La planta carnívora

 

Autora: Andrea Mayo.

Editorial Proa. (2021).

Andrea Mayo és el pseudònim de l'escriptora hispanoargentina Flavia Company, i també un personatge creat per ella mateixa. Altres obres les signa també com a Haru, i Osamu.

L'escriptora resideix a Catalunya des del 1973, i a més d'escriure llibres, és periodista, traductora, crítica literària, professora de tallers, i presentadora de televisió. Escriu en castellà i català indistintament. La planta carnívora és la seva penúltima obra. Ja vam comentar fa tres anys una altra bona obra seva: L'illa de l'última veritat. En aquella ocasió signada com Flavia Company.

Un llibre que es divideix en deu parts:  Presentació, Crueltat. Ira. Abús, Violència, Aïllament, Immolació, Anul·lació, Humiliació, i per fi, Alliberament; que defineixen  l'estat d'angoixa pel que passa la protagonista que cau presa en una relació tòxica amb la Ibana, una autèntica planta carnívora.

Quan la protagonista s'adona de la veritable naturalesa de la relació ja és massa tard. Què té una planta carnívora que no tinguin les altres?, com la podem identificar? Tots pensem que a nosaltres no ens passarà, i fins i tot considerem febles a aquelles persones que són devorades.

Dins de les diferents parts, el llibre es va dividint en breus capítols que porten el nom de la paraula o grup de paraules que l'encapçalen, i la lectura del llibre és molt i molt dinàmica, amb un sentit visual molt gran. L'angoixa de la protagonista es va apoderant del lector o lectora, que de vegades s'emprenya amb ella per no poder sortir de la situació de malson permanent. 

El llibre és una denúncia, el relat d'un setge infernal, una narració d'una situació malauradament no tan extraordinària, i una aposta a favor de la vida i la recerca de la llibertat.

Dues-centes pàgines que es devoren com ho fa una planta carnívora. El llibre té unes petites il·lustracions de l'artista lleidatà Òscar Sarramia. Ben fetes.

Malgrat que el llibre és en català, l'inici de les seves pàgines conté una frase que apareix en el conte "La carta perdida de Andrea Mayo" que figurava dins d'un recull de contes de diferents escriptores que portava el nom de "Cuentos de amigas" editat per Laura Freixas. Posteriorment, es va incloure dins del volum de relats "Por mis muertos".

 Us deixo amb la frase per tancar l'entrada:

"Es difícil escribir sobre los vivos, porque son gente que se pasa el rato cambiando".

Els arbres no s'ho mereixen

 

Autor: Pol Estrada. 

Editorial: Ela Geminada. (2025).

Un llibre realment curiós i un pèl delirant. Una col·lecció de contes que et remou el cervell per la seva originalitat i raresa. Les breus narracions transiten entre l'absurd i la lucidesa, la caricatura i la tragèdia, el joc i la ferida. Temes com la família, l'educació, el sexe, la religió, la mort, són susceptibles d'una crítica mordaç, divertida, però punyent. L'estil de Pol Estrada és un llenguatge precís, clar, molt dinàmic i valent. Hi ha contes que són un pur exercici de deliri com el de la professora donant una classe a cossos sense vida ocupant les seves cadires a la Universitat; o el del suïcida, un conte sense cap punt, o el d'una humanitat patètica com el del pipí dels grans. 

Contes que et fan riure, però que amaguen sota la primera capa del text, càrregues profundes de crueltat, tendresa, desesperació, i perplexitat. La lectura d'aquesta obra té un punt de alternança entre el riure i el dolor. El pròleg del llibre l'escriu Màrius Serra, que valora enormement l'obra per ser la primera d'aquest jove autor, i troba ressons de Quim Monzó i de Pau Riba. Jo també trobo certa proximitat a l'Empar Moliner.

Pol Estrada, jove de vint-i-set anys que ara viu a Castellcir, treballa actualment al Diari de Girona. En una entrevista a Vilaweb destaca als autors catalans Pau Martí i Mariona Fonseré, gent de la seva edat i visió del món. Com a autor estranger destaca al contista George Saunders. Com a amant del gènere prenc bona nota.

Un llibre salvatge, drogues, sexe i rock and roll.  

Abandonados

 

Guió: David Muñoz. Dibuixos: Tirso Cons.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2026).

Una meravella. Aquesta obra és una meravella de sensibilitat, de tendresa, de reivindicació d'amor vers als animals que ens acompanyen. Un component sentimental que desborda a qualsevol que llegeixi l'obra i tingui una bona relació amb aquests éssers de cor pur.

David Muñoz, a més de treballar com a guionista en novel·les gràfiques, també és guionista de cinema i televisió, i això li dona un grau de maduració que fa que les seves obres siguin àgils, amb girs freqüents en la narració, i fàcilment adaptables a mitjans audiovisuals per la seva gran dinàmica. 

Els dibuixos de Tirso Cons és brillant, amb un domini enorme en les expressions dels rostres, tant les cares humanes com les dels animals, i dels gestos i posicions de les figures que moltes vegades parlen tant com les paraules. Una capacitat expressiva que augmenta moltíssim la càrrega sentimental de l'obra.

I això ho fa sense deixar de crear escenes urbanes, de camps i d'indústries, que són autèntics quadres amb tècnica d'aquarel·la.

Tots dos autors tenen una llarga trajectòria, David en el mercat francès, Tirso, en el nord-americà, han col·laborat conjuntament en altres obres des de fa més de vint anys. Com a curiositat, diguem que David ha treballat en el guió de pel·lícules tan famoses com "El espinazo del diablo" de Guillermo del Toro, o "No mires a los ojos" de Félix Viscarret.

Després de la mort del seu fill, la protagonista ha de fer-se càrrec del gos d'ell, Valiente, un enorme Husky siberià. Mai havia pensat tenir un gos, però la convivència d'ells dos resulta un bàlsam d'amor. Malauradament, on viuen succeeix molt a prop un accident a una central nuclear que obligarà a abandonar l'animal dins de la casa, en principi només per dos dies. El que sembla un final es converteix en un principi de moltes coses i intenses relacions humanes.

Una bona enquadernació com de costum en Astiberri, dues-centes vint-i-vuit pàgines i una impressió perfecta. El format apaïsat també resulta molt agradable i original. 

El pròleg l'escriu l'actor i monologuista Dani Rovira, un dels animalistes més reconeguts i populars a Espanya. Ahir, el meu company del bloc, Gingebre, em va comentar que possiblement la figura del veterinari que apareix al final del còmic, sigui una caricatura del mateix Dani Rovira, i és cert que té una gran semblança. Abandonados és una història d'amor pels animals, una història de molta llum i un punt de crueltat dels humans que s'afanyen a destruir el planeta i la natura. Resulta evident que els dos autors tenen i estimen als animalets que tenen al seu voltant. Com ha de ser. 

Elia

 

Autor: Fermín Solís.

Editorial: Reservoir Books. (2023).

Aquest còmic m'ha fascinat. Pertany a aquelles obres que et fa por acabar perquè en tens més ganes de llegir les aventures de la jove protagonista. Són 288 pàgines, quatre capítols, però passen volant.

Elia Fuentesperanza és una jove escriptora cordovesa que després del trencament de la seva relació decideix desconnectar viatjant a la casa que li va deixar una tia en un poble perdut a Galícia. Allà aconseguirà relacionar-se amb els habitants del poble, especialment les dones, recuperant plantes que requereixen cures. Aquesta relació amb les dones, originarà aviat problemes amb els homes. El masclisme, la ignorància i la violència apareixeran amb força, i la gran part del poble, inclosa l'església donaran l'esquena a la nouvinguda. La protagonista no és una heroïna, és una dona propera que pots trobar-te demà al carrer, com també els personatges secundaris, que malgrat que tenen les seves particularitats tenen alguna cosa per explicar. Tot és al nostre voltant, les coses bones i les dolentes.

Solís construeix la narració de forma pausada, amb calma, de forma mesurada, on les mirades, els silencis i uns diàlegs brillants transmeten de forma esplèndida els sentiments dels personatges. Temes com la solitud, l'homofòbia, els problemes de ser diferent, la violència de gènere i el masclisme més ranci. 

El dibuix de Solís se situa molt a prop de la línia clara, i el format enorme del còmic permet gaudir de les vinyetes. La capacitat de transmetre sentiments amb un dibuix aparentment senzill és marca de la casa. Dibuixat amb només una tinta és tot un treball de maduració d'un autor amb una dilatada carrera, la gran part en el mercat francès, i que va guanyar el "Premi Miguel Gallardo a l'autor revelació" l'any 2004, i el "Goya a la millor pel·lícula d'animació" l'any 2020 amb el curtmetratge "Madrid 2120". Les seves obres anteriors més premiades i reconegudes van ser: "Buñuel en el laberinto de las tortugas", que va ser finalista del "Premio Nacional de Cómic", i la seva anterior obra: "Medea a la deriva".

Una obra delicada, intimista i plena de contingut. Tot un regal d'aquest autor nascut a Càceres que a França és considerat un dels millors representants de la "nova onada espanyola".

Tanquem l'entrada amb la frase que apareix a l'interior de la portada i que resumeix molt bé l'obra: "Refer la teva vida o ser fidel a tu mateix. El món de vegades t'empeny a triar una opció".

Nocturns

 

Autor: Kazuo Ishiguro.

Editorial Anagrama / Editorial Empúries. (2010).

Fa una mica més de cinc anys que vam comentar una de les obres més conegudes de l'escriptor japonès: La Klara i el Sol. Vam destacar aleshores la capacitat fabuladora i imaginativa de l'autor. 

Nocturns, és la seva primera obra de relats, que va ser publicada en el 2009. La seva escriptura, senzilla, sense artefactes literaris ni barroquismes, crea en aquesta ocasió cinc narracions: Crooner, Come rain or come shine, Malvern Hills, Nocturn, i Violoncel·listes. Totes elles amb un fons de música jazz, d'instrumentistes de guitarra, saxofon, violoncel, de la vida inestable i salvatge dels músics. A més, hi ha personatges que apareixen en més d'una narració, però des d'un altre punt de vista. Un recurs molt intel·ligent. L'obra tracta temes tan complexos com el pas del temps, la pèrdua de la joventut i els somnis frustrats, la il·lusió de vegades perversa per l'èxit, i la música, que serveix com a element comú en totes les narracions.

Kazuo Ishiguro, és un escriptor anglès d'origen japonès, nascut a Nagasaki l'any 1954. Va guanyar, entre altres premis internacionals molt importants, el "Premi Nobel de Literatura" l'any 2017. I va ser nominat com a "Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic" el 1995, i "Cavaller de les Arts i les Lletres" a França el 1998. 

Un inici brillant de la seva dilatada carrera. Dues-centes trenta-sis pàgines que es llegeixen de forma còmoda i agradable, que et fan reflexionar, i que com l'altra obra que vam llegir d'ell, sembla fàcil de poder passar al cinema. Una lectura d'un japonès llegida al Japó, ideal. M'agrada aquest autor. La bona  traducció al català és d'Albert Torrescasana.

A la colònia penitenciària

 

Autor: Franz Kafka.

Editorial: Edicions de la ela geminada. Col·lecció Trivium. (2020). 

Vaig agafar aquest petit llibre de Kafka com a company de viatge. Volia tornar a llegir al mestre txec per assaborir aquesta angoixa i sense sentit que tenen molts dels seus textos. I em vaig trobar una bona dosi.

La crítica ferotge al sistema i a l'autoritat agafa en aquesta obra una dimensió grotesca, ridícula i absurda. Potser és l'obra més crua de l'autor, que la va escriure mentre creava el malson autobiogràfic de la magistral "El procés". Escrita al 1914, any que esclata la Primera Guerra Mundial, posa en tela de judici a tots els personatges, des del comandament militar, als presoners i també a un particular espectador europeu.

"La culpa és sempre indubtable", amb aquesta premissa oficial que dicta i executa sentències a la colònia penitenciària condemna a mort tots i cadascun dels presoners, que ni tan sols saben de què se'ls acusa. Col·locats sota una màquina infernal que els escriurà la sentència a la pell, els condemnats patiran una mort lenta i dolorosa que, segons explica l'oficial al viatger europeu que s'ho mira petrificat, és alhora una mort purificadora.

La crueltat mecanitzada i sistemàtica i la passió per la mort organitzada sembla un clar anticip de l'infern de l'Holocaust nazi que arribarà tres dècades més enllà de l'escriptura del breu relat. Recordem que Kafka, que escrivia en alemany, té un origen jueu.

Un relat que ens porta a les profunditats de la part més fosca de l'ésser humà. La traducció i el postfaci és d'Anna Punsoda, i les il·lustracions són de Font Arroyo, encara que haig de dir que només m'agrada la de la coberta. Què hi farem. Anna Punsoda, és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i en filosofia per la Universitat de Barcelona. Tradueix autors alemanys com Rilke, Kafka i Panikkar, i és autora dels llibres: "Els llits dels altres" amb la que va guanyar el premi Roc Boronat, i "La luxúria". Actualment, és editora i col·laboradora de la revista "Dialogal".

Una obra kafkiana que necessita estómac per gaudir de la crueltat. 

El diario de la señorita Litgi

 

Autor: Kim Aubert.

Norma Editorial. (2025).

En aquesta obra podem anar descobrint el contingut d'un diari personal íntim escrit al llarg de vint anys per una dona que va mantenir la seva vida personal en silenci, i que només va trobar en aquestes pàgines un espai per una veritat molt dura. L'atzar va voler que l'autor trobés aquest quadern perdut enmig d'una pila de llibres vells en els Encants de Barcelona. I va crear aquest còmic basat en una realitat d'un passat no gaire llunyà. El treball d'adaptació del diari al còmic és impecable, fins i tot en la representació de la cal·ligrafia de la dona, la senyoreta Litgi, que apareix a les pàgines pars de l'obra. Tota l'acció passa a Barcelona i el seu entorn, i reconèixer alguns racons i saber-ne d'altres que ja no existeixen també és un al·licient per a la lectura. Curiosament, el diari està escrit en català, llengua molt castigada en temps de la dictadura franquista, el que indica que es tracta d'un diari molt i molt personal.

Joaquim Aubert Puigarnau, que abans només signava com a Kim, és una figura important en la història dels nostres còmics nacionals. Conegut primer per les seves aparicions a revistes com "Vibraciones", "El Víbora", o "Por favor", i després amb la creació del personatge de "Martinez, el facha" a la revista "El jueves". 

Més tard, va arribar a l'èxit de la crítica amb "El arte de volar", una col·laboració amb Antonio Altarriba, amb el que van guanyar el "Premi Nacional del Cómic". Després vindria "El ala rota", i molt recentment "Nieve en los bolsillos".

A l'obra que avui comentem, l'autor no jutja, ni idealitza, ni critica a la seva protagonista, senzillament exposa una vida travessada pel desig, la repressió social, el pes de les convencions, i la situació de fragilitat de les dones en aquells temps grisos del franquisme.

El dibuix, sobri, molt expressiu i contingut, ens apropa molt al caràcter íntim del diari. Només tenen color les vinyetes de l'actualitat, del 2007, que expliquen com l'autor va trobar el diari i les investigacions per descobrir qui va ser la senyoreta Litgi, i com va viure després de l'escriptura del diari. 

Una obra on els detalls i les coses aparentment insignificants descriuen les claus per entendre una mica tota una època no gaire llunyana. A les darreres pàgines trobarem fotos del diari real, de les seves pàgines i la seva coberta.

Una obra amb una enquadernació molt maca, gran, i que permet gaudir bé de les vinyetes. Bona feina editorial.