Nocturns

 

Autor: Kazuo Ishiguro.

Editorial Anagrama / Editorial Empúries. (2010).

Fa una mica més de cinc anys que vam comentar una de les obres més conegudes de l'escriptor japonès: La Klara i el Sol. Vam destacar aleshores la capacitat fabuladora i imaginativa de l'autor. 

Nocturns, és la seva primera obra de relats, que va ser publicada en el 2009. La seva escriptura, senzilla, sense artefactes literaris ni barroquismes, crea en aquesta ocasió cinc narracions: Crooner, Come rain or come shine, Malvern Hills, Nocturn, i Violoncel·listes. Totes elles amb un fons de música jazz, d'instrumentistes de guitarra, saxofon, violoncel, de la vida inestable i salvatge dels músics. A més, hi ha personatges que apareixen en més d'una narració, però des d'un altre punt de vista. Un recurs molt intel·ligent. L'obra tracta temes tan complexos com el pas del temps, la pèrdua de la joventut i els somnis frustrats, la il·lusió de vegades perversa per l'èxit, i la música, que serveix com a element comú en totes les narracions.

Kazuo Ishiguro, és un escriptor anglès d'origen japonès, nascut a Nagasaki l'any 1954. Va guanyar, entre altres premis internacionals molt importants, el "Premi Nobel de Literatura" l'any 2017. I va ser nominat com a "Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic" el 1995, i "Cavaller de les Arts i les Lletres" a França el 1998. 

Un inici brillant de la seva dilatada carrera. Dues-centes trenta-sis pàgines que es llegeixen de forma còmoda i agradable, que et fan reflexionar, i que com l'altra obra que vam llegir d'ell, sembla fàcil de poder passar al cinema. Una lectura d'un japonès llegida al Japó, ideal. M'agrada aquest autor. La bona  traducció al català és d'Albert Torrescasana.

A la colònia penitenciària

 

Autor: Franz Kafka.

Editorial: Edicions de la ela geminada. Col·lecció Trivium. (2020). 

Vaig agafar aquest petit llibre de Kafka com a company de viatge. Volia tornar a llegir al mestre txec per assaborir aquesta angoixa i sense sentit que tenen molts dels seus textos. I em vaig trobar una bona dosi.

La crítica ferotge al sistema i a l'autoritat agafa en aquesta obra una dimensió grotesca, ridícula i absurda. Potser és l'obra més crua de l'autor, que la va escriure mentre creava el malson autobiogràfic de la magistral "El procés". Escrita al 1914, any que esclata la Primera Guerra Mundial, posa en tela de judici a tots els personatges, des del comandament militar, als presoners i també a un particular espectador europeu.

"La culpa és sempre indubtable", amb aquesta premissa oficial que dicta i executa sentències a la colònia penitenciària condemna a mort tots i cadascun dels presoners, que ni tan sols saben de què se'ls acusa. Col·locats sota una màquina infernal que els escriurà la sentència a la pell, els condemnats patiran una mort lenta i dolorosa que, segons explica l'oficial al viatger europeu que s'ho mira petrificat, és alhora una mort purificadora.

La crueltat mecanitzada i sistemàtica i la passió per la mort organitzada sembla un clar anticip de l'infern de l'Holocaust nazi que arribarà tres dècades més enllà de l'escriptura del breu relat. Recordem que Kafka, que escrivia en alemany, té un origen jueu.

Un relat que ens porta a les profunditats de la part més fosca de l'ésser humà. La traducció i el postfaci és d'Anna Punsoda, i les il·lustracions són de Font Arroyo, encara que haig de dir que només m'agrada la de la coberta. Què hi farem. Anna Punsoda, és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i en filosofia per la Universitat de Barcelona. Tradueix autors alemanys com Rilke, Kafka i Panikkar, i és autora dels llibres: "Els llits dels altres" amb la que va guanyar el premi Roc Boronat, i "La luxúria". Actualment, és editora i col·laboradora de la revista "Dialogal".

Una obra kafkiana que necessita estómac per gaudir de la crueltat. 

El diario de la señorita Litgi

 

Autor: Kim Aubert.

Norma Editorial. (2025).

En aquesta obra podem anar descobrint el contingut d'un diari personal íntim escrit al llarg de vint anys per una dona que va mantenir la seva vida personal en silenci, i que només va trobar en aquestes pàgines un espai per una veritat molt dura. L'atzar va voler que l'autor trobés aquest quadern perdut enmig d'una pila de llibres vells en els Encants de Barcelona. I va crear aquest còmic basat en una realitat d'un passat no gaire llunyà. El treball d'adaptació del diari al còmic és impecable, fins i tot en la representació de la cal·ligrafia de la dona, la senyoreta Litgi, que apareix a les pàgines pars de l'obra. Tota l'acció passa a Barcelona i el seu entorn, i reconèixer alguns racons i saber-ne d'altres que ja no existeixen també és un al·licient per a la lectura. Curiosament, el diari està escrit en català, llengua molt castigada en temps de la dictadura franquista, el que indica que es tracta d'un diari molt i molt personal.

Joaquim Aubert Puigarnau, que abans només signava com a Kim, és una figura important en la història dels nostres còmics nacionals. Conegut primer per les seves aparicions a revistes com "Vibraciones", "El Víbora", o "Por favor", i després amb la creació del personatge de "Martinez, el facha" a la revista "El jueves". 

Més tard, va arribar a l'èxit de la crítica amb "El arte de volar", una col·laboració amb Antonio Altarriba, amb el que van guanyar el "Premi Nacional del Cómic". Després vindria "El ala rota", i molt recentment "Nieve en los bolsillos".

A l'obra que avui comentem, l'autor no jutja, ni idealitza, ni critica a la seva protagonista, senzillament exposa una vida travessada pel desig, la repressió social, el pes de les convencions, i la situació de fragilitat de les dones en aquells temps grisos del franquisme.

El dibuix, sobri, molt expressiu i contingut, ens apropa molt al caràcter íntim del diari. Només tenen color les vinyetes de l'actualitat, del 2007, que expliquen com l'autor va trobar el diari i les investigacions per descobrir qui va ser la senyoreta Litgi, i com va viure després de l'escriptura del diari. 

Una obra on els detalls i les coses aparentment insignificants descriuen les claus per entendre una mica tota una època no gaire llunyana. A les darreres pàgines trobarem fotos del diari real, de les seves pàgines i la seva coberta.

Una obra amb una enquadernació molt maca, gran, i que permet gaudir bé de les vinyetes. Bona feina editorial.

L'home que plantava arbres

 

Guió: Florence Lebonvallet. Dibuixos: Daniel Casanave.

Editorial: Simbol Editors. (2025). 

Aquesta novel·la gràfica és una brillant adaptació de l'obra de Jean Giono que porta el mateix nom. Fa poc més de cinc anys vam fer una entrada del llibre original, L'home que plantava arbres. Aleshores ja vam comentar l'argument de l'obra: l'Elzéard Bouffier, un pastor solitari que viu en una vall despoblada i àrida de la Provença, dedica la seva vida a plantar llavors per al naixement d'arbres. Un per un, amb una paciència infinita i una tenacitat a prova de bombes. Ell solet va transformant el paisatge al llarg dels anys, els deserts es van convertint en boscos frondosos, plens de vida. 

El relat és una reflexió serena sobre l'efectivitat dels petits gestos, de la importància capital de la perseverança, la serenor i la paciència. Adjectius que avui dia, que la immediatesa marca el ritme de les nostres vides, especialment dels més joves, semblen quasi utòpics. 

Un home sol amb passió per la natura va canviant el món sense cap mena d'espera de reconeixement, només pel desig de crear vida.

L'adaptació que fa la guionista francesa Florence Lebonvallet és molt fidel al text original, i malgrat que és un altre gènere no perd l'enorme interès que té l'obra ni presenta cap problema de ritme ni comprensió del missatge. 

Els dibuixos de Daniel Casanave és molt valent, amb vinyetes de totes mides, amb un to caricaturesc, i molt ben acolorit per l'artista Claire Champion. Aquest dibuixant francès reparteix el seu temps entre la il·lustració, el còmic i l'escenografia.

A les darreres pàgines trobem dos textos molt interessants: una de l'escriptor Jean Giono, l'altre de la seva filla Aline. La traducció al català, tant del llibre com del còmic, són d'Isabel Clara Simó. L'enquadernació de l'obra és magnífica, unes mides grans, i cent setanta-dues pàgines amb una impressió impecable. 

Encara que hagis llegit la novel·la original, resulta un plaer tornar a trobar aquest pastor solitari que crea vida sense esperar cap premi, reconeixement o fama. Només millorar el món.

Détox

 

Guió i dibuix dels personatges: Jim. Dibuix del fons i grisos: Antonin Gallo.

Editorial cARTEm. (2025).

Matthias d'Ogremont és un alt executiu amb un ritme de vida trepidant, enganxat a tota mena de dispositius digitals, i una vida social extensa. Després d'una experiència personal que el fa témer pels efectes de l'estrès en la seva salut, decideix apuntar-se a una estada de desintoxicació per connectar amb la natura, desconnectar i arribar a l'autoconeixement. No serà gens fàcil per al protagonista passar del luxe a viure en una tenda de campanya enmig del camp, una dieta limitada a infusions de romaní, contacte humà molt limitat, i tot sense mòbil. Un infern. L'organització que porta el curs, són allò que esperem: naturistes, vegetarians, nudistes, il·luminats, i altres personatges que lluny de ser antipàtics, veurem que tenen una actitud pacient i comprensiva amb els addictes al món modern. 

Jim (Thierry Terrasson), és un guionista de còmics, però també ha escrit novel·les, i guions per a pel·lícules de cinema. I a més del guió, també dibuixa les seves obres. En aquest cas ha fet els personatges, deixant els fons i els efectes de color en mans de l'italià Antonin Gallo. L'obra està acolorida en dos tons ocres o grisos, amb efectes de llum i ombres, i algun color extra en moments puntuals. En l'edició original, Détox, es va editar en dos volums. En aquesta edició integral de l'editorial Cartem trobarem una introducció de Diego García Rouco, textos dels autors parlant del seu treball, i com Jim va construir el relat des de les experiències d'un amic seu. També podem gaudir dels esborranys dels personatges i com s'afegien els fons per completar les vinyetes.

Una lectura senzilla, molt divertida, plena d'humor, amb uns personatges ben definits i coherents, i una història que a tots ens resultarà en major o menor mesura propera. Quasi totes i tots tenim un ritme de vida accelerat, i molts dies als quals li falten hores i sobren exigències. De fet, tenim entre les mans una comèdia, però basada en fets reals i amb una crítica subtil del ritme de les societats modernes.

Una edició impecable, de gran format, i cent setanta-sis pàgines ben impreses. Llàstima del preu. La traducció és de Inés Sánchez. 

Una bona oportunitat per riure de nosaltres mateixos. 

La catastròfica visita al zoo

 

Autor: Joël Dicker.

Editorial: Alfaguara. (2026).

Joël Dicker és un fenomen global amb vint-i-dos milions de lectors i obres traduïdes a més de quaranta idiomes. Una autèntica màquina a l'hora d'aconseguir èxits de vendes. Guanyador del "Premi Goncourt des Lycéens", "Gran Premi de la Novel·la de l'Acadèmia Francesa", "Premi Lire", "Premi Qué Leer", "Premio San Clemente", i "Premi Internacional Alacant Noir".

Aquest llibre és una novel·la divertida i emocionant, que es llegeix d'una volada, apta per a lectores i lectors de totes les edats, que malgrat la seva senzillesa, exposa de forma subtil assumptes importants com el valor de la democràcia, el rol dels pares i els mestres, i temes delicats com l'educació inclusiva, i l'assetjament escolar. 

La narració és molt i molt àgil, i aconsegueix mantenir la curiositat per descobrir què ha originat un desastre de tal magnitud. Abans de Nadal, la visita al zoo de la classe de Joséphine demostra que un desastre no arriba mai sol, que les aparences enganyen i que els esdeveniments poden prendre un gir inesperat. Una investigació plena d'humor feta per la Joséphine i pels seus companys que acabaran trobant l'inici de tota la sèrie de petits accidents que acaben en un delirant final al zoo.

"Los últimos días de nuestros padres", la trilogia composta per "La verdad sobre el caso Harry Quebert", "El libro de los Baltimore", i "El caso Alaska", "El tigre", "La desaparición de Stephanie Mailer", "El enigma de la habitación", i "Un animal salvaje" són altres obres d'aquest monstre nascut a Suïssa l'any 1985. 

Un llibre fàcil de llegir amb idees interessants.  

Los domingos también

 

Autor: Juan Berrio.

Editorial: Salamandra Graphics. (2026).

Cent dotze pàgines d'amor. En un tendre i amable edifici, l'autor ens va ensenyant tots els personatges que hi viuen. La vida d'un jove que acaba d'arribar al nou pis, Tristán, canvia radicalment un diumenge amb l'arribada de Claudia. La parella inicia una història d'amor basada en els petits moments, en els petits detalls. Així les xerrades, els passejos, les mirades, els dubtes i els somnis van construint un enamorament que converteix l'ordinari en extraordinari. Qualsevol gest els apropa, qualsevol espai és ideal. Els personatges que els envolten: la senyora Dora, Tibur, Cálpur, assisteixen a aquesta aventura d'amor, amb curiositat i tendresa. Tot respira bondat, calma, humanitat. L'edifici també es constitueix com a un personatge, un encreuament simpàtic de pisos i escales. La formació d'arquitecte de l'autor es fa evident en els espais i les línies que els conformen.

Un dibuix senzill, de línia clara, amb els detalls imprescindibles, acolorit amb tons suaus creen una obra dolça i lluminosa. Les diferents històries ocupen sovint dues planes, i en algunes, és una sola vinyeta on apareix l'edifici en planta i els personatges movent-se per ell.

La narració, que pot semblar senzilla, està planificada al mil·límetre per fer-la àgil, i no caure mai en la repetició.

L'autor, el val·lisoletà Juan Berrio, historietista, fotògraf, i il·lustrador, va rebre el "V Premi Fnac-Sins Entido de Novel·la Gràfica" l'any 2012, amb la seva obra "Miércoles", que també té com a escenari una comunitat de veïns. 

L'obra va rebre una ajuda del Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.

Una obra tendra i subtil que combina amor, humor i bondat, i que lluita contra el estrès, les preses, les pressions, i la immediatesa del món real i virtual on intentem viure. Una glopada d'aire pur.