Dream Team

Guió: Mario Torrecillas. Dibuix: Artur Laperla

Reservoir Books. 2014

Quan obres aquesta novel·la gràfica el primer que et crida l'atenció és el dibuix d'Artur Laperla. Un dibuix simpàtic, humorístic i de colors cridaners  per il·lustrar un relat que té moments trists i moments alegres. Com la vida mateixa. I és que en Dream Team veiem a personatges quotidians que ben segur s'assemblen a persones que coneixem o hem conegut al nostre voltant.

Dream Team és la història de Enzo, un nen que viu en  un barri de l'extraradi de València. El futbol dóna color a la seva vida. Juga i molt bé, de fet és la figura dels alevins del San Marcelino C.F., l'equip del barri. Però no tot és de color de rosa, Lluís el seu pare és un mica desastre, separat, a l'atur, bevedor més del compte i que de tant en tant dona la nota muntant alguna escena. Enzo elaborarà una mentida relacionada amb el món del futbol, creient que el seu efecte causarà una transformació positiva en el seu pare i el traurà del pou. Bàsicament és la història del que un fill és capaç de fer per amor.

Dream Team. Mario Torrecillas. Artur Laperla

Un còmic de 414 pàgines que enganxa, que pràcticament es pot llegir d'una tirada. En el qual el tema futbolístic és l'eix central que serveix com a mitjà per parlar d'altres temes. 

En el guió de Mario Torrecillas hi ha també una mostra de denúncia social, però sempre presentada i barrejada amb el to humorístic que apareix en tota l'obra. Ens recorda la manera de fer que veiem en films del cinema realista social britànic com  les comèdies dramàtiques La camioneta (Stephen Frears. 1996) o The Full Monty (Peter Cattaneo. 1997).

El que havia de ser en un principi un llargmetratge es va convertir al final en una novel·la gràfica, Dream Team. Això que hem guanyat. Bon tàndem el d'aquests dos creadors que han realitzat una obra que es llegeix amb molt de gust i que ens deixa un bon somriure al semblant.

Dream Team. Mario Torrecillas. Artur Laperla

El Hijo del Ogro

Autor: Grègory Mardon. Ediciones La Cúpula. 2009

Durant l'Edat Mitjana, Benoit un noi de tretze anys esta enlluernat amb la figura del botxí que ve a fer les execucions al seu poble. Aquesta malaltissa curiositat tindrà conseqüències tràgiques que el portaran a fugir de la seva llar. Llavors, començarà a participar en un periple de batalles junt amb un grup de mercenaris i tal com vagi creixent aconseguirà convertir-se en un líder degut a la seva extremada violència en el combat. L'odi estarà sempre present en el seu comportament, fins i tot quan arribi la pau a la seva vida amb el matrimoni i la paternitat. Aquesta seria la història que ens narra el còmic El Hijo del Ogro sense fer "spoilers". Pot semblar que ens trobem davant d'una aventura de gestes medievals èpiques, però no ho és específicament, hi ha una sèrie d'ingredients que situen l'obra en un espai diferent.

Blacksad. Amarillo

Guió: Juan Diaz Canales. Dibuix: Juanjo Guarnido

Norma Editorial. 2013

Cinquè volum de la col·lecció protagonitzada pel detectiu felí  John Blacksad. Una sèrie d'obres que han recollit molts premis en els certàmens de còmic arreu del món.

En aquesta cinquena entrega, tot i que Blacksad vol descansar de l'acció permanent, l'encàrrec de portar un Cadillac de Tulsa a Nova Orleans, farà que es vegi involucrat en un assassinat i per resoldre'l haurà de fer un llarg recorregut pels Estats Units. Es relacionarà amb molta gent, fins i tot s'aproparà a escriptors que podríem vincular a la mítica "beat generation". 

Blacksad. Amarillo. Diaz Canales. Guarnido

Un dels premis que han rebut els números anteriors és el Premi Eisner al millor pintor/artista multimèdia i això no és gens estrany. En Amarillo, també podem gaudir de la gran tasca creativa de Juanjo Guarnido. Ho veiem en la complexitat de les vinyetes, en les intel·ligents caracteritzacions humanes dels variats personatges del regne animal, en els angles de visió de les escenes, en l'elecció del color i fins i tot en una certa estètica pictòrica en alguna de les vinyetes. Bona feina, també, en la recreació de tot l'entorn de l'època dels anys 50 dels Estats Units. Cotxes, motos, edificis, vestuari, ... admirablement reproduïts.

Quan un fa una capbussada en les primeres pàgines d'Amarillo, intueix que passarà una bona estona, que està entrant en una aventura on coneixerà molts personatges. Tot i que alguns podrien semblar arquetips, hi ha un ample ventall de personalitats. Curiosos, molt curiosos. Com el de l'estimable Neal Beato, advocat i agent literari amb una filosofia de vida esplèndida i positiva que en una vinyeta memorable és capaç en una bafarada de qüestionar-li a un escriptor maleït (un "beat" novel·lista) la seva tràgica concepció del sentit de la vida.

Una obra molt entretinguda i com sempre en les aventures de Blacksad, magníficament realitzada.

Blacksad. Amarillo. Diaz Canales. Guarnido

Come Prima

Autor: Alfred. Ediciones Salamandra. 2014

Fauve d'Or (Premi a la Millor Obra)

Festival d'Angoulême 2014

Alfred és el pseudònim de Lionel Papagalli nascut a Grenoble (França). Altres obres seves publicades a Espanya són Por qué he matado a Pierre (Ponent Mon. 2007) i No moriré cazado (Astiberri.2010).

Els protagonistes d'aquest còmic són dos germans italians Fabio i Giovanni. L'argument transcorre entre França i Itàlia al final dels anys 50.

Giovanni arriba a França cercant al seu germà. Quan el troba, es presenta amb les cendres del pare mort fa poc. El vol convèncer que tots dos iniciïn un viatge per portar aquestes cendres a Itàlia i un cop allà homenatjar i honrar la memòria del pare.

Faran el viatge en un Fiat 500 i en el transcurs del recorregut veurem les personalitats ben diferents dels dos germans i com afloraran conflictes del passat.

Podríem definir Come Prima com una "road movie" amb aires costumistes que utilitza diferents estils o tècniques gràfiques. Veiem un dibuix molt directe de traç caricaturesc i un bon ús del color per explicar-nos el desenvolupament de la història i mostrar-nos els paisatges que anem veient durant el viatge. D'altra banda, un estil que amb tres colors plans i una factura més propera a la il·lustració ens remet a records d'infància.

Come Prima. Alfred

Alfred assoleix amb Come Prima moltes virtuts:

Ens transmet una plena sensació del fet de "viatjar" amb l'estructuració de les vinyetes, aconsegueix que comprenguem perfectament les motivacions del comportament dels dos germans, utilitza uns girs de guió (de vegades, potser massa agosarats) molt interessants que canvien el rumb de la narració...i sobretot quan acabem la seva lectura ens adonem de l'eficàcia d'aquest mitjà (el "tebeo") per parlar de coses tan poc tangibles com són els sentiments.

Come Prima és un exemple prou encertat que el còmic pot tenir un llenguatge propi. No és cinema, no és novel·la, ... és còmic.

Sopa de miso

Ryu Murakami. Editorial Seix Barral

D'entrada, Ryu Murakami no te cap relació ni de parentesc, ni d'estil amb l'altra escriptor japonès, el magnífic Haruki Murakami. És una pura coincidència dels cognoms.

Aquest autor japonès conegut com un dels mestres del triller psicològic  oriental ens conta la intensa relació entre Frank, un turista nord-americà, i Kenji, un guia de turisme sexual de Tokio. La història serveix també per parlar de la complexa societat japonesa, de la seva particular relació amb el sexe, de la solitud dels habitants d'una ciutat enorme, del cansament de la joventut per continuar desenvolupant els mateixos esquemes, de la recerca d'alguna forma d'estimació i de la mena d'admiració i odi que generen els estrangers i en especial els nord-americans, aquells que els van guanyar la darrera guerra. Sura en tota la narració aquest aire de cansament, de manca d'horitzons, de desencant general d'una part de la població que viu a la nit de Tokio.

La seva lectura és molt dinàmica, i l'espiral de terror que es va generant amb el pas de la narració encara accelera més la recerca del final de la història. Un final obert que deixa la situació tan inestable com el monstre i el seu guia presoner. L'escena de violència salvatge és poderosa, ben descrita i molt propera al cinema asiàtic més cruel i sagnant que compta amb tants fidels seguidors.

Ryu Murakami, nascut al 52, és l'escriptor també de "Azul, casi transparente", la seva primera obra que va ser molt premiada i va vendre més d'un milió d'exemplars. Aquesta obra és del 97 i compta també premis tan rellevants com el Yomiuri Literary Award. Ha publicat una trentena de novel·les. Murakami també és director de cinema, i va dirigir un film de culte amb el títol de "Tokio Decadence", a més de ser bateria d'un grup de rock.

En resum, un llibre de lectura ràpida, que descriu molt be l'ambient de desencant dels tuguris de sexe d'una ciutat plena de gent sola, sense sortida, i que compta amb una bona dosi de violència. Tarantino podria fer una versió amb molta facilitat. La sang agermana.   

  

La nau d'en Guim

Autor: David Granados Niubó

Editorial Takatuka

Estem parlant d'un llibre infantil. No és un còmic, tampoc és un llibre amb un text considerable. No passa de les trenta pàgines i el text que acompanya les il·lustracions son frases senzilles d'una vintena de paraules. Cert, però aquí dins trobem un magnífic dibuixant i un bon narrador de històries breus. El conte és molt senzill, fàcil d'explicar i presenta uns personatges molt reals i als que tots hem conegut, la professora, els companys d'escola, la iaia. El Guim és un noi que amb la seva imaginació i passió pels marcians aconseguirà vèncer als brètols que se'n riuen del seu patinet. 

Ideal per a nens i nenes que ja gaudeixen de la lectura i per a tots aquells que gaudeixin d'uns dibuixos originals, ben acolorits i molt simpàtics.

L'autor que prové de la pintura, l'escultura i fins i tot de la construcció de originals instruments musicals va passar pel disseny gràfic i virtual i ara ho compagina amb aquestes petites meravelles. Ja està a la venda el seu nou llibre titolat "El Barret original i la ciutat grisa" de l'editorial Animalllibres, o Algar en castellà.  

La sabiduría como estética. China: confucianismo, taoísmo y budismo.

Chantal Mailllard. Editorial Akal.

És un llibre curt, tan sols vuitanta pàgines. El vaig llegir de cap a peus en una estona. Em va agradar la seva amabilitat, la facilitat en explicar de forma clara i entenedora conceptes tan difícils com el buit i el no-ser.

La seva lectura et dibuixa la història de la Xina en tres moments capçals del pensament xinés amb dos formes autòctones com el confucianisme i el taoisme, i un altra importada de la Índia i adaptada a la seva cultura mil·lenària. Ens va introduint primer en la tradició d'una llarga història que va donar peu al Confucianisme que podem definir com l'art del govern del poble i la preocupació en el seu benestar, i que no és pas una religió si no un sistema ètic, una filosofia d'Estat. Confucio va ser el fundador i un dels mestres de l'Escola de Lletrats o Erudits que resumeix en quatre llibres les seves ensenyances i que es fonamenta en el I Ching o Llibre de les Mutacions, una de les cinc obres fonamentals de la tradició xinesa.

Després s'introdueix en el Taoisme, un individualisme lúcid, i clar "entendre el Tao és entrar en la foscor" perquè " el que en sap no parla, i el que parla no en sap". Aquesta Ensenyança o Camí és com el budisme, una via per a l'auto coneixement, per a la reunió amb amb el principi essencial de l'ésser. No dona lliçons ni pautes, ni es fonamenta en una ensenyança conceptual com creences, si no que obre nivells superiors de consciència. 

Per acabar entra en el Budisme, i la seva entrada des de la Índia i l'arrelament i adaptació de les ensenyances de Siddharta Gautama, el Buddha. Aquesta adaptació no va ser fàcil des de les llengües hindús amb molta més capacitat d'abstracció a la xinesa molt més ideogràfica i amb més facilitat per plasmar coses concretes. La seva principal artèria és la Teoria dels Dharmes, els factors irreductibles de l'existència.

El llibre ja em va semblar bo després de la seva lectura, però ara coneixent la història personal de la seva escriptora i el seu viatge pel dolor, la lluita contra una important malaltia i la pèrdua del seu fill per suïcidi, encara el trobo més destacable. Chantal Maillard, malaguenya nascuda a Bèlgica, professora d'Estètica i Filosofia Oriental a la Universitat de Màlaga ens diu: "El gran pecado de Occidente es la tristeza". Ella troba en el textos filosòfics i en la poesia la manera de continuar el camí.

          

El silencio de nuestros amigos

Guió: Mark Long / Jim Demonakos. Dibuix: Nate Powell.
Editorial Planeta. 2013

El silencio de nuestros amigos és un còmic que podria portar en la seva portada l'adhesiu "basat en fets reals" que de vegades fa una mica de ràbia. No el porta, i sí el portés, en aquest cas no faria nosa. Se li escau perfectament.

Mark Long i Jim Demonakos elaboren un guió on es relata com el pare de Mark, reporter televisiu, es va veure implicat en els conflictes racials que van tenir lloc a les universitats de Houston, Texas, en 1968. Com a punt culminant dels altercats, un policia va morir en un tiroteig i després de moltes detencions, cinc estudiants van ser acusats de l'assassinat de l'agent.

Tots aquests fets són el marc referencial de la vida quotidiana de dues famílies, una blanca i una altra negra. La relació entre elles en un entorn eminentment racista generarà incomprensió i rebuig.

Nate Powell  il·lustra la història amb un dibuix en blanc i negre que descriu molt bé els moments casolans i familiars, així com les situacions de màxima tensió al carrer. Amb un traç que de vegades ens remet al mestre Will Eisner.

Podem trobar bibliografia variada sobre els conflictes racials i la conquesta dels drets civils durant aquests anys de revolucions socials. Però, El silencio de nuestros amigos, a més a més de complir una tasca divulgadora, ho fa de manera que ens arriba directament al cor, entenent les problemàtiques vivències dels protagonistes, sense caure mai en el melodrama.

En les últimes pàgines del còmic veiem una ressenya dels temes musicals  que apareixen en el transcurs de la trama. La cançó "Soul Man" interpretada per Sam & Dave és el fons musical d'una escena que ens mostra un sopar que fan juntes les dues famílies. Un tocadiscs la reprodueix i quan l'escolten, descobreixen que a tots els hi agrada molt. Són fans. Siguin blancs o negres. Eloqüent moment.

"Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics"
Dr. Martin Luther King Jr. .

Los surcos del azar

Autor: Paco Roca. Astiberri Ediciones. 2014

En converses al voltant del món dels tebeos, de vegades surt el tema de la diferència entre còmic i novel·la gràfica. Molts cops aquestes denominacions no tenen gaire sentit i no paga la pena filar tan prim. Sobretot, quan el fet d'etiquetar una obra d'una manera o d'una altra es fa per donar-li diferents categories artístiques o comercials al producte final. Ara, si algun dels participants en aquest diàleg continués entestat a voler tenir referents clars de cada cosa i volgués exemples, li podríem dir sense cap por a equivocar-nos que Los surcos del azar és una novel·la gràfica de peus a cap.

Per què aquesta reflexió introductòria? Doncs, per fer veure que estem davant de totes les característiques positives d'una novel·la gràfica. Una bona estructura, una obra amb un pes específic important, molt ben documentada, amb una llargada (326 pàgines) que deixa que la història explicada es vagi desenvolupant amb detalls i matisos.

El valencià Paco Roca és un bon narrador i un magnífic dibuixant (també excel·lent il·lustrador) com queda demostrat amb reconegudes obres llargues anteriors com Arrugues i L'hivern del dibuixant. Tot i que ens agrada igual o més quan realitza creacions de mides reduïdes com  les tires curtes que va publicar al diari Las Provincias i que estan recopilades a Memorias de un hombre en pijama.                

    Los surcos del azar. Paco Roca      

Al principi d'aquesta novel·la gràfica veiem com el mateix Paco Roca en el seu procés de recopilar documentació, arriba a un petit poble francès a la recerca de Miguel Ruiz un exiliat republicà. Una vegada l'ha trobat i es genera una confiança mútua, Miguel comença a explicar-li tots els seus records de l'exili posterior a la guerra civil i de com va formar part de La Nueve  una companyia formada bàsicament per militars republicans espanyols que després de batalles en molts fronts, arribaria en 1944 a París en el moment de la seva alliberació. Aquestes xerrades de l'entrevista a Miguel apareixen en vinyetes bicolors i tota la rememoració en vinyetes a tot color. D'aquesta manera queden perfectament separats els dos espais temporals.

Ens ha agradat especialment la part de la relació entre Paco i Miguel. Està plasmada d'una manera força delicada. Ens sentim traslladats al pis del petit poble francès. Ens ve de gust que Miquel ens faci un cafè i ens relati a poc a poc les experiències viscudes des de la sortida del atapeït port d'Alacant el 28 de març de 1939. Ens resulten entranyables els personatges que giren al seu voltant, el veí, la cambrera del bar ...

Los surcos del azar és un projecte que ha portat molts anys de realització i tasques de documentació prèvia. És un gran i merescut homenatge a aquests homes (personatges reals) que després de combatre a les tropes nacionals de Franco a Espanya i perdre, van haver de fugir i van continuar la seva lluita contra el feixisme en la 2a Guerra Mundial, fins a la caiguda de Hitler i l'alliberament de París el 1944. Molts d'ells van creure que els aliats continuarien aquesta lluita i ho farien anant a frenar el règim de la dictadura espanyola, però tristament no va ser així.

Los surcos del azar. Paco Roca. Portada de l'edició  francesa

Durant la lectura d'aquest relat històric, ens ha vingut a la memòria la figura de Pepe Rubianes. La seva opinió sobre la necessitat de la recuperació de la memòria històrica. La seva admiració pel poeta Federico García Lorca.
Segur, que la lectura de Los surcos del azar li hagués agradat.

Los desesperados

Guió: Mezzo / Dibuix: Pirus. Ediciones Glénat. 2010

Los desesperados és un còmic francès pura sèrie negra 100%. Amb personatges mesquins que es mouen bàsicament pels diners. Trobem policies corruptes, banda de lladregots, enveges, atracaments, persecucions i secundaris freaks.
La trama succeeix a una petita població de clima molt calorós anomenada Crystal, fronterera amb Mèxic. Per fugir per aquesta mítica frontera, s'ha de creuar el desert de Rawhide, travessant una llarga i polsegosa carretera que serà la columna vertebral del còmic. Aquestes característiques creen un escenari molt cinematogràfic que ens fa venir al cap films com Set de mal dirigida per Orson Welles.

El guió explica la història en dos nivells temporals, el present i 48 hores abans, fins que s'uneixen les dues etapes. El dibuix tant utilitza una certa estètica de lletgesa per dissenyar els personatges, com una perfecta descripció d'edificis i tot tipus de vehicles. Així mateix, l'aplicació del color és molt atraient.

D'aquesta manera, el grafisme podria tenir un estil de còmic alternatiu nord-americà, però també per què no dir-ho de línia clara.

La distribució de vinyetes molt regular en general (9 per pàgina) de  tant en tant queda trencada per pàgines amb una vinyeta de plana sencera, que ben bé podrien ser principis o finals dels còmics individuals originals que aquesta edició de luxe en tapa dura reuneix en un sol volum.

L'argument ens explica com Jacques que no és cap germaneta de la caritat torna al seu poble natal per retrobar-se amb la seva mare i el seu germà, els integrants de la seva desestructurada família. Però, de sobte, també es trobarà immers dins d'una situació de violència a punt d'esclatar.

Una obra de sèrie negra que tal com va apropant-se al seu desenllaç adquireix un caire de tragèdia grega.

Guió i dibuix funcionen per fer-nos seguir amb interès aquesta història.

"Cal tornar a l'origen ... i és dur. Tornar al lloc on són els que havien pronosticat el teu fracàs"
Jacques

Thoreau. La vida sublime

Guió i color: Maximilien Le Roy  / Dibuix: A. Dan. Impedimenta. 2013

Aquest còmic ens endinsa en la vida d'un personatge nord-americà real: Henry David Thoreau, filòsof, escriptor i poeta. La seva obra, molt més coneguda als Estats Units que a Europa, ha influenciat a figures de renom com Martin Luther King o Mahatma Ghandhi que ho van manifestar públicament. 

Un fet que li ha donat popularitat  és que se'l considera el pare de la desobediència civil, actitud que va posar en pràctica quan es va oposar a pagar impostos al seu país en desacord amb la guerra contra Mèxic i quan va manifestar la seva postura anti-esclavitud.

El còmic pren com a punt de partida el març de 1845, quan Thoreau té 28 anys. L'obra ens mostra amb un atractiu dibuix i un color molt adient, el seu periple des de l'interès pel naturalisme i les ciències naturals a l'activisme polític. Tot el guió és molt entenedor i especialment brillant quan ens explica com va viure durant dos anys en una cabanya al bosc a la riba del llac Walden. Aquí el dibuixant utilitza moltes vinyetes sense text que ens fa arribar d'una manera molt senzilla com Thoreau gaudeix de la solitud i del contacte amb la natura.

Un còmic fresc, amè i sobre tot divulgador, sense la rigidesa i l'esquematisme d'alguns biopics. Aquest afany de donar a conèixer la figura i obra de Thoreau queda enriquit amb un pròleg del guionista Maximilien Le Roy i una entrevista final que ell mateix realitza a Michel Granger (professor emèrit de Literatura Americana del s. XIX en la Universitat de Lyon) que resulten un complement ideal i esclaridor a aquest interessant còmic.

Si no coneixíem a Thoreau, és  ben segur que el còmic farà que ens vinguin ganes d'apropar-nos a la seva bibliografia i les seves obres més rellevants:

La desobediència civil (1849) i Walden (1854) on explica les seves vivències a la cabanya del bosc.

Molts dels aspectes de la seva filosofia i activisme continuen plenament vigents als nostres dies.

"Mai és massa tard per renunciar als teus prejudicis"

Henry David Thoreau

Walden (1854)

Papel Estrujado

Autor: Nadar. Astiberri Ediciones. 2013.

Nadar és el pseudònim de Pep Domingo. Aquesta obra és la seva opera prima dins de la novel·la gràfica, tot i que ja havia publicat històries breus i guanyat certamens de còmic. En el 2012 se li concedeix la beca AlhóndigaKomic (Bilbao) gràcies al projecte Papel Estrujado que després publica Astiberri Ediciones.

És un debut que et deixa completament enlluernat. En aquesta primera obra llarga (400 pàgines) hi trobem maduresa, ambició, talent, creativitat i una capacitat impressionant d'explicar històries a traves de l'art del còmic.

Papel Estrujado és una història coral, de vides entrecreuades, explicada amb un guió estructurat en diferents nivells temporals. Parla de la solitud, de la culpa, de les contradiccions de la vida. Amb personatges amb secrets ocults que han marcat la seva vida i malgrat això tornen a començar de nou. L'autor ens els presenta amb molts matisos, demostrant una bona creació de personatges.

Quedar clar que Nadar ha llegit molts còmics i que tots han anat fent solatge. El dibuix amb personalitat pròpia ens podria recordar a alguns autors indies nord-americans actuals o del recent còmic francès. 

Com a curiositat poètica-visual, les portades de cada capítol ens mostren aquest piano que apareix a la coberta de l'obra descrivint la seva caiguda. Des del capítol 1 a dalt de tot fins el capítol 14 estimbant-se al terra.

Papel Estrujado és un còmic més que recomanable !