres autors que hem comentat al blog, ha treballat en el món de l'animació, ha estat il·lustrador de llibres de text, i fer de story-boarder per a diverses agències de publicitat. Inicia el seu camí en el món del còmic l'any 2011, principalment en el mercat francès. Amb la seva obra Intemperie va guanyar el "Premi al millor Autor Revelació" al saló del Còmic de Barcelona. També vam comentar al nostre blog una altra obra més recent: Un enemigo del pueblo. A totes tres obres que hem llegit i comentat podem veure la clara influència dels mestres Hergé, André Juillard, i Miguelanxo Prado.

Poc més de cent cinquanta pàgines amb el soroll del mar, els riures infantils i les anades i vingudes amb bicicleta. Gaudiu d'un estiu que no tornarà.

Al otro lado de la vía

 

Autora: Rut Pedreño.

Editorial: Sandro Mena. Spaceman Project. (2025).

Aquesta jove val·lisoletana va estudiar Belles Arts a Madrid, i va tornar a la seva terra. És una artista a qui li agrada tocar molts pals, des de la pintura mural, al collage, o al còmic. També ha tocat la il·lustració, i va ser premiada l'any 2022 al Saló del Còmic de Barcelona amb la seva obra: "Nicoleta y el misterio del colmillo", una obra dirigida al públic infantil, amb el guió de l'actriu, guionista i escriptora Katia Klein. 

Una artista polifacètica que aplaudeix la cançó de la Rosalia. "Saoko", quan diu "fuck el estilo, yo lo que quiero es poder permitirme cambiar y probar, porque si no me aburro".

En aquesta obra ja trobarem una obra amb moltes tècniques i aspectes diferents: pàgines dibuixades, altres amb tècnica de collage, altres pictòriques, però sense perdre el fil de la narració ni la seva potència.

No és una obra autobiogràfica, però Ana, la protagonista, té molt de la seva autora. La ciutat està dividida per les vies del tren, i l'Ana sempre ha viscut a l'altre costat. El que eren abans camps de cultiu ara és un barri més de la ciutat. Així i tot, per arribar a aquesta banda, hem de creuar la foscor d'un túnel, amb els signes inequívocs de la violència i la misèria. Per a l'Ana això genera una reflexió sobre la identitat, l'autoacceptació, i la marginalitat d'un barri perifèric.

L'editorial Spaceman Project és una valenta aposta d'autoedició basada en el micromecenatge que ja compta amb diferents autors.

Una obra de poc més de cent pàgines, seriosa, valenta i profunda, que es llegeix d'una volada i que et deixa amb moltes ganes de continuar trobant la sensibilitat aquesta autora. 

Cómo sobrevivir en el norte

 

Autor: Luke Healy.

Editorial: Nórdica Libros. (2025).

Un còmic molt curiós. D'entrada sorprèn per la distribució de les vinyetes, a quasi totes les pàgines apareixen en quatre files deu o dotze vinyetes petites amb un text ben petit. Ben acolorit i amb un dibuix net i senzill ens presenta una narració que combina l'infern de les expedicions a l'Àrtic de principis del segle XX amb un altre infern més emocional de la crisi de la mitjana edat d'un home a l'època actual. 

La història real de les expedicions d'Ada Blackjack, una dona del poble inupiat que va ser l'única supervivent de l'expedició a l'illa de Wrangel organitzada per Viljalmur Stefansson i el capità Robert Bartlett, mostra la cruesa i bogeria d'uns homes i una dona, amb objectius de somnis impossibles enmig d'un blanc letal. La història de ficció mostra un professor amenaçat per la seva sexualitat i que es refugia en una recerca en la solitud de la biblioteca.

Totes dues narracions són un viatge visual i d'emocions d'amor i pèrdua que ens mostren tota la força que ens empeny a sobreviure fins i tot en les condicions més extremes. Quan tot sembla perdut sembla haver-hi encara una sortida. 

Luke Healy, nascut a Dublín, amb una llicenciatura en Periodisme al seu país, i un màster en Belles Arts a Vermont (Estats Units) ha publicat quatre obres: "Cómo sobrevivir en el norte", "Permanent Press", "Americana", i "The Con Artists". El seu treball ha estat exposat al Museu del Còmic de Manhattan, i col·labora a The New Yorker, BBC, Vice, i Narrative.

Una obra de dues-centes pàgines, realitzada l'any 2016 i que ara arriba al nostre mercat. Tard, però molt actual. Ben arribada. La traducció és de Blanca Gago, la filòloga i investigadora barcelonina que ja hem trobat en més d'una entrada del blog, i que tant tradueix llibres, documents com novel·les gràfiques. 

La cita

 

Autor: Pau Valls.

Editorial Finestres. (2025).

Aquest còmic ja em venia molt recomanat pel meu company Gingebre. I com sempre, tenia molta raó. He trobat una obra divertida, imaginativa, i en alguns moments carregada de la ironia absurda de les pel·lícules dels germans Coen. Només travessar la línia de la primera pàgina et veus dins d'una història poblada de solitaris perdedors tant patètics com entranyables envoltats en situacions rocambolesques i truculentes. Una narració que funciona com un engranatge impecable amb una lògica inevitable, precisa i absurda. Els tres principals personatges creen una comèdia negra amb la negror d'un thriller macabre. 

L'Hèctor és un conserge de mitjana edat que ha quedat amb una noia que ha conegut per internet, però que no ha vist mai. N'és un home amb poques habilitats socials que encara viu amb sa mare. En Víctor és el xòfer d'un mafiós que ha de desfer-se d'un cadàver, es tracta d'una prova que haurà de superar. La tercera protagonista és una jove que sempre està fugint, i que té una particularitat molt especial. Tots ells tenen una raó per coincidir en algun punt del temps i l'espai, però potser el temps també pot tenir trencaments. 

Pau Valls, amb un dibuix senzill, net i polit, tintes planes i trames manuals, crea una narració que t'enganxa des de l'inici i que no decau en cap moment. Aprofundeix en el perfil humà dels personatges i els fa molt propers, malgrat l'absurda història on estan submergits. 

L'autor, nascut a Alcoi, va estudiar il·lustració a l'Escola d'Art i Superior de Disseny d'Alcoi, i posteriorment es va graduar en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. Treballa per a diversos mitjans, com ara "Forbes" i "El País", i per a diferents editorials, com ara "Penguin Random House", i "Sembra". També és autor de la sèrie "Plantes", de la revista "Camacuc". "La cita" és el seu primer còmic. Tota una promesa que esperem amb ganes.

Un altre meravella que podem gaudir en català. Enhorabona, Editorial Finestres.

Per què alguns homes odien les dones?

 

Autora: Vivian Gornick.

L'altra editorial. (2025).

El primer que em va sorprendre d'aquest llibre és l'edat de l'autora, quasi noranta-un anys. Nascuda a Nova York, aquesta escriptora amb un estil precís i directe ha posat la seva mirada sobre l'escriptura i els escriptors, la literatura i la cultura, la política i la situació del feminisme. Tot amb la seva experiència personal, el seu ull crític, i la seva prosa vibrant.

A l'obra apareix una poderosa anàlisi de l'obra dels escriptors Philip Roth, Henry Miller i Norman Mailer, que la veritat és que no surten gairebé ben parats, i d'escriptores com Joan Didion, Paula Fox, i Margaret Drabble. Aprofundeix en l'impacte social del feminisme i dels grups de presa de consciència feminista, i la importància d'explicar i compartir històries, sigui amb les clientes d'una perruqueria de Manhattan o amb els membres del seu grup de lectura, amb qui fa anys es reuneixen.

El llibre és un recull d'assajos, vuit concretament, que l'escriptora ha anat escrivint al llarg de cinquanta anys en què apareix sempre la seva manera de viure i el dolorós procés d'autoconeixement per avançar a la vida.

Vivian Gornick és autora de diversos llibres, entre els quals es compten les dues memòries: "Vincles ferotges" i "La dona singular", una biografia de la feminista revolucionària Emma Goldman, i set col·leccions d'assajos, entre els quals tenim: "Mirar-nos de cara", "Comptes pendents", "La fi de la novel·la d'amor" i "La situació i la història". És professora d'escriptura creativa a la New School, escriu a diversos mitjans, i n'és una novaiorquesa convençuda. Sembla que malgrat el pas dels anys, Vivian continua pletòrica i continua apassionant amb el seu estil lluitador. 

La traducció és de Míriam Cano. Com a curiositat, cal comentar l'errada que apareix a la coberta amb aquest signe previ d'interrogació al títol de l'obra, que en català no existeix.

Un llibre de cent trenta pàgines que es llegeix d'una volada, valent, provocatiu i encoratjador. La resposta del títol la trobareu al seu interior.

Su olor después de la lluvia.

 

Autor: José Luis Munuera.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2025).

No us perdeu aquesta meravella, si us plau. Ho dic seriosament, aquesta adaptació de l'experiència vital de Cedric Sapin-Defour amb el seu gos Ubac al llarg de tretze anys és deliciosa. L'obra provoca autèntiques onades de sentiments que t'arribaran al cor, fins i tot si no has tingut una mascota mai. Si has tingut la sort de tenir-la, no tinc dubte que en alguna pàgina no podràs contenir les llàgrimes d'emoció. 

L'obra està dividida en diferents capítols, i s'inicia com una narració en primera persona de Cedric, però en el segon capítol és el gos el que ens descriu com els animals perceben la realitat i el que passa al seu voltant. I ho fa magistralment. Pura delícia. A més de veure la relació entre els dos, podrem gaudir del paisatge de les muntanyes i les valls on tots dos troben el paradís.

Tenim altres personatges importants com són: Mathilde, la noia que serà la parella perfecta de Cedric; una parella de persones grans i carregades d'humanitat; i Cordada i Frisona, dues gossetes que acompanyen a Ubac quan es va fent gran. A l'obra també apareix el dolor per la mort del company animal, que resulta d'una intensitat real que coneixem bé els que hem tingut "patufos", com jo anomeno les mascotes, siguin gossos, gats o altres animalets.

A Munuera ja l'havíem fet aparèixer al blog amb: Cuento de navidad, i Bartlevy, el escribiente, que són dues obres magnífiques integrals de l'autor, i la col·laboració amb el guionista Kid Toussaint i els dibuixos d'ell a: La carrera del siglo. 

Com moltes vegades, Munuera s'acompanya de l'artista Sedyas per posar el color. El resultat és d'un nivell estratosfèric. Astiberri presenta l'obra amb unes mides grans que augmenta el plaer de la lectura de l'obra. El còmic compta amb el breu escrit on l'escriptor francès Cedric descriu com va ser l'adaptació al còmic, i la bona sintonia i química que va fer que el procés fos senzill i amable. La traducció és de Rubén Lardín.

Un còmic de cent quaranta-quatre pàgines que parla d'una cosa tan important com és l'amor més pur. 

Tanquem l'entrada amb una de les frases de Cedric que resum en poques paraules tot l'esperit de l'obra:

"Aquest gos m'està ensenyant a llegir el món viu que ens envolta, a escoltar la música de la natura, la seva varietat, les seves respiracions, i els seus misteris. A mi, que només veig el que és visible." 

Obra imprescindible.

Nocturnos

 

Autor: Laura Pérez.

Editorial: Astiberri Ediciones. Colección Sillón Orejero. (2024).

Ja vam quedar meravellats amb Tótem i amb Náufragos, i amb aquesta nova obra de la valenciana Laura Pérez encara quedarem més fascinats. El conjunt de petites històries ens fa experimentar emocions i sentiments per poc que ens submergim a la seva proposta d'explorar la nit. La nit és on apareixen totes les nostres temors, i els nostres fantasmes. 

L'autora ens presenta un còmic on el negre domina quasi totes les pàgines, trencat de vegades amb verds, blaus i taronges, que combinats amb el seu dibuix elegant, sintètic, i on només apareix el que ha d'aparèixer, crea una aparença sobrenatural. I ho fa des de la quotidianitat, fent que la línia entre la realitat i el fantàstic, sigui extremadament prima quan cau el dia. La potència de les imatges i l'abundància de silencis crea en el lector molts moments de reflexió, de curiositat felina, i fins i tot una certa por de perdre't a la nit. Les atmosferes que crea l'autora fan sentir por i inquietud des de la més radical i elegant bellesa. A l'obra són molt presents la por a la mort, la por de desaparèixer, la solitud, i els terrors infantils.

Una obra molt especial i fora de les normes habituals, que demana una sensibilitat enorme a un lector que possiblement voldrà tornar a entrar dins de la narració i trobar altres visions d'aquest altre món que apareix amb la foscor. Laura Pérez ja és considerada com una de les millors autores internacionals amb un segell molt personal en les seves il·lustracions, una narració de pura màgia, i una personalitat esclatant. L'any 2020 va obtenir, amb la seva obra "Ocultos", el premi "Ojo Crítico de Cómic", el premi "Ignotus", i el premi "Splash Sagunt". Una autora imprescindible en el panorama mundial del còmic actual.

És igual que en algun moment et perdis en la lectura, tant és, tornaràs a entrar en la seva atmosfera i en el seu misteri. Deixa't portar, i torna a entrar més vegades. És possible que tornin a aparèixer coses noves. És el misteri de la nit.

El horror de Dunwich

Autor: Gou Tanabe.

Editorial: Planeta Cómic. (2024).

Vaig llegir aquesta obra de Lovecraft fa molts anys. I quan llegeixes un text com aquest és inevitable imaginar-se i crear en el teu cervell els paisatges, els colors, els monstres i fins i tot, les terribles olors i obsessius sorolls. I aleshores, de vegades el que trobes a les pàgines d'un il·lustrador no encaixa amb els teus pensaments, però en aquesta ocasió Gou Tanabe és capaç de descriure amb autoritat i foscor tot l'horror d'aquesta història de malson. Hi ha imatges molt poderoses i efectives que es claven a la retina i cervell dels lectors i lectores.

Els tres volums ens narren els al·lucinants fets que es succeïxen al poble de Dunwich, al nord de la regió de Massachusetts. La família Whateley és temuda per tota la regió. Ara, la pàl·lida Lavinia donarà a llum un fill de pare desconegut anomenat Wilbur. Amb un creixement acceleradíssim, el fill s'anirà desenvolupant i agafant coneixements de forma amenaçant. El seu objectiu és obrir un portal maleït, cridar al buit i facilitar l'arribada dels éssers malignes d'altres dimensions. Investigadors i científics intentaran combatre amb la ciència tota aquesta foscor, però la situació semblarà fora de control. La batalla està servida.

Els secrets dels Arcans, el Necronomicó, els rituals maleïts, i la presència amenaçant creen un clima ofegant i amenaçador.

Gou Tanabe és un mangaka nascut a Tòquio, dibuixant, autor i guionista amb una forta predilecció per l'autor estatunidenc Howard Phillips Lovecraft. Ha realitzat més de deu adaptacions d'obres de Lovecraft amb les que s'ha fet mundialment famós. També ha adaptat autors de terror japonès i ha creat diferents sèries entre les quals destaquen: "Kasane", "The outsider", i "Mr. Nobody". L'any 2020 va rebre el "Premi Internacional" al Festival d'Angoulême, i el passat 2025 el festival francès va dedicar una enorme exposició de les seves adaptacions de Lovecraft.

Una obra dirigida als amants dels mons de foscor, angoixa i repulsió de Lovecraft, encara augmentats pels dibuixos en negre d'aquest artista japonès. Una combinació diabòlica. Gaudiu de la foscor amb aquestes edicions de Planeta en format gran (23 x 15 cm), una bona edició dels tres volums de més de dues-centes pàgines cadascun.