El diario de la señorita Litgi

 

Autor: Kim Aubert.

Norma Editorial. (2025).

En aquesta obra podem anar descobrint el contingut d'un diari personal íntim escrit al llarg de vint anys per una dona que va mantenir la seva vida personal en silenci, i que només va trobar en aquestes pàgines un espai per una veritat molt dura. L'atzar va voler que l'autor trobés aquest quadern perdut enmig d'una pila de llibres vells en els Encants de Barcelona. I va crear aquest còmic basat en una realitat d'un passat no gaire llunyà. El treball d'adaptació del diari al còmic és impecable, fins i tot en la representació de la cal·ligrafia de la dona, la senyoreta Litgi, que apareix a les pàgines pars de l'obra. Tota l'acció passa a Barcelona i el seu entorn, i reconèixer alguns racons i saber-ne d'altres que ja no existeixen també és un al·licient per a la lectura. Curiosament, el diari està escrit en català, llengua molt castigada en temps de la dictadura franquista, el que indica que es tracta d'un diari molt i molt personal.

Joaquim Aubert Puigarnau, que abans només signava com a Kim, és una figura important en la història dels nostres còmics nacionals. Conegut primer per les seves aparicions a revistes com "Vibraciones", "El Víbora", o "Por favor", i després amb la creació del personatge de "Martinez, el facha" a la revista "El jueves". 

Més tard, va arribar a l'èxit de la crítica amb "El arte de volar", una col·laboració amb Antonio Altarriba, amb el que van guanyar el "Premi Nacional del Cómic". Després vindria "El ala rota", i molt recentment "Nieve en los bolsillos".

A l'obra que avui comentem, l'autor no jutja, ni idealitza, ni critica a la seva protagonista, senzillament exposa una vida travessada pel desig, la repressió social, el pes de les convencions, i la situació de fragilitat de les dones en aquells temps grisos del franquisme.

El dibuix, sobri, molt expressiu i contingut, ens apropa molt al caràcter íntim del diari. Només tenen color les vinyetes de l'actualitat, del 2007, que expliquen com l'autor va trobar el diari i les investigacions per descobrir qui va ser la senyoreta Litgi, i com va viure després de l'escriptura del diari. 

Una obra on els detalls i les coses aparentment insignificants descriuen les claus per entendre una mica tota una època no gaire llunyana. A les darreres pàgines trobarem fotos del diari real, de les seves pàgines i la seva coberta.

Una obra amb una enquadernació molt maca, gran, i que permet gaudir bé de les vinyetes. Bona feina editorial.

L'home que plantava arbres

 

Guió: Florence Lebonvallet. Dibuixos: Daniel Casanave.

Editorial: Simbol Editors. (2025). 

Aquesta novel·la gràfica és una brillant adaptació de l'obra de Jean Giono que porta el mateix nom. Fa poc més de cinc anys vam fer una entrada del llibre original, L'home que plantava arbres. Aleshores ja vam comentar l'argument de l'obra: l'Elzéard Bouffier, un pastor solitari que viu en una vall despoblada i àrida de la Provença, dedica la seva vida a plantar llavors per al naixement d'arbres. Un per un, amb una paciència infinita i una tenacitat a prova de bombes. Ell solet va transformant el paisatge al llarg dels anys, els deserts es van convertint en boscos frondosos, plens de vida. 

El relat és una reflexió serena sobre l'efectivitat dels petits gestos, de la importància capital de la perseverança, la serenor i la paciència. Adjectius que avui dia, que la immediatesa marca el ritme de les nostres vides, especialment dels més joves, semblen quasi utòpics. 

Un home sol amb passió per la natura va canviant el món sense cap mena d'espera de reconeixement, només pel desig de crear vida.

L'adaptació que fa la guionista francesa Florence Lebonvallet és molt fidel al text original, i malgrat que és un altre gènere no perd l'enorme interès que té l'obra ni presenta cap problema de ritme ni comprensió del missatge. 

Els dibuixos de Daniel Casanave és molt valent, amb vinyetes de totes mides, amb un to caricaturesc, i molt ben acolorit per l'artista Claire Champion. Aquest dibuixant francès reparteix el seu temps entre la il·lustració, el còmic i l'escenografia.

A les darreres pàgines trobem dos textos molt interessants: una de l'escriptor Jean Giono, l'altre de la seva filla Aline. La traducció al català, tant del llibre com del còmic, són d'Isabel Clara Simó. L'enquadernació de l'obra és magnífica, unes mides grans, i cent setanta-dues pàgines amb una impressió impecable. 

Encara que hagis llegit la novel·la original, resulta un plaer tornar a trobar aquest pastor solitari que crea vida sense esperar cap premi, reconeixement o fama. Només millorar el món.

Détox

 

Guió i dibuix dels personatges: Jim. Dibuix del fons i grisos: Antonin Gallo.

Editorial cARTEm. (2025).

Matthias d'Ogremont és un alt executiu amb un ritme de vida trepidant, enganxat a tota mena de dispositius digitals, i una vida social extensa. Després d'una experiència personal que el fa témer pels efectes de l'estrès en la seva salut, decideix apuntar-se a una estada de desintoxicació per connectar amb la natura, desconnectar i arribar a l'autoconeixement. No serà gens fàcil per al protagonista passar del luxe a viure en una tenda de campanya enmig del camp, una dieta limitada a infusions de romaní, contacte humà molt limitat, i tot sense mòbil. Un infern. L'organització que porta el curs, són allò que esperem: naturistes, vegetarians, nudistes, il·luminats, i altres personatges que lluny de ser antipàtics, veurem que tenen una actitud pacient i comprensiva amb els addictes al món modern. 

Jim (Thierry Terrasson), és un guionista de còmics, però també ha escrit novel·les, i guions per a pel·lícules de cinema. I a més del guió, també dibuixa les seves obres. En aquest cas ha fet els personatges, deixant els fons i els efectes de color en mans de l'italià Antonin Gallo. L'obra està acolorida en dos tons ocres o grisos, amb efectes de llum i ombres, i algun color extra en moments puntuals. En l'edició original, Détox, es va editar en dos volums. En aquesta edició integral de l'editorial Cartem trobarem una introducció de Diego García Rouco, textos dels autors parlant del seu treball, i com Jim va construir el relat des de les experiències d'un amic seu. També podem gaudir dels esborranys dels personatges i com s'afegien els fons per completar les vinyetes.

Una lectura senzilla, molt divertida, plena d'humor, amb uns personatges ben definits i coherents, i una història que a tots ens resultarà en major o menor mesura propera. Quasi totes i tots tenim un ritme de vida accelerat, i molts dies als quals li falten hores i sobren exigències. De fet, tenim entre les mans una comèdia, però basada en fets reals i amb una crítica subtil del ritme de les societats modernes.

Una edició impecable, de gran format, i cent setanta-sis pàgines ben impreses. Llàstima del preu. La traducció és de Inés Sánchez. 

Una bona oportunitat per riure de nosaltres mateixos. 

La catastròfica visita al zoo

 

Autor: Joël Dicker.

Editorial: Alfaguara. (2026).

Joël Dicker és un fenomen global amb vint-i-dos milions de lectors i obres traduïdes a més de quaranta idiomes. Una autèntica màquina a l'hora d'aconseguir èxits de vendes. Guanyador del "Premi Goncourt des Lycéens", "Gran Premi de la Novel·la de l'Acadèmia Francesa", "Premi Lire", "Premi Qué Leer", "Premio San Clemente", i "Premi Internacional Alacant Noir".

Aquest llibre és una novel·la divertida i emocionant, que es llegeix d'una volada, apta per a lectores i lectors de totes les edats, que malgrat la seva senzillesa, exposa de forma subtil assumptes importants com el valor de la democràcia, el rol dels pares i els mestres, i temes delicats com l'educació inclusiva, i l'assetjament escolar. 

La narració és molt i molt àgil, i aconsegueix mantenir la curiositat per descobrir què ha originat un desastre de tal magnitud. Abans de Nadal, la visita al zoo de la classe de Joséphine demostra que un desastre no arriba mai sol, que les aparences enganyen i que els esdeveniments poden prendre un gir inesperat. Una investigació plena d'humor feta per la Joséphine i pels seus companys que acabaran trobant l'inici de tota la sèrie de petits accidents que acaben en un delirant final al zoo.

"Los últimos días de nuestros padres", la trilogia composta per "La verdad sobre el caso Harry Quebert", "El libro de los Baltimore", i "El caso Alaska", "El tigre", "La desaparición de Stephanie Mailer", "El enigma de la habitación", i "Un animal salvaje" són altres obres d'aquest monstre nascut a Suïssa l'any 1985. 

Un llibre fàcil de llegir amb idees interessants.  

Los domingos también

 

Autor: Juan Berrio.

Editorial: Salamandra Graphics. (2026).

Cent dotze pàgines d'amor. En un tendre i amable edifici, l'autor ens va ensenyant tots els personatges que hi viuen. La vida d'un jove que acaba d'arribar al nou pis, Tristán, canvia radicalment un diumenge amb l'arribada de Claudia. La parella inicia una història d'amor basada en els petits moments, en els petits detalls. Així les xerrades, els passejos, les mirades, els dubtes i els somnis van construint un enamorament que converteix l'ordinari en extraordinari. Qualsevol gest els apropa, qualsevol espai és ideal. Els personatges que els envolten: la senyora Dora, Tibur, Cálpur, assisteixen a aquesta aventura d'amor, amb curiositat i tendresa. Tot respira bondat, calma, humanitat. L'edifici també es constitueix com a un personatge, un encreuament simpàtic de pisos i escales. La formació d'arquitecte de l'autor es fa evident en els espais i les línies que els conformen.

Un dibuix senzill, de línia clara, amb els detalls imprescindibles, acolorit amb tons suaus creen una obra dolça i lluminosa. Les diferents històries ocupen sovint dues planes, i en algunes, és una sola vinyeta on apareix l'edifici en planta i els personatges movent-se per ell.

La narració, que pot semblar senzilla, està planificada al mil·límetre per fer-la àgil, i no caure mai en la repetició.

L'autor, el val·lisoletà Juan Berrio, historietista, fotògraf, i il·lustrador, va rebre el "V Premi Fnac-Sins Entido de Novel·la Gràfica" l'any 2012, amb la seva obra "Miércoles", que també té com a escenari una comunitat de veïns. 

L'obra va rebre una ajuda del Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.

Una obra tendra i subtil que combina amor, humor i bondat, i que lluita contra el estrès, les preses, les pressions, i la immediatesa del món real i virtual on intentem viure. Una glopada d'aire pur. 

Nosaltres, qui

 

Autora: Mireia Calafell.

Editorial: La Breu Edicions. (2020).

El divendres 28 d'agost vaig anar a l'onzena edició de "Poetes sota la Lluna" a Can Vallerià, Premià de Dalt. Era el tercer cop que anava, sempre ben acompanyat d'en Víctor Pàmies, l'amic i insigne paremiòleg. Els dos anys anteriors havien estat bé, però aquest any ha estat més que bé.

En aquesta edició i sota una lluna esplèndida, participaven les poetes Dolors Coll Magrí, i Mireia Calafell, i per tancar l'acte hi havia l'espectacle de "Debon canta Suau".

Dolors Coll va obrir la vetllada. No va ser una lectura molt àgil i això et feia mirar els estels, de vegades passen aquestes coses malgrat que els poemes eren interessants. Poc després va aparèixer la Mireia Calafell, i allò va elevar la vetllada molts graus. És d'aquelles persones que quan pugen a un escenari saps que passarà alguna cosa. I va passar. Els poemes són poderosos, de fet vaig comprar el llibre a la sortida de l'acte, però ella llegint-los i interpretant-los és tot un espectacle. La força de la veu, els canvis de to i velocitat, la dicció, les mirades i els moviments de les mans, tot empenyia per poder gaudir dels seus textos. Enorme.

Per tancar la nit, la sorpresa de tenir a l'escenari al Pau Debon, el cantant de l'ara desaparegut grup mallorquí Antonia Font. Acompanyat del poeta Pere Suau, i del compositor, pianista i ànima del grup Toni Bujosa. Allò era molt àgil, dinàmic i potent. La poesia d'aquesta forma resulta atractiva, fresca i viva. Pau Debon et porta a la galàxia més llunyana amb la seva veu com va fer molts anys acompanyat de Joan Miquel Oliver.

Mireia Calafell ha publicat "Poètiques del cos" que va rebre el "Premi de poesia Amadeu Oller 2006" i el "VIII Memorial Anna Dodas 2008", "Costures" que va guanyar el "Premi Josep M. López Picó de Poesia 2009", i "Tantes Mudes" que va aconseguir el "Premi de poesia Benvingut Oliver 2013" i "La Lletra d'Or" el 2015. Amb "Nosaltres, qui" ha rebut el "Premi Mallorca de poesia 2019". És membre de la productora cultural "La Sullivan", i col·labora amb la "Fundació Maria-Mercè Marçal". Des del 2018 és comissària de "Barcelona Poesia".

Segons diu la contracoberta, en aquesta obra es distancia del gènere com a eix central del discurs i obre la seva poètica a una nova relació més universal amb la quotidianitat interpretada a partir dels mites clàssics o la reflexió ontològica expressada a través del símbol i l'al·legoria. Es pot dir més alt, i potser una mica més entenedor, però no entrarem ara en camps de violes.

Em va agradar ella, molt, i el que diu em resulta proper, quasi familiar, m'agraden els girs que tenen les seves petites construccions, sovint acaben amb un final inesperat, com un contrapunt musical.

Us deixo només dos petits poemes dels quaranta-quatre que té el llibre, dividit en dues parts: l'eix vertical i l'eix horitzontal. Molt matemàtic, m'encanta.

En descomposició.

Fa dies que no plou i puja pel balcó / el tuf de les deixalles que has baixat al vespre: / flors amb verdet als pètals, l'arròs que va sobrar, / espelmes sense ble, mitja llimona i menta. // S'entén la mala olor de barri en barri / i l'aire és ja a aquesta hora irrespirable: / put la ciutat d'amor. Del nostre.

Lògica I

Al poble d'estiueig li arribarà setembre.

A l'església, dilluns, i al mercat, les nou del vespre.

A les festes del barri, la clausura, i a l'estació de trens, l'últim comiat.

Al port, els pescadors que surten quan ja tot és silenci

i al plàncton fluorescent, l'alba més clara com als salzes, l'hivern.

A nosaltres, amor, nosaltres.

La muerte de Irene Márquez

 

Autora: Irene Márquez.

Editorial: Autsaider Cómics. (2025).

Feia temps que no em trobava amb unes pàgines d'un còmic, tan provocadores, divertides i irreverents.

L'autora, nascuda a Valdepeñas l'any 1990, ens presenta un còmic amb històries de llargades molt variades, des de tires de tres vinyetes a dues molt més llargues que són una mica diferents. De la mateixa manera en la part gràfica trobem des d'històries que són pràcticament esborranys, altres en un blanc i negre contundent, i altres en color, però totes amb uns personatges molt expressius que provoquen hilaritat i sorpresa alhora.

Funerals, enterraments, accidents, suïcidis, moments surrealistes, tots sinistres i terrorífics, però molt divertits. Fins i tot, hi ha alguna història amb un toc existencialista que et planteja la mort com una salvació, i l'eterna relació de la humanitat amb la mort.

Malgrat que la temàtica pot resultar incòmoda o ofensiva en algun moment per alguna gent, en cap història apareix cap to masclista, ranci, o racista. Tenim entre les mans un exquisit producte per a les persones que gaudeixen de l'humor més negre.

Irene Márquez va estudiar Belles Arts a Conca, i després un màster de dibuix a Granada. Des de l'inici es mou en el terreny de l'humor negre, primer en fanzins, i xarxes socials, per passar a col·laborar de forma regular l'any 2016 amb la revista "El Jueves". Des del 2018 té fins i tot una secció setmanal de tires d'humor negre amb el títol de "Te has pasado".

L'any 2020, Autsaider Cómics va publicar també la seva primera obra "Esto no está bien", una capsa amb diferents còmics en el seu interior de diferents mides, que va ser nominada a "Autora Revelació" al "Saló del Còmic de Barcelona" 2021, i va guanyar el mateix any el "Premi Autora Jove" en el "Splash! Festival de Cómic de la Comunitat Valenciana".

Amb l'obra que avui comentem ha guanyat el "Premio Ojo Crítico. Radio Nacional de España", l'any 2025.

A la contraportada, i de forma molt divertida apareix un personatge que ens diu: "Usted lea este libro y experimente emociones complejas como jocoso disgusto, profundo dolor, risa incrédula, inquietud romántica, risa malévola, y la perturbadora certeza de que todos vamos a morir, acompañada de una tensa paz". Una definició perfecta del que trobarem a les quasi cent cinquanta pàgines d'aquest còmic valent, atrevit i molt original.