Autor: Tom Tirabosco.
Editorial: Nuevo Nueve. (2019).
"Siempre he pensado que los humanos son una especie tóxica. Súper depredadora. No sé para qué sirve, aparte de para echarlo todo a perder y dejar el mundo más feo... El que nos inventó no debió hacerlo, porque, en el fondo, no somos más que unos gilipollas. Los gilipollas de la creación."
Aquest és el text que figura a la contracoberta d'aquesta magnífica obra que té una enquadernació i edició de molt nivell.
Un sistema capitalista salvatge, un govern cruel i despòtic d'un president psicòpata origina que els rebels hagin de marxar cap al Nord. La situació passa als Estats Units, però és traslladable a un futur distòpic en qualsevol punt del primer món. La protagonista, que perd al seu company Ethan en una manifestació, decideix marxar de la ciutat i buscar als grups rebels a les terres salvatges de l'Alaska. Un viatge ple de sorpreses, moments difícils i un desenllaç obert perquè la lluita continuí. La narració avança generalment amb una veu en off, i també descriu els somnis de la noia, nom de la qual es manté sense revelar en tota l'obra. L'aparició d'un nou personatge és cabdal a la història, però no revelaré més dades que puguin treure el factor sorpresa a la lectura.
Tot el còmic és un relat de resistència i supervivència que es contraposa a la decadència depredadora de la societat actual. La jove protagonista fuig de la societat per a intentar trobar el seu equilibri a la natura. Tirabosco, autor italià que viu i treballa a Suïssa des de ben petit, utilitza el llapis de carbó i el guix per crear unes poderoses imatges en un blanc i negre rotund i molt expressiu.
Una obra ecologista, molt feminista, que demana un retorn a la natura i a una manera de viure més humana, menys artificial, més social, on no tot depengui dels diners i de la borsa. Hem de canviar la societat, si no volem morir ofegats per ella. L'obra va guanyar el Premi Tounesol que atorga el Festival d' Angoulême en la secció Alternativa.
La obra és una crítica ferotge a la societat i un clam a la humanitat. Certament, les imatges transmeten una hostilitat brutal que no et deixen indiferent. Malgrat tot, sempre hi ha esperança, oi?
ResponEliminaGràcies per la recomanació.
Sempre queda espai per a l'esperança.
ResponElimina