Catedral

Autor: Raymond Carver

Editorial Anagrama. 2010

Ho he tornat a fer. He tornat a llegir aquesta obra immensa de Carver. Els dotze contes que constitueixen l'obra són la millor  mostra del que es va anomenar Realisme Brut Nord-americà. El darrer conte porta el nom del conjunt de narracions, Catedral.

Totes les històries ens mostren personatges carregats de dubtes, costums, pors, perdedors, decebuts, o sense esperança amb un estil minimalista, mancat de qualsevol imatge retòrica. Les narracions són com petits fragments de vides, sense un principi ni un final. Vides de persones que transiten pels seus dies sense poder canviar allò que els enfonsa sense remei. 

Tots ens podem sentir identificats amb aquests humans perduts en la tempesta, i ens preguntarem què faríem nosaltres davant d'aquests conflictes, malentesos, situacions absurdes o aquelles que ens maten per la rutina i monotonia. No hi ha herois ni finals feliços, tan sols humanitat, fragilitat. Sempre flota sobre l'aire un cert aire d'amenaça, un temor que les coses aniran sens dubte a empitjorar, una mena de destí tràgic barrejat sovint amb l'ús de l'alcohol com a sortida. 

Raymond Carver es va consagrar com un dels millors escriptors de contes amb el seu estil concís on també sembla operar la consigna de Mies van der Rohe de Menys és Més. Un minimalisme poderós que ens fa no perdre l'atenció sobre les nostres vides, allò que ens passa a tots al llarg dels dies. La seva mort l'any 1988 amb només 49 anys va tallar una obra de poemes i contes que el porta a ser considerat un mestre internacional del gènere.