La conca dels àngels

 

Autora: Berta Cusó.

Editorial: Pagès Editors. (2025).

Començarem presentant aquesta jove i brillant autora barcelonina de només trenta-set anys i una trajectòria espectacular des de ben petita. 

Berta Cusó tragué la nota més alta de la selectivitat l'any 2007. Arquitecta per la "ETSAB" de Barcelona, també va estudiar Art i Arquitectura al "City College" de Nova York. Posteriorment, s'establirà a Berlín des de l'any 2014 on al llarg de cinc anys realitzarà dissenys d'espais per a exposicions i festivals internacionals. Després d'un màster d'il·lustració a la "Francesca Bonnemaison" de Barcelona es dedicarà de forma intensa a la il·lustració. Avui dona classes de dibuix i expressió gràfica a la "Universitat Oberta de Catalunya", i imparteix tallers de còmic a Berlín.

Va ser Finalista l'any 2020 en el "Premi Internacional Ara en Còmic" amb l'obra "Paral·lel", va guanyar l'any passat el "Premi València de novel·la gràfica" amb l'obra "L'extraordinària història del Circ Cric", i aquest mateix any 2026 guanya el "Premi Vinyeta Ficomic" amb l'obra que avui comentem: "La conca dels àngels", que també va guanyar el "Premi Núvol" dins de "La nit de les Lletres Catalanes". La seva obra pictòrica ha estat exposada a Berlín, Nova York, Madrid i Barcelona.

Berta Cusó és una autora de no-ficció, i sempre treballa en històries de la vida que l'envolta en les grans ciutats o en moviments o fenòmens que ella considera importants. 

L'obra "La conca dels àngels" presenta la vida de sis dones que viuen dins de diferents conflictes bèl·lics: Michaela, Angelina, Serafina, Tuyen, Luci i Gabriela. El nexe d'unió de les situacions dramàtiques és el llac artificial d'Engelbecken, al bell mig de Berlín, que es podria traduir com la conca dels àngels del títol de l'obra. 

A les històries apareix amb nitidesa la destrossa que provoquen les guerres, i especialment a la vida de les dones que es converteixen com a objectiu o botí de guerra davant de comportaments de la violència masclista i els comportaments inhumans de les tropes enemigues, i de vegades les pròpies.

Lluny de presentar a les dones com a subjectes passius, veiem com prenen  decisions de lluita i enfrontament que de vegades les portarà a la mort. Ens veurem immersos entre altres  escenaris, a la Segona Guerra Mundial, en el conflicte d'Ucraïna, en el conflicte a Síria, però l'autora ho fa de forma subtil, quasi poètica malgrat tota la càrrega de denúncia social i política. Apassionants les històries de la pilot d'aviació, i la de les dues noies del final del còmic.

Les pàgines mostren una decoració minimalista, on les expressions dels personatges apareixen en les seves mirades, en els seus rostres. Tot es dibuixa amb tons roses i violetes.

Berta Cusó suggereix, més que mostra tot l'horror, amb delicadesa i silencis, però amb fermesa i consciència social i de justícia, també feminista. Curiosament, només el podem trobar en català. Bona feina de Pagès Editors, als quals només se'ls podria demanar una mica més de format per gaudir de les imatges de la Berta.

Primera persona del singular

 

Autor: Haruki Murakami.

Editorial Empúries. (2021).

Vuit contes de Murakami: - el coixí de pedra, - crema, - Charlie Parker Plays Bossa Nova, - whith the Beatles, - el recull poètic dels Yakult Swallows, - carnaval, - la confessió del mico de Shinagawa, i - primera persona del singular. En les vuit històries, el narrador és molt a prop del mateix autor , i el que narra són molt sovint les seves experiències del passat.

Apareixen els amors de joventut, la seva passió pel beisbol i l'amor pel seu equip, un mico parlant de la recerca de l'amor, l'existència o no del mític disc de bossa nova que potser va gravar el músic de jazz Charlie Parker, i altres records, inventats o transformats, de la seva vida.

Tots els contes combinen amb saviesa una realitat quotidiana amb una deriva cap a la màgia i  la fantasia. Sembla que el motor del narrador acostuma a ser l'amor per una persona, un moment, una cançó, una posta de sol, i aleshores apareixen la solitud, l'amor i el desamor, la infància, la memòria, el passat i la pèrdua de desitjos, somnis i esperances.

Com ja vaig comentar en alguna entrada, Murakami és un dels meus autors predilectes, he llegit molts llibres seus, i al blog apareixen alguns comentats: La noia de l'aniversari, Tony Takitani, i El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, Murakami és fill de dos professors de literatura nipona, l'avi era un monjo budista. El seu estil que l'ha fet conegut internacionalment ve originat per les seves lectures de joventut on sovintejaven autors estatunidencs com Jack Kerouac, Richard Brautigan o Kurt Vonnegut. Això l'ha diferenciat de molts altres autors japonesos. Ha escrit més de vuitanta obres, moltes de les quals han estat traduïdes a molts idiomes, i compta amb una sèrie molt i molt llarga de premis nacionals i internacionals.   

Una altra petita joia d'aquest mestre del gir argumental estrany i enigmàtic. Tot sembla absolutament normal, però hi passen coses, coses estranyes. Ja friso per tenir entre les mans la darrera obra de l'autor: "La història de Kaho", una obra que té, per primer cop, a una dona com a protagonista principal i narradora. Per descomptat, passen coses estranyes. Murakami no decep mai. 

La traducció del japonès és de l'Albert Nolla Cabellos. I en català. Mil gràcies per la bona tasca de l'editorial Empúries.

Viaje al centro de la Tierra

 

Guió: Rodolphe. Dibuixos: Patrice Le Sourd.

Norma Editorial. (2025).

Un còmic protagonitzat per personatges amb aparença de conill. Això d'entrada em va tirar una mica enrere. Em costa una mica, malgrat que hi ha obres excel·lents com Blacksad, on un gat molt poderós és el personatge principal. Vam comentar al blog una obra seva fa molts anys: Blacksad. Amarillo.

Però tornem a l'obra d'avui. La veritat és que tal com avancen les pàgines te n'oblides una mica d'aquest detall i comences a gaudir d'aquesta divertida adaptació de l'obra de Julio Verne, publicat originàriament l'any 1864. La narració és molt àgil i manté mot bé el ritme sense decaure en cap moment. L'interès per saber fins on arribaran, i què es trobaran en el seu viatge al centre de la Terra, invita a la lectura, malgrat que és una obra adaptada i reproduïda per molts mitjans i al llarg de molts anys. 

El professor Lidenbrock, un geòleg de fama mundial, troba dins d'una enquadernació antiga, un pergamí antic d'una expedició comandada per un explorador que el portava al centre del planeta. Sense perdre el temps, organitza un viatge a Islàndia, que sembla ser l'origen d'aquesta fantàstica ruta. Estarà acompanyat per la seva jove cosina, que s'haurà de fer passar per un noi per les lleis i costums d'aquell temps. Això és una variació divertida del text original, Axel és Axelle. Estem a finals del segle XIX, i curiosament al cel apareixen molts dirigibles, globus amb cabines per a persones. El viatge és un seguit de paisatges, aventures i éssers d'una fantasia desbordant com la que tenia el mestre Verne.

Per acabar, i quan ja havia fet desaparèixer la forma humana de  tota la narració, em vaig trobar un detall que em va fer trontollar, però deixem a lectores i lectors que el descobreixin.

Rodolphe és a més de professor de literatura i periodista,  autor de més de vuitanta guions per als millors dibuixants francesos i belgues.

Els dibuixos de Le Sourd són una de les principals raons per gaudir d'aquest viatge. Aquest autodidacte francès ha col·laborat amb nombrosos guionistes i té una dilatada carrera com a il·lustrador.

Una obra d'aventures, molt entretinguda i amable. El color el posa la reputada colorista francesa Iver2anes (Vérane Otero), i la traducció és de Carmen Arlando.

Meteoros

 

Guió: Jean-Christophe Deveney. Dibuixos: Tommy Redolfi.

Editorial: Salamandra Graphic. (2025).

Compte!, això que presentem avui és una petita meravella. Tres-centes vint pàgines plenes de silencis que parlen, problemes habituals, i una manca d'esperança absoluta.

"El vacío es lo que tengo por delante. Y es lo que hay. No existe el destino. Solo una concatenación de hechos sin más sentido que el que uno cree que tienen. Obligaciones y errores, como cualquier hijo de vecino". Aquesta és la frase del pròleg. L'autor és Raymond Carver, del conte "Menudo" del seu llibre "Tres rosas amarillas". Una definició perfecta d'aquesta buidor existencial pròpia d'aquestes societats modernes que hem creat entre tots. Carver és un dels meus autors favorits.

Els mitjans de comunicació ho han dit de forma clara: un meteor es dirigeix a la terra i el seu impacte pot ser de la magnitud equivalent al que va provocar la desaparició dels dinosaures. No hi ha alternativa ni herois que puguin impedir el desastre. Davant del possible final, cadascú haurà d'enfrontar-se a aquest moment preapocalíptic amb les seves eines, fortaleses i vulnerabilitats. O potser, no cal preocupar-se per una cosa inevitable, i estar més atent a resoldre els problemes domèstics i banals de cada dia. El subtítol de l'obra ja ens diu que són històries de gent que passa, gent com nosaltres.

L'obra ens parla de temes universals i tan actuals com la solitud, la insatifacció i frustració, la incomunicació, la desinformació i alienació dels treballadors, la inhumanitat de tot el sistema, els problemes de les persones grans, i els de les persones que els cuiden. 

Els silencis en aquesta obra ens dibuixen les emocions dels personatges, uns personatges magníficament descrits que reaccionen com poden i saben davant d'una nova incertesa global. Deveney és un guionista francès amb un nivell literari i del món de la història molt gran.

Els dibuixos de Redolfi ens fan sentir la buidor i el fred amb els seus tons blavosos i el blanc de la neu. Un escenari perfecte d'abandonament i solitud per reunir uns personatges perduts en el desert. 

Una obra plena d'humanitat, melangia, i un sentiment de necessitat de calidesa humana .

L'obra va guanyar el "Premi del Jurat" al Festival d'Angoulême, l'any 2025. La traducció és de Regina López Muñoz. 

"A la vida no hi ha protagonistes secundaris, tots tenim el nostre propi paper, tots tenim la nostra importància".

En las montañas de la locura

 

Guió: Howard Phillips Lovecraft. Dibuixos: François Baranger.

Editorial Planeta. (2020).

Tornar a llegir aquesta obra de Lovecraft ha estat molt diferent de la primera vegada, fa molts anys, que la vaig agafar amb la passió de la joventut. En primer lloc, per què ara he llegit moltes més obres del mateix autor, i dels molts i moltes escriptores que han estat influenciades per aquest mestre del misteri i el terror, i, en segon lloc, per la meravellosa obra gràfica que ens presenta l'il·lustrador François Baranger. L'obra passa en el fred més absolut, als cims més alts de l'Antàrtida. Paisatges de deserts gelats, criatures indescriptibles de milions d'anys descobertes en un estat anormal de conservació, estranyes estructures geomètriques en el cim de les muntanyes negres. El protagonista, el professor Dyer, un destacat geòleg, assabentat que una expedició a l'Atlàntida sortirà aviat voldrà seguir els passos que ell mateix va fer el 1931. Han passat dos anys, però després de patir tràgics successos als quals va sobreviure, vol dissuadir als expedicionaris, però el desig de descobrir sempre porta als humans al límit, o més enllà. 

Les imatges de Baranger produeix un calfred per la temperatura i per l'horror que es va apropant, voldràs cridar als personatges que no es fiquin en aquell forat, hauràs de témer que la cuirassa congelada que protegeix els Grans Antics es fongui i alliberi la seva olor fètida i tot el que comporta.

Una adaptació del text original molt ben calculada i unes imatges brillants fan d'aquests dos grans volums una obra espectacular. 

Baranger és un artista francès polifacètic, il·lustrador i creador en animació 3D, que també ha creat personatges i escenaris per al cinema (Harry Potter, Furia de Titanes, La Bella y La Bestia) i per als videojocs (Heavy Rain, Beyond: Dos almas). Ha fet també una adaptació d'una altra obra de Lovecraft: "La llamada de Cthulhu", i portades de novel·les, moltes de ciència-ficció. Ha escrit també obra pròpia com a autor complet com: "Dominium Mundi", "La Gerusalemme liberata de Torquato Tasso", i un thriller: "El efecto dominó".

No és un còmic, és un llibre il·lustrat, però les imatges són tant poderoses que quasi es pot llegir l'ànima de l'obra gaudint de les seves imatges. 

Fa tres mesos vam comentar al blog una altra adaptació d'una obra de Lovecraft: El horror de Dunwich. Una altra meravella, en aquella ocasió pel mestre japonès Gou Tanabe. El mestre Lovecraft origina, des de fa molts anys i arreu del món, coses aterridores, però addictives i brillants.

 

Los reinos silenciosos

 

Guió: Séverine Gauthier. Dibuixos: Jérémie Almanza.

Editorial: Nuevo Nueve. (2025).

Un còmic gòtic deliciós que té una marcada influència dels mons del cineasta Tim Burton. A més d'una narració ben trenada i estructurada, sense cap problema de ritme i amb un interès creixent amb el pas de les pàgines, podem veure a cada pàgina un treball exhaustiu i sorprenent en la quantitat de detalls que tenen totes les vinyetes. Una autèntica exhibició en els fons, en les figures, en la realitat i en el món de més enllà. 

La protagonista, Perséfone, una noieta de dotze anys, acompanyada per dos éssers del món dels morts que tenen el càrrec de col·leccionistes dels darrers sospirs, hauran d'intentar recuperar l'últim sospir que va fer el pobre veí Víctor en el moment de la mort. Els col·leccionistes arriben tard dos dies i el perden en la immensitat. Ara, per no rebre un càstig exemplar, hauran de perseguir-lo i aconseguir atrapar.

La pregunta que mou la narració és el perquè la noieta veu aquests éssers i pot relacionar-se amb ells. I el camí al món dels morts tindrà camí de tornada?, i que passa quan Perséfone es troba amb ella mateixa?

Podria ser una narració de terror molt fosca, però els personatges són molt divertits i l'acció és trepidant, i malgrat tots els escenaris dantescs, sempre hi ha un punt d'humor que dona llum a la història.

Tots dos autors  francesos ja havien col·laborat en altres obres i es veu la gran química que hi ha entre ells. Tots dos amants de les obres de Roald Dhal i Lewis Carroll. Com a il·lustrador, Almanza té influències de Nicolas de Crecy, Taiyou Matsumoto, Mike Mignola, Tony Sandoval i Cyril Pedrosa. 

Un còmic molt i molt maco, amb una narració intel·ligent i àgil. Un plaer trobar aquestes meravelles.

Una bona enquadernació de Nuevo Nueve amb traducció de Lorenzo F. Díaz.

El testament

 

Autor: Ramon Molins, Jokin Oregui, Izaskun Fernández, Julián Sáenz-López.

Editorial: Assitej españa. (2023).

Em resulta fàcil parlar d'aquest petit llibre per què ja sabia el que deia abans de llegir la primera pàgina. Havia tingut la sort de sentir les paraules del text dites pel mateix Ramon Molins, "Ramolins", en el seu preciós espectacle que porta el mateix títol que el llibre. L'obra és una meravella, ironia, tendresa, cultura popular, proximitat, i molta humanitat. 

Em resulta difícil per l'admiració que li tinc a aquest senyor de Lleida. El vaig conèixer fa molts anys quan representava una obra amb la brillant Begonya Ferrer, els dos membres principals de la Companyia Zum-zum Teatre. Des d'aleshores crec que he vist tota la seva llarga trajectòria teatral.

El llibre comença a formar-se després d'una conversa de bar entre Ramon i Jokin, i la proposta surt tan natural com: "podrías hacer una especie de espectáculo unipersonal..., tu en una mesita, con tus recuerdos y tal. Que tu eres muy así también, de recordarlo todo y de dar importancia a los detalles". Aquella mateixa setmana va començar el confinament de la pandèmia. I va ser aquell temps de pausa on entre Ramon, Jokin, Izaskun i Julián es va acabar configurant el text de l'obra que apareix en aquest llibre. Un llibre que ens parla de la seva infància, del seu barri, del camp, dels seus pares, del seu avi, del teatre, de la vida i de la mort. Un passeig deliciós escoltar una estoneta al Ramolins parlar del món. 

Luna de miel

 

Autor. Bastien Vivès.

Editorial: Diábolo Ediciones. (2025).

Aquest és el primer volum d'una sèrie que de moment té tres parts. "El beso de la esfinge" és una història senzilla d'aventures, sense gaire profunditat verosimil en la narració ni en la dimensió dels personatges. Això no vol dir que sigui poc interessant, o que no tingui bon ritme, de fet, el ritme en alguns moments és frenètic. Es tracta d'una aventura clàssica lleugera, amb tocs d'humor, complicitat de la parella protagonista, i alguns apunts de crítica social. També conté detalls sorprenents, com la quantitat de taurons que apareixen en les aigües gregues, o l'existència d'una papallona que mata tot allò que toca, però forma part d'una espectacular aventura. El matrimoni de la Sophie i el Quentin gaudeixen d'unes vacances que, per qüestions d'amistats incertes, acaben al bell mig d'una batalla entre màfies. 

Bastien Vivès no decep mai amb el seu dibuix. Amb una estructura clàssica de quatre fileres de dues o tres vinyetes, construeix una lectura clara i dinàmica. Els detalls hi són, però sense destorbar mai el ritme de la narració. El color el posa l'artista franco-iraquià Brigitte Fridakly combinant tons càlids de grocs i taronges amb els blaus del mar i el cel. L'obra té tota la llum del Mediterrani. 

El còmic només té quaranta-vuit pàgines, i es llegeix de principi a fi en una breu estona. L'autor en aquests moments travessa una situació delicada per les acusacions d'algunes associacions de víctimes d'abusos sexuals a menors pel contingut eròtic d'algunes imatges d'alguna de les seves obres. Justament acabo de llegir una darrera obra seva: "La veritat al voltant del cas Vivès", on l'autor tracta de demostrar la seva innocència i rebaixar el to de les acusacions. Després de llegir-la, crec que no ho aconsegueix, ans al contrari, crec que encara ho complica més, amb una càrrega d'ironia i un humor discutible. Això no vol dir que quan es posa a dibuixar continua sent una bèstia monumental.

Veureu que Vivès és un dels autors més llegits i comentats al blog: En mis ojos, La blusa, El gusto del cloro, La carnicería, Polina, Amistad estrecha, Una hermana, com a autor complet, i amb el guionista Martin Quenehen: Catorce de julio, i Océano negro.

"Luna de miel" és la primera part d'una sèrie que tracta de recuperar el to fresc, aventures insòlites, sensualitat i un toc d'humor elegant. 

En blanc

 

Autora: Ana Penyas.

Penguin Random House Editorial. Salamandra Graphic. (2025).

Què és el que ens fa estar desperts a les nits? Una obra que s'endinsa en un capítol angoixant com és l'insomni. I ho fa en una història coral on els personatges passen les hores de la nit sense poder dormir, i que comporten situacions de precarietat laboral, desigualtats socials que en poc temps deriven en fantasmes que no et deixen viure. La no desconnexió del món digital i el consum d'ansiolítics com a recurs per sostenir la vida acaben inevitablement en problemes mentals. L'ús de somnífers, ansiolítics, estimulants i antidepressius són un problema de salut molt greu en Espanya, drogues legals que destrueixen la vida.

Resulta molt curiosa la solidaritat i la sensació de pertànyer al mateix grup que tenen les persones que no dormen. Quan no pots dormir i t'apropes a una finestra, el fet de veure una llum en una altra finestra, o altres persones que es mouen dins d'altres cases, crea aquesta mena de germanor nocturna.

El còmic és molt personal, el dibuix de vegades és molt pictòric, de vegades s'apropa al collage, unes altres a tècniques de carbó, però sense perdre el to angoixant del pas de les hores en vetlla. La narració també circula de forma poètica, són sis dies en què apareix la crítica de les societats actuals, la individualitat i l'anonimat d'estructures socials on el veí no existeix. Desconeguts amuntegats.

La valenciana Ana Penyas, "Premi Nacional del Còmic 2018", per la seva obra "Estamos todas bien", torna a posar la seva mirada crítica sobre un tema molt complex com és l'angoixa de l'insomni. Quan vam comentar al blog Estamos todas bien fa quasi tres anys, ja vam parlar dels molts premis que ha anat recollint l'Ana al llarg dels darrers anys.

Cent seixanta-quatre pàgines, enquadernació de tapa dura, en català i amb el segell tan personal d'aquesta jove artista.

Rebis

 

Guió: Irene Marchesini. Dibuixos: Carlotta Dicataldo.

Nuevo Nueve Editores. (2024).

Des de sempre, el fet de ser diferent comporta dificultats. En aquesta delicada obra, ambientada en l'edat mitjana, el personatge central és el Martino, un nen que és el fill més petit d'una família, i que pel fet de ser albí, el seu pare el repudia. Ser albí està encara considerat per moltes cultures com portador de mala astrugància. En el seu viatge lluny de casa seva, Martino haurà d'enfrontar-se a molts reptes i tenir com a companys a altres marginats com ell. La seva pal·lidesa de pell i els seus cabells blancs el faran fort, i comprendre la seva identitat el farà feliç i omplirà de vida el seu cor.

L'obra ens parla de la crema de bruixes, dones sàvies que desafiaven les normes establertes per societats plenes de por i supersticions, d'éssers marginals, dels rars, dels inadaptats. 

Rebis és el símbol alquímic de la criatura nascuda de la unió dels oposats, del Sol i la Lluna, del masculí amb el femení. El cos i l'ànima de Martino no encaixen a cap categoria, i això li donarà poder i la saviesa per comprendre que si es dona temps a una larva es convertirà en un insecte que arribarà a volar. És qüestió de temps, de paciència, de calma. 

El guió de l'escriptora Marchesini, i els dibuixos de Dicataldo, totes dues artistes italianes, creen un relat molt proper a la realitat, i per tant aterridor en alguns moments. 

Una història carregada de sensibilitat, poesia visual, i que ens mostra la por que provoca la diferència, el no encaixar, i el preu altíssim que de vegades s'ha de pagar. Quasi cent vuitanta pàgines que en alguns moments fan patir per l'estupidesa i manca d'humanitat d'una societat malalta. Cap criatura és un error, però de vegades és difíl acceptar-ho, i acceptar-se. La traducció és de Inés Sánchez Mesonero.

Groenlàndia Manhattan

Autora: Chloé Cruchaudet.

Editorial Comanegra. (2025).

Un còmic en català, emocionalment inquietant. L'autora descriu una història trista basada en fets reals. Estem  l'any 1887, el capità Robert Peary carrega al seu vaixell un enorme meteorit amb l'objectiu de portar-lo al museu de Nova York i continuar rebent ajuts econòmics i poder finançar el seu somni de ser el primer a conquerir el Pol Nord. Aquesta vegada a més de la pesada càrrega de l'espai exterior, decideix portar a la civilització cinc esquimals, entre els quals es troben un nen amb el nom de Minik, i el seu pare. A la seva arribada l'expectació i curiositat que aixequen els habitants del Pol, és desmesurada. Són allotjats al mateix museu d'història natural de la ciutat, en una sala ben a prop dels esquelets dels dinosaures. L'adaptació dels esquimals a una vida més còmoda i urbana resulta un fracàs a l'allunyar-los de la naturalesa i del seu hàbitat. 

Sense caure en el dramatisme ni prendre posició, i lluny de tòpics o arquetips, l'autora planteja amb enorme sensibilitat la trobada entre aquests dos mons, i la repercussió que tindrà en un nen que no tornarà a ser mai més el mateix, i quedarà situat enmig de dues realitats oposades, perdent la seva identitat i les seves arrels.

A les pàgines de l'obra apareix amb contundència la descripció de les lamentables conseqüències i l'impacte real que té de vegades la col·lisió social i cultural que ocasionen les societats colonitzadores en el seu pla d'estendre les seves fronteres.

Cruchaudet, que ja ens va enamorar amb Céleste y Proust, i Degenerado, en aquesta ocasió i amb la seva capacitat pictòrica i un dibuix senzill, inunda de blancs, blaus i violetes les pàgines d'aquest còmic. El fred físic i emocional el pots percebre amb claredat.

A les darreres pàgines trobarem un epíleg signat per Delphin Deloget, autora del documental "Qui se'n recorda de Minik", fotografies dels fets reals on apareixen els protagonistes de la història i una extensa bibliografia per si vols aprofundir en un cas real que va sacsejar la societat d'aquell temps.

Una crítica forta, però equilibrada als desitjos imperialistes i colonitzadors, especialment actual amb la bogeria impulsada pel president dels Estats Units en diferents escenaris del món.

L'obra va guanyar l'any passat el prestigiós "Premi René Goscinny". La traducció al català és d'Adrià Pujol Cruells. Una obra amb una enquadernació esplèndida amb rústica, quasi cent cinquanta pàgines, i el compromís de producte local d'aquesta important editorial de casa nostra, Comanegra. 

La pudenta història del vàter

 

Guió: Olivia Meikle i Katie Nelson. Dibuixos. Ella Kasperowicz.

Larousse Editorial. (2025).

És un petit llibre il·lustrat molt curiós. Cinquanta pàgines plenes de dades curioses i fastigosos descobriments al voltant d'aquest inevitable procés de defecar i pixar en alguna banda que té la humanitat des dels seus inicis. Com diu a la contraportada amb molt d'humor, aquest llibre no és apte per a gent delicada. 

Podrem llegir que els antics romans compartien esponges per netejar-se el cul, que els exèrcits mongols catapultaven excrements contra els seus enemics, que els reis i reines tenien servents que els feien companyia mentre feien les seves reials necessitats, els primers claveguerams, la possibilitat de reciclar els nostres excrements, els vàters del futur, i moltes coses més.

Amb breus textos i uns dibuixos senzills i plens de color, el llibre ofereix moltes dades històriques al voltant d'un tema del qual no es parla gaire. N'és poc elegant, però és un eix central de la nostra vida.  

Les dues autores són germanes i professores: "Estudis de la Dona" l'Olivia, "Història" la Katie. Totes dues són viatgeres incansables i han viscut en tres continents, i compten amb dos marits, cinc fills, dos periquitos i un gos.

Un llibre destinat a tots els lectors, des dels menuts fins als grans. Tots fem aquestes coses d'anar al vàter més tard o més d'hora. La traducció al català és de Marc Alba Romà.

Barbecho

 

Autor: David Sancho.

Penguin Random House Editorial. Salamandra Graphic. (2024).

Una obra que t'atrapa per les imatges pictòriques que omplen les seves pàgines. Totes elles, siguin en color o en un ventall de grisos, constitueixen una col·lecció esplèndida d'escenes d'allò que es diu l'Espanya buidada. Un testimoni gràfic impecable de l'últim segle de la història rural d'Espanya.

El protagonista, Emilio, és l'últim habitant d'un poble de Terol, que viu aliè a tot el que queda lluny de la seva vista. Tota la seva família, els seus amics i els seus veïns han anat marxant a terres més pròsperes.

Ell no vol saber res que no siguin els seus camps, els seus cels, no vol abandonar els seus records, els seus morts. Per a l'Emilio, la seva terra està en "barbecho", la tècnica agrícola de deixar descansar una porció de terra sense cultivar un temps amb l'objectiu de millorar la seva fertilitat, però sembla un "barbecho" etern. Una terra condemnada a la buidor ancorada a un món vell, dur i dolç a la vegada.

El còmic resulta colpidor per les imatges d'una Espanya trista i fosca marcada per la dictadura, per la duresa de la vida al camp, per la manca de futur, en contraposició a la bellesa de les imatges.

David Sancho, és un jove nascut a Terol, graduat a Belles Arts i amb un màster de Còmic i Il·lustració. Amb aquesta obra guanya el "Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic" 2024.

Obra enquadernada amb rústica de quasi dues-centes pàgines amb poc text, el text que ja no fa servir un home com l'Emilio perdut a la seva terra, en el seu temps. Terol existeix.

El juego de la Luna

 

Guió: Enrique Bonet. Dibuixos: José Luis Munuera.

Astiberri Ediciones. (2019).

Aquesta obra es va gestar en els temps universitaris dels dos autors. Tretze anys abans, Enrique Bonet va fer una obra que va servir de llavor a aquesta que tenim avui entre les mans. Era un còmic de tan sols vint-i-quatre pàgines en el que Bonet ho feia tot, el guió i dibuixar. Fins i tot se'l va autoeditar i el va repartir entre els seus amics. Entre ells, estava Munuera que fa uns anys el va animar per fer d'aquell petit projecte una obra gran. I el resultat ha estat brillant.

L'obra està dividida en dos actes on apareix entre boires un món oníric en un relat iniciàtic ple d'aventures i perills. L'escenari és el poblet d'Aldea, un espai carregat de llegendes i supersticions on el temps sembla haver-se detingut. Un espai inventat, amb una societat rural absolutament aliena al progrés tecnològic, i plena de llegendes. Viure enllà comporta patiment i lluita per la supervivència.

Un guió treballat i ben trenat que acompanya una altra exhibició de Munuera amb un blanc i negre treballat amb unes aiguades meravelloses, i sàvies incorporacions de tons vermells en determinades vinyetes del còmic.

Tornem a indicar les molt bones obres de Munuera que ja hem comentat al blog, les tres primeres obres completes d'ell, la darrera amb guió de Kid Toussaint: Su olor después de la lluvia, Cuento de navidad, Bartleby, el escribiente, i La carrera del siglo.

Cent trenta-dues pàgines amb un tractament pictòric excel·lent i una història ara desenvolupada amb el ritme i temps adient. Una obra que ha agafat una enorme dimensió des d'aquella llavor de fa tretze anys. Com un bon vi.