Amore

 

Guió: Zidrou. Dibuixos: Merveille.

Editorial Planeta Cómic. (2024).

Tornem a llegir una història del nostre amic Zidrou, i ja són unes quantes: Naturalezas muertas, Tocadiscos, Los buenos veranos, Léo, Léa, i La obsolescencia programada de nuestros sentimientos. En aquesta obra, Zidrou ens presenta nou històries molt curtes, la primera i la darrera les protagonitza un escriptor de novel·les romàntiques amb molt d'èxit que ara prepara la tercera entrega d'una sèrie molt popular. Assegut en una terrassa d'un bar, alternant els cafès ristretto amb els Martini, l'escriptor conversa plàcidament amb el cambrer i escriu la seva pròxima obra. La resta d'històries, set, són fruit d'aquest escriptor, autònomes, independents i molt breus. 

Com sempre, Zidrou és enormement eficaç a l'hora de transmetre les sensacions, les emocions i fins i tot la temperatura dels espais. Les breus històries passen a petits pobles italians de la campinya a mitjan del segle XX, quasi totes a l'estiu, i la gran part optimistes, encara que hi ha alguna trista, l'amor té aquestes coses.

David Merveille, fa una magnífica feina de suport dels guions, tintes planes càlides, traç gruixut, acolorit amb delicadesa, molt ben posades les llums, estructura regular de les vinyetes, tot respira certa calma, aire de contemplació sota el soroll de les cigales i els grills. Les expressions dels cossos i cares dels personatges estan molt cuidades. 

Zidrou (Benoît Drousie) és un dels guionistes amb més obra, premis i fama del mercat europeu. Belga, però que resideix des de fa anys al sud d'Espanya ha col·laborat en més d'una ocasió amb el seu amic Merveille, també belga. El dibuixant té una sèrie molt divertida de les aventures de Monsieur Hulot. 

"Amore", una curiosa exposició d'amors que acaben bé o malament, que no comencen o que no acaben mai, en els bucòlics i meravellosos escenaris dels camps i les vinyes italianes. Podrien aparèixer en qualsevol vinyeta Marcello Mastroianni i Sophia Loren amb tota normalitat. La bella Itàlia.

Astra Nova

 

Autora: Lisa Blumen.

Editorial: Penguin Random House. Salamandra Graphic. (2025).

En un futur, una jove astronauta, Nova, està a punt de fer la missió de la seva vida: ha estat escollida per anar en solitari i sense retorn possible al planeta L31, un planeta situat a 2,5 milions d'anys llum. El viatge dura cinquanta anys. Una preparació psicològica i física excepcionals semblen suficients per afrontar aquesta odissea on haurà de combatre moltes situacions noves i el pes de la solitud absoluta.

Abans de marxar, l'organització espacial li regala un acte per acomiadar-se del planeta. Ha de tenir una festa de comiat en una enorme i luxosa casa amb els seus millors amics. La tria dona pas a l'arribada dels tres únics amics de joventut que fa molt de temps que no veu: Ulysse, un jove que ara només té temps i forces per cuidar al seu pare malalt, Iseult, una dona tancada amb un matrimoni amb fills que l'ofega, i Alan, un noi que a la seva vida fa de drag-queen i acabat de separar-se de la seva parella. La breu estada amb ells farà que algunes coses comencin a canviar en el cervell de la intrèpida viatgera. Per uns instants tots ells tornen a ser aquells joves somiadors.

El còmic, amb un escenari de ciència-ficció, serveix per plantejar-se aquesta societat en la qual sembla que amb el pas del temps només acumulem fracassos, renúncies i pèrdues de nosaltres mateixos. Aquesta societat capitalista i plena d'individualisme ens allunya permanentment dels nostres somnis.

Una obra pintada amb mestratge amb retoladors d'aquarel·la, amb un dibuix molt personal i amb els detalls imprescindibles. La traducció del francès és de Regina López Muñoz.

Lisa Blumen, una molt jove autora francesa amb dilatada carrera amb edicions infantils, va entrar en els còmics per a adults amb "Avant l'oubli", una obra que també combina la ciència-ficció amb les relacions personals i que ja va rebre diferents premis. Amb aquesta segona va guanyar el "Premi Utopiales 2023" al Festival Internacional de Ciència-ficció, i va formar part de la Selecció Oficial al "Festival d'Angoulême" 2024.

Una obra íntima, de cent vuitanta pàgines, amb un escenari còsmic que sorprèn per la proximitat i profunditat dels personatges. Es llegeix a la velocitat de la llum. Com apareix a l'interior de la contraportada signat per la revista "Rolling Stone": "En aquesta singular història, la ciència-ficció és, en realitat, només una coartada per explorar les profunditats de l'ànima".

Malgrat tot

 

Autor: Jordi Lafebre.

Norma Editorial. (2024).

El més sorprenent i atrevit d'aquest còmic és el fet que el comences pel capítol vint i acabes pel capítol u, i que a més, aquest capítol final estigui disposat al revés en l'ordre de les vinyetes. És a dir vas entenent el que ha passat tal com vas llegint l'obra. Una història d'amor entre dos joves, l'Anna i el Zeno, que acaba sent realitat quan ja són grans. Un idil·li amb l'acceptació del marit d'ella que amb el seu amor per ella li dona espai i llibertat per viure. També em resulta curiós el fet que ella sigui l'alcaldessa del seu poble amb una vida molt endreçada, pautada i una mica obsessionada amb el seu treball, però que pugui mantenir aquest amor romàntic amb un home, un esperit lliure i somiador que viu sobre un vaixell arreu del món. Dos amors platònics que semblen destinats a trobar-se en la distància, protagonistes d'un romanç en què el final és de fet un nou començament.

D'aquest prestigiós autor ja vam comentar Los buenos veranos, una de les seves freqüents col·laboracions amb el nostre amic Zidrou del que hem parlat en moltes ocasions. Jordi Lafebre, barceloní i format a l'escola Joso on també va ser professor, té un munt de premis del que només citarem: "Prix Diagonale" de Bèlgica, "Prix Le bénélix d'or" del Canadà, "Prix de la Différence d'Angoulème" a França, "Prix à Tours d'Ivoire" a França, "Prix Grande Ourse d'Andenne" de Bèlgica, i "Prix Uderzo" a França per aquesta obra que avui comentem. Un autor que és un autèntic monstre al mercat francobelga i del que afortunadament ens comencen a arribar moltes obres traduïdes a la nostra llengua. La traducció al català és d'Andrea Jofre.

Una obra tendra, elegant, brillant d'una parella que la vida semblava entestada a mantenir-los separats fins que als dos se'ls acaben les excuses per retrobar-se. Una magnífica obra que ens ha deixat una jove romàntica. Tancarem l'entrada amb la frase de la contraportada:

"Ara que t'he retrobat, m'agradaria guardar-te un lloc dins la meva vida. Un racó ple de gavines amb vistes al mar."

Nagori. La nostalgia por la estación que termina

 

Autora: Ryoko Sekiguchi.

Editorial Periférica. (2023).

Un altre llibre japonès, sí, en portem uns quants, sí també, però cadascú d'ells és una petita i gran joia.

L'autora ens fa pensar i reflexionar sobre la relació de les diferents estacions de l'any i de l'entorn variable de la naturalesa, i com aquestes ens influeixen a nosaltres. Aquest viatge ens fa passar per la gastronomia, l'art, la poesia, i la saviesa d'una cultura rica i mil·lenària com la del Japó.

Nagori és la nostàlgia de la separació i, en particular, la nostàlgia de l'estació que termina, que ens deixa, i que per desgràcia nostra queda endarrere. També a l'estacionalitat de molts aliments que haurem d'esperar un any per tornar a gaudir-los amb la mateixa intensitat.

Tot a la natura té tres etapes diferenciades per descriure en quin estat de l'estacionalitat es troba: "Hashiri" equivalent als primers fruits, "Sakari" és la plena temporada, i "Nagori" és el final de temporada i la nostàlgia per l'estació que acaba. Possiblement, els fruits "Nagori" no siguin tan sucosos com els "Sakari", ni tan turgents com el "Hashiri", però han guanyat en profunditat i gravetat.

"Nagori" és així mateix l'atmosfera d'alguna cosa que ja no existeix com la d'una casa que evoca el recors d'aquells que la van habitar, o el record d'una persona o d'un objecte que ja no hi és. N'és el moment del comiat, el moment del desig de què allò torni.

L'autora, nascuda a Tòquio l'any 1970, viu a París des de fa vint anys, a més de ser traductora i crítica gastronòmica, ha publicat diferents llibres sobre el gust, i la relació entre la literatura i la cuina. Amb aquesta obra que avui comentem va guanyar el "Coup de Coeur" del jurat del "Premi Rungis des Gourmets", i el "Premi Mange Livre".

A les darreres pàgines comenta el plaer i la llibertat que va gaudir amb una beca d'any que va passar a Villa Medici, al costat de Roma, on va confeccionar "El sopar dels cent ingredients".

Acabem l'entrada del blog amb unes línies de l'autora: "Per una vegada, volia escriure un llibre sobre la vida. O sobre la mort que és la continuïtat de la vida. Sobre les morts que cohabiten amb la vida. En efecte, això són les estacions: morts o desaparicions successives que donen pas a altres vides, però que un bon dia tornen. Fins que a nosaltres ens toqui obrir definitivament la darrera porta de la vida".

Tornarem a viure una altra primavera?

La carrera del siglo

 

Guió: Kid Toussaint. Dibuixos: José Luis Munuera.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El més curiós d'aquesta delirant història és que va passar a la realitat el trenta d'agost l'any 1904. Eren els tercers Jocs Olímpics, i als carrers de Saint Louis (Missouri). Es va disputar la marató més lenta i fraudulenta de tots els temps. Amb un crono ridícul de quasi tres hores i mitja, on només van acabar catorze corredors dels trenta-dos inicials, unes temperatures de trenta graus, i un recorregut mal senyalitzat que va fer perdre més d'un esportista i també permetre més d'una irregularitat. Tot un deliri que la història olímpica ha volgut oblidar.

A tot aquest desgavell s'ha d'afegir el primer cas de dopatge, un corredor que va fer part del recorregut en cotxe, els primers atletes africans que s'havien apropat després de l'Exposició Universal que s'havia fet a pocs quilòmetres, un corredor cubà vestit de carrer, atletes perduts en recorreguts equivocats...

Sembla exagerat, però va passar.

El còmic és breu, no arriba a les cent pàgines, la narració del guionista belga incideix en la comicitat de la història i fa recordar aquella sèrie de dibuixos animats de Hanna-Barbera: "Los autos locos", que estava inspirada en la pel·lícula de Blake Edwards: "La carrera del siglo". És a dir, una sèrie de despropòsits un darrere de l'altre. Només entra en el perfil humà dels cinc corredors que poden aspirar a arribar com a guanyadors: "Andarín" Carvajal, Fred Lorz, Len Taunyane, Jan Mashiani i Thomas Hicks.

El dibuixant Munuera amb el seu estil personal amb alguns tocs caricaturescs, ja el vam poder gaudir fa uns anys amb les brillants obres: Bartleby, el escribiente, i Cuento de Navidad. Aquesta vegada té la col·laboració del colorista Sergio Román (Sedyas), un dibuixant de Baracaldo molt potent.

Un còmic divertit amb un dibuix i color de primeríssim nivell. 

María. La Jabalina

 

Guió: Miguel Ángel Giner Bou. Dibuixos: Cristina Durán.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2023).

María Pérez Lacruz, coneguda com a María La Jabalina, va ser una de les moltes dones assassinades pel franquisme l'any 1942, amb només vint-i-cinc anys. Va ser afusellada al Terrer, el tristament conegut mur al poble de Paterna. 

Aquesta noia, nascuda al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt, respirava l'ambient de la lluita obrera. Quan van començar els primers enfrontaments del que seria després la Guerra Civil, la Maria es va allistar com a miliciana amb divuit anys a "La Columna de Ferro", on va ser infermera. Al cap de poques setmanes va caura ferida. 

A la cruel posguerra, va ser delatada i la repressió va caure sobre ella de manera salvatge. Detinguda i acusada de forma injusta i matussera, només amb testimonis falsos obtinguts sota tortures de companys i invencions absurdes, que la van dur a la presó i més tard a ser afusellada.

El còmic respon a reviure moltes històries silenciades de dones que van lluitar per la pau i la llibertat, a més de satisfer el desig de la família perquè aquesta injustícia no caigui en l'oblit. 

Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou van guanyar el "Premi Nacional del Còmic" l'any 2018 per la seva obra "El día 3". Sorprèn el dibuix de la Cristina, allunyat del realisme, amb unes línies geomètriques gruixudes, i colors plans que es van enfosquint tal com avancen els dramàtics esdeveniments. Aquest còmic és una obra molt ben documentada, per molt experts i historiadors, i l'ajut inestimable de la família de la Maria. Aquesta parella d'autors, també parella sentimental, sempre preocupats pels temes socials, ja ens va fer reflexionar fa uns anys amb: Cuando no sabes qué decir, una curiosa immersió en les relacions socials i els nostres passats personals.

Per tancar l'entrada deixarem el comentari del mestre Paco Roca que apareix a la contraportada de la magnífica edició d'Astiberri. Una editorial imprescindible en el món del còmic en aquest país.

"Les ferides no es curen soles senzillament evitant parlar d'elles. Es tanquen amb la reflexió, el debat, amb els relats i les vinyetes com aquest que han fet la Cristina i el Miguel Ángel, un magnífic exercici de Memòria que dona veu a una part de la nostra història".

El señor de las Moscas

 

Autora: Aimée de Jongh.

Alianza Editorial. (2024).

Aquesta jove autora holandesa ja és una de les referències habituals del blog. Ja hem comentat tres obres d'ella: La obsolescencia programada de nuestros sentimientos, Días de arena, i El regreso del halcón abejero. La primera amb el bon guionista Zidrou, les altres dues com a autora completa, però totes quatre magnífiques obres.

"El Señor de las Moscas", obra ja clàssica de William Golding que data de l'any 1954, ha estat adaptada al gènere del còmic per la mateixa autora, i ho ha fet de forma que la narració mantingui el ritme i l'interès, malgrat la seva durada de tres-centes cinquanta pàgines que passen volant.

L'argument ens narra com una trentena de nois són els únics supervivents d'un accident aeri on moren tots els adults. Una vegada arribats a una illa als Mars del Sud, hauran de plantejar-se com sobreviure i com s'organitzaran per a tot, on dormir, què menjar, com protegir-se davant de possibles agressions del desconegut, com és el lloc on han anat a parar. De seguida i de forma trista i inevitable apareixeran grups i dos líders enfrontats. Dins del grup queden representats moltes formes de pensar i viure: Piggy, un noi grassonet, asmàtic i amb ulleres, és la sensatesa i el sentit comú; Ralph, és el defensor de l'ordre i la civilització; Jack és el salvatge i lluitador pel poder; Roger és el sadisme i la crueltat; Simon és la bondat de la naturalesa. Tots ells jugaran un paper important en aquesta nova societat que s'haurà d'enfrontar a reptes impensables per a uns nens que han perdut tots els referents de les seves vides anteriors. L'aventura tindrà els seus perills.

L'escriptor William Golding abans de ser escriptor va ser actor, mariner, músic i mestre d'escola. Aquesta va ser la seva primera novel·la que va poder publicar després que li tanquessin moltes portes. Una vegada publicada va ser un èxit absolut i va ser portada al cinema per Peter Brook. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any 1983.

Aimée de Jongh crea un entorn de naturalesa amb una frescor salvatge, ple de misteri i màgia. Les platges paradisíaques es combinen amb una selva verda que és refugi i temor a la vegada. Els colors i les llums del còmic són esplèndids. 

Com ens té acostumats, aquesta autora et fa passar una bona estona i et fa reflexionar al voltant de la naturalesa humana, el sentit de la llibertat, i la perversió del poder. Ja veureu que fins i tot partint de zero, les coses s'acaben espatllant. Som així d'inútils.