L'ombra a la paret

 

Autor: Josep M. Morreres.

Editorial. Viena ediciones. (2001).

Endreçant la llibreria vaig trobar aquest petit llibre. Deu fer anys que el tinc, l'edició és del 2001, i el paper ja mostra lleugerament el pas del temps, malgrat que encara conserva un bon estat. Amb molta seguretat ja l'havia llegit, però ara va ser un element pont entre altres lectures de còmics o llibres. 

La narració és força fluida, i el fet que el personatge protagonista parli amb si mateix, per anar explicant el seu comportament i emocions, li dona un altre vessant als diferents conflictes que van apareixent.

A la contraportada del llibre es comenta una certa semblança a l'obra: "El carter sempre truca dues vegades", com un thriller on res és allò que sembla. I sí, té una mica d'això, aquesta novel·la ens parla dels somnis i de la frustració de no aconseguir-los mai, i també dels paranys que ens marca el desig, especialment el sexual, en la percepció de la realitat. Sense voler explicar el final veurem com la vida d'un home de classe baixa es va complicant darrere d'un somni, d'una dona que a priori sembla impossible de tenir. Són cent vint-i-vuit pàgines que es llegeixen en una breu estona. Fàcilment, pots imaginar la trama en un llargmetratge o una sèrie de televisió. 

Josep Maria Morreres, escriptor barceloní, llicenciat en Història i professor, ha escrit fins avui set novel·les, la darrera l'any 2022 "Qui dia passa", quatre llibres de contes, un munt de llibres de literatura i teatre infantil, i algun assaig. 

Ha rebut nombrosos premis nacionals com el XII Premi Pere Calders de Literatura Catalana, o el XVII Premi Ciutat de Badalona de Narrativa.

Corpus

 

Autora: Alba Camarasa.

Editorial: Adia Edicions. (2021).

Quaranta-quatre poemes, llargs o curts, més narratius uns, més sintètics altres, però tots carregats de certa ironia, mala llet, un posicionament de voler enfrontar els desitjos amb la crua realitat del món. 

Els poemes tenen el títol amb l'article i la preposició "El de...", així ens alerta del que trobarem dins del text. Aquesta jove autora valenciana manifesta els seus contactes i treballs amb el tema de l'ajut humà, la crítica política i social, la història i la filosofia, i una passió per les plantes que lluny de ser ridícula o cursi, resulta atractiva i plena de química.

Alba Camarasa, va guanyar el "46è Premi de poesia Vila de Martorell", amb l'obra: "Llet de Glacera", i abans havia publicat dins d'una antologia panoràmica valenciana amb el nom de "Tibar l'arc".

Amb "Corpus" va obtenir el "Premi Gumersind Gomila" de Maó de l'any 2021. L'autora té, a més, tres reculls de publicacions: "La farina que admeta" (2012), "Apologia dels dies" (2009), i "Drecers i Naufragis" (2008).

Tancarem l'entrada deixant-vos com a mostra dos dels poemes que més m'han agradat: 

-El de quan somies que caus.

A la nit, que les llums s'atoven, i els sorolls s'atoven,

tanques els ulls i mig somies que caus.

Milions de persones al món tanquen els ulls i mig somien que cauen.

Soc la que vos pren la mà just en aquell moment i vos desperta

per a que no vos feu mal.

-El de matar-te

Ja és l'hora de matar-te en un poema.

De deixar les flors de banda i matar-te en un poema.

Vehicular la violència cap ací, cap al meu camp de batalla.

I deixar que la sang entre amb les lletres i no al contrari.

Esprémer la tensió tonal, el bruxisme, l'insomni,

les preguntes, les declaracions no demanades,

el buit i la por. És hora que tot això em siga suficient

per matar-te en un poema.

Que siga la dona un llop per a l'home.

Agrupar totes les ràtzies i redirigir-les cap a tu.

Làser de ràbia assenyalant-te l'estèrnum. I disparant.

Ja era hora de matar-te en un poema.

I resolt això, tornar a les flors i portar-te'n un ram.

Dos hermanas

 

Guió: Isabelle Sivan. Dibuixos: Bruno Duhamel.

Editorial: Harriet Ediciones. (2024).

Aquest còmic és molt maco, alegre, i malgrat que el guió és poc dens, explica com dues germanes, la Lise i la Camille, radicalment diferents, en el fons s'estimen i no poden viure separades. La Lise és una esportista completa, juga al futbol i el seu treball pertany al món financer; la Camille és professora, alternativa i la seva passió és la música i col·leccionar instruments de música. Totes dues viuen a la mateixa casa, però una a la banda esquerra, l'altra a la dreta, una amb gespa, plantes i testos, l'altra amb rajoles de pedra. Els seus amics tampoc se semblen en res. El mur sembla infranquejable per a tots, excepte pel gat de la Camille que té la llibertat de travessar la línia. De sobte, totes dues reben la carta del propietari de la casa que els anuncia que el seu lloguer no serà renovat, han de marxar. 

La història és simpàtica i els personatges estan ben definits. Potser per als que tenim germans, tot el que veiem a les pàgines ho hem viscut d'alguna manera o altra. Sí, a més, teniu gats, encara més. Els dibuixos estan plens de detalls en l'arquitectura, els vehicles, el mobiliari; i mostren també un bon domini de les figures humanes. 

Els dos artistes francesos ja han treballat en altres dues obres conjuntes, i tots dos tenen una llarga trajectòria amb múltiples col·laboracions amb altres autors, L'agost del 2022 vam comentar una obra en solitari de Bruno Duhamel: Jamás, que també era una petita meravella, i que on també, curiosament, hi havia un gat entre els protagonistes.

En resum, una obra que es llegeix amb un somriure, et fa passar una bona estona i et fa gaudir dels dibuixos brillantment acolorits.

Los evaporados

 

Autor: Isao Moutte.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El còmic està basat en la novel·la de Thomas B. Reverdy, i potser ja és una magnífica obra, ho desconec, però aquest autor franco-japonès ha creat una peça d'una complexitat i dinamisme digne d'un còmic de molt nivell. La història parla dels "Evaporats", aquelles persones adultes que desapareixen, que un dia determinat ja no hi són. Ningú sap el perquè, ni on són. La policia no els busca perquè no hi ha cap delicte, i la família tampoc per la deshonra que comporta i pels diners que pot suposar una recerca. Aquestes desaparicions voluntàries afecten a més de vuitanta mil persones cada any al Japó. Moltes d'elles canvien d'identitat i viuen al marge de la societat.

El protagonista, Kaze Watanawe, un modèlic oficinista que fa trenta-cinc anys que treballa en una empresa de seguretat, desapareix. La seva filla que porta anys vivint a França torna al seu país per tractar de trobar-lo. El company principal del protagonista serà un adolescent que sembla haver-ho perdut tot en el desastre de Fukushima. El còmic ens narra tot el conjunt d'accions que desenvolupen els protagonistes i les causes personals que els mouen.  A més, el còmic ens ensenya l'interior de l'ànima japonesa, els seus costums, les estrictes normes de la seva societat, i uns paisatges molt ben exposats. No falta una crítica ferotge de la fredor de les autoritats en el desastre de la central nuclear, ni tampoc a l'estructura caduca de les famílies i a una societat amb contrastos enormes. Les imatges de la zona devastada pel tsunami fan autèntica commoció. Una autèntica escombrada de tot el qui hi havia.

Al còmic no li cal més que un dibuix en negre sobre blanc, trames manuals amb múltiples intensitats de ratllat, i un domini enorme de les figures i les expressions dels personatges. Diàlegs justos i la informació necessària donen a l'obra la velocitat d'un thriller que t'enganxa des de l'inici de la primera pàgina.

Isao Moutte, nascut a Niihama, Japó, és llicenciat en Belles Arts a Angoulême. N'ha publicat sis obres a França, dues de les quals han estat traduïdes al castellà: Clapas, que vam comentar l'any 2022,i aquesta que avui comentem. Un autor que no hem de perdre de vista.

La ciutat cansada

 

Autora: Maria Cabrera.

Editorial Proa. (2017).

M'ha agradat anar llegint aquesta obra de forma intermitent, començant pel principi o pel final, moltes vegades a punt d'endinsar-me en els somnis nocturns. A "Llegir.cat" trobarem una magnífica anàlisi del llibre i de l'obra de Maria Cabrera, en aquesta entrada em limitaré a dir que m'ho he passat molt bé amb el ritme i amb els pensaments de l'autora. L'obra respira tranquil·litat, detallisme, i conté molts punts d'observació i intensitat. Hi ha molts poemes, malgrat que el llibre és massa curt, i dic massa curt perquè genera certa addicció i vols més paisatges i sensacions. Les llargades dels poemes de vegades són curts com sospirs, i de vegades llargs com narracions amb un nus sucós. M'agraden molts poemes, però destacaré "Taronja borda" i el sorprenent "Hiroshima mon amour". Dels dos posaré un breu fragment al final de l'entrada.

Maria Cabrera, poetessa i docent catalana, imparteix com a professora associada a la Universitat de Barcelona. Llicenciada en Filologia catalana, va guanyar amb aquesta obra el "Premi Carles Riba" l'any 2016, i ja havia obtingut el "Premi Amadeu Oller" l'any 2004 amb l'obra "Jonàs" quan només tenia vint-i-un anys. Aquest darrer premi és convocat i atorgat per la parròquia de Sant Medir, del barri de la Bordeta, de Barcelona i ja compta amb seixanta edicions. 

Us deixo amb els dos fragments dels dos poemes, i recomano tenir aquest petit llibre a la tauleta de nit i anar fent incursions a les seves pàgines com qui manté una conversa amb una veïna especial.

"Tot va començar amb un parell de gotes discretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l'aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé".

"Perquè ella traduïa Hiroshima mon amour al català i a mi, al final, al fons dels ulls se m'hi havia instal·lat la cendra d'un hospital en flames".

 

La fosa

 

Autor: Erik Kriek.

Editorial Cartem Comics. (2024).

La narració d'aquesta obra probablement l'haurem vist o llegit més d'un cop. El més interessant de l'obra és el tractament pictòric amb què l'autor embolcalla una història molt fosca i claustrofòbica. Després de perdre el seu fill, Huub i Sara van a viure a una antiga casa familiar. La casa està envoltada d'un bosc on molts arbres tenen marcats uns estranys símbols. L'aïllament de la casa, que havia de servir per deixar endarrere la tristor i el dolor per la mort del fill, porta als protagonistes a territoris desconeguts i plens de sorpreses. 

Erik Kriek, autor holandès, és il·lustrador i autor de diferents còmics i llibres infantils. "La fosa" és la seva segona novel·la gràfica llarga. La primera portava el títol de "El exiliado". Va aconseguir l'èxit internacional després de realitzar una sèrie de còmics sense paraules amb el títol de "Gutsman" que es van portar als escenaris. Segons la crítica Kriek té una sensibilitat postmoderna irònica amb elements de la cultura pop amb un toc d'humor. També toca en una banda de blues, i té una col·lecció molt important de banjos. Vam comentar, el juny de l'any passat, una obra seva que constava de cinc foscos relats: In the pines. 5 murder ballads. Ja aleshores vam quedar fascinats per la seva poderosa imaginació i la seva especial pintura.

A les darreres pàgines del còmic podem gaudir dels primers esborranys dels personatges, d'algunes pàgines i d'altres idees de la coberta. Resulta impressionant la força dels seus dibuixos i la capacitat d'expressar amb diferents tècniques pictòriques. 

És difícil trobar unes pàgines inundades de negre amb tocs de llum de color que siguin tan terroríficament brillants. 

Truman Capote. Regreso a Garden City

 

Guió: Xavier Bétaucourt. Dibuixos: Nadar.

Editorial Astiberri. (2024).

El còmic descriu les anades i vingudes de l'escriptor Truman Capote a Garden City, on s'està filmant la pel·lícula que adapta la seva exitosa novel·la "A sang freda" que narra amb precisió quirúrgica la història real d'una família assassinada i de dos condemnats a mort. L'obra ens mostra la vida personal de l'escriptor, els seus dubtes, les seves pors i traumes, i l'esforç titànic que suposa escriure, i esperar i acompanyar al patíbul a algú que ja coneixes com a tu mateix. De fet, les converses que va mantenir amb un dels condemnats, Perry Smith, li va suposar caure en una depressió de la qual no sortiria fins als seus darrers dies de vida, als seixanta anys. Truman Capote va tenir una infantesa molt difícil amb uns pares que el deixaven sol i amb violència familiar al seu voltant que va marcar el seu caràcter.

El còmic em va interessar, per sobre de tot, pel seu dibuixant, Nadar (Pep Domingo), del que ja hem comentat al nostre blog: Justin, Transitorios, El cineasta, ¡Salud! i Papel estrujado. Torna a fer una obra sublim, en les figures dels personatges, la posada en escena dels anys seixanta, els espais urbans, els vehicles, i una utilització del color i la llum, molt bones. 

La narració del guionista francès Xavier Bétaucourt és molt propera al periodisme i a la cinematografia, dues de les seves passions com la d'escriure amb imatges. Resulta curiosa l'aventura d'escriure un guió per a un còmic de l'adaptació al cinema d'una novel·la. A l'obra queda molt ben reflectida la seva homosexualitat, i el patiment de l'escriptor que intentar suportar amb viatges, alcohol i capricis, tota la càrrega del fet d'escriure sobre una realitat incòmoda i amarga.