Penss y los pliegues del mundo

 

Autor; Jérémie Moreau.

Norma Editorial. (2023).

Fa tot just tres anys, vam comentar una altra obra d'aquest jove autor francès: La saga de Grimr. A totes dues podem veure el mateix segell pictòric de l'autor i una narrativa semblant. En aquesta ocasió el còmic ens parla d'un membre d'una tribu prehistòrica que no pensa ni actua com la resta. No caça ni pesca, ni tan sols busca la companyia dels altres. La seva dedicació és la contemplació dels canvis a la natura, el moviment dels rius, la variació dels arbres, el cel, i tot allò que viu al seu voltant. Serà un dels primers homes que intentarà viure de la terra i els seus fruits i deixar de banda els perills de la caça i la necessitat d'estar sempre d'una banda a l'altra. La creació d'aquest paradís terrenal suposarà també moltes tensions que no havia suposat. El fet de la paternitat també jugarà un paper important en la narració. Malgrat que a l'inici pugui semblar un conte de fades, la trama conté passatges molt crus i violents que l'autor marca amb força per mostrar que viure en aquells temps no era gens fàcil, i encara menys si no seguies els costums pactats i marcats pel pas el temps. Queda palès que vida i mort sempre van juntes, com llum i foscor.

Resulta molt interessant veure com el personatge passa de generar antipatia i refús, a despertar por i odi, per acabar sent estimat i respectat. De la mateixa manera veurem com Penss passa de ser un observador pur a un conflictiu egocèntric que ha de reacionar per no perdre allò que més estima. La figura de la mare d'ell és rellevant a la narració. Malgrat que veu que el seu fill és un inadaptat, ella no perd mai l'esperança perquè coneix la seva vàlua,

Obra amb poc text i molta força narrativa del dibuix. La seva lectura és ràpida malgrat les seves dues-centes trenta-dues pàgines. 

Moreau s'inicia en el còmic molt jove i ja guanya als setze anys el Premi per a escolars d'Angoulême. Entrarà als estudis d'animació Gobelins, i molt aviat començarà a rebre nominacions i premis al mateix festival on acabarà guanyant el Fauve d'Or amb la seva "Saga de Grimr".

Un viatge molt especial i màgic per la prehistòria. Abrigueu-vos bé que en aquells temps els hiverns eren hiverns.

Yo, mentiroso

 

Guió: Antonio Altarriba. Dibuixos: Keko.

Norma editorial. (2020).

Aquest és un thriller que m'ha impactat per la claredat del seu discurs. Malgrat que presenta un lleuger canvi en els noms dels personatges, resulta molt evident que aquests són els Rajoy, Montoro, Villarejo, Soraya, i tota la corrupció del Parit Popular. El còmic s'inicia amb l'aparició dels caps de tres dirigents polítics que apareixen encapsulats en tres recipients de vidre. Tot sembla ser una venjança per ser membres importants del partit ficats en processos judicials per corrupció. Adrián, assessor del gabinet de comunicació del partit, aprofita la circumstància per treure profit personal i començar a ascendir de forma vertiginosa. Quan tot cau a terra, ell sabrà adaptar-se a la nova realitat i sortir reforçat i establir posicions on ningú podia imaginar. Les tres lleis que semblen imperar en la política espanyola: la llei de la selva, la llei del més fort, i la llei de l'embut són els paràmetres perfectes per al nostre protagonista. Personatge que no desperta cap simpatia, per una altra banda. 

L'obra tanca la trilogia del "Yo" signada per aquests dos autors, que s'inicia amb "Yo, asesino" i "Yo, loco". És un tancament cru, desagradable i gens esperançador. Estem en mans de polítics corruptes, violents i mentiders.

Antonio Altarriba és un novel·lista, assagista i enorme guionista que ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals com el Premi Nacional de l'any 2010, el premi de la Crítica francesa o el Premi del Saló del Còmic de Barcelona.

Keko (José Antonio Godoy) utilitza en aquesta trilogia un poderós negre sobre blanc, i en aquesta ocasió el negre només és salvatgement tacat per un verd amb olor de mort. Encara recordo el dia que vaig veure aquest dibuixant per primer cop a la revista "Madriz", a mitjans del vuitanta.

Una obra que sorprèn per la seva contundència a l'hora d'explicar coses que ens han passat fa quatre dies i encara ressonen amb força. "Un vaso continua siendo un vaso".

Malgrat que a les pàgines d'aquest còmic hi ha una quantitat de text molt important, sigueu forts i avanceu per la seva trama perquè és una obra magníficament planificada i calculada.

Minidramas

 

Autor: Kiraz.

Editorial: El Patito Editorial. (2012).

Edmond Quiraz va néixer a Egipte (El Caire) l'any 1923, d'ascendència armènia, va començar a fer caricatures als disset anys. Va haver d'emigrar a París després de la Segona Guerra Mundial i es va nacionalitzar francès. L'any 1959 quan treballava a la revista "Jours de France", el seu cap el va convèncer perquè deixés el tema polític pel qual ja era conegut i es dediqués a l'humor. El canvi el va fer pujar com l'escuma en popularitat i ingressos. Va iniciar els dibuixos de noies estilitzades que anomenava "Les Parisiennes", molt primes, amb llargues cames i pits petits. Als anys setanta es va convertir en col·laborador habitual de "Playboy", "Vogue" i "Paris Match". A Espanya van aparèixer les seves noies a les revistes "Semana", "Blanco y Negro", "¡Hola!" i "Triunfo". Va morir als noranta-sis anys a París.

L'obra és un recull d'imatges inèdites a Espanya dels seus àlbums. Noies elegants, frívoles, sexis, ingènues, espontànies, calculadores o provocatives. Malgrat el pas del temps i el canvi a les estructures socials moltes de les noies dibuixades són autònomes, segures i poderoses. Un artista que va treballar de forma incansable fins als darrers dies i que va adaptar les seves imatges al pas del temps i la societat francesa.

Kiraz és un dels dibuixants més copiats i plagiats de la història. 

Gaudim de les seves petites històries d'una pàgina, carregades d'elegància i humor. Una recerca del somriure.

XTC69

 

Autora: Jessica Campbell.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2020).

Aquest còmic no té una narració extraordinària, ni un dibuix destacable, però resulta especial per algunes raons. La combinació de ciència-ficció, humor i un cert to de cinisme important fa d'aquesta obra una lectura divertida i sorprenent. Les protagonistes són tres astronautes que cerquen un planeta on  trobar una civilització amb l'objectiu de la reproducció, però aquests habitants han de ser prou interessants i encaixar amb les idees de les viatgeres de l'espai. L'Univers sembla ser prou gran per trobar un lloc on trobar l'amor, però descobrirem que no és tan senzill. Potser, el detall que les astronautes a la seva tornada a la Terra hagin de viatjar veient la destrucció total de la vida al nostre planeta, sigui la nota més crítica i dura del còmic.

L'obra és una declaració feminista, d'empoderament de les dones, i que ridiculitza el masclisme i l'estupidesa de polítiques que per desgràcia continuen apareixent i ens fan retrocedir segles. No cal dir que la solució de la recerca serà lluny de la testosterona.

Jessica Campbell és una dibuixant canadenca amb un màster de Belles Arts a l'Institut d'Art de Chicago i que va debutar amb "20th-Century Male Artists" l'any 2016. 

Una lectura entretinguda , curiosa i descaradament feminista, i amb una nota àcida de lluita ecològica que podem gaudir amb un dibuix proper als fanzins de l'underground.