El caso David Zimmerman

 

Guió: Arthur i Lucas Harari. Dibuixos: Lucas Harari.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2025).

A la portada del còmic apareix un adhesiu que diu que l'Arthur és el coguionista de la brillant pel·lícula. "Anatomia d'una caiguda" de la directora Justine Triet. Haig de dir que com em va anunciar el meu estimat company Gingebre, la història que narra el còmic és un fenomen sorprenent que es va generant exponencialment al llarg de les seves pàgines fins a límits insospitats.

De fet, el que ens presenta l'Arthur és un fet que ja hem pogut veure en alguna pel·lícula o llegir en algun llibre, però en aquesta obra adquireix tons superlatius. No és senzillament una història més d'intercanvi de cossos, és una obra que parla de la realitat de la societat actual a les grans ciutats.

No explicaré quasi res de la història, ho deixo com a sorpresa per als lectors que tinguin l'oportunitat de tenir-la entre les mans. Només posaré un text que apareix a la contraportada: "Enmig de la multitud, la seva mirada es fixa en la d'una enigmàtica dona, a la que no pot evitar seguir. L'endemà, la vida d'en David fa un tomb radical". El protagonista és David Zimmerman, un fotògraf jueu d'uns trenta anys que té una trobada amb un destí impensable.  

El còmic, que té més de tres-centes cinquanta pàgines, és una vertiginosa ficció sobre la identitat, però també dels records, de la memòria, del gènere i de l'amistat. El sentit cinematogràfic de l'obra és molt present, possiblement per la formació dels germans Harari.

Arthur Harari va estudiar cinema. Els seus dos llargmetratges: "Diamant Negre", i "Onada. 10.000 nits a la jungla" van rebre diferents premis. Ha coescrit dues pel·lícules de la directora Justine Triet: "El reflex de Sybil" i la reconeguda "Anatomia d'una caiguda" que va guanyar la "Palma d'Or" del Festival de Cannes, i va ser la guanyadora "d'Un Globus d'Or", un "Òscar" de Hollywood, i un "Cèsar" del cinema francès. Aquesta obra és la seva primera incursió en el món del còmic, i ho fa amb el seu germà.

Lucas Harari va estudiar Arquitectura, i Arts Decoratives. Treballa com il·lustrador de premsa i és l'autor de tres novel·les gràfiques: "L'imant", "L'última rosa de l'estiu" i "El cas de David Zimmerman".

Una obra amb un format molt gran que permet gaudir dels dibuixos que estan dominats pels tons liles, violetes i magentes. L'obra és una barreja de línia clàssica i underground, i permet de veure una ciutat de París i la seva arquitectura amb claredat. També trobarem alguns detalls curiosos com una pintada per la llibertat de Gaza, o una altra per les vagues davant dels canvis laborals a França. 

Reconec que l'obra em va absorbir de forma absoluta, i la vaig llegir del començament al final sense aixecar-me de la butaca. El tema del còmic és un territori on he mogut molt les neurones en alguns moments, fins i tot, fa anys vaig escriure un petit conte amb una idea molt propera. 

Un fantàstic, estimulant i enigmàtic thriller molt cinematogràfic en una altra meravellosa edició d'Astiberri. La traducció al castellà és de Rubén Lardin

Animals inexpressius

 

Autor: Xavier Mas Craviotto.

L'altra editorial. (2025).

Aquest llibre el vaig demanar com a regal després de veure una entrevista de l'autor en el programa "Nervi" de TV3. Em va agradar el que deia, com ho deia i l'aire tèrbol que es respirava a l'entrevista.

I el llibre no m'ha decebut gens, ben al contrari. El recull de relats, deu contes, és ple de curiositats i misteris. 

Un nen prodigi que se sap de memòria les banderes i les capitals de tots els països del món; una mare i un fill que es refugien en un hotel de muntanya; dos joves caminant en una ciutat deserta; un actor retirat que concedeix una entrevista molt profunda; un matrimoni en un viatge a un país polar per veure un iceberg; un gos que desapareix misteriosament; un home i un nen en un bosc nevat. 

Uns personatges que semblen conduïts per les situacions, vides marcades per la mentida, el fracàs, la incertesa i la complexitat de les relacions humanes.

Haig de dir que quasi al final del llibre i en els relats que queden agrupats sota el títol de "notes per a una novel·la" la narració es torna especialment fosca, claustrofòbica i que et fa descendir als inferns.

Xavier Mas Craviotto, que encara no té ni trenta anys, va estudiar Filologia Catalana i un postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorial a la Universitat de Barcelona. Va guanyar el premi "Ausiàs March" amb el llibre de poesia "La llum subterrània", i el premi "Documenta" amb la novel·la "La mort lenta". L'anterior novel·la seva: "La pell del món" va ser un bon èxit de vendes i una dosi de violència, incomprensió, i un encreuament de vides complicades.

Un llibre especial, ple de llums i moltes ombres. Una sensació vertiginosa d'estar mirant des del penya-segat. 

La gran negación

 

Autor: Roberto Grossi.

Editorial Herder. La otra h. (2025).

Aquest autor italià que viu i treballa a Roma és, a més d'autor de còmics, arquitecte, il·lustrador i pintor.

Ha publicat els llibres: "HIC", "Il Grande Prato", i "Cassadritta". 

Amb una narrativa molt poderosa, fent servir un presentador de televisió com a contrapunt, l'obra reuneix ciència, història, política i també experiències personals. La quantitat de dades que contenen les més de dues-centes pàgines és enorme, i és mèrit de l'autor presentar-les de forma atractiva, entenedora i molt clara. Darrere de l'amenaça innegable que és el canvi climàtic causat per l'home, apareix una profunda crisi democràtica i humanitària. I el més greu és que el poder del capital intenta per tots els mitjans no veure ni mostrar aquesta deriva que posa en perill la supervivència del planeta. A la contraportada del còmic apareix una pregunta carregada d'ironia: "És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme?"

Només voldria afegir unes poques de les mil dades que aporta l'obra de forma atractiva i intel·ligent: 

- si tot continua com ara i amb la velocitat que agafen els esdeveniments, l'any 2070, el 19% del planeta podria ser massa sec, àrid i càlid. En aquest gran tant per cent, hi viuen tres mil milions de persones. Quin sistema suportarà aquest impacte?

-el 10% més ric de la humanitat és responsable de la meitat de les emissions contaminants actuals, i l'1% dels encara més rics contamina més que el 66% dels més pobres.

Podem continuar esperant immòbils que la solució de la crisi mediambiental vingui de qui l'han provocada? A l'obra l'amenaça té la figura d'un tauró que ve cap a nosaltres, la trobada ja és inevitable, no podem fugir, no hi ha temps, l'única alternativa és mantenir el contacte visual, mantenir-nos rígids i empènyer amb força la cara del tauró per desviar la seva trajectòria. Mai girar-se o girar la cara. 

Un còmic que es llegeix amb moltíssim interès, i que mostra amb cruesa on anem si no som capaços de canviar moltes coses. Quan aixeques el cap de les pàgines i veus a la pantalla els senyors Trump, Putin, Netanyahu, i companyia, és inevitable sentir certa ira. Potser l'alternativa és una revolució que dinamiti el sistema?

Els dibuixos de l'obra són molt atractius, plens de color, amb textos curts i només amb globus pels comentaris del presentador i del professor científic que li descriu i analitza la situació.

La traducció és de Rosa Barbany Puig. A les darreres pàgines veurem la llarga llista d'articles de premsa i llibres consultats per a la recopilació de dades i l'anàlisi de la situació actual. 

Una obra que recomano de forma decidida per veure en quin punt ens trobem i com preparar-nos per tot allò que ens vindrà a sobre. El tauró ja és aquí.

Els Pizzlys

 

Autor: Jérémie Moreau.

Editorial Finestres. (2024).

Tres germans sense pares, el més gran, Nathan, intenta mantenir als petits, Zoé i Éttiene, amb una feina de conductor d'Uber. Davant dels deutes, el possible desnonament i el perill de la separació dels germans, tots tres decideixen acceptar la proposta d'una senyora gran i vídua, Annie, que ha portat Nathan en el seu vehicle i amb la que s'ha estavellat destrossant el vehicle. Tots tres aniran a viure amb aquesta senyora que viu en una regió perduda d'Alaska. Sembla una bogeria, però en principi és una fugida cap endavant. Una vegada enllà hauran d'adaptar-se a una vida completament nova, lluny de les comoditats, les relacions socials, i totes les normes preestablertes. També el consum de l'electricitat, s'han acabat les videoconsoles i els mòbils. Tot sembla una muntanya, però la connexió amb la natura els farà insospitadament poderosos. 

L'aventura d'aquesta particular família també conviurà amb els senyals inequívocs de les transformacions que pateix l'ecosistema pel canvi climàtic que ja sembla sense aturador. El nom de l'obra fa referència a la nova raça d'ossos del nord que ha sorgit pel desgel d'algunes zones àrtiques que ha permès l'encreuament dels polars amb els grizzlys. Possiblement, els nouvinguts de la ciutat també estan més ben preparats pel canvi climàtic que els autòctons.

Una obra amb uns colors brillants i vius, especialment amb les imatges oníriques i al·lucinatòries pròpies de la connexió màgica amb la natura i els viatges mentals de Nathan que en aquesta nova realitat es manifesten amb força. El rosa més impactant apareix amb moltes vinyetes amb el contrast amb els verds i el negre. 

Jérémie Moreau, l'autor nascut a Île-de-France, va aconseguir l'èxit internacional amb la molt reconeguda obra: La saga de Grimr amb la que va guanyar el "Fauve d'Or" al festival d'Angoulême. El seu treball posterior: Penss y los pliegues del mundo va ser seleccionat a la secció oficial del mateix festival francès. Dues bones obres que ja vam comentar al blog fa un temps. Molts anys abans ja havia guanyat el premi "Joves Talents" també a Angoulême. L'autor compagina els còmics, porta nou obres publicades molt interessants, amb el cinema d'animació.

Els Pizzlys és una obra atrevida, amb una narrativa àgil i concisa, uns dibuixos espectaculars, i un missatge realista, cru i visionari d'una realitat amb què es trobaran els que viuran en aquest planeta que tant maltractem.

L'edició de Finestres és esplèndida, per la qualitat de l'enquadernació, el paper, la impressió, unes mides magnífiques per la lectura i gaudir de les imatges, i a sobre, en català. En castellà la podem trobar en una altra bona edició de Norma Editorial.

La traducció és de Pau Gros.

Dues-centes pàgines que constitueixen un al·legat ecologista, una revisió dels mites ancestrals i la màgia primitiva, i et fan viatjar lluny dels sorolls, i el sense sentit de la vida contemporània a les grans ciutats i els mons addictius de les pantalles.

Pigalle,1950

 

Guió: Pierre Christin. Dibuixos: Jean-Michel Arroyo.

Norma Editorial. (2025).

Un magnífic exemple de "noir" intimista ambientat en els carrers del París de 1950. La ciutat parisenca és el reclam més lluminós per al protagonista, Antoine, un noi vingut de províncies llunyanes que anirà a caure a la part més fosca, més tèrbola i plena de llums de neons i ombres, al bell mig del famós i cèntric barri de Pigalle. Alcohol i violència ben a prop d'humanitat i tendresa. 

L'obra es concentra més en descriure els protagonistes, l'ambient i tot un sector d'una societat que viu al marge de la societat convencional, que en relatar una història que ja hem llegit i vist en moltes ocasions.

Antoine, un noi espavilat molt jove que anirà aprofitant les seves oportunitats i cercant a qui apropar-se en cada moment per tractar de viure millor; Mireille, una tendra i dolça treballadora del club; Poing Barre, el porter del club, un boxejador gegantí violent, però amb ànima de protector; Beau Beb, el propietari del club, un tipus elegant i "bon vivant" que també és el cap d'un imperi criminal; Rita, la diva, una cantant explosiva i sexual, però amb somnis trencats i emocionalment fràgil; i Sam, el cambrer amb mil hores de vol, un veterà estatunidenc que ha quedat ancorat a Pigalle. Tots ells i elles són "la família" del club "Lune Bleue".

El guió de Pierre Christin està ben trenat, lineal i amb un ritme pausat que descriu més que narra. Aquest periodista, escriptor i guionista francès va ser molt conegut per les seves col·laboracions amb el dibuixant Jean-Claude Mézières en la sèrie de ciència-ficció "Valerian, agent espaciotemporal". Malauradament va morir l'any passat.

Jean-Michel Arroyo, conegut en una llarga època de la seva carrera professional per les seves sèries de pilots i batalles d'aviadors, en aquesta ocasió baixa a la duresa dels carrers de París. Els dibuixos del mestre francès són molt bons a l'hora de descriure les emocions dels personatges, els ambients que es mouen entre les tonalitats ocres, sépies i grises, i especialment quan ens mostra l'arquitectura dels carrers de Montmartre, les escales de Sacré-Coeur, o els carrers de Pigalle i els seus locals. La darrera pàgina del còmic us sorprendrà, l'esperança l'omple de colors brillants.

Un còmic tranquil, pausat, sense violència explícita ni curses de cotxes, d'una realitat que va afectar a una part de la població d'un París ple de llums, però amb ombres fosques darrere dels escenaris i les brillants barres dels bars. Una bona enquadernació de Norma Editorial, 152 pàgines i unes mides esplèndides. La traducció és d'Alba Pagán i la retolació de Limbostudio. 

Llibre d'absències

 

Autor: Miquel Martí i Pol.

Editorial: Edicions 62. Empúries. (1998).

Fa molts anys que vaig comprar aquest petit llibre. Els rellegeixo sovint, és una mena de company, i moltes nits és la darrera lectura abans de dormir.

Són trenta-tres poemes. Alguns molt breus, d'altres més llargs, tots ells plens de vitalisme, serenor, i tendresa. Un llibre de dol que ens parla de l'ésser que ha marxat, que hem perdut, que no tornarà més. 

Malgrat la idea de dol, Martí i Pol és capaç de parlar de les absències amb molta llum, amb la sensació  que encara que la persona hagi marxat, podem viure amb ella amb els nostres records. El llibre és una mena de resposta de l'escriptor a la mort de la seva primera dona, Dolors Feixas. 

No parlaré gaire de l'autor, és un dels poetes, escriptors i traductors de poesia més llegits i reconeguts del segle XX. Va guanyar nombrosos premis, els més grans van ser el "Premi d'Honor de les Lletres Catalanes", la "Creu de Sant Jordi", la "Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya", i el "Ciutat de Barcelona". Martí i Pol va viure molts anys de la seva vida marcat per l'esclerosi múltiple.

Em resulta difícil destacar un poema per sobre dels altres, però aquest amb el que tanquem l'entrada em resulta especialment dolç:

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena. / Senzillament parlem de tu, de com / em vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te, de les teves / coses parlem i també dels teus gustos / del que estimaves i el que no estimaves, / del que feies i deies i senties, / de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a poc a poc seràs / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.   

Cruce de caminos en el Valle Dorado

 

Guió: Lewis Trondheim. Dibuixos: Sergio García Sánchez.

Editorial: Astronave. (2024).

Quatre minúscules històries que es creuen, i que de fet, són una. La història d'un nen juganer al qui li regalen un gat i vol un gos; la d'un gos que vol salvar a la seva propietària, la d'una nena fantasma que vol interactuar amb els vius, i la d'un comptable que el fan president de govern que ha de caçar criatures sobrenaturals. Totes elles escrites en primera persona, pròximes i entranyables. Sota l'aparença d'uns senzills contes infantils, els autors tracten temes que potser no semblen tan fàcils d'abordar com. la mort, l'ànima, el dol, l'enyorança, les pors, el desig i la frustració. 

L'ordre de lectura dels quatre petits llibres és indiferent. Continguts en una capsa de format quadrat constitueixen un magnífic objecte de regal. La narració del francès Lewis Trondheim és molt i molt dinàmica, i d'una agilitat sorprenent. Laurent Chabosy (el nom real de Trondheim) va ser el creador de "Le Fauve", el gat que va ser la mascota del Festival d'Angulema l'any 2007.  Els dos anys anteriors va ser premiat en el mateix festival. El mes passat ja vam poder llegir al nostre blog un altre brillant guió d'aquest escriptor: La maledicció de Castelmaure.

Els dibuixos del granadí Sergio García són molt divertits, clars i lluminosos. Aquest dibuixant i il·lustrador té quasi tota la seva obra en el mercat francès, i va rebre el "Premi Nacional d'Il·lustració" d'Espanya l'any 2022.

L'obra diu a la capsa que és recomanada per a "primers lectors". Oblideu la recomanació. Els quatre títols són quatre meravelles d'enginy i profunditat, i recomanables per a totes les persones amb humanitat i sensibilitat. De veritat, no us decebrà la petita capsa del "Valle Dorado".