dilluns, 30 d’agost del 2021

El cor heretge

 



Autor: Aina Garcia Carbó.
Editorial: Bromera edicions. (2019).

Un poemari d'una jove escriptora amb una poètica molt personal, arrelada a la terra i als seus, al valor de fer front a les adversitats i el valor de la pertinença a un col·lectiu. Els poemes són d'amor, de lluita, de defensa dels oprimits i els menystinguts. Nascuda a Castelló de la Plana l'any 1993, mestra d'Educació Infantil per la Universitat Jaume I, té un Màster de Literatura Infantil i Juvenil i Llibres. Treballa a més com recitadora, ha estat membre de jurat de diferents premis de poesia, i col·labora com a crítica literària en mitjans de premsa. Ha rebut ja diferents premis literaris en l'àmbit valencià.
Ha escrit en el camp de la poesia, l'assaig literari, i ha publicat una novel·la per a lectores molt joves: "Les detectives i el banquet de carxofa".
L'obra està dividida en quatre parts: Set i desfici, Causa oberta, Pel deliri i la impaciència, i Al batec convuls, amb uns deu poemes cadascuna d'elles. Com a inici del llibre hi ha dos poemes introductoris: Llibertat, i Assumpció.
Un poemari amb molt bona sonoritat, domini del ritme i la llengua, i que diu coses importants, lluny de la buidor o artificialitat. Per tancar l'entrada us deixem amb uns petits fragments de "El cor heretge" de l'Aina:

- Vine, / sé que no et veuré, però em lliure a cada passa que habite.

- Baixem com talps / al sediment més homogeni/ de la matèria. / Busquem el nucli, / el perquè de les coses, / com a un tòpic curiós / que manté encesa i conscient / l'energia de l'ànima.

- Tot just intuir què passa / a l'altre costat de la porta.

dissabte, 28 d’agost del 2021

El mestre de dibuix

 



Autora: Àngels Gardella.
Editorial: Edicions 62. Col·lecció El Balancí. (1998).

Aquest llibre és la història d'un enamorament en el sentit més ampli i pur de la paraula. A començaments del segle passat a Barcelona, Nazari és un jove idealista i seguidor de l'anarquisme que dóna classes de dibuix per guanyar-se la vida. Una de les seves alumnes és l'Agnès, una de les quatre filles de la família benestant i conservadora dels Teixidor, una representació perfecta de la burgesia industrial de la ciutat comtal. L'enamorament del Nazari i l'Agnès, malgrat totes les adversitats possibles, constituirà el desig més poderós per viure junts, i tots dos mouran cel i terra per aconseguir-ho. Un exemple ple de poesia i simbolisme de l'amor apassionat entre dos joves.
Àngels Gardella és professora a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, crítica de llibres a premsa, i ha escrit més de vint novel·les, moltes adreçades al públic juvenil. Ha rebut nombrosos premis entre els quals destaquen el Premi de la Crítica, el Premi Folch i Torres, el Premi Nacional de Literatura, i el Premi Joaquim Ruyra. Aquesta obra que avui comentem va ser finalista del Premi Prudenci Bertrana l'any 1997.
Una obra curta que es llegeix amb interès i mantenint un bon ritme de narració al voltant d'una bonica i tendra història d'amor que xoca violentament amb els esdeveniments de la Setmana Tràgica i tots els conflictes polítics i socials que es van succeir. Després de la seva lectura, vaig pensar que aquesta història portada a les pantalles podria donar bons fruits perquè a més de ser àgil i intensa, té un final molt rodó i sorprenent.

dimecres, 25 d’agost del 2021

Mies



Autor: Agustín Ferrer Casas. 
Editorial: Grafito Editorial. (2019).

Un còmic que fa un repàs exhaustiu de la vida i obra d'un dels més grans arquitectes del segle passat, i que des de la seva escola de la Bauhaus i el seu minimalisme va marcar un abans i un després en la concepció de l'arquitectura. La narració s'inicia en el vol que fa l'arquitecte de tornada a Berlín Occidental l'any 1965 per posar la primera pedra de la Nova Galeria Nacional. En el trajecte, un Mies ja d'avançada edat fa balanç de la seva vida amb el seu nét Dirk Lohan que també és arquitecte. A la conversa apareixen projectes aconseguits, frustracions, projectes conflictius, clients, socis, arquitectes rivals, amics i moltes amants. I també les difícils relacions amb els nazis, que van fer tancar la seva escola, malgrat l'intent d'ell donant suport al Führer per poder mantenir la Bauhaus oberta. De fet, aquest tancament va fer marxar a Mies als Estats Units, on va iniciar la seva segona etapa, lluny de la seva Alemanya, i on va ser nomenat director de l'Institut de Tecnologia d'Illinois, a Chicago..
Una vida marcada per l'ambició per construir. El personatge de l'arquitecte queda dibuixat com un home amb un ego molt considerable, impulsiu, poc amant de l'estabilitat familiar, i molt inclinat a les relacions amb les seves clientes adinerades. Resulta molt palès també la seva lluita amb un altre arquitecte de la Bauhaus i principal fundador d'aquesta, com va ser Walter Gropius.
A les darreres pàgines trobem l'inici de la seva passió per l'arquitectura quan acompanyava al seu pare que era mestre constructor en el manteniment de catedrals, d'on sortirà una de les frases que el va acompanyar al llarg de la vida: "Déu està en els detalls". L'altra és sens dubte la més popular i que defineix l'esperit del minimalisme: "Menys és més". La seva manera de construir amb estructures mínimes  destinades a crear espais oberts i la utilització de materials moderns com l'acer i el vidre, va revolucionar l'arquitectura del segle XX i va marcar el camí per molts altres arquitectes i dissenyadors d'espais. 
El còmic compta amb un pròleg del brillant arquitecte Lord Norman Foster, i una mena d'epíleg de la periodista i historiadora de l'art Anatxu Zabalbeascoa. 
Un dibuix treballat i amb molts detalls, que acompanya a un text extens, dóna a l'obra un caràcter divulgatiu considerable, sense perdre l'interès pels moments d'aventura, amors i risc, que va tenir la vida del genial arquitecte.
Una bona obra per conèixer les llums i les ombres de Ludwig Mies van der Rohe.



dilluns, 23 d’agost del 2021

Llamarada

 



Autor: Jorge González.
Editorial: ECC Ediciones. (2020).

L'autor ens parla de les figures masculines de la seva línia familiar, i ho fa analitzant la relació entre pare i fill, el testimoni de vegades incòmode que li passem als nostres descendents. La genètica, l'educació, l'entorn, el nostre ADN, tot servirà per fer-nos com som. Moltes vegades els pares volen que els fills puguin viure la vida que ells haguessin volgut tenir, sense tenir en compte que els fills vulguin tenir una ben diferent, la seva vida. El nexe que fa servir per a la narració és el futbol, i el primer referent és el seu avi, un jugador llegendari argentí que portava els sobrenoms de "Llamarada" o "Ruso", pel seu cabell de color panotxa. El seu fill, el pare de l'autor, ja va haver de carregar molts anys el sobrenom de "Rusito" i la mirada de comparació als camps de futbol. Jorge està preocupat per no carregar al seu fill Mateo amb cap motxilla emocional, i es prepara per a l'arribada d'un nou fill, Leo. 
El còmic té en algun moment salts endavant  i endarrere del temps, això causa que la seva lectura sigui una mica enrevessada, però aquesta obra és sobretot una meravella pictòrica de nivells estratosfèrics. Jorge González fa servir el llàpis, l'aquarel·la, els olis, el carbó, i passa per l'abstracció, el realisme, el blanc i negre, el color, vinyetes grans, petites, regulars, irregulars, i tot resulta d'una plasticitat plena     d' emocions i sentiments. Una barbaritat. 
L'autor argentí és dibuixant, guionista i també realitzador de cinema. Ha dibuixat per a Horacio Altuna, Carlos Jorge, Gani Jakupi, Olivier Bras i Christophe Dabitch, i ha rebut premis com el de la FNAC 2009 a la millor novel·la gràfica. Ha il·lustrat llibres de text i alguns contes infantils. Va dirigir el curtmetratge d'animació "Jazz song".
Potser et perds en algun moment de la lectura, ja tornaràs a agafar el fil, no pateixis, sempre tens davant dels teus ulls una autèntica obra d'art que t'acull amb generositat infinita. Mai el tema del futbol ha estat millor plasmat en les pàgines d'un còmic, i com a bon argentí ens fa evident la diferència del futbol de base, el lligat als barris i els pobles, amb el sense sentit del futbol professional que crea ídols llunyans i artificials.




dissabte, 21 d’agost del 2021

Guernica

 



Autor: Bruno Loth. Color: Corentine Loth.
Editorial: Ponent Mon. (2019).

L'autor ens fa una narració molt humana del primer bombardeig aeri sobre població civil de la història, la que va patir el poble de Guernica l'any 1937 pels avions militars alemanys i italians que donaven suport a les tropes feixistes de Franco.
El còmic ens ensenya la vida del món rural i agrícola del poble, i també els moviments dels soldats republicans bascos, els gudaris, que defensen Biscaia i Guipúscoa. Àlaba i Navarra ja han caigut.
De forma paral·lela veiem com Pablo Picasso, pintor i representant del partit comunista a França i Espanya, és l'encarregat de representar Espanya en l'Exposició Universal de París, i busca la inspiració sense èxit per executar la seva obra. Veurem també l'especial relació de l'artista amb les dones que l'envoltaven. 
L'excusa perfecta per a l'atac dels bombarders italians Savoia-79 sortits de Sòria, i  de la Legió Còndor alemanya sortida de Burgos, va ser l'existència d'una fàbrica d'armaments a Guernica. Curiosament, aquesta va ser una de les poques construccions que no va ser afectada per les més de 5500 bombes incendiàries que van matar quasi un miler de persones i van ferir a un altre miler d'innocents.
El desastre va ser total, una autèntica massacre sense sentit. Picasso veu les imatges de la tragèdia en un cinema parisenc i és el desencadenant per a la creació de la gran obra pictòrica. Una obra que es va constituir anys més tard en referència del segle XX, però que va passar desapercebuda a l'Exposició de París.
Un dibuix detallista i una bona narració fan d'aquest còmic un bon element didàctic per saber el què va passar en un dels episodis més cruents de la guerra civil espanyola i on el feixisme va actuar amb crueltat i bogeria. Al final del llibre hi ha una magnífica documentació de tot l'episodi, i una mostra de les fotografies que va fer Dora Maar en el procés de creació pictòrica. 
Un bon còmic que es llegeix de forma àgil, i et causa un sentiment de dolor per tanta barbaritat sense més justificació que la venjança i l'odi. 


dilluns, 16 d’agost del 2021

Sempre hem viscut al castell

 


Autora: Shirley Jackson.
L'altra Editorial. (2016). 

Aquest petit llibre que només té 216 pàgines és una petita joia. En ell s'hi explica la història de dues germanes, la Constance i la germana petita, la Merricat Blackwood que viuen tancades en una enorme casa amb el seu tiet Julian que està lligat a una cadira de rodes. Totes tres surten tan poc com poden, no reben més que les visites quasi obligades, i hi viuen intentant negar l'existència de l'exterior. La distància amb la resta del món creix paral·lela a la desconfiança i rebuig de tot allò que no pertany a la seva casa. L'arribada del cosí d'elles, Charles, farà esclatar la  fràgil situació.
Tot es va originar fa sis anys, quan un esdeveniment terrible va sacsejar la llar i tot el que l'envoltava, la resposta de la societat no es va fer esperar.
No hi ha més monstres que els que creats per la distància entre l'ideal de vida de cada moment i  les diferencies reals que existeixen en tots nosaltres. Un terror que ha deixat una forta empremta en la contemporaneïtat d'autors com Neil Gaiman o Stephen King, o també a les pel·lícules d'Alfred Hitchcock o John Carpenter. 
Emparentada amb H.P. Lovecraft i Edgar Allan Poe, Shirley Jackson troba el terror sota les catifes, dins dels armaris i en les mirades perverses de les comunitats benestants on tot sembla que va com ha d'anar, però en realitat no és així, i els monstres només esperen el seu moment per actuar.
Un llibre que et posa els pèls de punta, i et planteja una situació dins de la quotidianitat on el terror està en la mirada dels altres, d'aquells que representen la normalitat. Ja estic a la recerca d'algun altre llibre d'aquesta escriptora que desconeixia fins avui. Tota una troballa.

Justin



Autor: Julien Frey. Dibuixos: Nadar.
Editorial: Astiberri Ediciones. (2021).

El més interessant d'aquest còmic, a més de tornar a gaudir del dibuixant Nadar, del que ja havíem fet referència en dues entrades anteriors: ¡Salud!  i Papel Estrujado, és tota la informació que dóna d'un tema poc divulgat com és el STO, Servei de Treball Obligatori. Aquest malson el van patir centenars de milers de joves francesos que eren obligats a marxar a terres alemanyes per ajudar a fer més gran tota la maquinària nazi. La gran part d'ells van arrossegar el penediment de haber obeït les ordres del govern col·laboracionista de Vichy, i alhora la manca d'acceptació d'alguna població que va preferir passar a lluitar dins de la Resistència. 1943, el protagonista, Renée, amb vint-i-dos anys, ha de deixar la seva promesa amb qui vol casar-se, per anar a un destí incert i ser partícip com a mà d'obra per a l'exèrcit alemany. El dubte de si havia d'haver anat o agafar l'opció més salvatge i arriscada, però més ètica de marxar del sistema, el turmentarà tant o més que les deplorables condicions de treball al camp d'Hennigsdorf (Brandenburgo).
La narració comença el 1977, quan Renée és a punt de la jubilació i es nega a cobrar l'import pels anys treballats a la STO. La seva filla no entén el perquè. Aquesta situació va ser un tràngol molt delicat per tota una generació de joves francesos, i encara ara, resulta un assumpte incòmode per parlar. 
Aquest còmic és la segona col·laboració de Frey i Nadar després d'haver realitzat "El cineasta". I de moment, faran una tercera obra al voltant de l'estrella de cine mut "Fatty". Nadar vol tornar a fer obres com a autor complet. 
Julien Frey destaca pel treball profund i seriós sobre la memòria històrica d'un passat que de vegades s'ha volgut oblidar. A Míchigan, ja vam poder saber d'un altre tema delicat com l'existència de les War Brides, i en aquella obra, l'avi de la seva dona era Renée, el protagonista d'aquesta que avui comentem.
Un enorme treball sobre una realitat molt dura, però explicat amb tendresa, amabilitat i delicadesa.


dimarts, 10 d’agost del 2021

L'home que plantava arbres



Autor: Jean Giono.
Editorial: Viena Edicions. (2008). 

En aquest petit llibre està explicada la història d'Elzéard Bouffier, un pastor solitari de la comarca francesa de la Provença. Ell és un home  de muntanya, callat i silenciós, sense cap mena d'estudis i que no sap ni llegir ni escriure, i sense que ningú ho sàpiga ni esperar cap reconeixement o premi, es dedica quasi obsessivament a plantar arbres, milers d'arbres. Ho fa de forma sistemàtica, al principi amb poca informació, però tal com passa el temps, va escollint el tipus d'arbre i el terra on els planta per aconseguir millors resultats. El seu objectiu és canviar el paisatge que l'envolta per fer-lo més sa, més bonic, més verd, més alegre. El qui explica la història d'aquest personatge en el llibre, és un excursionista que es perd en la zona i coneix aquest pastor.
El pastor ho fa a terres oblidades de la mà de Déu, i castigades per la indiferència dels homes, sense molestar a ningú, com si fos una acció de la natura. Una mena d'home dels Déus que va canviant la fesomia de la terra, fins al dia de la seva mort. Bouffier no va existir mai, però podem pensar que hi ha més persones com ell, que dediquen les seves vides a sembrar per als altres. Un gest tan senzill com plantar un aglà i esperar que creixi, i fer-ho milers de vegades pot canviar el món. 
Jean Giono va ser un escriptor humanista, pacifista per sobre de tot, això li va comportar alguns problemes polítics a la França ocupada pels nazis, que escriu molt al voltant dels camperols i la vida del camp, i també entra amb força en la metafísica i el naturalisme en nombrosos assajos. Té una dilatada llista de novel·les, assajos, i algun recull de poesia. 
Una novel·la tendra i dolça amb un personatge que ens ensenya humilitat, perseverança i generositat. Per tancar l'entrada,  vull destacar les il·lustracions de Francesc Viladot.



dissabte, 7 d’agost del 2021

15



Autor: David Muñoz. Dibuixos: Andrés G. Leiva.
Editorial: Astiberri Ediciones. (2021).

1938, Madrid està assetjada per les forces feixistes. Les tropes republicanes resisteixen com poden. De sobte, al voltant de la plaça de Chamberí, les bales d'un franctirador posen fi  a la vida de dos milicians. Tot sembla indicar que es tracta d'un nen de quinze anys. Severo i els seus companys volen pujar per ell i matar-lo a trets, però el capità Matías vol obtenir la rendició d'aquest infant que actua per venjar la mort del seu germà falangista. L'obra està basada en fets reals, malgrat que ningú sap el nom dels protagonistes de l'incident desgraciat.
La narració bé podria ser una obra de teatre. Un drama on apareixen moltes preguntes enmig de la misèria humana d'una guerra, on els protagonistes pensen el perquè de morir i també el de matar. 
David Muñoz, va estudiar Belles Arts. Ha treballat com a guionista en nombroses pel·lícules i sèries de televisió, imparteix cursos de guió en la Escuela de Cinematografía y Audiovisual de Madrid, i ha col·laborat amb diferents dibuixants de primer ordre en el camp del còmic.
Andrés G. Leiva, va estudiar Belles Arts. És professor de dibuix, i té una dilatada obra gràfica. Ha rebut moltes nominacions i premis al llarg de la seva trajectòria on ha col·laborat amb diferents guionistes. Aquesta és la seva primera obra amb Muñoz.
15 és una narració perfecta, plena d'emoció, suspens, intensitat i emoció. Els dibuixos de Leiva en un blanc i negre crispat i enèrgic, afavoreixen aquesta agilitat de lectura que fa que el còmic sigui ingerit amb voracitat. Al final del llibre, podem gaudir d'alguns esborranys i apunts del dibuixant. Una meravella ben documentada. Una delícia. El títol del còmic respon a l'edat del nen feixista.
Com sempre, l'enquadernació i presentació del còmic és impecable. L'editorial basca d'Astiberri cuida molt i molt els seus productes. Que sigui així per molt de temps.