Abandonados

 

Guió: David Muñoz. Dibuixos: Tirso Cons.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2026).

Una meravella. Aquesta obra és una meravella de sensibilitat, de tendresa, de reivindicació d'amor vers als animals que ens acompanyen. Un component sentimental que desborda a qualsevol que llegeixi l'obra i tingui una bona relació amb aquest éssers de cor pur.

David Muñoz, a més de treballar com a guionista en novel·les gràfiques, també és guionista de cinema i televisió, i això li dona un grau de maduració que fa que les seves obres siguin àgils, amb girs freqüents en la narració, i fàcilment adaptables a mitjans audiovisuals per la seva gran dinàmica. 

Els dibuixos de Tirso Cons és brillant, amb un domini enorme en les expressions dels rostres, tant les cares humanes com les dels animals, i dels gestos i posicions de les figures que moltes vegades parlen tant com les paraules. Una capacitat expressiva que augmenta moltíssim la càrrega sentimental de l'obra.

I això ho fa sense deixar de crear escenes urbanes, de camps i d'indústries, que són autèntics quadres amb tècnica d'aquarel·la.

Tots dos autors tenen una llarga trajectòria, David en el mercat francès, Tirso, en el nord-americà, han col·laborat conjuntament en altres obres des de fa més de vint anys. Com a curiositat, diguem que David ha treballat en el guió de pel·lícules tan famoses com "El espinazo del diablo" de Guillermo del Toro, o "No mires a los ojos" de Félix Viscarret.

Després de la mort del seu fill, la protagonista ha de fer-se càrrec del gos d'ell, Valiente, un enorme Husky siberià. Mai havia pensat tenir un gos, però la convivència d'ells dos resulta un bàlsam d'amor. Malauradament, on viuen succeeix molt a prop un accident a una central nuclear que obligarà a abandonar l'animal dins de la casa, en principi només per dos dies. El que sembla un final es converteix en un principi de moltes coses i intenses relacions humanes.

Una bona enquadernació com de costum en Astiberri, dues-centes vint-i-vuit pàgines i una impressió perfecta. El format apaïsat també resulta molt agradable i original. 

El pròleg l'escriu l'actor i monologuista Dani Rovira, un dels animalistes més reconeguts i populars a Espanya. Abandonados és una història d'amor pels animals, una història de molta llum i un punt de crueltat dels humans que s'afanyen a destruir el planeta i la natura. Resulta evident que els dos autors tenen i estimen als animalets que tenen al seu voltant. Com ha de ser. 

Elia

 

Autor: Fermín Solís.

Editorial: Reservoir Books. (2023).

Aquest còmic m'ha fascinat. Pertany a aquelles obres que et fa por acabar perquè en tens més ganes de llegir les aventures de la jove protagonista. Són 288 pàgines, quatre capítols, però passen volant.

Elia Fuentesperanza és una jove escriptora cordovesa que després del trencament de la seva relació decideix desconnectar viatjant a la casa que li va deixar una tia en un poble perdut a Galícia. Allà aconseguirà relacionar-se amb els habitants del poble, especialment les dones, recuperant plantes que requereixen cures. Aquesta relació amb les dones, originarà aviat problemes amb els homes. El masclisme, la ignorància i la violència apareixeran amb força, i la gran part del poble, inclosa l'església donaran l'esquena a la nouvinguda. La protagonista no és una heroïna, és una dona propera que pots trobar-te demà al carrer, com també els personatges secundaris, que malgrat que tenen les seves particularitats tenen alguna cosa per explicar. Tot és al nostre voltant, les coses bones i les dolentes.

Solís construeix la narració de forma pausada, amb calma, de forma mesurada, on les mirades, els silencis i uns diàlegs brillants transmeten de forma esplèndida els sentiments dels personatges. Temes com la solitud, l'homofòbia, els problemes de ser diferent, la violència de gènere i el masclisme més ranci. 

El dibuix de Solís se situa molt a prop de la línia clara, i el format enorme del còmic permet gaudir de les vinyetes. La capacitat de transmetre sentiments amb un dibuix aparentment senzill és marca de la casa. Dibuixat amb només una tinta és tot un treball de maduració d'un autor amb una dilatada carrera, la gran part en el mercat francès, i que va guanyar el "Premi Miguel Gallardo a l'autor revelació" l'any 2004, i el "Goya a la millor pel·lícula d'animació" l'any 2020 amb el curtmetratge "Madrid 2120". Les seves obres anteriors més premiades i reconegudes van ser: "Buñuel en el laberinto de las tortugas", que va ser finalista del "Premio Nacional de Cómic", i la seva anterior obra: "Medea a la deriva".

Una obra delicada, intimista i plena de contingut. Tot un regal d'aquest autor nascut a Càceres que a França és considerat un dels millors representants de la "nova onada espanyola".

Tanquem l'entrada amb la frase que apareix a l'interior de la portada i que resumeix molt bé l'obra: "Refer la teva vida o ser fidel a tu mateix. El món de vegades t'empeny a triar una opció".

Nocturns

 

Autor: Kazuo Ishiguro.

Editorial Anagrama / Editorial Empúries. (2010).

Fa una mica més de cinc anys que vam comentar una de les obres més conegudes de l'escriptor japonès: La Klara i el Sol. Vam destacar aleshores la capacitat fabuladora i imaginativa de l'autor. 

Nocturns, és la seva primera obra de relats, que va ser publicada en el 2009. La seva escriptura, senzilla, sense artefactes literaris ni barroquismes, crea en aquesta ocasió cinc narracions: Crooner, Come rain or come shine, Malvern Hills, Nocturn, i Violoncel·listes. Totes elles amb un fons de música jazz, d'instrumentistes de guitarra, saxofon, violoncel, de la vida inestable i salvatge dels músics. A més, hi ha personatges que apareixen en més d'una narració, però des d'un altre punt de vista. Un recurs molt intel·ligent. L'obra tracta temes tan complexos com el pas del temps, la pèrdua de la joventut i els somnis frustrats, la il·lusió de vegades perversa per l'èxit, i la música, que serveix com a element comú en totes les narracions.

Kazuo Ishiguro, és un escriptor anglès d'origen japonès, nascut a Nagasaki l'any 1954. Va guanyar, entre altres premis internacionals molt importants, el "Premi Nobel de Literatura" l'any 2017. I va ser nominat com a "Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic" el 1995, i "Cavaller de les Arts i les Lletres" a França el 1998. 

Un inici brillant de la seva dilatada carrera. Dues-centes trenta-sis pàgines que es llegeixen de forma còmoda i agradable, que et fan reflexionar, i que com l'altra obra que vam llegir d'ell, sembla fàcil de poder passar al cinema. Una lectura d'un japonès llegida al Japó, ideal. M'agrada aquest autor. La bona  traducció al català és d'Albert Torrescasana.

A la colònia penitenciària

 

Autor: Franz Kafka.

Editorial: Edicions de la ela geminada. Col·lecció Trivium. (2020). 

Vaig agafar aquest petit llibre de Kafka com a company de viatge. Volia tornar a llegir al mestre txec per assaborir aquesta angoixa i sense sentit que tenen molts dels seus textos. I em vaig trobar una bona dosi.

La crítica ferotge al sistema i a l'autoritat agafa en aquesta obra una dimensió grotesca, ridícula i absurda. Potser és l'obra més crua de l'autor, que la va escriure mentre creava el malson autobiogràfic de la magistral "El procés". Escrita al 1914, any que esclata la Primera Guerra Mundial, posa en tela de judici a tots els personatges, des del comandament militar, als presoners i també a un particular espectador europeu.

"La culpa és sempre indubtable", amb aquesta premissa oficial que dicta i executa sentències a la colònia penitenciària condemna a mort tots i cadascun dels presoners, que ni tan sols saben de què se'ls acusa. Col·locats sota una màquina infernal que els escriurà la sentència a la pell, els condemnats patiran una mort lenta i dolorosa que, segons explica l'oficial al viatger europeu que s'ho mira petrificat, és alhora una mort purificadora.

La crueltat mecanitzada i sistemàtica i la passió per la mort organitzada sembla un clar anticip de l'infern de l'Holocaust nazi que arribarà tres dècades més enllà de l'escriptura del breu relat. Recordem que Kafka, que escrivia en alemany, té un origen jueu.

Un relat que ens porta a les profunditats de la part més fosca de l'ésser humà. La traducció i el postfaci és d'Anna Punsoda, i les il·lustracions són de Font Arroyo, encara que haig de dir que només m'agrada la de la coberta. Què hi farem. Anna Punsoda, és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i en filosofia per la Universitat de Barcelona. Tradueix autors alemanys com Rilke, Kafka i Panikkar, i és autora dels llibres: "Els llits dels altres" amb la que va guanyar el premi Roc Boronat, i "La luxúria". Actualment, és editora i col·laboradora de la revista "Dialogal".

Una obra kafkiana que necessita estómac per gaudir de la crueltat. 

El diario de la señorita Litgi

 

Autor: Kim Aubert.

Norma Editorial. (2025).

En aquesta obra podem anar descobrint el contingut d'un diari personal íntim escrit al llarg de vint anys per una dona que va mantenir la seva vida personal en silenci, i que només va trobar en aquestes pàgines un espai per una veritat molt dura. L'atzar va voler que l'autor trobés aquest quadern perdut enmig d'una pila de llibres vells en els Encants de Barcelona. I va crear aquest còmic basat en una realitat d'un passat no gaire llunyà. El treball d'adaptació del diari al còmic és impecable, fins i tot en la representació de la cal·ligrafia de la dona, la senyoreta Litgi, que apareix a les pàgines pars de l'obra. Tota l'acció passa a Barcelona i el seu entorn, i reconèixer alguns racons i saber-ne d'altres que ja no existeixen també és un al·licient per a la lectura. Curiosament, el diari està escrit en català, llengua molt castigada en temps de la dictadura franquista, el que indica que es tracta d'un diari molt i molt personal.

Joaquim Aubert Puigarnau, que abans només signava com a Kim, és una figura important en la història dels nostres còmics nacionals. Conegut primer per les seves aparicions a revistes com "Vibraciones", "El Víbora", o "Por favor", i després amb la creació del personatge de "Martinez, el facha" a la revista "El jueves". 

Més tard, va arribar a l'èxit de la crítica amb "El arte de volar", una col·laboració amb Antonio Altarriba, amb el que van guanyar el "Premi Nacional del Cómic". Després vindria "El ala rota", i molt recentment "Nieve en los bolsillos".

A l'obra que avui comentem, l'autor no jutja, ni idealitza, ni critica a la seva protagonista, senzillament exposa una vida travessada pel desig, la repressió social, el pes de les convencions, i la situació de fragilitat de les dones en aquells temps grisos del franquisme.

El dibuix, sobri, molt expressiu i contingut, ens apropa molt al caràcter íntim del diari. Només tenen color les vinyetes de l'actualitat, del 2007, que expliquen com l'autor va trobar el diari i les investigacions per descobrir qui va ser la senyoreta Litgi, i com va viure després de l'escriptura del diari. 

Una obra on els detalls i les coses aparentment insignificants descriuen les claus per entendre una mica tota una època no gaire llunyana. A les darreres pàgines trobarem fotos del diari real, de les seves pàgines i la seva coberta.

Una obra amb una enquadernació molt maca, gran, i que permet gaudir bé de les vinyetes. Bona feina editorial.

L'home que plantava arbres

 

Guió: Florence Lebonvallet. Dibuixos: Daniel Casanave.

Editorial: Simbol Editors. (2025). 

Aquesta novel·la gràfica és una brillant adaptació de l'obra de Jean Giono que porta el mateix nom. Fa poc més de cinc anys vam fer una entrada del llibre original, L'home que plantava arbres. Aleshores ja vam comentar l'argument de l'obra: l'Elzéard Bouffier, un pastor solitari que viu en una vall despoblada i àrida de la Provença, dedica la seva vida a plantar llavors per al naixement d'arbres. Un per un, amb una paciència infinita i una tenacitat a prova de bombes. Ell solet va transformant el paisatge al llarg dels anys, els deserts es van convertint en boscos frondosos, plens de vida. 

El relat és una reflexió serena sobre l'efectivitat dels petits gestos, de la importància capital de la perseverança, la serenor i la paciència. Adjectius que avui dia, que la immediatesa marca el ritme de les nostres vides, especialment dels més joves, semblen quasi utòpics. 

Un home sol amb passió per la natura va canviant el món sense cap mena d'espera de reconeixement, només pel desig de crear vida.

L'adaptació que fa la guionista francesa Florence Lebonvallet és molt fidel al text original, i malgrat que és un altre gènere no perd l'enorme interès que té l'obra ni presenta cap problema de ritme ni comprensió del missatge. 

Els dibuixos de Daniel Casanave és molt valent, amb vinyetes de totes mides, amb un to caricaturesc, i molt ben acolorit per l'artista Claire Champion. Aquest dibuixant francès reparteix el seu temps entre la il·lustració, el còmic i l'escenografia.

A les darreres pàgines trobem dos textos molt interessants: una de l'escriptor Jean Giono, l'altre de la seva filla Aline. La traducció al català, tant del llibre com del còmic, són d'Isabel Clara Simó. L'enquadernació de l'obra és magnífica, unes mides grans, i cent setanta-dues pàgines amb una impressió impecable. 

Encara que hagis llegit la novel·la original, resulta un plaer tornar a trobar aquest pastor solitari que crea vida sense esperar cap premi, reconeixement o fama. Només millorar el món.

Détox

 

Guió i dibuix dels personatges: Jim. Dibuix del fons i grisos: Antonin Gallo.

Editorial cARTEm. (2025).

Matthias d'Ogremont és un alt executiu amb un ritme de vida trepidant, enganxat a tota mena de dispositius digitals, i una vida social extensa. Després d'una experiència personal que el fa témer pels efectes de l'estrès en la seva salut, decideix apuntar-se a una estada de desintoxicació per connectar amb la natura, desconnectar i arribar a l'autoconeixement. No serà gens fàcil per al protagonista passar del luxe a viure en una tenda de campanya enmig del camp, una dieta limitada a infusions de romaní, contacte humà molt limitat, i tot sense mòbil. Un infern. L'organització que porta el curs, són allò que esperem: naturistes, vegetarians, nudistes, il·luminats, i altres personatges que lluny de ser antipàtics, veurem que tenen una actitud pacient i comprensiva amb els addictes al món modern. 

Jim (Thierry Terrasson), és un guionista de còmics, però també ha escrit novel·les, i guions per a pel·lícules de cinema. I a més del guió, també dibuixa les seves obres. En aquest cas ha fet els personatges, deixant els fons i els efectes de color en mans de l'italià Antonin Gallo. L'obra està acolorida en dos tons ocres o grisos, amb efectes de llum i ombres, i algun color extra en moments puntuals. En l'edició original, Détox, es va editar en dos volums. En aquesta edició integral de l'editorial Cartem trobarem una introducció de Diego García Rouco, textos dels autors parlant del seu treball, i com Jim va construir el relat des de les experiències d'un amic seu. També podem gaudir dels esborranys dels personatges i com s'afegien els fons per completar les vinyetes.

Una lectura senzilla, molt divertida, plena d'humor, amb uns personatges ben definits i coherents, i una història que a tots ens resultarà en major o menor mesura propera. Quasi totes i tots tenim un ritme de vida accelerat, i molts dies als quals li falten hores i sobren exigències. De fet, tenim entre les mans una comèdia, però basada en fets reals i amb una crítica subtil del ritme de les societats modernes.

Una edició impecable, de gran format, i cent setanta-sis pàgines ben impreses. Llàstima del preu. La traducció és de Inés Sánchez. 

Una bona oportunitat per riure de nosaltres mateixos.