El pacto del letargo

 

Autor: Miguelanxo Prado.

Norma Editorial. (2020).

Quan parlem d'una obra d'aquest autor ja podem donar per suposat que visualment serà una exhibició de dibuix i color. I és cert. "El pacto del letargo" és una obra èpica, però amb una mirada diferent, més moderna, innovadora i desmitificadora. El robatori d'una trisquela de la cultura celta sembla coincidir amb el despertar d'uns éssers màgics representants de la llum i la foscor. El maligne considera que ja és moment d'acabar amb els humans, uns animals estúpids que estan destruint la natura, els altres éssers consideren que encara hi ha temps per rectificar el seu comportament. En aquesta lluita sortirà molt mal parada la figura de les universitats, un cau d'acadèmics corruptes que només està interessada en la seva posició i que menysprea els mérits doctorals.

Prado ens dona una visió esplèndida de la natura de les terres de l'atlàntic, els seus boscos i rius, els pobles amb els carrers empedrats, i les tradicionals cases de pedra amb jardins. Tot un viatge per una terra humida i verda. Les figures humanes tenen cert to caricaturesc, i són plenes de força.

La narració és fluida, i l'autor sap crear molt d'interès per saber que passarà en aquesta lluita entre els màgics, i també en la investigació del robatori.

Un thriller mitològic que conté crítica social, ecologisme i fantasia, ple de detalls i amb la saviesa i mestratge d'aquest autor gallec amb una carrera professional plena d'èxits i premis. Es podria considerar una obra ecologista per la defensa de la natura que pateix l'asedi i la destrucció per part dels humans, la seva indústria embogida i la seva artificialitat.

Ronson

 

Autor: César Sebastián.

Editorial: Autsider Cómics. (2023).

Una obra d'extrema qualitat és aquesta que ens presenta César Sebastián. Una autèntica sorpresa per a un autor que s'estrena en les obres de llarga durada. La narració està construïda pels records del pare de l'autor de la seva vida en un poble de l'interior de València, Sinarcas. Ens trobem a l'Espanya Franquista, amb els seus costums, tradicions, prejudicis i imperi del masclisme.

Un escenari carregat de violència, moltes vegades justificat i amagat dins de les llars. No és una narració nostàlgica, és una manera de reconciliació amb el passat i entendre el perquè de moltes coses d'avui. Els records són fragmentaris i com passa sovint, són construïts per nosaltres des del present.

Apareixen fragments que et posen els pèls de punta com la violència infantil sobre els animals i sobre els diferents, el poder de les forces de l'ordre representat amb una Guàrdia Civil poc civilitzada, el domini del mascle sobre la dona, i la presència de la mort. Però també apareix com a contrapunt lluminós, el despertar de la sexualitat, la força del grup d'amics, l'arribada del cinema al poble, i la llarga durada del temps.

La distribució de les vinyetes fixa de sis per pàgina, només alterat al principi i final de l'obra ens dona l'aparença d'un antic àlbum de fotos familiar, i dona un ritme pausat i mecànic com el del pas del temps als pobles. Un dibuix precís, ben il·luminat i que està banyat per una tonalitat ocre que recorda els àlbums de fotografies antigues i també el color del ronson. El ronson és una moneda de coure aixafada que s'utilitzava en un joc infantil anomenat "rolde". Aquest objecte serveix com a element de connexió d'un home ja madur amb el seu passat, una etapa feliç abans de perdre la innocència i entrar en el cruel món dels adults. L'obra té molt de la duresa i força del neorealisme italià

Una obra exquisida a tots els nivells, però que et pot portar alguns records incòmodes, amargs, tristos. Tot depèn també de com recordem la nostra infantesa. Un viatge amb un cert to d'humor i de vegades cinisme que et fa pensar que aquella Espanya pobre, miserable i masclista no és tant llunyana en el temps.

El meteorito somos nosostros

 

Autor: Darío Adanti.

Editorial Astiberri. (2022).

L'autor ens ofereix un treball enormement documentat per a veure com hem arribat a aquesta preocupant situació actual del planeta, des de l'origen del cosmos, el naixement de la Terra, l'arribada de la humanitat i els danys que estan provocant molts avenços tecnològics. I ho fa amb el suport d'informació del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic.

El còmic ens presenta aquesta allau de dades amb un toc d'humor que fa que la lectura d'aquest mar de xifres sigui entretingut i que a més de fer reflexionar i ser conscients de la gravetat de l'assumpte, ens faci passar una bona estona. A les seves pàgines, també hi trobarem el nom de molts científics que porten molts anys, alguns d'ells des de fa segles, advertint-nos del perill de la situació a la qual si no fem alguna cosa important arribarem sens dubte i amb un marge de maniobra cada vegada més petit.

Darío Adanti, cofundador de la revista "Mongòlia" i habitual col·laborador de "El Jueves", ja ens va fer riure amb la seva anterior obra: "Disparen al humorista" que parlava dels límits de l'humor.

L'obra hauria de ser quasi una lectura obligatòria per als estudiants, per a moltes empreses, i per a aquells polítics que encara tenen la barra de negar el canvi climàtic. El tema és molt seriós i ja comença a provocar molts desastres ambientals que comporten moltes morts cada any.

Al final del còmic, ens dona quatre pautes per aportar cadascú de nosaltres un petit gra de sorra per col·laborar a fer que aquest planeta no es converteixi en un món insuportable i inhumà. Un raig d'esperança a la foscor.

Amb el segell característic de l'autor, trobarem un còmic ple de color, amb molt de text, i una distribució de vinyetes i text de vegades molt densa. La informació que aporta és enorme i el treball de síntesi i claredat és absolutament encomiable.

Una magnífica obra que ens parla del Canvi Climàtic de forma clara i taxativa. Si no fem alguna cosa ens anirem al desastre.

La noia i el mar

 

Autora: Catherine Meurisse.

Editorial Finestres. (2022).

Aquesta obra neix del viatge de l'autora al Japó, i de la seva fascinació per la natura. Després de la seva anterior obra: "La levedad", on relatava el xoc postraumàtic per la pèrdua dels seus amics i companys del Charlie Hebdo a l'atemptat jihadista, Meurisse canvia radicalment d'òptica i s'endinsa en el món de la natura, costums i tradicions japoneses. Aquesta estada fruit d'una beca del govern francès, origina una narració on la caricatura de l'autora viatja pels paisatges del país de Sol Naixent i estableix certs paral·lelismes entre les diferents relacions amb la natura que tenen Orient i Occident. L'obra està parcialment inspirada en el llibre "Almohada de hierba" de Natsume Soseki.

El dibuix trencat, característic de l'autora, aquí té com a fons i contrapunt les formes suaus i relaxades de la natura, i això provoca grans vinyetes per gaudir dels paisatges. Una natura colpidora que relaxa i calma, però que també pot aclaparar i bloquejar.

Una obra on la filosofia, l'art i la natura es combinen sàviament entre yokais, tanukis i temples sintoistes. Un viatge iniciàtic.

Soy quien amas en la sombra

 

Guió: Skottie Young. Dibuixos: Jorge Corona. 

Norma Editorial. (2022).

L'equip format per Young, Corona i el colorista Jean-François Beaulieu entren en el món del terror amb tota la força després d'haver aconseguit triomfar al gènere fantàstic amb la seva obra "Middlewest".

Young construeix una història fosca, angoixant, claustrofòbica que parla d'una relació tòxica que s'inicia amb una dolça seducció i acaba amb una lluita a mort. El que semblava una musa que ajudarà  la protagonista a sortir-se'n del seu bloqueig creatiu es convertirà en un monstre que no la deixarà marxar. Una clàssica història de casa encantada amb la crua realitat del maltractamente, l'assetjament i la violència de gènere. La narració fa empatitzar amb la protagonista i et fa patir per ella, i això li dona molta força per seguir l'evolució del viatge a la foscor.

El dibuix de Corona descriu amb força l'espai enorme de la casa que es va reduint de forma opressiva. L'estructura de les vinyetes és molt variada i fa tenir diferents visions del mateix espai i acció. La dificultat de dibuixar el pas de musa a monstre el resol amb èxit.

El treball de Beaulieu resulta espectacular. La llum de les espelmes passa de la calidesa acollidora al territori de les ombres amenaçadores. Allò que creava un refugi es torna en un regne de foscor.

L'obra va ser qüestionada per la data de publicació, el món acabava de sortir del confinament de la COVID i aquest episodi claustrofòbic podia ser incòmode per als lectors.

El còmic també dibuixa la dificultat de crear, l'exigència de presentar resultats, d'omplir el paper blanc. La jove protagonista pateix un bloqueig creatiu i la pressió del seu promotor, tot això augmentarà l'angoixa que es farà insostenible quan el monstre comença a mostrar-se com és.

Una obra que sota l'aparença de la clàssica història de casa encantada, ens descriu un episodi de maltractament, abús i violència molt actual.

Cuando no sabes qué decir

 

Autors: Cristina Duran i Miguel Angel Giner.

Editorial: Salamandra. (2015).

La ben construïda narració, amb estil cinematogràfic, ens descriu la importància de les amistats i la fragilitat de les relacions personals. Una parella que semblava perfecta, aquella que ningú imaginava que es podia trencar, de sobte es trenca. Una amistat d'aquelles treballades amb temps i moltes coses en comú es desintegra d'un dia per l'altre. Tot sembla desaparèixer. Manu, el protagonista solitari i un una mica cínic d'aquest delicat còmic, pateix aquest sacseig emocional. Un gos resultarà una peça definitiva en aquesta mecànica de sentiments. L'obra també ens farà una molt interessant relació de pel·lícules i temes musicals per la passió de cinèfils cultes i una mica estirats que constitueixen Manu i els seus dos amics. Al final del còmic hi ha una relació detallada de totes les pel·lícules i cançons i on també es comenta els encerts i les errades a l'hora de recordar-les i citar-les en els seus diàlegs.

Els dos autors són una parella, també sentimental, que construeixen les seves obres de forma compartida en la narració i el dibuix, també són els autors de "Una posibilidad entre mil", "La máquina de Efrén", i "El dia 3", obra amb la qual han guanyat el "Premio Nacional de Cómic 2019". 

El to monocromàtic de moltes pàgines, únicament trencat per algunes taques de color, li dona  a l'obra un aire molt urbà.

Una curiosa obra que navega pels difícils camins laberíntics de les relacions personals i el pes del nostre passat a l'hora de viure el present. I ho fa amb un cert to d'humor propi dels solitaris que han optat per refugiar-se al seu interior.

Hellville

 

Autor: Thomas Ott.

Editorial La Cúpula. (2022).

Thomas Ott ens presenta un recull de deu històries curtes on pràcticament la paraula no apareix i on el dibuix ens fa entrar en un món fosc, i en atmosferes carregades d'angoixa i terror. Els temes són variats, des d'històries d'àngels, a les maneres de matar al marit, al racisme, a la guerra, o a les obsessions i trastorns mentals. Molts dels relats tenen una doble lectura, alguns més evidents, altres més subtils, però tots plantegen una reflexió, possiblement en una segona lectura. Aquest pot ser un petit problema d'aquesta obra, la seva lectura no suposa més de quinze minuts, i cal detenir-se i fer unes lectures posteriors per gaudir de tots els detalls d'aquesta negror.

La tècnica de dibuix amb aquests ratllats violents, de vegades negre sobre blanc, però també blanc sobre un profund negre donen una il·luminació rara, forçada, com si fos creada per les llums de les espelmes, per una làmpada perduda, o contrapicades com una llanterna sota la barbeta creant espais fantasmagòrics. Les seves fosques imatges són a prop de cert còmic underground com el que dibuixa el nord-americà Charles Burns.

L'autor suïs és un mestre de la il·lustració i ha rebut nombrosos premis com a guionista i il·lustrador al seu país i a Alemanya. El seu talent li permet expressar emocions i sensacions sense que li calgui el text, on la imatge de cada vinyeta és prou expressiva en si mateixa. L'absència és aquí una virtut

Una obra que ens farà passar por, i també gaudir de l'humor més negre i radical. Atrevir-se a entrar en aquest món és tot un encert.