Pigalle,1950

 

Guió: Pierre Christin. Dibuixos: Jean-Michel Arroyo.

Norma Editorial. (2025).

Un magnífic exemple de "noir" intimista ambientat en els carrers del París de 1950. La ciutat parisenca és el reclam més lluminós per al protagonista, Antoine, un noi vingut de províncies llunyanes que anirà a caure a la part més fosca, més tèrbola i plena de llums de neons i ombres, al bell mig del famós i cèntric barri de Pigalle. Alcohol i violència ben a prop d'humanitat i tendresa. 

L'obra es concentra més en descriure els protagonistes, l'ambient i tot un sector d'una societat que viu al marge de la societat convencional, que en relatar una història que ja hem llegit i vist en moltes ocasions.

Antoine, un noi espavilat molt jove que anirà aprofitant les seves oportunitats i cercant a qui apropar-se en cada moment per tractar de viure millor; Mireille, una tendra i dolça treballadora del club; Poing Barre, el porter del club, un boxejador gegantí violent, però amb ànima de protector; Beau Beb, el propietari del club, un tipus elegant i "bon vivant" que també és el cap d'un imperi criminal; Rita, la diva, una cantant explosiva i sexual, però amb somnis trencats i emocionalment fràgil; i Sam, el cambrer amb mil hores de vol, un veterà estatunidenc que ha quedat ancorat a Pigalle. Tots ells i elles són "la família" del club "Lune Bleue".

El guió de Pierre Christin està ben trenat, lineal i amb un ritme pausat que descriu més que narra. Aquest periodista, escriptor i guionista francès va ser molt conegut per les seves col·laboracions amb el dibuixant Jean-Claude Mézières en la sèrie de ciència-ficció "Valerian, agent espaciotemporal". Malauradament va morir l'any passat.

Jean-Michel Arroyo, conegut en una llarga època de la seva carrera professional per les seves sèries de pilots i batalles d'aviadors, en aquesta ocasió baixa a la duresa dels carrers de París. Els dibuixos del mestre francès són molt bons a l'hora de descriure les emocions dels personatges, els ambients que es mouen entre les tonalitats ocres, sépies i grises, i especialment quan ens mostra l'arquitectura dels carrers de Montmartre, les escales de Sacré-Coeur, o els carrers de Pigalle i els seus locals. La darrera pàgina del còmic us sorprendrà, l'esperança l'omple de colors brillants.

Un còmic tranquil, pausat, sense violència explícita ni curses de cotxes, d'una realitat que va afectar a una part de la població d'un París ple de llums, però amb ombres fosques darrere dels escenaris i les brillants barres dels bars. Una bona enquadernació de Norma Editorial, 152 pàgines i unes mides esplèndides. La traducció és d'Alba Pagán i la retolació de Limbostudio.