Rebis

 

Guió: Irene Marchesini. Dibuixos: Carlotta Dicataldo.

Nuevo Nueve Editores. (2024).

Des de sempre, el fet de ser diferent comporta dificultats. En aquesta delicada obra, ambientada en l'edat mitjana, el personatge central és el Martino, un nen que és el fill més petit d'una família, i que pel fet de ser albí, el seu pare el repudia. Ser albí està encara considerat per moltes cultures com portador de mala astrugància. En el seu viatge lluny de casa seva, Martino haurà d'enfrontar-se a molts reptes i tenir com a companys a altres marginats com ell. La seva pal·lidesa de pell i els seus cabells blancs el faran fort, i comprendre la seva identitat el farà feliç i omplirà de vida el seu cor.

L'obra ens parla de la crema de bruixes, dones sàvies que desafiaven les normes establertes per societats plenes de por i supersticions, d'éssers marginals, dels rars, dels inadaptats. 

Rebis és el símbol alquímic de la criatura nascuda de la unió dels oposats, del Sol i la Lluna, del masculí amb el femení. El cos i l'ànima de Martino no encaixen a cap categoria, i això li donarà poder i la saviesa per comprendre que si es dona temps a una larva es convertirà en un insecte que arribarà a volar. És qüestió de temps, de paciència, de calma. 

El guió de l'escriptora Marchesini, i els dibuixos de Dicataldo, totes dues artistes italianes, creen un relat molt proper a la realitat, i per tant aterridor en alguns moments. 

Una història carregada de sensibilitat, poesia visual, i que ens mostra la por que provoca la diferència, el no encaixar, i el preu altíssim que de vegades s'ha de pagar. Quasi cent vuitanta pàgines que en alguns moments fan patir per l'estupidesa i manca d'humanitat d'una societat malalta. Cap criatura és un error, però de vegades és difíl acceptar-ho, i acceptar-se. La traducció és de Inés Sánchez Mesonero.

Groenlàndia Manhattan

Autora: Chloé Cruchaudet.

Editorial Comanegra. (2025).

Un còmic en català, emocionalment inquietant. L'autora descriu una història trista basada en fets reals. Estem  l'any 1887, el capità Robert Peary carrega al seu vaixell un enorme meteorit amb l'objectiu de portar-lo al museu de Nova York i continuar rebent ajuts econòmics i poder finançar el seu somni de ser el primer a conquerir el Pol Nord. Aquesta vegada a més de la pesada càrrega de l'espai exterior, decideix portar a la civilització cinc esquimals, entre els quals es troben un nen amb el nom de Minik, i el seu pare. A la seva arribada l'expectació i curiositat que aixequen els habitants del Pol, és desmesurada. Són allotjats al mateix museu d'història natural de la ciutat, en una sala ben a prop dels esquelets dels dinosaures. L'adaptació dels esquimals a una vida més còmoda i urbana resulta un fracàs a l'allunyar-los de la naturalesa i del seu hàbitat. 

Sense caure en el dramatisme ni prendre posició, i lluny de tòpics o arquetips, l'autora planteja amb enorme sensibilitat la trobada entre aquests dos mons, i la repercussió que tindrà en un nen que no tornarà a ser mai més el mateix, i quedarà situat enmig de dues realitats oposades, perdent la seva identitat i les seves arrels.

A les pàgines de l'obra apareix amb contundència la descripció de les lamentables conseqüències i l'impacte real que té de vegades la col·lisió social i cultural que ocasionen les societats colonitzadores en el seu pla d'estendre les seves fronteres.

Cruchaudet, que ja ens va enamorar amb Céleste y Proust, i Degenerado, en aquesta ocasió i amb la seva capacitat pictòrica i un dibuix senzill, inunda de blancs, blaus i violetes les pàgines d'aquest còmic. El fred físic i emocional el pots percebre amb claredat.

A les darreres pàgines trobarem un epíleg signat per Delphin Deloget, autora del documental "Qui se'n recorda de Minik", fotografies dels fets reals on apareixen els protagonistes de la història i una extensa bibliografia per si vols aprofundir en un cas real que va sacsejar la societat d'aquell temps.

Una crítica forta, però equilibrada als desitjos imperialistes i colonitzadors, especialment actual amb la bogeria impulsada pel president dels Estats Units en diferents escenaris del món.

L'obra va guanyar l'any passat el prestigiós "Premi René Goscinny". La traducció al català és d'Adrià Pujol Cruells. Una obra amb una enquadernació esplèndida amb rústica, quasi cent cinquanta pàgines, i el compromís de producte local d'aquesta important editorial de casa nostra, Comanegra. 

La pudenta història del vàter

 

Guió: Olivia Meikle i Katie Nelson. Dibuixos. Ella Kasperowicz.

Larousse Editorial. (2025).

És un petit llibre il·lustrat molt curiós. Cinquanta pàgines plenes de dades curioses i fastigosos descobriments al voltant d'aquest inevitable procés de defecar i pixar en alguna banda que té la humanitat des dels seus inicis. Com diu a la contraportada amb molt d'humor, aquest llibre no és apte per a gent delicada. 

Podrem llegir que els antics romans compartien esponges per netejar-se el cul, que els exèrcits mongols catapultaven excrements contra els seus enemics, que els reis i reines tenien servents que els feien companyia mentre feien les seves reials necessitats, els primers claveguerams, la possibilitat de reciclar els nostres excrements, els vàters del futur, i moltes coses més.

Amb breus textos i uns dibuixos senzills i plens de color, el llibre ofereix moltes dades històriques al voltant d'un tema del qual no es parla gaire. N'és poc elegant, però és un eix central de la nostra vida.  

Les dues autores són germanes i professores: "Estudis de la Dona" l'Olivia, "Història" la Katie. Totes dues són viatgeres incansables i han viscut en tres continents, i compten amb dos marits, cinc fills, dos periquitos i un gos.

Un llibre destinat a tots els lectors, des dels menuts fins als grans. Tots fem aquestes coses d'anar al vàter més tard o més d'hora. La traducció al català és de Marc Alba Romà.