Magritte. Esto no es una biografía.

Autor: Zabus. Dibuixos: Campi.

Norma Editorial. (2018).

Charles Singulier és un oficinista gris entre molts més com ell. Un dia es permet l'atreviment de comprar-se un bombí. Una vegada que se'l posa al cap no se'l podrà treure i començarà un autèntic viatge al món del surrealisme en forma d'al·lucinacions dins dels quadres del famós pintor belga. El personatge de Charles anirà acompanyat d'una noia que apareix en un dels quadres i que li farà de cicerone al llarg del viatge dins de la ment del pintor.

El títol de l'obra juga amb el nom d'un dels quadres més coneguts de Magritte, aquell que diu: "Això no és una pipa" ("Ceci n'est pas une pipe"). Aquesta obra tampoc és una biografia, és una mena d'anàlisi, de dissecció de l'artista. Potser, malgrat la quantitat de dades que ens aporta sobre el pintor, en algun moment pot semblar forçada l'aparició de les obres i l'avanç de la història, però estem parlant sobre surrealisme i aleshores tot pot semblar el que no és i també el contrari.

Zabus aconsegueix dissenyar un itinerari per on circula la narració propera al surrealisme i Campi a més de dibuixar la realitat plasma amb molt d'èxit molts dels quadres de Magritte que tots anirem reconeixent sens dubte.

Una magnífica obra si ens volem apropar al món del pintor belga que va revolucionar el món de l'art i que en el món del quotidià converteix l'ordinari en extraordinari. 

Los idiomas comunes

Autora: Laura Casielles.

Editorial: Hiperión. (2010).

Laura Casielles és una promesa de la poesia espanyola. Això diuen els crítics i la premsa especialitzada. Jo no en tenia ni idea i ni tan sols la coneixia. Vaig trobar el seu llibre en una de les habituals visites a les biblioteques. Vaig fullejar el llibre i em van agradar els fragments que vaig llegir. I cap a casa.

Jo no entenc de poesia, m'agraden diferents coses que he llegit, tinc un amic poeta i tinc certs contactes amb alguns altres, però també reconec que hi ha molta poesia que no m'agrada. 

La Laura té ara poc més de trenta-un anys i queda patent la seva joventut per la seva manera d'escriure i els temes que toca. Va néixer a Pola de Siero (Astúries) i els darrers anys ha viscut a Madrid, París i Rabat. És llicenciada en periodisme i estudiant de filosofia. Ha publicat el poemari "Soldado que huye" i ha fet diverses col·laboracions en diferents revistes, antologies i llibres col·lectius. És també traductora de francès i anglès.

M'han agradat especialment els poemes: "Modo de empleo", "Google", "Modales de fuga", "Economía sostenible" i "Primera conjugación".

Amb aquesta obra va guanyar el "XIII Premio de Poesía Joven Antonio Carvajal" l'any 2010.

La puerta al cielo

Autor: Makyo. Dibuixos: Sicomoro.

Norma editorial. (2017).

Tres noies que fugen de casa, Manu, Julie i Anna. Els hi diuen "les japoneses", no per la seva roba o perquè sempre fan fotos, les anomenen així perquè les tres han intentat llevar-se la vida, com els kamikazes nipons. Les tres en la seva fugida van a parar a una casa de camp de la família d'una d'elles on les coses es compliquen encara més. Aquest podria ser el punt de partida d'una història que té dues branques que al principi semblen desconnectades i que al final donen sentit a tota la trama i la tanquen amb sentit i precisió. Un argument rodó.

Una història ben explicada, complexa, amb una càrrega de misticisme per una banda i d'autèntic thriller sòrdid per una altra, que el guionista Pierre Makyo executa a la perfecció. També destaca la definició dels personatges amb totes les seves dimensions humanes. 

El dibuix d'Eugenio Sicomoro amb un traç particular, un color ben posat i amb múltiples intensitats li dóna un caràcter espectacular a l'obra. La portada és brillant i ja dóna pistes de la meravella que trobarem endins.

És un còmic ple d'intriga, emoció, sorpreses, de vegades opressiu, que avança perfectament a cada pàgina sense decaure el ritme ni l'interès per saber com es tancarà aquesta història magistralment dissenyada. Un trencacaps on apareixen temes eterns com el buit existèncial, l'absència, la solitud compartida i el pes del passat a les nostres vides.

Watertown

Autor: Götting

Norma Editorial. (2017).

Inquietant obra de Jean Claude Götting que s'apropa al gènere del thriller amb una força i sordidesa que et deixa clavat a la butaca. L'acció passa a la dècada dels seixanta a l'estat nord-americà de Massachusetts i s'origina a la petita localitat de Watertown. En aquesta avorrida i grisa ciutat la mort accidental d'un pastisser i la desaparició de la dependenta del mateix establiment origina una obsesiva recerca de la veritat en la ment del protagonista Philip Whiting. Un dia abans de l'esdeveniment de la mort, la cambrera que manté una relació diària de client habitual amb el protagonista li anuncia que demà ja no hi serà. Aquesta frase i la rara mort del propietari del local desperta a un home carregat de grisor, desesperança i avorriment dins d'una ciutat igualment morta.

El dibuix que de vegades podria semblar estàtic o decoratiu agafa molta força amb la narració. La seva aparença, arquitectura i situació dels personatges l'apropa a la pintura d'Edward Hopper. La distribució de les vinyetes, tres o quatre en cada pàgina li dóna també una marca especial. Aquesta sensació de buidor que uneix als dos artistes també es veu reflectida en la narració que entra en el món del thriller de Patrícia Highsmith. Sembla que l'única manera de sortir del tedi i de la manca de vida sigui a través de l'absurd o el dolor.

Una obra que agafa velocitat amb el pas de les pàgines i que t'acaba descol·locant del tot amb el seu sorprenent final. Götting demostra que és un dels grans i justifica un altre cop la quantitat de premis internacionals que ha rebut.

Puces i altres picors

Autora: Maria Cirera i Delgado.
Editorial: Témenos edicions. (2007).

La Maria, nascuda a Manresa, era ja de petita una lectora que devorava llibres. Sa mare té molta part de culpa d'això. Un dia, quan la Maria tenia vint anys, sa mare li va presentar el que diuen que és el micro relat més curt de la literatura castellana, que diu així: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". És de l'escriptor guatemaltenc  Augusto Monterroso. Quan ella li va ensenyar el relat, la Maria no el va entendre i fins i tot no li va agradar gaire, però en va ser la guspira perquè ella comencés a treballar d'una altra manera. Com molts joves, primer va escriure en un blog les seves visions del món, però a mesura que escrivia s'anava conformant certa capacitat literària. Ara, quan encara no té els quaranta, ens ha presentat aquest recull de micro relats àgils, frescos i dinàmics. Al micro relat no en sobra res ni tampoc ha de mancar-ne res per transmetre el contingut de la idea que es vol comunicar. El perill pot ser que el text resultant només sigui una ocurrència sense més dimensió, però la Maria deixar reposar els seus textos un temps per tornar a revisar-los i evitar així aquesta buidor. Com diu el gran escriptor japonès Murakami, el repòs dels textos dins d'un calaix després d'escriure'ls per tornar a revisar-los mesos més tard pot ser la garantia de la bona escriptura.

Una obra delicada, atractiva i que fa despertar les neurones amb els seus 42 micro relats.

El mundo de Sempé. (vol 1)

Autor: Jean Jacques Sempé.
Editorial El Jueves. (2004).

Sempé va néixer fa vuitanta-cinc anys a Burdeos. Als vint ja rebia el premi "Carrizey" com a dibuixant que començava la seva carrera professional. Va crear personatges tan famosos com a Monsieur Lambert, Marcellin Caillou i per sobre de tot Le petit Nicolas. 

Va fer la portada en més d'una ocasió del prestigiós "The New Yorker" i ha col·laborat amb revistes com "Paris Match","L'Express", "Triunfo".

Sempé es caracteritza principalment per la seva difícil simplicitat. La senzilla, però molt complicada manera de transmetre emocions, desitjos, frustracions, somnis de tots nosaltres. Hi ha en aquest autor també una crítica elegant a tot el nostre sistema social, a la riquesa, a les classes socials, als estereotips i a les etiquetes. Potser també hi ha certa càrrega d'humor absurd i misogínia, però sempre des del somriure. És molt destacable el fet que en una sola pàgina i moltes vegades en una sola vinyeta sigui capaç de dir moltes coses i fins i tot fer-nos saber el que els hi ha passat abans als personatges i el que els hi passarà poc després.

Tota l'obra es llegeix en poc temps, perquè és difícil detenir-se en una pàgina, a cadascuna d'elles ens trobem un petit fragment d'una història curiosa que ens fa somriure. Un bon llibre d'humor gràfic amable i tendre,