El diario de la señorita Litgi

 

Autor: Kim Aubert.

Norma Editorial. (2025).

En aquesta obra podem anar descobrint el contingut d'un diari personal íntim escrit al llarg de vint anys per una dona que va mantenir la seva vida personal en silenci, i que només va trobar en aquestes pàgines un espai per una veritat molt dura. L'atzar va voler que l'autor trobés aquest quadern perdut enmig d'una pila de llibres vells en els Encants de Barcelona. I va crear aquest còmic basat en una realitat d'un passat no gaire llunyà. El treball d'adaptació del diari al còmic és impecable, fins i tot en la representació de la cal·ligrafia de la dona, la senyoreta Litgi, que apareix a les pàgines pars de l'obra. Tota l'acció passa a Barcelona i el seu entorn, i reconèixer alguns racons i saber-ne d'altres que ja no existeixen també és un al·licient per a la lectura. Curiosament, el diari està escrit en català, llengua molt castigada en temps de la dictadura franquista, el que indica que es tracta d'un diari molt i molt personal.

Joaquim Aubert Puigarnau, que abans només signava com a Kim, és una figura important en la història dels nostres còmics nacionals. Conegut primer per les seves aparicions a revistes com "Vibraciones", "El Víbora", o "Por favor", i després amb la creació del personatge de "Martinez, el facha" a la revista "El jueves". 

Més tard, va arribar a l'èxit de la crítica amb "El arte de volar", una col·laboració amb Antonio Altarriba, amb el que van guanyar el "Premi Nacional del Cómic". Després vindria "El ala rota", i molt recentment "Nieve en los bolsillos".

A l'obra que avui comentem, l'autor no jutja, ni idealitza, ni critica a la seva protagonista, senzillament exposa una vida travessada pel desig, la repressió social, el pes de les convencions, i la situació de fragilitat de les dones en aquells temps grisos del franquisme.

El dibuix, sobri, molt expressiu i contingut, ens apropa molt al caràcter íntim del diari. Només tenen color les vinyetes de l'actualitat, del 2007, que expliquen com l'autor va trobar el diari i les investigacions per descobrir qui va ser la senyoreta Litgi, i com va viure després de l'escriptura del diari. 

Una obra on els detalls i les coses aparentment insignificants descriuen les claus per entendre una mica tota una època no gaire llunyana. A les darreres pàgines trobarem fotos del diari real, de les seves pàgines i la seva coberta.

Una obra amb una enquadernació molt maca, gran, i que permet gaudir bé de les vinyetes. Bona feina editorial.

L'home que plantava arbres

 

Guió: Florence Lebonvallet. Dibuixos: Daniel Casanave.

Editorial: Simbol Editors. (2025). 

Aquesta novel·la gràfica és una brillant adaptació de l'obra de Jean Giono que porta el mateix nom. Fa poc més de cinc anys vam fer una entrada del llibre original, L'home que plantava arbres. Aleshores ja vam comentar l'argument de l'obra: l'Elzéard Bouffier, un pastor solitari que viu en una vall despoblada i àrida de la Provença, dedica la seva vida a plantar llavors per al naixement d'arbres. Un per un, amb una paciència infinita i una tenacitat a prova de bombes. Ell solet va transformant el paisatge al llarg dels anys, els deserts es van convertint en boscos frondosos, plens de vida. 

El relat és una reflexió serena sobre l'efectivitat dels petits gestos, de la importància capital de la perseverança, la serenor i la paciència. Adjectius que avui dia, que la immediatesa marca el ritme de les nostres vides, especialment dels més joves, semblen quasi utòpics. 

Un home sol amb passió per la natura va canviant el món sense cap mena d'espera de reconeixement, només pel desig de crear vida.

L'adaptació que fa la guionista francesa Florence Lebonvallet és molt fidel al text original, i malgrat que és un altre gènere no perd l'enorme interès que té l'obra ni presenta cap problema de ritme ni comprensió del missatge. 

Els dibuixos de Daniel Casanave és molt valent, amb vinyetes de totes mides, amb un to caricaturesc, i molt ben acolorit per l'artista Claire Champion. Aquest dibuixant francès reparteix el seu temps entre la il·lustració, el còmic i l'escenografia.

A les darreres pàgines trobem dos textos molt interessants: una de l'escriptor Jean Giono, l'altre de la seva filla Aline. La traducció al català, tant del llibre com del còmic, són d'Isabel Clara Simó. L'enquadernació de l'obra és magnífica, unes mides grans, i cent setanta-dues pàgines amb una impressió impecable. 

Encara que hagis llegit la novel·la original, resulta un plaer tornar a trobar aquest pastor solitari que crea vida sense esperar cap premi, reconeixement o fama. Només millorar el món.

Détox

 

Guió i dibuix dels personatges: Jim. Dibuix del fons i grisos: Antonin Gallo.

Editorial cARTEm. (2025).

Matthias d'Ogremont és un alt executiu amb un ritme de vida trepidant, enganxat a tota mena de dispositius digitals, i una vida social extensa. Després d'una experiència personal que el fa témer pels efectes de l'estrès en la seva salut, decideix apuntar-se a una estada de desintoxicació per connectar amb la natura, desconnectar i arribar a l'autoconeixement. No serà gens fàcil per al protagonista passar del luxe a viure en una tenda de campanya enmig del camp, una dieta limitada a infusions de romaní, contacte humà molt limitat, i tot sense mòbil. Un infern. L'organització que porta el curs, són allò que esperem: naturistes, vegetarians, nudistes, il·luminats, i altres personatges que lluny de ser antipàtics, veurem que tenen una actitud pacient i comprensiva amb els addictes al món modern. 

Jim (Thierry Terrasson), és un guionista de còmics, però també ha escrit novel·les, i guions per a pel·lícules de cinema. I a més del guió, també dibuixa les seves obres. En aquest cas ha fet els personatges, deixant els fons i els efectes de color en mans de l'italià Antonin Gallo. L'obra està acolorida en dos tons ocres o grisos, amb efectes de llum i ombres, i algun color extra en moments puntuals. En l'edició original, Détox, es va editar en dos volums. En aquesta edició integral de l'editorial Cartem trobarem una introducció de Diego García Rouco, textos dels autors parlant del seu treball, i com Jim va construir el relat des de les experiències d'un amic seu. També podem gaudir dels esborranys dels personatges i com s'afegien els fons per completar les vinyetes.

Una lectura senzilla, molt divertida, plena d'humor, amb uns personatges ben definits i coherents, i una història que a tots ens resultarà en major o menor mesura propera. Quasi totes i tots tenim un ritme de vida accelerat, i molts dies als quals li falten hores i sobren exigències. De fet, tenim entre les mans una comèdia, però basada en fets reals i amb una crítica subtil del ritme de les societats modernes.

Una edició impecable, de gran format, i cent setanta-sis pàgines ben impreses. Llàstima del preu. La traducció és de Inés Sánchez. 

Una bona oportunitat per riure de nosaltres mateixos. 

La catastròfica visita al zoo

 

Autor: Joël Dicker.

Editorial: Alfaguara. (2026).

Joël Dicker és un fenomen global amb vint-i-dos milions de lectors i obres traduïdes a més de quaranta idiomes. Una autèntica màquina a l'hora d'aconseguir èxits de vendes. Guanyador del "Premi Goncourt des Lycéens", "Gran Premi de la Novel·la de l'Acadèmia Francesa", "Premi Lire", "Premi Qué Leer", "Premio San Clemente", i "Premi Internacional Alacant Noir".

Aquest llibre és una novel·la divertida i emocionant, que es llegeix d'una volada, apta per a lectores i lectors de totes les edats, que malgrat la seva senzillesa, exposa de forma subtil assumptes importants com el valor de la democràcia, el rol dels pares i els mestres, i temes delicats com l'educació inclusiva, i l'assetjament escolar. 

La narració és molt i molt àgil, i aconsegueix mantenir la curiositat per descobrir què ha originat un desastre de tal magnitud. Abans de Nadal, la visita al zoo de la classe de Joséphine demostra que un desastre no arriba mai sol, que les aparences enganyen i que els esdeveniments poden prendre un gir inesperat. Una investigació plena d'humor feta per la Joséphine i pels seus companys que acabaran trobant l'inici de tota la sèrie de petits accidents que acaben en un delirant final al zoo.

"Los últimos días de nuestros padres", la trilogia composta per "La verdad sobre el caso Harry Quebert", "El libro de los Baltimore", i "El caso Alaska", "El tigre", "La desaparición de Stephanie Mailer", "El enigma de la habitación", i "Un animal salvaje" són altres obres d'aquest monstre nascut a Suïssa l'any 1985. 

Un llibre fàcil de llegir amb idees interessants.  

Los domingos también

 

Autor: Juan Berrio.

Editorial: Salamandra Graphics. (2026).

Cent dotze pàgines d'amor. En un tendre i amable edifici, l'autor ens va ensenyant tots els personatges que hi viuen. La vida d'un jove que acaba d'arribar al nou pis, Tristán, canvia radicalment un diumenge amb l'arribada de Claudia. La parella inicia una història d'amor basada en els petits moments, en els petits detalls. Així les xerrades, els passejos, les mirades, els dubtes i els somnis van construint un enamorament que converteix l'ordinari en extraordinari. Qualsevol gest els apropa, qualsevol espai és ideal. Els personatges que els envolten: la senyora Dora, Tibur, Cálpur, assisteixen a aquesta aventura d'amor, amb curiositat i tendresa. Tot respira bondat, calma, humanitat. L'edifici també es constitueix com a un personatge, un encreuament simpàtic de pisos i escales. La formació d'arquitecte de l'autor es fa evident en els espais i les línies que els conformen.

Un dibuix senzill, de línia clara, amb els detalls imprescindibles, acolorit amb tons suaus creen una obra dolça i lluminosa. Les diferents històries ocupen sovint dues planes, i en algunes, és una sola vinyeta on apareix l'edifici en planta i els personatges movent-se per ell.

La narració, que pot semblar senzilla, està planificada al mil·límetre per fer-la àgil, i no caure mai en la repetició.

L'autor, el val·lisoletà Juan Berrio, historietista, fotògraf, i il·lustrador, va rebre el "V Premi Fnac-Sins Entido de Novel·la Gràfica" l'any 2012, amb la seva obra "Miércoles", que també té com a escenari una comunitat de veïns. 

L'obra va rebre una ajuda del Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.

Una obra tendra i subtil que combina amor, humor i bondat, i que lluita contra el estrès, les preses, les pressions, i la immediatesa del món real i virtual on intentem viure. Una glopada d'aire pur. 

Nosaltres, qui

 

Autora: Mireia Calafell.

Editorial: La Breu Edicions. (2020).

El divendres 28 d'agost vaig anar a l'onzena edició de "Poetes sota la Lluna" a Can Vallerià, Premià de Dalt. Era el tercer cop que anava, sempre ben acompanyat d'en Víctor Pàmies, l'amic i insigne paremiòleg. Els dos anys anteriors havien estat bé, però aquest any ha estat més que bé.

En aquesta edició i sota una lluna esplèndida, participaven les poetes Dolors Coll Magrí, i Mireia Calafell, i per tancar l'acte hi havia l'espectacle de "Debon canta Suau".

Dolors Coll va obrir la vetllada. No va ser una lectura molt àgil i això et feia mirar els estels, de vegades passen aquestes coses malgrat que els poemes eren interessants. Poc després va aparèixer la Mireia Calafell, i allò va elevar la vetllada molts graus. És d'aquelles persones que quan pugen a un escenari saps que passarà alguna cosa. I va passar. Els poemes són poderosos, de fet vaig comprar el llibre a la sortida de l'acte, però ella llegint-los i interpretant-los és tot un espectacle. La força de la veu, els canvis de to i velocitat, la dicció, les mirades i els moviments de les mans, tot empenyia per poder gaudir dels seus textos. Enorme.

Per tancar la nit, la sorpresa de tenir a l'escenari al Pau Debon, el cantant de l'ara desaparegut grup mallorquí Antonia Font. Acompanyat del poeta Pere Suau, i del compositor, pianista i ànima del grup Toni Bujosa. Allò era molt àgil, dinàmic i potent. La poesia d'aquesta forma resulta atractiva, fresca i viva. Pau Debon et porta a la galàxia més llunyana amb la seva veu com va fer molts anys acompanyat de Joan Miquel Oliver.

Mireia Calafell ha publicat "Poètiques del cos" que va rebre el "Premi de poesia Amadeu Oller 2006" i el "VIII Memorial Anna Dodas 2008", "Costures" que va guanyar el "Premi Josep M. López Picó de Poesia 2009", i "Tantes Mudes" que va aconseguir el "Premi de poesia Benvingut Oliver 2013" i "La Lletra d'Or" el 2015. Amb "Nosaltres, qui" ha rebut el "Premi Mallorca de poesia 2019". És membre de la productora cultural "La Sullivan", i col·labora amb la "Fundació Maria-Mercè Marçal". Des del 2018 és comissària de "Barcelona Poesia".

Segons diu la contracoberta, en aquesta obra es distancia del gènere com a eix central del discurs i obre la seva poètica a una nova relació més universal amb la quotidianitat interpretada a partir dels mites clàssics o la reflexió ontològica expressada a través del símbol i l'al·legoria. Es pot dir més alt, i potser una mica més entenedor, però no entrarem ara en camps de violes.

Em va agradar ella, molt, i el que diu em resulta proper, quasi familiar, m'agraden els girs que tenen les seves petites construccions, sovint acaben amb un final inesperat, com un contrapunt musical.

Us deixo només dos petits poemes dels quaranta-quatre que té el llibre, dividit en dues parts: l'eix vertical i l'eix horitzontal. Molt matemàtic, m'encanta.

En descomposició.

Fa dies que no plou i puja pel balcó / el tuf de les deixalles que has baixat al vespre: / flors amb verdet als pètals, l'arròs que va sobrar, / espelmes sense ble, mitja llimona i menta. // S'entén la mala olor de barri en barri / i l'aire és ja a aquesta hora irrespirable: / put la ciutat d'amor. Del nostre.

Lògica I

Al poble d'estiueig li arribarà setembre.

A l'església, dilluns, i al mercat, les nou del vespre.

A les festes del barri, la clausura, i a l'estació de trens, l'últim comiat.

Al port, els pescadors que surten quan ja tot és silenci

i al plàncton fluorescent, l'alba més clara com als salzes, l'hivern.

A nosaltres, amor, nosaltres.

La muerte de Irene Márquez

 

Autora: Irene Márquez.

Editorial: Autsaider Cómics. (2025).

Feia temps que no em trobava amb unes pàgines d'un còmic, tan provocadores, divertides i irreverents.

L'autora, nascuda a Valdepeñas l'any 1990, ens presenta un còmic amb històries de llargades molt variades, des de tires de tres vinyetes a dues molt més llargues que són una mica diferents. De la mateixa manera en la part gràfica trobem des d'històries que són pràcticament esborranys, altres en un blanc i negre contundent, i altres en color, però totes amb uns personatges molt expressius que provoquen hilaritat i sorpresa alhora.

Funerals, enterraments, accidents, suïcidis, moments surrealistes, tots sinistres i terrorífics, però molt divertits. Fins i tot, hi ha alguna història amb un toc existencialista que et planteja la mort com una salvació, i l'eterna relació de la humanitat amb la mort.

Malgrat que la temàtica pot resultar incòmoda o ofensiva en algun moment per alguna gent, en cap història apareix cap to masclista, ranci, o racista. Tenim entre les mans un exquisit producte per a les persones que gaudeixen de l'humor més negre.

Irene Márquez va estudiar Belles Arts a Conca, i després un màster de dibuix a Granada. Des de l'inici es mou en el terreny de l'humor negre, primer en fanzins, i xarxes socials, per passar a col·laborar de forma regular l'any 2016 amb la revista "El Jueves". Des del 2018 té fins i tot una secció setmanal de tires d'humor negre amb el títol de "Te has pasado".

L'any 2020, Autsaider Cómics va publicar també la seva primera obra "Esto no está bien", una capsa amb diferents còmics en el seu interior de diferents mides, que va ser nominada a "Autora Revelació" al "Saló del Còmic de Barcelona" 2021, i va guanyar el mateix any el "Premi Autora Jove" en el "Splash! Festival de Cómic de la Comunitat Valenciana".

Amb l'obra que avui comentem ha guanyat el "Premio Ojo Crítico. Radio Nacional de España", l'any 2025.

A la contraportada, i de forma molt divertida apareix un personatge que ens diu: "Usted lea este libro y experimente emociones complejas como jocoso disgusto, profundo dolor, risa incrédula, inquietud romántica, risa malévola, y la perturbadora certeza de que todos vamos a morir, acompañada de una tensa paz". Una definició perfecta del que trobarem a les quasi cent cinquanta pàgines d'aquest còmic valent, atrevit i molt original.

Caperucita en Manhattan

 

Guió: Catalina González. Dibuixos: Helena Bonastre.

Editorial. Ediciones Siruela. (2025).

El còmic que avui comentem és una adaptació molt fidel de la novel·la que va escriure Carmen Martín Gaite l'any 1990. La protagonista és Sara Allen, una nena de deu anys que viu a Brooklyn, Nova York. El seu desig més gran és anar a Manhattan per portar a la seva àvia un pastís de maduixa. Una àvia que havia estat cantant de music-hall, i que ha tingut més d'un matrimoni.  Apareixen altres personatges a la llarga travessa, com el pastisser milionari que té el seu edifici amb forma d'un enorme pastís molt a prop de Central Park, i la figura màgica de Miss Lunatic, una sense sostre amb una edat incerta que sembla viure dins de l'estàtua de la Llibertat, i que a les nits es dedica a ajudar a les persones, donar pau i felicitat, i que fins i tot té un elixir per vèncer a la por. A les nits, quan l'estàtua tanca els seus ulls per descansar, els nens i nenes que no dormen, somien en grans aventures i travessar el pont que uneix Brooklyn amb l'illa que brilla a l'altra banda.

El guió de Catalina González aconsegueix sintetitzar amb molt d'encert tota la màgia de la novel·la, sense allunyar-se gaire del text original i donant ritme a la narració. A la novel·la, Martín Gaite fa una adaptació moderna del conte "La caputxeta vermella", de transmissió oral a gran part d'Europa que després va escriure Charles Perrault, i posteriorment els germans Grimm.

Els dibuixos d'Helena Bonastre són molt acolorits, vius i amb senzillesa de línies que fa de l'obra una peça atractiva també per als lectors molt joves.

Cent quaranta pàgines de màgia i tendresa amb un final un xic enigmàtic, però feliç. Un cant a la llibertat. La publicació del còmic coincideix amb el centenari del naixement de Carmen Martín Gaite. 

El diablo y Coral

 

Autor: Homs.

Norma editorial. (2025).

Josep Homs és un autor barceloní, que com altres dibuixants, va estudiar a l'Escola Joso de Barcelona, i que ha treballat per a editorials dels Estats Units tan importants com Marvel, i moltes altres del circuit francobelga com Dupuis. A Nord-amèrica va ser autor dels dibuixos de les sèries "Blade", i "Red Sonja". A Europa ha publicat a la prestigiosa revista "Heavy Metal", ha fet els dibuixos de "El Ángelus", una adaptació de les novel·les de Stieg Larsson "Millennium", i l'exitosa sèrie "Shi" guionitzada pel mestre Zidrou. "El diablo y Coral" és la seva primera obra com a autor complet.

Praga, 1938, la jove protagonista Coral que viu formant part d'una troupe de circ va sempre acompanyada d'un personatge tan torbador com el mateix Satanàs. Només el veu ella, però sempre hi és. Mantenen una relació forçada que es va iniciar a la mort del pare de Coral, un rabí jueu que no va poder evitar-ho a les seves darreres hores. L'única alternativa per trencar la malvada relació és baixar als inferns i allà aconseguir sortir sense perdre l'ànima, una tasca gens fàcil.

Homs actualitza els mites de Faust, i els combina sàviament amb la pujada del feixisme a Europa, Hitler es prepara per a l'assalt definitiu en una Europa que no reaccionarà a temps. Àustria i l'antiga Txecoslovàquia ja havien estat ocupades pels nazis.

El dibuix d'Homs és ple de detalls i genera un ambient carregat de foscor gòtica on es mouen diferents realitats. La blancor i puresa de la protagonista destaca en les penombres.

Una narració emotiva, plena de llum, però també angoixant i fosca, delirant com el mite de la llegenda clàssica alemanya de Goethe.

Una bona edició de Norma Editorial, amb un format gran, més de cent pàgines que es devoren, i ben acolorida. Deixa't acompanyar pel diable, però només una estona.

I un dia. Formentera 1940.

 

Guió: Vicent Ferrer, Carles Torres, i Antoni Ferrer.  Dibuixos: Víctor Escandell.

Editorial: La Oveja Roja. (2025).

Molt dura, amarga i crua és aquesta monumental obra, dues-centes pàgines, un format esplèndid de 31 cm d'alçada per 24 cm d'amplada amb tapa dura (no podia ser d'una altra manera) i impressió amb una bicromia salvatge com el tall d'un ganivet.

Un capítol que s'ha intentat esborrar pel feixisme d'una magnitud terrorífica absurda i cruel. Acabada la Guerra Civil, les autoritats franquistes van instal·lar una presó a l'illa de Formentera. En el seu moment de més concentració va arribar a tenir uns mil cinc-cents presoners, i van passar més de dues mil persones, de les que van morir almenys seixanta. Les condicions de vida estaven marcades per la fam, la desprotecció, la manca de serveis i el brutal comportament de la direcció del penal. 

Malgrat el desmantellament de la presó l'any 1943, diferents testimonis van sobreviure, bé de forma oral, bé en documents escrits, han servit amb una meticulosa recopilació per escriure un guió dramatitzat que ens permet veure els intents de sobreviure, la interacció entre els reclusos, les poques relacions amb els guardians, les diferents procedències dels presoners, i la nul·la possibilitat de fugir d'una presó enmig d'una illa. Es pot percebre la humanitat que lluita per suportar una injustícia immoral, però també la crueltat dels vencedors.

Els dibuixos de Víctor Escandell semblen tallats amb un ganivet, sobre un gris compacte apareixen uns negres intensos i uns blancs enlluernadors, una composició dura, però al mateix temps rica i creativa. El vehicle perfecte per descriure una monstruositat com aquesta.

Al final de l'obra podem veure un amplíssim document de més de vint pàgines on podem trobar molts detalls del procés de creació del  còmic i del context històric i penal.

Un fragment de la història real d'una Espanya molt fosca i de terror infinit per als perdedors de la Guerra Civil que el feixisme intenta ocultar. També hi ha la versió del còmic en castellà.

Loops

 

Guió: Luca Pozzi. Dibuixos: Elisa Macellari.

Editorial. Penguin Random House. Salamandra Graphic. (2024).

Aquest còmic és fruit d'unes converses dels autors amb el reconegut físic teòric i divulgador científic Carlo Rovelli. Al llarg de les cent setanta pàgines de l'obra es mostra l'origen de la ciència, la natura del temps i les noves teories de la física que permeten avançar en la comprensió de l'univers. Carlo Rovelli va obtenir un èxit mundial amb la seva obra: "Set breus lliçons de física" l'any 2016, entre altres obres que ha anat publicant. N'és cofundador de la teoria de la gravetat quàntica de bucles o loops.

El còmic està molt ben fet. Intentar explicar la física quàntica no és gens senzill, i malgrat que ho fa detingudament, hi ha aspectes que costen d'assimilar sense que et tremoli alguna neurona. Els dibuixos de l'Elisa Macellari són espectaculars, plens de llum i color, i el repte de dibuixar imatges infinitament petites i infinitament grans, és tot un repte fer-ho entenedor. Amb les seves obres demostra que el format gràfic és un potent vehicle per a la divulgació científica.

Us posarem un fragment per mostrar la complexitat de l'assumpte:

"De què parlem en el cas de l'espai-temps?, l'espai temps està format per bucles, és a dir, per anells minúsculs. Un trilió de vegades més petit que un nucli atòmic. Aquests bucles no estan aïllats, sinó entrellaçats amb altres bucles formant una xarxa de relacions que teixeix la trama de l'espai. No els veiem per què no són a l'espai, són l'espai, són quants de gravetat individuals". Pura quàntica. La Teoria Nodular, les Xarxes d'Espín, la Teoria de l'Univers Participatiu que s'autoobserva, de Wheller, el Principi d'Incertesa de Heisenberg, són conceptes que van apareixent a la curta narració i donen una àmplia visió de la física moderna. Conceptes que aïlladament ja necessiten moltes hores per intentar entendre el pensament actual de com està organitzat tot sense perdre l'equilibri.

Luca Pozzi és artista interdisciplinari. Fascinat per la física, la cosmologia, l'art i la informàtica, es va llicenciar en pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera, a Milà, i es va especialitzar en Sistemes i Computació Gràfica. Col·labora en diferents projectes relacionats amb la gravetat quàntica de bucles (PI), el solenoide compacte de muons (CERN), (això tan rar és una bobina que funciona com un electroimant, i els muons són partícules elementals de la família dels leptons que viuen 2,2 microsegons abans de desintegrar-se en un electró i neutrins, poca broma amb el tema), i el telescopi de gran àrea Fermi (INFN-NASA).

Elisa Macellari és una il·lustradora italotailandesa que ha treballat per a editorials i revistes de tot el món. L'any 2018 va aparèixer "Papaya Salad", la seva primera obra, i el 2020 la biografia gràfica "Kusama, obsessions, amors i art". Va guanyar la "Medalla d'Or d'Autors d'Imatges" a la categoria editorial, i el 2019 i 2021, la "Medalla de Plata" a la categoria de còmic.

La traducció és de David Paradela. 

Poseu-vos el vestit d'astronauta i comenceu a navegar per l'infinitud de l'univers. Savieu que a més dels forats negres, també hi ha forats blancs que només treuen informació còsmica?, és absolutament fascinant. "La ciència comença quan decidim sortir dels confins dels nostres sentits".

Remington 1885

 

Guió: Josep Maria Polls.  Dibuixos: Sagar.

Norma Editorial. (2025).

Aquest còmic m'ha agradat com a obra gràfica i narrativa, però per sobre de tot, per fer-me descobrir un artista que dominava totes les tècniques, des dels apunts a llapis i carbó, l'oli, l'aquarel·la, i el gravat. No entenc com Frederic Remington no és més conegut en el món de la pintura.

El còmic descriu com un jove dibuixant visita la reserva índia de San Carlos, en Arizona, amb el desig i alguna esperança de vendre els seus dibuixos a la revista Harper's Weekly. És l'any 1885, la seva estada coincideix amb la darrera revolta apatxe liderada pel llegendari cap Gerónimo. L'interès de l'il·lustrador serà aconseguir dibuixar-lo, però caldrà integrar-se a la tribu i l'ajut de la màgia ancestral per aconseguir captar la seva ànima, no el seu cos. Remington vol immortalitzar la fi d'una època crespuscular, i es planteja si un home del sistema opressor pot retratar amb justícia allò que el mateix sistema destrueix.

Un intent honest d'intentar entendre l'altre. De fet, l'artista intenta fer viure amb l'art, el que l'altre intenta salvar amb la lluita. Gerónimo apareix com un home cansat, conscient que la guerra ja està perduda, però encara fidel a la seva dignitat, una imatge poderosa i humana al mateix temps. 

Polls construeix un guió amb un ritme calmat, íntim, que mostra el viatge del dibuixant com un viatge d'aprenentatge, de maduració personal. Josep Maria Polls, nascut a Barcelona, és un autor de còmics, guionista, articulista, i va ser Cap d'estudis de l'Escola Joso de Barcelona.

Sagar, amb el seu dibuix precís i expressiu descriu perfectament les escenes d'acció, però també els moments de silenci, de meditació, de reflexió dels protagonistes. La gamma de colors taronges, ocres i terres ens fan sentir la calor extenuant del desert, i també el silenci d'una foguera enmig de la nit plena d'estels. Sagar, (Sagar Forniés), nascut a Osca, però vivint des de fa vint anys a Barcelona, després d'estudiar Belles Arts va fer direcció artística i escenografia, i va treballar amb La Fura dels Baus. Des del 2004 ha fet diferents obres de novel·la gràfica amb diferents premis nacionals. 

L'obra pertany als westerns crepusculars que no glorifiquen la conquesta, ans al contrari, la contemplen des del desencant. Planteja també el dilema alhora de plasmar la realitat entre el dibuix i la pintura davant de les primeres victòries de la fotografia. Al final de l'obra trobem un epíleg amb molt material addicional, notes, i les meravelloses pintures d'aquest artista Frederic Remington. Una obra, que malgrat que en la realitat no va passar mai la trobada entre els dos protagonistes, descriu amb tot detall el que hauria passat.

Carcayú

 

Guió: Eldiablo. Dibuixos: Djilian Deroche.

Editorial: Yermo Ediciones. (2024).

Pot semblar una història més d'aventures dels temps de la recerca d'or, però és una narració de la maldat que dona el poder, i la corrupció que genera al seu voltant. L'acció passa a finals del mil vuit-cents, però malauradament, és extensible a qualsevol temps.

El protagonista, Gus Carcayú, és el propietari d'un turó d'on treu petites quantitats d'or que li serveixen per viure, i també per pagar-se la beguda que consumeix sense aturador. Viu en una petita cabana i no aspira a res més. Jay Foxton és el tirà i dèspota propietari de la gran part de terrenys i locals de la petita ciutat de Sinnergulch, a la província d'Alberta, Canadà. El turonet de Carcayú li queda molt a prop, i ara l'objectiu de Foxton serà un altre tipus d'or, l'or negre que està dins de la muntanya, i farà qualsevol cosa per apropiar-se d'aquesta fortuna. La guerra està servida. Tot està permès. La intervenció dels "indis" afegeix un nou ingredient.

Eldiablo és el pseudònim de Boris Dolivet, reconegut director d'animació, realitzador i guionista de còmics. A la seva terra, França, és especialment famós per ser un dels creadors de la mítica sèrie d'animació "Lascars".

Djilian Deroche és un il·lustrador i dibuixant de novel·les gràfiques, nascut a l'illa de La Reunion, que es va instal·lar a París per fer els seus estudis. Es va iniciar com a gravador i en llibres d'art, va participar en la creació del taller "París Print Club", i el seu primer còmic "Els Déus de l'Egipte" va sortir publicat l'any 2017, i posteriorment, "Pirates, de Barba-roja fins a Ching Shih", l'any 2019. Col·labora regularment en diferents mitjans de premsa.

Una obra que es llegeix a bon ritme, sense cap problema d'alts i baixos, un dibuix simpàtic i eficaç, i molt acolorit. Un cru western ambientat en el gèlid hivern del Canadà.

El desconegut

 

Autora: Anna Sommer.

Editorial: La Topera. (2025).

Reconec que aquesta obra li ha agradat més a Gingebre, l'estimat company de blog que darrerament publica una mica menys que abans, que a mi en la primera lectura. M'ha costat llegir l'obra sense percebre aquesta mena de tensió interior que té l'obra, i això és el que pretén l'obra, una faula moderna, tendra, però molt punyent. També s'ha de destacar la necessitat de l'existència d'aquestes obres en aquest món actual, reivindicatives, feministes, atrevides i originals. I en català!, bona feina de l'editorial Topera.

La protagonista, Hélène, és una atractiva dona de quaranta anys propietària d'una botiga de moda, que troba un nadó abandonat dins de l'emprovador. Per a sorpresa de totes i tots, ella decideix amagar-lo discretament a la rebotiga. No diu res a ningú, i molt menys al seu marit, Antoine, que manté una relació amb una jove estudiant. Amb aquest escenari veurem com Hélène s'anirà fent càrrec del petit aprofitant les hores de botiga i les visites de les passejades que fa amb un gos que li ha regalat Antoine per tractar de compensar els instints maternals d'ella. 

Com diu l'editorial: "Anna Sommer ens porta un còmic amb una mirada que acaricia i punxa alhora. La innocència, com el diable, s'amaga en els detalls del seu dibuix indescriptiblement pertorbador. Dolç i àcid, el seu univers femení rima lleugeresa amb crueltat, i no deixa de sorprendre amb tota mena de troballes".

Anna Sommer, autora suïssa que treballa a Zurich, ha publicat obres importants dins del panorama europeu, com: "Remue-ménage", "Amourettes", "Tout per arriver", "Les Grands Filles", entre altres. Va guanyar el Premi Max & Moritz a la millor autora de còmic de parla alemanya. Col·labora amb molts mitjans de premsa com il·lustradora, i dissenya publicacions per a hospitals infantils.

Una autora que parla de les relacions, l'amor, el conflicte, els malentesos, les mentides, el desig, la sexualitat. "El desconegut" és la primera història llarga i la primera amb diàlegs, que tenint en compte els temes que tracta no deixa de ser tot un repte majúscul. El seu dibuix en blanc i negre amb un traç de tinta inestable ja forma part de la descripció de la mateixa inestabilitat del sistema.

Una obra incòmoda per moments, però que diu coses importants i retracta una societat un xic malalta com la nostra. La traducció és de Marta Armengol.