Autora: Maria Cabrera.
Editorial Proa. (2017).
M'ha agradat anar llegint aquesta obra de forma intermitent, començant pel principi o pel final, moltes vegades a punt d'endinsar-me en els somnis nocturns. A "Llegir.cat" trobarem una magnífica anàlisi del llibre i de l'obra de Maria Cabrera, en aquesta entrada em limitaré a dir que m'ho he passat molt bé amb el ritme i amb els pensaments de l'autora. L'obra respira tranquil·litat, detallisme, i conté molts punts d'observació i intensitat. Hi ha molts poemes, malgrat que el llibre és massa curt, i dic massa curt perquè genera certa addicció i vols més paisatges i sensacions. Les llargades dels poemes de vegades són curts com sospirs, i de vegades llargs com narracions amb un nus sucós. M'agraden molts poemes, però destacaré "Taronja borda" i el sorprenent "Hiroshima mon amour". Dels dos posaré un breu fragment al final de l'entrada.
Maria Cabrera, poetessa i docent catalana, imparteix com a professora associada a la Universitat de Barcelona. Llicenciada en Filologia catalana, va guanyar amb aquesta obra el "Premi Carles Riba" l'any 2016, i ja havia obtingut el "Premi Amadeu Oller" l'any 2004 amb l'obra "Jonàs" quan només tenia vint-i-un anys. Aquest darrer premi és convocat i atorgat per la parròquia de Sant Medir, del barri de la Bordeta, de Barcelona i ja compta amb seixanta edicions.
Us deixo amb els dos fragments dels dos poemes, i recomano tenir aquest petit llibre a la tauleta de nit i anar fent incursions a les seves pàgines com qui manté una conversa amb una veïna especial.
"Tot va començar amb un parell de gotes discretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l'aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé".
"Perquè ella traduïa Hiroshima mon amour al català i a mi, al final, al fons dels ulls se m'hi havia instal·lat la cendra d'un hospital en flames".
