Amor y alimañas

 

Autor: Will McPhail.

Norma Editorial. (2023).

M'he omplert el mòbil amb moltes de les imatges que podem trobar en aquest recull de l'autor anglès Will McPhail que em va fascinar amb In., i que em continua semblant meravellós. Aquest còmic és la primera recopilació de les il·lustracions aparegudes a la revista The New Yorker, i en elles torna a aparèixer tot el conjunt d'angoixes, contradiccions, comportaments de la nostra manera de viure, aquesta vida de vegades absurda, superficial i estranya.

Un blanc elegant de fons serveix perquè un dibuix en negre precís i mesurat ens mostri uns personatges sempre fregant el desequilibri. En aquesta ocasió són moltes les escenes on ratolins i coloms adopten comportaments humans amb la mateixa càrrega d'humor crític. L'autor torna a fer una exhibició de domini de les figures humanes i també de les animals en aquesta ocasió. Ratolins i coloms són els representants de la nostra comunitat per la seva presència massiva i omnipresent a les nostres ciutats i pobles.

No entrarem a descriure l'autor perquè ja ho vam fer fa nou mesos, però sí dir que és un autor amb molt de pes a moltes xarxes socials per la seva elegant crítica a la nostra societat plena de modernitat i velocitat de creuer. Humor intel·ligent a cabassos.

Will McPhail ja és un autor imprescindible dins del meu univers d'autors. No us el perdeu.

L'últim home que parlava català

 

Autor: Carles Casajuana.

Editorial: Planeta. Col·leció Ramon Llull. (2010).

"Si mai desaparegués el català, com seria l'últim home que el parlés?" Aquesta és la premissa que mou tota la narració. Una investigació que porta a terme un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i que té com a testimoni a Ramon Balaguer, un escriptor que vol acabar la seva novel·la en català. La vida de l'escriptor ja és prou difícil perquè viu en un pis d'on el volen treure i on pateix un setge immobiliari salvatge per part del propietari de tot l'edifici. En el mateix edifici s'acaba instal·lant un altre escriptor català, Miquel Rovira, però que escriu en castellà. No vol renunciar a tenir una expectativa molt més gran de lectors. 

S'estableix una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l'estat de la nostra llengua i de la nostra identitat. Ben és cert que el procés d'investigació es dilueix a mesura que avança el llibre, però entra en un terreny més d'anàlisi política i social d'un problema que ja podem començar a veure en els nostres carrers, escoles, i en les nostres xarxes de comunicació. El català si no fem res, està en perill de desaparició davant del castellà. 

Amb aquesta obra, Carles Casajuana va guanyar el Premi Ramon Llull 2019. Amb una obra extensa en el terreny de la novel·la: "Tap d'escopeta", "La puresa del porc", "Diumenge de temptació´", "Kuala Lumpur", "L'últim home que parlava català", "Un escàndol sense importància", "El melic del món", "Retorn", i "Les pompes del diable". També és autor de dos llibres d'assaig: "Pla i Nietzsche, afinitats i coincidències", i "Les lleis del castell (notes sobre el poder". Amb aquest darrer va guanyar el Premi Godó d'assaig 2014. Ha estat traduït al castellà, l'anglès i el francès. Col·laborador habitual a La Vanguardia.

A través

 

Autor: Tom Haugomat.

Editorial: Pípala. (2019).

Aquest és un còmic que m'ha emocionat. Les pàgines van mostrant la vida d'un nen des de la seva primera visió del món l'any 1956, la infantesa, la pèrdua de la mare, l'adolescència, la universitat, l'enamorament, el fet de fer-se adult, la creació d'una família amb dona i fill, la NASA i la realització personal d'aconseguir ser astronauta i sortir a l'espai, la tornada a la Terra, les baralles i la separació, la solitud, la mort del pare, la vellesa, i finalment la pròpia mort, 2026. 

Tots naixem, tots morim, tots  tenim sentiments, alegries i tristeses, plaers i dolors, llums i ombres. Un cicle finit, tancat. El protagonista cerca la bellesa del Cosmos i acaba observant els petits detalls de la natura a la seva llar. 

L'obra ho fa tot des del silenci absolut, ni un text, i mostrant el que veu "a través" d'una barana, d'una finestra, de l'ull d'una porta, d'una pantalla, d'una lupa. Tota l'obra està molt cuidada, fins i tot la coberta té una perforació amb la forma d'uns prismàtics, que apareixen a l'interior. El color sense perfilar dibuixa totes les imatges, tintes planes que donen forma i sentiment a les il·lustracions.

Tom Haugomat va néixer a París, i des de petit ja es va interessar per la il·lustració. Va estudiar a la famosa Escola Gobelins. "A través. El universo de un hombre" és la seva segona obra pròpia il·lustrada després de "Fora de pistes". Té nombroses obres com a dibuixant per altres autors, moltes d'elles per a lectors i lectores infantils. 

Una obra que descriu una vida, allò que comença i acaba. Imagino que el somni de ser astronauta m'ha fet sentir la història més propera.

L'illa de l'última veritat

 

Autor: Flavia Company.

Editorial: La Butxaca. (2011).

El doctor Prendel és víctima d'un atac per pirates del mar. Els seus dos amics que va convèncer perquè l'acompanyessin en el viatge per l'Atlàntic són assassinats. Ell aconsegueix saltar del vaixell i arribar a una illa que no figura en cap mapa de la zona. Allí començarà una aventura de nàufrag on s'haurà d'enfrontar a molts reptes per sobreviure. Torna al cap de cinc anys de l'atac, tot són misteris i llegendes. Passa molt de temps que li explica a la seva companya quan sap que està greument malalt tota la crua veritat.

Flavia Company és una escriptora nascuda a Buenos Aires, escriptora, periodista, traductora, crítica literària, i gestora cultural. També ha dirigit i presentat diversos programes a la televisió. Llicenciada en Filologia Hispànica, imparteix classe de novel·la i conte. Els seus llibres han estat traduïts a moltes llengües. Per citar alguns: "Llum de gel", "Ni tu, ni jo, ni ningú", "Haru". "Que ningú et salvi la vida".

Una narració senzilla, planera, de quasi cent cinquanta pàgines que es llegeix en un no res i que manté el ritme i l'interès de principi a fi. L'autora aconsegueix situar-te sobre la sorra de les platges de la petita illa. 

Cuento de Navidad

 

Autor: José Luís Munuera.

Editorial Astiberri. (2022).

El conte de Charles Dickens, infinitament versionat, representat i dibuixat, en aquesta ocasió agafa una altra dimensió. Una dimensió molt més contemporània, on el clàssic senyor Scrooge és una dona, valenta, decidida i atractiva. Només coincideixen en la seva cobdícia, certa i en la visita dels fantasmes del passat, del present i d'un possible futur. Resulta un canvi substancial, perquè la dona té un paper molt més segur, més analista i molt lluny de la por que pateix el vell Scrooge del conte original. La protagonista discuteix amb els fantasmes, els respon i fins i tot qüestiona a un Déu que els ha enviat a visitar-la. Lady Scrooge és una dona poderosa, llesta i que trenca estereotips socials.

El dibuix de Munuera és ple de detalls, i domina de la mateixa manera els fons i les arquitectures com la figura humana. Un lleuger to caricaturesc apareix als rostres d'alguns personatges, especialment en els masculins. Cal destacar la presentació dels fantasmes on el dibuix omple les pàgines de forma espectacular. El color el posa l'artista Sedyas.

Ja vam poder gaudir d'una altra revisió d'un clàssic que va fer Munuera, Bartlevy, el escribiente, que també ens va sorprendre pel dibuix i l'àgil narrativa. Sembla clar que es troba còmode fent aquestes adaptacions de clàssics on manté les històries originals, però amb una nova visió més actual i amb un to de crítica social més potent.

Acompanya a aquesta dona pels carrers de Londres i deixa't visitar pels seus fantasmes.

Penss y los pliegues del mundo

 

Autor; Jérémie Moreau.

Norma Editorial. (2023).

Fa tot just tres anys, vam comentar una altra obra d'aquest jove autor francès: La saga de Grimr. A totes dues podem veure el mateix segell pictòric de l'autor i una narrativa semblant. En aquesta ocasió el còmic ens parla d'un membre d'una tribu prehistòrica que no pensa ni actua com la resta. No caça ni pesca, ni tan sols busca la companyia dels altres. La seva dedicació és la contemplació dels canvis a la natura, el moviment dels rius, la variació dels arbres, el cel, i tot allò que viu al seu voltant. Serà un dels primers homes que intentarà viure de la terra i els seus fruits i deixar de banda els perills de la caça i la necessitat d'estar sempre d'una banda a l'altra. La creació d'aquest paradís terrenal suposarà també moltes tensions que no havia suposat. El fet de la paternitat també jugarà un paper important en la narració. Malgrat que a l'inici pugui semblar un conte de fades, la trama conté passatges molt crus i violents que l'autor marca amb força per mostrar que viure en aquells temps no era gens fàcil, i encara menys si no seguies els costums pactats i marcats pel pas el temps. Queda palès que vida i mort sempre van juntes, com llum i foscor.

Resulta molt interessant veure com el personatge passa de generar antipatia i refús, a despertar por i odi, per acabar sent estimat i respectat. De la mateixa manera veurem com Penss passa de ser un observador pur a un conflictiu egocèntric que ha de reacionar per no perdre allò que més estima. La figura de la mare d'ell és rellevant a la narració. Malgrat que veu que el seu fill és un inadaptat, ella no perd mai l'esperança perquè coneix la seva vàlua,

Obra amb poc text i molta força narrativa del dibuix. La seva lectura és ràpida malgrat les seves dues-centes trenta-dues pàgines. 

Moreau s'inicia en el còmic molt jove i ja guanya als setze anys el Premi per a escolars d'Angoulême. Entrarà als estudis d'animació Gobelins, i molt aviat començarà a rebre nominacions i premis al mateix festival on acabarà guanyant el Fauve d'Or amb la seva "Saga de Grimr".

Un viatge molt especial i màgic per la prehistòria. Abrigueu-vos bé que en aquells temps els hiverns eren hiverns.

Yo, mentiroso

 

Guió: Antonio Altarriba. Dibuixos: Keko.

Norma editorial. (2020).

Aquest és un thriller que m'ha impactat per la claredat del seu discurs. Malgrat que presenta un lleuger canvi en els noms dels personatges, resulta molt evident que aquests són els Rajoy, Montoro, Villarejo, Soraya, i tota la corrupció del Parit Popular. El còmic s'inicia amb l'aparició dels caps de tres dirigents polítics que apareixen encapsulats en tres recipients de vidre. Tot sembla ser una venjança per ser membres importants del partit ficats en processos judicials per corrupció. Adrián, assessor del gabinet de comunicació del partit, aprofita la circumstància per treure profit personal i començar a ascendir de forma vertiginosa. Quan tot cau a terra, ell sabrà adaptar-se a la nova realitat i sortir reforçat i establir posicions on ningú podia imaginar. Les tres lleis que semblen imperar en la política espanyola: la llei de la selva, la llei del més fort, i la llei de l'embut són els paràmetres perfectes per al nostre protagonista. Personatge que no desperta cap simpatia, per una altra banda. 

L'obra tanca la trilogia del "Yo" signada per aquests dos autors, que s'inicia amb "Yo, asesino" i "Yo, loco". És un tancament cru, desagradable i gens esperançador. Estem en mans de polítics corruptes, violents i mentiders.

Antonio Altarriba és un novel·lista, assagista i enorme guionista que ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals com el Premi Nacional de l'any 2010, el premi de la Crítica francesa o el Premi del Saló del Còmic de Barcelona.

Keko (José Antonio Godoy) utilitza en aquesta trilogia un poderós negre sobre blanc, i en aquesta ocasió el negre només és salvatgement tacat per un verd amb olor de mort. Encara recordo el dia que vaig veure aquest dibuixant per primer cop a la revista "Madriz", a mitjans del vuitanta.

Una obra que sorprèn per la seva contundència a l'hora d'explicar coses que ens han passat fa quatre dies i encara ressonen amb força. "Un vaso continua siendo un vaso".

Malgrat que a les pàgines d'aquest còmic hi ha una quantitat de text molt important, sigueu forts i avanceu per la seva trama perquè és una obra magníficament planificada i calculada.

Minidramas

 

Autor: Kiraz.

Editorial: El Patito Editorial. (2012).

Edmond Quiraz va néixer a Egipte (El Caire) l'any 1923, d'ascendència armènia, va començar a fer caricatures als disset anys. Va haver d'emigrar a París després de la Segona Guerra Mundial i es va nacionalitzar francès. L'any 1959 quan treballava a la revista "Jours de France", el seu cap el va convèncer perquè deixés el tema polític pel qual ja era conegut i es dediqués a l'humor. El canvi el va fer pujar com l'escuma en popularitat i ingressos. Va iniciar els dibuixos de noies estilitzades que anomenava "Les Parisiennes", molt primes, amb llargues cames i pits petits. Als anys setanta es va convertir en col·laborador habitual de "Playboy", "Vogue" i "Paris Match". A Espanya van aparèixer les seves noies a les revistes "Semana", "Blanco y Negro", "¡Hola!" i "Triunfo". Va morir als noranta-sis anys a París.

L'obra és un recull d'imatges inèdites a Espanya dels seus àlbums. Noies elegants, frívoles, sexis, ingènues, espontànies, calculadores o provocatives. Malgrat el pas del temps i el canvi a les estructures socials moltes de les noies dibuixades són autònomes, segures i poderoses. Un artista que va treballar de forma incansable fins als darrers dies i que va adaptar les seves imatges al pas del temps i la societat francesa.

Kiraz és un dels dibuixants més copiats i plagiats de la història. 

Gaudim de les seves petites històries d'una pàgina, carregades d'elegància i humor. Una recerca del somriure.

XTC69

 

Autora: Jessica Campbell.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2020).

Aquest còmic no té una narració extraordinària, ni un dibuix destacable, però resulta especial per algunes raons. La combinació de ciència-ficció, humor i un cert to de cinisme important fa d'aquesta obra una lectura divertida i sorprenent. Les protagonistes són tres astronautes que cerquen un planeta on  trobar una civilització amb l'objectiu de la reproducció, però aquests habitants han de ser prou interessants i encaixar amb les idees de les viatgeres de l'espai. L'Univers sembla ser prou gran per trobar un lloc on trobar l'amor, però descobrirem que no és tan senzill. Potser, el detall que les astronautes a la seva tornada a la Terra hagin de viatjar veient la destrucció total de la vida al nostre planeta, sigui la nota més crítica i dura del còmic.

L'obra és una declaració feminista, d'empoderament de les dones, i que ridiculitza el masclisme i l'estupidesa de polítiques que per desgràcia continuen apareixent i ens fan retrocedir segles. No cal dir que la solució de la recerca serà lluny de la testosterona.

Jessica Campbell és una dibuixant canadenca amb un màster de Belles Arts a l'Institut d'Art de Chicago i que va debutar amb "20th-Century Male Artists" l'any 2016. 

Una lectura entretinguda , curiosa i descaradament feminista, i amb una nota àcida de lluita ecològica que podem gaudir amb un dibuix proper als fanzins de l'underground.

Ulises don nadie

 

Guió: Gérard Mordillat. Dibuixos: Sébastien Gnaedig.

Editorial: Garbuix Books. (2023).

Aquesta obra relata una història de ficció, però que té molt de realitat, d'una realitat aterridora, una realitat en què un actor per la seva condició de saber connectar amb el públic, acaba sent un polític populista. En aquest cas, és Ulisses, un actor en hores baixes que acaba fent de pallasso en una emissora de ràdio de la qual surt despatxat després d'una trista intervenció. Abandonat i oblidat per companys i amb amics poc solvents, es veu ficat en un túnel sense sortida. Sense feina, sense atur i sense diners. És aleshores quan apareix un excompany seu de la ràdio que ara es dedica a la comunicació que li planteja una nova alternativa, però serà una sortida que si bé li solucionarà el tema econòmic, el farà trencar amb tot el seu passat i idees, i passar a pertànyer al PFF, el Partit Feixista Francès. Un salt arriscat i sense tornada enrere.

Mordillat, és un autor parisenc amb setanta-quatre anys que ha escrit una quarantena de llibres entre poesia, novel·les, assajos, i ha dirigit una vintena de pel·lícules. El seu guió és punyent i àcid per descriure una veritat incòmoda, i que succeeix en tots els àmbits de govern. L'autor reconeix que el missatge social ha desaparegut moltíssim del cinema, i que el còmic és una bona via encara per lluitar per la justícia social i contra el feixisme.

El dibuix de Gnaedig és senzill, efectiu, sense gaires detalls, sembla ser una pura eina per transmetre el missatge de Mordillat. Ulisses és una figura universal, podria ser qualsevol perdedor que busca refugi on li donen. Les imatges urbanes són apunts que va fer el dibuixant de la ciutat de Le Havre. Gnaedig ha fet molts papers en l'edició de còmics i ara és el director editorial de "Futuropolis", editorial on es va publicar a França aquesta obra.

El color el posen Francesca i Christian Durieux.

Un còmic carregat de cert to d'humor negre, cru i punyent, que fa vertigen per les semblances no casuals amb episodis pròxims i reals. El riure es congelarà amb facilitat.

El pintor forajido

 

Autor: Frantz Duchazeau.

Editorial. Ponent Mon. (2021).

Aquest còmic, que pot semblar una invenció de l'autor, està basada en la història del pintor francès Lazare Bruandet, que malgrat no sigui gaire conegut, té quadres exposats al museu del Louvre. Aquest artista va ser un pintor que es va dedicar a posar als seus quadres aquells paisatges que podia veure al seu entorn rural. Aquests paisatges tranquils i plens d'harmonia contrastaven amb la vida plena de crits, baralles i caos. L'obra ens mostra l'inici dels temps de terror i canvis que va ocorre l'any1793 amb la Revolució Francesa i la mort a la guillotina de Lluís XVI a París. De fet, el còmic ens mostra especialment els efectes de la revolució no a la capital, sinó als petits pobles, i destaca la dificultat d'aturar l'espiral de venjances i odi que fa impossible saber on és la justícia.

Resulta difícil empatitzar amb el protagonista, un personatge xulesc, violent, alcohòlic, que mou l'espasa com si fos el pinzell, i que lluita contra la consideració del que és art i que no dictada pel Saló de París.

El dibuix de Duchazeau és fresc, molt àgil i dinàmic que gaudeix amb les coreografies a les lluites d'espases, però també resulta efectiu per descriure espais, especialment nocturns. Semblava inevitable que l'autor francès es dediqués a dibuixar còmics pel fet d'haver nascut a Angoulême. Hi ha llocs que marquen destins. El color el posa Drac (Pascale Wallet).

La narració és fluida, malgrat que de vegades les frases que diu el protagonista semblen una mica massa forçats, un pèl impostats. L'obra m'ha interessat personalment per la descripció dels dies posteriors a un esdeveniment que va canviar tota una època, i que la cruesa, animalitat i ràbia de moltes persones es va disparar sense aturador. A les guerres tots acaben perdent, uns més, altres menys.

Una sed de venganza justificada

Guió: Rick Remender. Dibuixos: André Lima Araújo.

Norma Editorial. (2022).

Aquest còmic en dos volums compon una autèntica ascensió vertiginosa que agafa velocitat amb el pas de les pàgines fins a estavellar-se amb un final demolidor. Una història d'assassins psicòpates, rics poderosos i cruels, corrupcions i conspiracions, i al ben mig una persona normal que ningú sospitava la seva presència.

La narració és molt dinàmica i ho fa sense gaires diàlegs. Alterna moments costumistes on predomina la calma, amb moments d'extrema violència, això provoca que la tensió es mantingui i el ritme no decaigui en cap moment. Remender és un consagrat guionista nord-americà amb nombrosa obra.

El dibuix del portuguès Lima és precís, detallat, amb un gran domini de la figura humana i els espais. Les perspectives són molt ben triades. La col·laboració amb Chris O'Halloran que posa el color és perfecta, i és resultat del treball compartit en anteriors obres. Els colors llampants i forts pertanyen a les escenes de violència i sensacions que sacsegen al protagonista, els més suaus són de les vinyetes més costumistes, les escenes de vida tranquil·la que de vegades són interromputs per l'aparició dels personatges foscos.

Reconec que la duresa d'algunes imatges de tortura no et deixen indiferent per la minuciositat i perversió del càstig. Un dels personatges pot figurar en qualsevol galeria de dolents molt dolents sens dubte. La seva fredor el fa de malson.

Potser algú pot pensar que la narració no és gaire original, però si analitzem la trama, veurem que és una volta més de caragol que treu molt de suc.

Dos volums que es llegeixen a la velocitat de la llum. Una dosi d'adrenalina que ens farà empatitzar moltíssim amb el personatge que quasi sense voler es veu enmig de l'huracà. 

Warburg & Beach

 

Guió: Jorge Carrión. Dibuixos: Javier Olivares.

Editorial: Salamandra Graphic. Random House. (2021).

A les primeres dècades del segle XX, l'historiador alemany Aby Warburg i la llibrera nord-americana Sylvia Beach van portar a terme dos magnífics i enormes projectes intel·lectuals que han estat capdals a la història de la cultura.  

De Sylvia Beach no direm gaire cosa perquè fa poques entrades del blog vam presentar el llibre La llibretera de París, que descriu l'aventura de la llibretera i la seva llibreria a París, "Shakespeare & Company", per on van passar els millors escritors del moment, Man Ray, Hemingway, Pound, Gide, i va ser l'editora de l'"Ulisses" de James Joyce.

Aby Warburg va ser el dissenyador de l'Atles Mnemosyne, compost per milers d'imatges que mostren el panorama mundial de l'art en una sèrie de panells, i el creador de la biblioteca Warburg, una biblioteca a la ciutat d'Hamburg, oberta a tots els investigadors i artistes, que oferia nombroses beques i que estava organitzada de manera diferent a les ordinàries.

L'obra també ens parla de l'obra de Mary Wollstonecraft, escriptora anglesa i una de les primeres feministes, del seu editor Joseph Johnson, de Frances Steloff, la fundadora de la llibreria a Nova York Gotham Books, i de l'artista multidisciplinari Marcel Duchamp.

Tots ells lligats per la passió per la cultura, pels llibres i les llibreries, per la transmissió i la comunicació entre els autors des de la creació, la crítica i l'edició.

L'obra té un format sorprenent, el còmic s'obre com un acordió i es gaudeix llegint-lo estenent-lo en tota la seva superfície per les dues cares. Resulta una presentació original i elegant que es reafirma amb la frase que apareix a la contraportada: Com llegim?, no són les lletres imatges?, no és llegir sempre imaginar?

La narració és àgil malgrat la quantitat de text que conté l'obra, i els dibuixos i colors que ens regala Javier Olivares són espectaculars en qualsevol de les quatre parts del còmic.

Una obra que ens ofereix la cultura com a escut i llança davant del masclisme, els totalitarismes, la censura i la moral repressora. Una autèntica joia per gaudir obrint l'acordió en una taula gran.

El pacto del letargo

 

Autor: Miguelanxo Prado.

Norma Editorial. (2020).

Quan parlem d'una obra d'aquest autor ja podem donar per suposat que visualment serà una exhibició de dibuix i color. I és cert. "El pacto del letargo" és una obra èpica, però amb una mirada diferent, més moderna, innovadora i desmitificadora. El robatori d'una trisquela de la cultura celta sembla coincidir amb el despertar d'uns éssers màgics representants de la llum i la foscor. El maligne considera que ja és moment d'acabar amb els humans, uns animals estúpids que estan destruint la natura, els altres éssers consideren que encara hi ha temps per rectificar el seu comportament. En aquesta lluita sortirà molt mal parada la figura de les universitats, un cau d'acadèmics corruptes que només està interessada en la seva posició i que menysprea els mérits doctorals.

Prado ens dona una visió esplèndida de la natura de les terres de l'atlàntic, els seus boscos i rius, els pobles amb els carrers empedrats, i les tradicionals cases de pedra amb jardins. Tot un viatge per una terra humida i verda. Les figures humanes tenen cert to caricaturesc, i són plenes de força.

La narració és fluida, i l'autor sap crear molt d'interès per saber que passarà en aquesta lluita entre els màgics, i també en la investigació del robatori.

Un thriller mitològic que conté crítica social, ecologisme i fantasia, ple de detalls i amb la saviesa i mestratge d'aquest autor gallec amb una carrera professional plena d'èxits i premis. Es podria considerar una obra ecologista per la defensa de la natura que pateix l'asedi i la destrucció per part dels humans, la seva indústria embogida i la seva artificialitat.

Ronson

 

Autor: César Sebastián.

Editorial: Autsider Cómics. (2023).

Una obra d'extrema qualitat és aquesta que ens presenta César Sebastián. Una autèntica sorpresa per a un autor que s'estrena en les obres de llarga durada. La narració està construïda pels records del pare de l'autor de la seva vida en un poble de l'interior de València, Sinarcas. Ens trobem a l'Espanya Franquista, amb els seus costums, tradicions, prejudicis i imperi del masclisme.

Un escenari carregat de violència, moltes vegades justificat i amagat dins de les llars. No és una narració nostàlgica, és una manera de reconciliació amb el passat i entendre el perquè de moltes coses d'avui. Els records són fragmentaris i com passa sovint, són construïts per nosaltres des del present.

Apareixen fragments que et posen els pèls de punta com la violència infantil sobre els animals i sobre els diferents, el poder de les forces de l'ordre representat amb una Guàrdia Civil poc civilitzada, el domini del mascle sobre la dona, i la presència de la mort. Però també apareix com a contrapunt lluminós, el despertar de la sexualitat, la força del grup d'amics, l'arribada del cinema al poble, i la llarga durada del temps.

La distribució de les vinyetes fixa de sis per pàgina, només alterat al principi i final de l'obra ens dona l'aparença d'un antic àlbum de fotos familiar, i dona un ritme pausat i mecànic com el del pas del temps als pobles. Un dibuix precís, ben il·luminat i que està banyat per una tonalitat ocre que recorda els àlbums de fotografies antigues i també el color del ronson. El ronson és una moneda de coure aixafada que s'utilitzava en un joc infantil anomenat "rolde". Aquest objecte serveix com a element de connexió d'un home ja madur amb el seu passat, una etapa feliç abans de perdre la innocència i entrar en el cruel món dels adults. L'obra té molt de la duresa i força del neorealisme italià

Una obra exquisida a tots els nivells, però que et pot portar alguns records incòmodes, amargs, tristos. Tot depèn també de com recordem la nostra infantesa. Un viatge amb un cert to d'humor i de vegades cinisme que et fa pensar que aquella Espanya pobre, miserable i masclista no és tant llunyana en el temps.