Autor: Paco Roca.
Editorial: Astiberri Ediciones. Colección Sillón Orejero. (2020).
Una obra monumental. Només l'inici de les primeres pàgines i el final de les darreres amb aquesta deconstruccció de les imatges resulta fascinant. L'autor valencià del qual ja hem comentat Los surcos del azar i Las calles de arena en anteriors entrades, fa una perfecta descripció de la societat de l'Espanya de postguerra. Un país amb un règim polític mediocre, ple de corrupció i misèries morals i mancat de llibertat. També un escenari de domini masclista, i repressor de tot allò que una esglèsia lligada a la dictadura, considerava pecaminosa. I Paco Roca, un mestre de la narració, ho fa des d'una foto familiar de l'any 1946, feta a l'antiga platja Natzaret de València. L'obra està plena de referents autobiogràfics i és una magnífica eina per restaurar la memòria històrica d'una Espanya que passava molts problemes per aconseguir aliments, mantenir una vivenda amb condicions, o senzillament viure. Si tens certa edat, ja veuràs com moltes coses que apareixen a les seves pàgines et ressonen per dins per haver-les viscut o haver-les sentit d'un familiar més gran. Pura història, pur sentiment.
El dibuix d'aquest autor es manté fidel al llarg del temps. Una bona definició de les figures i un detallat treball dels espais fa que les seves imatges siguin un vehicle perfecte per una narració emocional, equilibrada i molt reflexiva. Les més de cent cinquanta pàgines passen volant com els ocells a la tardor.
Una altra peça brillant del món d'aquest autor que és considerat un dels millors autors contemporanis.
Ara veig que els seus còmics més premiats com La casa, Arrugas o El invierno del dibujante no han estat comentats malgrat que els hem llegit i gaudit. Posarem remei pròximament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada