Luna de miel

 

Autor. Bastien Vivès.

Editorial: Diábolo Ediciones. (2025).

Aquest és el primer volum d'una sèrie que de moment té tres parts. "El beso de la esfinge" és una història senzilla d'aventures, sense gaire profunditat verosimil en la narració ni en la dimensió dels personatges. Això no vol dir que sigui poc interessant, o que no tingui bon ritme, de fet, el ritme en alguns moments és frenètic. Es tracta d'una aventura clàssica lleugera, amb tocs d'humor, complicitat de la parella protagonista, i alguns apunts de crítica social. També conté detalls sorprenents, com la quantitat de taurons que apareixen en les aigües gregues, o l'existència d'una papallona que mata tot allò que toca, però forma part d'una espectacular aventura. El matrimoni de la Sophie i el Quentin gaudeixen d'unes vacances que, per qüestions d'amistats incertes, acaben al bell mig d'una batalla entre màfies. 

Bastien Vivès no decep mai amb el seu dibuix. Amb una estructura clàssica de quatre fileres de dues o tres vinyetes, construeix una lectura clara i dinàmica. Els detalls hi són, però sense destorbar mai el ritme de la narració. El color el posa l'artista franco-iraquià Brigitte Fridakly combinant tons càlids de grocs i taronges amb els blaus del mar i el cel. L'obra té tota la llum del Mediterrani. 

El còmic només té quaranta-vuit pàgines, i es llegeix de principi a fi en una breu estona. L'autor en aquests moments travessa una situació delicada per les acusacions d'algunes associacions de víctimes d'abusos sexuals a menors pel contingut eròtic d'algunes imatges d'alguna de les seves obres. Justament acabo de llegir una darrera obra seva: "La veritat al voltant del cas Vivès", on l'autor tracta de demostrar la seva innocència i rebaixar el to de les acusacions. Després de llegir-la, crec que no ho aconsegueix, ans al contrari, crec que encara ho complica més, amb una càrrega d'ironia i un humor discutible. Això no vol dir que quan es posa a dibuixar continua sent una bèstia monumental.

Veureu que Vivès és un dels autors més llegits i comentats al blog: En mis ojos, La blusa, El gusto del cloro, La carnicería, Polina, Amistad estrecha, Una hermana, com a autor complet, i amb el guionista Martin Quenehen: Catorce de julio, i Océano negro.

"Luna de miel" és la primera part d'una sèrie que tracta de recuperar el to fresc, aventures insòlites, sensualitat i un toc d'humor elegant. 

En blanc

 

Autora: Ana Penyas.

Penguin Random House Editorial. Salamandra Graphic. (2025).

Què és el que ens fa estar desperts a les nits? Una obra que s'endinsa en un capítol angoixant com és l'insomni. I ho fa en una història coral on els personatges passen les hores de la nit sense poder dormir, i que comporten situacions de precarietat laboral, desigualtats socials que en poc temps deriven en fantasmes que no et deixen viure. La no desconnexió del món digital i el consum d'ansiolítics com a recurs per sostenir la vida acaben inevitablement en problemes mentals. L'ús de somnífers, ansiolítics, estimulants i antidepressius són un problema de salut molt greu en Espanya, drogues legals que destrueixen la vida.

Resulta molt curiosa la solidaritat i la sensació de pertànyer al mateix grup que tenen les persones que no dormen. Quan no pots dormir i t'apropes a una finestra, el fet de veure una llum en una altra finestra, o altres persones que es mouen dins d'altres cases, crea aquesta mena de germanor nocturna.

El còmic és molt personal, el dibuix de vegades és molt pictòric, de vegades s'apropa al collage, unes altres a tècniques de carbó, però sense perdre el to angoixant del pas de les hores en vetlla. La narració també circula de forma poètica, són sis dies en què apareix la crítica de les societats actuals, la individualitat i l'anonimat d'estructures socials on el veí no existeix. Desconeguts amuntegats.

La valenciana Ana Penyas, "Premi Nacional del Còmic 2018", per la seva obra "Estamos todas bien", torna a posar la seva mirada crítica sobre un tema molt complex com és l'angoixa de l'insomni. Quan vam comentar al blog Estamos todas bien fa quasi tres anys, ja vam parlar dels molts premis que ha anat recollint l'Ana al llarg dels darrers anys.

Cent seixanta-quatre pàgines, enquadernació de tapa dura, en català i amb el segell tan personal d'aquesta jove artista.

Rebis

 

Guió: Irene Marchesini. Dibuixos: Carlotta Dicataldo.

Nuevo Nueve Editores. (2024).

Des de sempre, el fet de ser diferent comporta dificultats. En aquesta delicada obra, ambientada en l'edat mitjana, el personatge central és el Martino, un nen que és el fill més petit d'una família, i que pel fet de ser albí, el seu pare el repudia. Ser albí està encara considerat per moltes cultures com portador de mala astrugància. En el seu viatge lluny de casa seva, Martino haurà d'enfrontar-se a molts reptes i tenir com a companys a altres marginats com ell. La seva pal·lidesa de pell i els seus cabells blancs el faran fort, i comprendre la seva identitat el farà feliç i omplirà de vida el seu cor.

L'obra ens parla de la crema de bruixes, dones sàvies que desafiaven les normes establertes per societats plenes de por i supersticions, d'éssers marginals, dels rars, dels inadaptats. 

Rebis és el símbol alquímic de la criatura nascuda de la unió dels oposats, del Sol i la Lluna, del masculí amb el femení. El cos i l'ànima de Martino no encaixen a cap categoria, i això li donarà poder i la saviesa per comprendre que si es dona temps a una larva es convertirà en un insecte que arribarà a volar. És qüestió de temps, de paciència, de calma. 

El guió de l'escriptora Marchesini, i els dibuixos de Dicataldo, totes dues artistes italianes, creen un relat molt proper a la realitat, i per tant aterridor en alguns moments. 

Una història carregada de sensibilitat, poesia visual, i que ens mostra la por que provoca la diferència, el no encaixar, i el preu altíssim que de vegades s'ha de pagar. Quasi cent vuitanta pàgines que en alguns moments fan patir per l'estupidesa i manca d'humanitat d'una societat malalta. Cap criatura és un error, però de vegades és difíl acceptar-ho, i acceptar-se. La traducció és de Inés Sánchez Mesonero.

Groenlàndia Manhattan

Autora: Chloé Cruchaudet.

Editorial Comanegra. (2025).

Un còmic en català, emocionalment inquietant. L'autora descriu una història trista basada en fets reals. Estem  l'any 1887, el capità Robert Peary carrega al seu vaixell un enorme meteorit amb l'objectiu de portar-lo al museu de Nova York i continuar rebent ajuts econòmics i poder finançar el seu somni de ser el primer a conquerir el Pol Nord. Aquesta vegada a més de la pesada càrrega de l'espai exterior, decideix portar a la civilització cinc esquimals, entre els quals es troben un nen amb el nom de Minik, i el seu pare. A la seva arribada l'expectació i curiositat que aixequen els habitants del Pol, és desmesurada. Són allotjats al mateix museu d'història natural de la ciutat, en una sala ben a prop dels esquelets dels dinosaures. L'adaptació dels esquimals a una vida més còmoda i urbana resulta un fracàs a l'allunyar-los de la naturalesa i del seu hàbitat. 

Sense caure en el dramatisme ni prendre posició, i lluny de tòpics o arquetips, l'autora planteja amb enorme sensibilitat la trobada entre aquests dos mons, i la repercussió que tindrà en un nen que no tornarà a ser mai més el mateix, i quedarà situat enmig de dues realitats oposades, perdent la seva identitat i les seves arrels.

A les pàgines de l'obra apareix amb contundència la descripció de les lamentables conseqüències i l'impacte real que té de vegades la col·lisió social i cultural que ocasionen les societats colonitzadores en el seu pla d'estendre les seves fronteres.

Cruchaudet, que ja ens va enamorar amb Céleste y Proust, i Degenerado, en aquesta ocasió i amb la seva capacitat pictòrica i un dibuix senzill, inunda de blancs, blaus i violetes les pàgines d'aquest còmic. El fred físic i emocional el pots percebre amb claredat.

A les darreres pàgines trobarem un epíleg signat per Delphin Deloget, autora del documental "Qui se'n recorda de Minik", fotografies dels fets reals on apareixen els protagonistes de la història i una extensa bibliografia per si vols aprofundir en un cas real que va sacsejar la societat d'aquell temps.

Una crítica forta, però equilibrada als desitjos imperialistes i colonitzadors, especialment actual amb la bogeria impulsada pel president dels Estats Units en diferents escenaris del món.

L'obra va guanyar l'any passat el prestigiós "Premi René Goscinny". La traducció al català és d'Adrià Pujol Cruells. Una obra amb una enquadernació esplèndida amb rústica, quasi cent cinquanta pàgines, i el compromís de producte local d'aquesta important editorial de casa nostra, Comanegra. 

La pudenta història del vàter

 

Guió: Olivia Meikle i Katie Nelson. Dibuixos. Ella Kasperowicz.

Larousse Editorial. (2025).

És un petit llibre il·lustrat molt curiós. Cinquanta pàgines plenes de dades curioses i fastigosos descobriments al voltant d'aquest inevitable procés de defecar i pixar en alguna banda que té la humanitat des dels seus inicis. Com diu a la contraportada amb molt d'humor, aquest llibre no és apte per a gent delicada. 

Podrem llegir que els antics romans compartien esponges per netejar-se el cul, que els exèrcits mongols catapultaven excrements contra els seus enemics, que els reis i reines tenien servents que els feien companyia mentre feien les seves reials necessitats, els primers claveguerams, la possibilitat de reciclar els nostres excrements, els vàters del futur, i moltes coses més.

Amb breus textos i uns dibuixos senzills i plens de color, el llibre ofereix moltes dades històriques al voltant d'un tema del qual no es parla gaire. N'és poc elegant, però és un eix central de la nostra vida.  

Les dues autores són germanes i professores: "Estudis de la Dona" l'Olivia, "Història" la Katie. Totes dues són viatgeres incansables i han viscut en tres continents, i compten amb dos marits, cinc fills, dos periquitos i un gos.

Un llibre destinat a tots els lectors, des dels menuts fins als grans. Tots fem aquestes coses d'anar al vàter més tard o més d'hora. La traducció al català és de Marc Alba Romà.

Barbecho

 

Autor: David Sancho.

Penguin Random House Editorial. Salamandra Graphic. (2024).

Una obra que t'atrapa per les imatges pictòriques que omplen les seves pàgines. Totes elles, siguin en color o en un ventall de grisos, constitueixen una col·lecció esplèndida d'escenes d'allò que es diu l'Espanya buidada. Un testimoni gràfic impecable de l'últim segle de la història rural d'Espanya.

El protagonista, Emilio, és l'últim habitant d'un poble de Terol, que viu aliè a tot el que queda lluny de la seva vista. Tota la seva família, els seus amics i els seus veïns han anat marxant a terres més pròsperes.

Ell no vol saber res que no siguin els seus camps, els seus cels, no vol abandonar els seus records, els seus morts. Per a l'Emilio, la seva terra està en "barbecho", la tècnica agrícola de deixar descansar una porció de terra sense cultivar un temps amb l'objectiu de millorar la seva fertilitat, però sembla un "barbecho" etern. Una terra condemnada a la buidor ancorada a un món vell, dur i dolç a la vegada.

El còmic resulta colpidor per les imatges d'una Espanya trista i fosca marcada per la dictadura, per la duresa de la vida al camp, per la manca de futur, en contraposició a la bellesa de les imatges.

David Sancho, és un jove nascut a Terol, graduat a Belles Arts i amb un màster de Còmic i Il·lustració. Amb aquesta obra guanya el "Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic" 2024.

Obra enquadernada amb rústica de quasi dues-centes pàgines amb poc text, el text que ja no fa servir un home com l'Emilio perdut a la seva terra, en el seu temps. Terol existeix.

El juego de la Luna

 

Guió: Enrique Bonet. Dibuixos: José Luis Munuera.

Astiberri Ediciones. (2019).

Aquesta obra es va gestar en els temps universitaris dels dos autors. Tretze anys abans, Enrique Bonet va fer una obra que va servir de llavor a aquesta que tenim avui entre les mans. Era un còmic de tan sols vint-i-quatre pàgines en el que Bonet ho feia tot, el guió i dibuixar. Fins i tot se'l va autoeditar i el va repartir entre els seus amics. Entre ells, estava Munuera que fa uns anys el va animar per fer d'aquell petit projecte una obra gran. I el resultat ha estat brillant.

L'obra està dividida en dos actes on apareix entre boires un món oníric en un relat iniciàtic ple d'aventures i perills. L'escenari és el poblet d'Aldea, un espai carregat de llegendes i supersticions on el temps sembla haver-se detingut. Un espai inventat, amb una societat rural absolutament aliena al progrés tecnològic, i plena de llegendes. Viure enllà comporta patiment i lluita per la supervivència.

Un guió treballat i ben trenat que acompanya una altra exhibició de Munuera amb un blanc i negre treballat amb unes aiguades meravelloses, i sàvies incorporacions de tons vermells en determinades vinyetes del còmic.

Tornem a indicar les molt bones obres de Munuera que ja hem comentat al blog, les tres primeres obres completes d'ell, la darrera amb guió de Kid Toussaint: Su olor después de la lluvia, Cuento de navidad, Bartleby, el escribiente, i La carrera del siglo.

Cent trenta-dues pàgines amb un tractament pictòric excel·lent i una història ara desenvolupada amb el ritme i temps adient. Una obra que ha agafat una enorme dimensió des d'aquella llavor de fa tretze anys. Com un bon vi.