Autor: Ivo Andric
Editorial: Quaderns Crema. Acantilado. 2008.
És un llibre de poc més de cent pàgines de lectura tranquil·la i calmada. Malgrat el dramatisme dels fets que explica l'autor, la manera de fer-ho des de la ironia i un cert humor negre, l'obra ens presenta un retrat grotesc de l'estupidesa humana. El fanatisme queda dibuixat com un odi vers tot el que envolta a uns pobres humans enfonsats en la misèria, en la més absoluta mediocritat i que fins i tot els farà odiar-se ells mateixos.
El text està dividit en set contes curts en els quals es dona reivindicació als jueus que no es van poder manifestar o no van tenir veu davant de la inhumana persecució que van patir al llarg de la primera meitat del segle XX fins al seu extermini l'any 1941.
"En el cementerio judío de Sarajevo", "El vencedor", "Amor en la ciudad", "Una carta de 1920", "Palabras", "Niños" i "Café Titanic" són els contes que conformen aquesta obra. Tots tenen la seva màgia, però el segon i els tres últims m'han interessat més. Especialment el conte de "Palabras" on enfronta la capacitat verbal desmesurada de molta gent vulgar que parla sense dir res, davant d'una parella anacrònica de gent gran que practica el silenci en tots els moments de la seva vida. Fins i tot a les portes de la mort mentre un d'ells demana una paraula que l'alliberi de l'angoixa, l'altre és incapaç de dir-la.
Una obra que ens mostra la fragilitat humana, les pors i els sentiments trencats. Ens parla del poble jueu, però és perfectament extensible a tota la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada