El abismo del olvido

 

Guió: Rodrigo Terrasa i Paco Roca. Dibuixos: Paco Roca.

Editorial Astiberri. Col·lecció: Sillón Orejero. (2023)

El 14 de setembre de 1940, 532 dies després del final de la Guerra Civil Espanyola, José Celda va ser afusellat pel règim franquista al costat d'onze homes més al mur del darrere del cementiri de Paterna, a València, i enterrats tots ells en una fosa comuna. Setanta anys més tard, i després d'una llarga i dura travessia pel costat fosc i tortuós d'un país acomplexat pel seu passat, Pepica, la filla de José, una senyora gran amb vuitanta anys que tenia vuit anys quan van matar al seu pare, aconsegueix per fi localitzar i recuperar les seves restes per restaurar la seva dignitat. En aquesta batalla per no oblidar, el paper de Leoncio Badia resulta definitiu, un jove republicà que va ser condemnat a treballar com a enterramorts en el seu poble en aquells anys negres i cruels.

Paco Roca és un autor valencià consagrat, amb una carrera plena d'èxits i premis, i considerat un artista internacional destacat. En aquesta obra manté el seu estil net, pulcre, equilibrat, descendent de l'antiga línia clara valenciana, i amb un ús dels colors que encara dona més força als moments més emocionants i dramàtics. La presència dels difunts com si fossin translúcids és sorprenent i efectiva.

D'aquest brillantíssim autor ja hem comentat: Los surcos del azar, Las calles de arena, la magnífica: La casa, i la tendre :Regreso al Edén, totes quatre, obres imprescindibles per conèixer el còmic nacional de primer nivell.

Una obra valenta, decidida, compromesa, que ens ensenya que lluitar per la memòria històrica és fonamental per no cometre les mateixes errades que el feixisme sempre ha tractat d'oblidar. Exhumar les tombes comunes no és remoure el passat, és aprendre del passat. No és revengisme, és recuperar la dignitat de les persones enterrades com si fossin animals. Tres-centes pàgines d'emocions.

Un còmic emotiu, però contundent i molt ben documentat per la feina del periodista valencià Rodrigo Terrasa, que curiosament és un especialista en esports, concretament de bàsquet, i treballa des de fa vint-i-dos anys al diari "El Mundo".

Una altra meravella de Paco Roca.

Vivian Maier. En la superficie de un espejo

 

Autora: Paulina Spucches.

Editorial: Garbuix Books. (2024).

D'entrada, el que sorprèn quan agafes aquest còmic és el seu dibuix valent i salvatge. La paleta de colors és molt viva, pròpia d'una artista del Fauvisme més expressiu, i els contrastos són molt freqüents en les seves pàgines. Aquest alliberament pictòric no destorba una narració clara i lineal, i ho fa amb molt poc text, el mínim per entendre el personatge.

Nova York, 1953, Joanna i Lawrence Ward contracten a una mainadera per a la seva filla Gwen. La noia contractada és Vivian Maier, una jove molt reservada, callada, una mica rara, i de vegades severa. Per sorpresa, la relació entre la nena i ella funciona. Totes dues sortiran al carrer a passejar, i Vivian tindrà una petita companya mentre fa la seva passió, fotografiar amb la seva màquina Rolleiflex tot el que l'atrau de la vida als carrers. L'obra ens porta des de Brooklyn a Champsaur (Alps francesos).

Vivian Maier és considerada una de les fotògrafes més importants del segle XX, i les seves fotografies urbanes un testimoni gràfic de la realitat del carrer. Ningú s'imaginava que aquella discreta dona que havia fet més de cent mil negatius, però la gran part sense revelar per manca de recursos econòmics, i que havia passat tota la seva vida treballant de mainadera, estaria en molts museus de tot el món. Va morir als vuitanta-tres anys, sola i sense diners.

El còmic s'apropa a l'artista intentant esbrinar l'entorn social i emocional d'aquesta fotògrafa aficionada que va retratar a nens, indigents, pobres, invàlids, senyores, parelles, treballadors, persones grans, i molts autoretrats on es veu la seva imatge reflectida en llunes d'aparadors i superfícies emmirallades al carrer. 

Paulina Spucches és una molt jove parisenca, vint-i-cinc anys, que va estudiar il·lustració a l'École des Métiers d'Art Auguste Renoir, i posteriorment un màster d'il·lustració a l'École Estienne. A més d'aquesta obra també ha publicat "Brönteana", sobre la vida de la poetessa Anne Brönte.

El nirvana está aquí

 

Autor: Mikael Ross.

Editorial Astiberri. Col·lecció Sillón Orejero. (2024).

Un còmic que combina sàviament "el noir" amb la comèdia costumista, i la crítica social. I ho fa a molts quilòmetres per hora. Amb una estètica que no cau en els tradicionals clarobscurs radicals del gènere negre, ben al contrari, el dibuix s'apropa al manga, i les imatges es caricaturitzen per augmentar les seves expressions. Un blanc i negre tens, però clar, domina les quasi tres-centes cinquanta pàgines del còmic.

L'escenografia és l'interior de la comunitat vietnamita a Berlín, els principals temes són el tràfic de persones (una nova forma d'esclavitud), la desigualtat social i la necessitat de sobreviure i fer el que calgui per no ser aixafat, i l'amor juvenil que explota malgrat l'entorn.

Tot comença quan els germans vietnamites protagonistes, Dennis i Tâm, troben al seu barri de Lichtenberg una misteriosa noia tancada en una furgoneta, la Hoa Binh. L'acció no es detindrà fins a la darrera vinyeta. El repartiment de personatges és molt ampli i ben configurat, ple de registres, fins i tot el dolent de la història, el sinistre Boris, té moltes cares. La història a més de ser trepidant, és plena de girs i sorpreses. Tota una muntanya russa.

El còmic també mostra la quantitat de coses estranyes que poden passar en la més aparent absoluta normalitat, i el que representa viure a Alemanya per una comunitat amb costums, tradicions i maneres de viure completament diferents.

Mikael Ross és un dels autors alemanys que juguen amb la tradició europea i el manga, com Isao Moutte o Ken Niimura, i al que ja vam poder paladejar fa dos anys amb l'obra: El joven Ludwig.

Un còmic llarg, dens, però àgil, amb una narració on apareixen temes de sociologia, psicologia i patologies vàries en una comunitat que viu dins d'una altra.

On és el nirvana?, el busquen tots, però no el troben.

Mecanoscrit del segon origen

 

Autor: Martín Pardo.

Editorial: Edicions 62. (2024).

Fa molts anys que vaig llegir aquesta icònica novel·la de Manuel de Pedrolo. Avui dia forma part de les lectures recomanades per a la formació acadèmica de nenes i nens preadolescents. La veritat és que quan la vaig llegir, fa molts anys, em va agradar, en té una barreja d'aventura, ciència-ficció i història d'amor amb un llenguatge molt planer i directe que origina una lectura àgil i ràpida. Curiosament, no recordava com havia arribat el desastre, ni els personatges que havien provocat tal mortaldat. 

Els protagonistes, l'Alba de catorze anys, i el Dídac de nou, semblen ser els únics supervivents d'un atac extraterrestre. El motiu d'aquesta salvació és la immersió dins de l'aigua d'ells dos. L'Alba rescata al Dídac quan uns brètols el llencen a l'aigua per ser negre. Aquest serà l'inici d'una bonica història d'amor en un món cruel, inhòspit i salvatge, on els pocs supervivents que trobaran no són gens recomanables.

L'adaptació al còmic que fa Martín Pardo és molt sintètica, però aconsegueix el clima i la tensió de l'entorn, per una banda, i també l'apropament i tendresa dels dos protagonistes per una altra. 

El dibuix és molt clar, amb els detalls necessaris, colors plans i un bon treball de les figures humanes i les seves expressions.

Martín Pardo, barceloní es va iniciar a la revista "Totem el Comix". Les seves darreres participacions són: "Barcelona, ànima negra" amb el dibuixant Rubén Pellejero, i l'adaptació de "La revolución rusa contada para escépticos" de Juan eslava Galán, que ha rebut elogis de crítica i públic lector. Compatibilitza les seves creacions amb la feina de professor a l'escola de còmics "Joso" de Barcelona, on es va formar de molt jove.

No sueltes mi mano

 

Guió: Fred Duval. Dibuixos: Didier Cassegrain.

Norma Editorial. (2024).

La narració d'aquesta obra està plena de girs, interrogants, falses pistes, i sorpreses. I el lector sap que el que pugui intuir acabarà no sent veritat. És un joc que funciona bé per què els personatges estan ben dimensionats i plens de matisos, i acabes empatitzant amb molts d'ells perquè són força reals, amb les seves contradiccions i dubtes. Aquest còmic és una adaptació de la novel·la del mateix nom de l'escriptor Michel Bussi.

La narració comença amb Martial i Liane que estan de vacances amb la seva filla petita Sofa, a l'illa de Reunión. Quan Liane puja un moment a la seva habitació i desapareix, tot sembla apuntar com a principal sospitós al seu marit, però falta el cos i el motiu. Les paraules i el comportament de Martial encara empitjoren les coses. La investigació anirà a càrrec de la inspectora de policia Aja i el seu especial ajudant Christos. Aja haurà de lluitar contra tot: ser dona, una criolla mestissa, tenir la seva família en contra, i haver de conviure amb la policia d'ultramar que volen resoldre el cas. Christos és un personatge que combina la duresa policial amb la tendresa de cor.

El dibuix de Cassegrain està proper al "cartoon", però manté la formalitat i detall que demana l'obra. El color també és un encert pels seus tons i l'ús de la llum.

Els dos artistes francesos ja van treballar plegats a la reconeguda obra "Nenúfars negres". Tots dos en tenen una dilatada carrera. Per altra banda, la col·laboració del novel·lista Bussi i el guionista Duval ja ha tirat endavant dues obres més. "Un avió sense ella" i "Cinc d'abril". 

El lector avançarà per les més de cent cinquanta pàgines intentant saber què va passar en aquells moments, i qui és el culpable de la suposada desaparició, al mateix temps que navegant entre aquesta sèrie de personatges curiosos. Un joc semblant al que passa a les novel·les d'Agatha Christie, tu ets el detectiu que intenta descobrir el misteri.

Gabriele Münter. Las tierras azules

 

Autora: Mayte Alvarado.

Editorial Astiberri, i el Museo Nacional Tyssen- Bornemisza. (2024).

Gabriele Münter va ser una magnífica pintora alemanya, que com altres dones artistes, va ser injustament eclipsada per un home. La seva relació sentimental amb el pintor Vassili Kandinsky va fer que el seu nom quedés oblidat molts anys per gran part d'amants de l'art, malgrat que ella va ser la principal fundadora del grup artístic "El Jinete Azul", i va contribuir en el desenvolupament de l'expressionisme alemany d'inicis del segle XX.

Les muntanyes colossals dels Alps, els núvols, els arbres, la neu i les roques, i el verd de la natura van ser els principals motius inspiradors per a la seva pintura, valenta i emotiva.

L'obra que avui comentem està dividida en quatre parts que coincideixen amb les estacions de l'any: hivern, primavera, estiu i tardor. I amb aquestes estacions, la imatge diferent que ofereix la natura i els canvis d'estat emocional que suposen. Mayte Alvarado pren com a punt de partida aquestes pintures de Münter: "L'esmorzar dels ocells" de l'any 1934 per a l'hivern, "Des de la finestra de la posada Griesbräu" de 1908 per a la primavera," Passeig en barca" de 1910 per a l'estiu, i "Arbre a la riba del Sena" de 1910, i "La casa de Münter a Murnau" de 1931 per a la tardor.

El dibuix de Mayte és ple de color, explosiu, molt proper a la pintora que retrata. Hi ha poc text, pocs diàlegs, la descripció del pas del temps ve marcat per la seva pintura, de la nena que dibuixava les cares que tenia al seu voltant, fins a la senyora gran que va pintar fins als darrers dies abans de morir a la casa de Murnau enmig de les muntanyes. Van apareixent els seus viatges, les seves coneixences, l'estada a París, els conflictes amb el govern alemany, la seva retirada a les muntanyes.

Un llibre per gaudir de la pintura, i com diu a l'inici l'obra: "els quadres com a finestres". Us deixem amb un quadre de la Gabriele, i tres pàgines de la Mayte. 

L'altra frontera

 

Guió i dibuix: Xevidom. Fotografies: Marc Sanyé.

Editorial Comanegra. (2024).

Marc Sanyé, fotoperiodista, va viatjar entre el 2015 i el 2020 als principals punts calents d'entrada de migrants a Europa. A més de les seves importants fotos, va passar tot el seu document vital al seu amic i col·laborador Xevidom, pseudònim de Xevi Domínguez. Entre tots dos van crear aquest dur document d'un drama actual que tenim a poca distància, però que intentem ignorar.

L'origen d'aquest còmic és la fotografia de Nilüfer Demir. La fotògrafa alemanya va llençar al món, l'any 2015, la foto terrible i colpidora d'un nen de tres anys estès mort ofegat a una platja. La seva família intentava fugir de forma desesperada de la guerra de Síria. L'obra intenta posar cares, sentiments i dolor a unes persones que sovint es redueixen a xifres fredes. 

L'obra forma part d'aquells còmics necessaris per la seva informació, posicionament, i valentia. El dibuix és descriptiu, respon a la narració, i la seva funció és intentar mostrar el drama que passen les persones que travessen les fronteres cercant una nova vida. Les persones immigrades viuen permanentment en perill en la seva infinita travessia. 

El pròleg de l'obra és del fundador i director de l'organització "Open Arms", Òscar Camps. L'edició de Comanegra té el segell d'eco-edició, pel seu treball en la reducció de l'impacte ambiental en tot els processos de la producció.

Cent vint-i-vuit pàgines de testimoni humà per fer reflexionar sobre el món on vivim.

Una noia a Tòquio

 

Autora: Aki Shimazaki.

Editorial Empúries. (2025).

La Kyôko és una noia molt bonica originària de la petita ciutat de Yonago, on viuen els seus pares. Ella mai ha tingut intenció de contraure matrimoni, malgrat l'atracció enorme que provoca entre els homes. La seva germana Anzu, divorciada i mare d'un nen és una ceramista de renom que viu tancada al seu taller.

La Kyôko treballa com a secretària de direcció amb una empresa nord-americana de cosmètics amb una seu a Tòquio. En porta tretze anys sota el mateix cap, una persona més gran que no barreja mai el treball amb una relació més personal. Està molt ben considerada per la seva eficàcia, la seva discreció i el seu encant, i ella és feliç gaudint de la seva autonomia i dels viatges internacionals que pot fer.

L'arribada d'un nou cap, un home més jove, més directe i amb una càrrega de seducció farà que la vida de la Kyôko pateixi inestabilitat, i es plantegi seriosament com vol viure i que està disposada a fer i a què està disposada a renunciar.

Aki Shimazaki és una escriptora i traductora canadenca nascuda al Japó (Gifu). Va immigrar al Canadà quan tenia vint-i-set anys. Ha viscut a Toronto, Vancouver, i des de l'any 1991 viu a Mont-real. Crea cicles de novel·les que comprenen cinc obres amb un nexe comú. En aquesta ocasió aquesta obra que avui comentem va en el mateix cicle que "Suzuran" que parla de la germana petita Anzu, i de "Lluna plena en la parella" on els protagonistes són els pares en la vellesa. 

La seva obra fa una delicada observació sobre la societat nipona, i toca temes com la família, el treball, les classes socials, l'amor, o la sexualitat. 

"Una noia a Tòquio" porta el subtítol de "No-no-yuri". Aquest és el nom d'un selecte restaurant que obre i tanca la narració de forma sorprenent. El llibre enganxa des del començament, i les seves cent seixanta-vuit pàgines es devoren en menys de tres hores.

La traducció al català és de Mercè Ubach.

Una delicada obra que s'afegeix a la nostra passió per la cultura nipona.

Nimue

 

Autora: Aldara Prado.

Norma Editorial. (2024).

L'obra que avui comentem ens presenta la llegenda clàssica de "La Dama del Llac", però amb una visió molt més actual, i donant més força a la protagonista. De fet, podríem parlar d'una narració feminista del mite. L'autora va treballar vuit anys per fer aquest còmic, i això es nota en l'enorme documentació i dades que aporta a l'obra. Fins i tot, a les darreres pàgines podem trobar un glossari complet de termes i conceptes artúrics, i cita als autors Chrétien de Troyes, Sir Thomas Malory, i John Steinbeck que la van ajudar a fer aquesta nova versió. També en trobarem esborranys dels personatges i d'algunes vinyetes, i altres propostes no escollides. 

La narració s'inicia quan una jove, l'Anna, és trobada per una família humil. El lloc és en un llac enmig del bosc que podrem veure que manté una relació màgica amb la jove. Aquest personatge porta diferents noms en altres llegendes: Ninie, Viviana o Niniana. En aquesta versió, Nimue és un personatge que cerca els seus orígens, segura de si mateix, i lluny d'altres versions on és ambigua, voluble i fins i tot malvada. En aquesta recerca haurà de preguntar a mags poderosos com Morgana Le Fay, i Merlí.

Els dibuixos de l'obra tenen la base en l'aquarel·la i els llapis, i malgrat que és un treball digitalitzat n'obté una enorme expressivitat en els personatges i una ambientació tan màgica com el text demana.

Aldara Prado, és una autora de textos, il·lustradora i tatuadora, filla del gran Miguelanxo Prado, nascuda a Galícia, però amb la seva carrera feta a Barcelona. Va conèixer la llegenda de Nimue quan feia una investigació sobre les llegendes gallegues i celtes.

Una visió actualitzada, jove i empoderada d'un mite clàssic. Atractiva visualment i amb una narració ben trenada.

En el corazón del bosque

 

Autor: Lomig.

Editorial: Errata Naturae. (2024).

El que sorprèn d'entrada, només veure aquesta obra, és l'enquadernació. Sembla un llibre clàssic amb el seu llom folrat en tela. A les primeres pàgines apareix tot un llarg document on es detalla la procedència ecològica i controlada del paper, el consum d'aigua utilitzat en la seva confecció, l'energia renovable dels tallers, el transport elèctric dels llibres, l'ús dels recursos econòmics gestionats per una banca ètica, i alguns detalls més que donen a aquesta editorial el segell de 100% en sostenibilitat, responsabilitat i compromís ecològic.

Parlant del contingut podem dir que és una obra trista i emotiva. El còmic és una adaptació de la novel·la de Jean Hegland que porta el mateix nom. Curiosament, el dia de l'apagada general a Espanya i Portugal, el 28 d'abril, parlava amb una bona amiga de la transcendència que té l'energia elèctrica al món, i li deia que la civilització depenia del bon funcionament dels endolls. Més de deu dies sense energia i s'organitza un caos general impossible d'aturar. De fet, això és el punt de partida d'algunes sèries de televisió amb futurs molt desagradables. I en aquesta obra que vaig començar a llegir just aquell dia assenyalat, es presenta a les dues germanes protagonistes, Nell i Eva, en la mateixa situació, el món ha deixat de tenir servei elèctric i tot ha patit una involució sense aturador. Tot es va iniciar gradualment, però els talls d'energia van passar a ser definitius, i amb la desaparició de la benzina tot el món es va anar detenint. 

Les dues germanes que van ser educades pels pares, i enmig d'un enorme bosc, hauran de fer front a les dificultats i perills que aniran apareixent. Els pares han mort i ara són elles dues les que hauran de defensar la seva llar. Dues dones, una ballarina i l'altra escriptora, davant del col·lapse mundial. Serà la natura qui les acollirà i protegirà. L'obra té una dosi important d'ecologia, feminisme, sororitat, i llibertat molt notable.

Una obra ben escrita i dibuixada per aquest autor autodidacte francès que ha publicat, a més d'aquesta obra que comentem, dues més: "Le cas Fodyl", i "Au coeur des solitudes".

La traducció de l'obra és d'Elena Pérez San Miguel.

Un blanc i negre molt tranquil i elegant domina aquesta obra, que malgrat que presenta situacions de perill, respira la calma i serenor d'una mare natura quasi mística i màgica.