dimecres, 28 de maig del 2014

La sabiduría como estética. China: confucianismo, taoísmo y budismo.


Chantal Mailllard. Editorial Akal.

És un llibre curt, tan sols vuitanta pàgines. El vaig llegir de cap a peus en una estona. Em va agradar la seva amabilitat, la facilitat en explicar de forma clara i entenedora conceptes tan difícils com el buit i el no-ser.
La seva lectura et dibuixa la història de la Xina en tres moments capçals del pensament xinés amb dos formes autòctones com el confucianisme i el taoisme, i un altra importada de la Índia i adaptada a la seva cultura mil·lenària. Ens va introduint primer en la tradició d'una llarga història que va donar peu al Confucianisme que podem definir com l'art del govern del poble i la preocupació en el seu benestar, i que no és pas una religió si no un sistema ètic, una filosofia d'Estat. Confucio va ser el fundador i un dels mestres de l'Escola de Lletrats o Erudits que resumeix en quatre llibres les seves ensenyances i que es fonamenta en el I Ching o Llibre de les Mutacions, una de les cinc obres fonamentals de la tradició xinesa.

Després s'introdueix en el Taoisme, un individualisme lúcid, i clar "entendre el Tao és entrar en la foscor" perquè " el que en sap no parla, i el que parla no en sap". Aquesta Ensenyança o Camí és com el budisme, una via per a l'auto coneixement, per a la reunió amb amb el principi essencial de l'ésser. No dona lliçons ni pautes, ni es fonamenta en una ensenyança conceptual com creences, si no que obre nivells superiors de consciència. 
Per acabar entra en el Budisme, i la seva entrada des de la Índia i l'arrelament i adaptació de les ensenyances de Siddharta Gautama, el Buddha. Aquesta adaptació no va ser fàcil des de les llengües hindús amb molta més capacitat d'abstracció a la xinesa molt més ideogràfica i amb més facilitat per plasmar coses concretes. La seva principal artèria és la Teoria dels Dharmes, els factors irreductibles de l'existència.
El llibre ja em va semblar bo després de la seva lectura, però ara coneixent la història personal de la seva escriptora i el seu viatge pel dolor, la lluita contra una important malaltia i la pèrdua del seu fill per suïcidi, encara el trobo més destacable. Chantal Maillard, malaguenya nascuda a Bèlgica, professora d'Estètica i Filosofia Oriental a la Universitat de Màlaga ens diu: "El gran pecado de Occidente es la tristeza". Ella troba en el textos filosòfics i en la poesia la manera de continuar el camí.

          


dijous, 22 de maig del 2014

El silencio de nuestros amigos


Guió: Mark Long / Jim Demonakos. Dibuix: Nate Powell.
Editorial Planeta. 2013

El silencio de nuestros amigos és un còmic que podria portar en la seva portada l'adhesiu "basat en fets reals" que de vegades fa una mica de ràbia. No el porta, i sí el portés, en aquest cas no faria nosa. Se li escau perfectament.

Mark Long i Jim Demonakos elaboren un guió on es relata com el pare de Mark, reporter televisiu, es va veure implicat en els conflictes racials que van tenir lloc a les universitats de Houston, Texas, en 1968. Com a punt culminant dels altercats, un policia va morir en un tiroteig i després de moltes detencions, cinc estudiants van ser acusats de l'assassinat de l'agent.

Tots aquests fets són el marc referencial de la vida quotidiana de dues famílies, una blanca i una altra negra. La relació entre elles en un entorn eminentment racista generarà incomprensió i rebuig.

Nate Powell  il·lustra la història amb un dibuix en blanc i negre que descriu molt bé els moments casolans i familiars, així com les situacions de màxima tensió al carrer. Amb un traç que de vegades ens remet al mestre Will Eisner.


Podem trobar bibliografia variada sobre els conflictes racials i la conquesta dels drets civils durant aquests anys de revolucions socials. Però, El silencio de nuestros amigos, a més a més de complir una tasca divulgadora, ho fa de manera que ens arriba directament al cor, entenent les problemàtiques vivències dels protagonistes, sense caure mai en el melodrama.

En les últimes pàgines del còmic veiem una ressenya dels temes musicals  que apareixen en el transcurs de la trama. La cançó "Soul Man" interpretada per Sam & Dave és el fons musical d'una escena que ens mostra un sopar que fan juntes les dues famílies. Un tocadiscs la reprodueix i quan l'escolten, descobreixen que a tots els hi agrada molt. Són fans. Siguin blancs o negres. Eloqüent moment.

"Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics"
Dr. Martin Luther King Jr. .

dijous, 15 de maig del 2014

Los surcos del azar



Autor: Paco Roca. Astiberri Ediciones. 2014

En converses al voltant del món dels tebeos, de vegades surt el tema de la diferència entre còmic i novel·la gràfica. Molts cops aquestes denominacions no tenen gaire sentit i no paga la pena filar tan prim. Sobretot, quan el fet d'etiquetar una obra d'una manera o d'una altra es fa per donar-li diferents categories artístiques o comercials al producte final. Ara, si algun dels participants en aquest diàleg continués entestat a voler tenir referents clars de cada cosa i volgués exemples, li podríem dir sense cap por a equivocar-nos que Los surcos del azar és una novel·la gràfica de peus a cap.

Per què aquesta reflexió introductòria? Doncs, per fer veure que estem davant de totes les característiques positives d'una novel·la gràfica. Una bona estructura, una obra amb un pes específic important, molt ben documentada, amb una llargada (326 pàgines) que deixa que la història explicada es vagi desenvolupant amb detalls i matisos.

El valencià Paco Roca és un bon narrador i un magnífic dibuixant (també excel·lent il·lustrador) com queda demostrat amb reconegudes obres llargues anteriors com Arrugues i L'hivern del dibuixant. Tot i que ens agrada igual o més quan realitza creacions de mides reduïdes com  les tires curtes que va publicar al diari Las Provincias i que estan recopilades a Memorias de un hombre en pijama.                

    Los surcos del azar. Paco Roca      

Al principi d'aquesta novel·la gràfica veiem com el mateix Paco Roca en el seu procés de recopilar documentació, arriba a un petit poble francès a la recerca de Miguel Ruiz un exiliat republicà. Una vegada l'ha trobat i es genera una confiança mútua, Miguel comença a explicar-li tots els seus records de l'exili posterior a la guerra civil i de com va formar part de La Nueve  una companyia formada bàsicament per militars republicans espanyols que després de batalles en molts fronts, arribaria en 1944 a París en el moment de la seva alliberació. Aquestes xerrades de l'entrevista a Miguel apareixen en vinyetes bicolors i tota la rememoració en vinyetes a tot color. D'aquesta manera queden perfectament separats els dos espais temporals.

Ens ha agradat especialment la part de la relació entre Paco i Miguel. Està plasmada d'una manera força delicada. Ens sentim traslladats al pis del petit poble francès. Ens ve de gust que Miquel ens faci un cafè i ens relati a poc a poc les experiències viscudes des de la sortida del atapeït port d'Alacant el 28 de març de 1939. Ens resulten entranyables els personatges que giren al seu voltant, el veí, la cambrera del bar ...

Los surcos del azar és un projecte que ha portat molts anys de realització i tasques de documentació prèvia. És un gran i merescut homenatge a aquests homes (personatges reals) que després de combatre a les tropes nacionals de Franco a Espanya i perdre, van haver de fugir i van continuar la seva lluita contra el feixisme en la 2a Guerra Mundial, fins a la caiguda de Hitler i l'alliberament de París el 1944. Molts d'ells van creure que els aliats continuarien aquesta lluita i ho farien anant a frenar el règim de la dictadura espanyola, però tristament no va ser així.


Los surcos del azar. Paco Roca. Portada de l'edició  francesa

Durant la lectura d'aquest relat històric, ens ha vingut a la memòria la figura de Pepe Rubianes. La seva opinió sobre la necessitat de la recuperació de la memòria històrica. La seva admiració pel poeta Federico García Lorca.
Segur, que la lectura de Los surcos del azar li hagués agradat.







diumenge, 11 de maig del 2014

Los desesperados


Guió: Mezzo / Dibuix: Pirus. Ediciones Glénat. 2010

Los desesperados és un còmic francès pura sèrie negra 100%. Amb personatges mesquins que es mouen bàsicament pels diners. Trobem policies corruptes, banda de lladregots, enveges, atracaments, persecucions i secundaris freaks.
La trama succeeix a una petita població de clima molt calorós anomenada Crystal, fronterera amb Mèxic. Per fugir per aquesta mítica frontera, s'ha de creuar el desert de Rawhide, travessant una llarga i polsegosa carretera que serà la columna vertebral del còmic. Aquestes característiques creen un escenari molt cinematogràfic que ens fa venir al cap films com Set de mal dirigida per Orson Welles.

El guió explica la història en dos nivells temporals, el present i 48 hores abans, fins que s'uneixen les dues etapes. El dibuix tant utilitza una certa estètica de lletgesa per dissenyar els personatges, com una perfecta descripció d'edificis i tot tipus de vehicles. Així mateix, l'aplicació del color és molt atraient.


D'aquesta manera, el grafisme podria tenir un estil de còmic alternatiu nord-americà, però també per què no dir-ho de línia clara.

La distribució de vinyetes molt regular en general (9 per pàgina) de  tant en tant queda trencada per pàgines amb una vinyeta de plana sencera, que ben bé podrien ser principis o finals dels còmics individuals originals que aquesta edició de luxe en tapa dura reuneix en un sol volum.

L'argument ens explica com Jacques que no és cap germaneta de la caritat torna al seu poble natal per retrobar-se amb la seva mare i el seu germà, els integrants de la seva desestructurada família. Però, de sobte, també es trobarà immers dins d'una situació de violència a punt d'esclatar.

Una obra de sèrie negra que tal com va apropant-se al seu desenllaç adquireix un caire de tragèdia grega.

Guió i dibuix funcionen per fer-nos seguir amb interès aquesta història.

"Cal tornar a l'origen ... i és dur. Tornar al lloc on són els que havien pronosticat el teu fracàs"
Jacques