No ho sé, digue-m'ho tu

 

Autora: Agnès Busquets.

Editorial Navona. (2023).

La protagonista és la Dúnia, una dona que s'està separant del seu marit, amb qui té dos fills en comú. Aquest trànsit la portarà a reflexionar com la mentida ha estat sempre present a la seva vida, des de la seva infància, adolescència, joventut i ara com adulta. En totes les seves relacions n'ha estat present, de vegades com autora, com a víctima, o com a espectadora. La narració passa per tots els estats d'ànims possibles, des de l'enamorament fins a la ràbia, passant per l'eufòria, la malenconia i fins i tot la depressió. 

És un llibre divertit, elèctric, dinàmic. M'ha sorprès la velocitat que agafa la narració i que te'l fa llegir en un sospir. Tot el que explica la protagonista ha passat pel cap de tots i totes nosaltres, amb més o menys intensitat i distància, de fet, el llibre planteja la mentida com un dels mecanismes fonamentals per poder sobreviure en aquesta societat que hem creat. La curiosa imatge de la sirena de la coberta està ben explicada al llibre.

L'Agnès Busquets és una actriu de teatre que va estudiar art dramàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona, i que després d'estar a alguns grups de teatre va tenir la fortuna de ser una de les actrius fixes del famós programa "Polònia" de TV3. Aquest que avui comentem és el seu segon llibre, l'any 2012 va publicar "Mare en pràctiques" on explica amb molt d'humor i ironia el fet de ser mare per primera vegada. 

"No ho sé, digue-m'ho tu" són poc menys de dues-centes pàgines divertides, fresques i plenes d'ironia que sorprenen per la seva potència i qualitat. Senzill, però rodó. 

El invasor

 

Guió: José Antonio Pérez Ledo. Dibuixos: Alex Orbe.

Editorial Astiberri. Col·lecció: Sillón Orejero.(2024) .

Resulta inquietant l'atmosfera que apareix de fons d'aquesta tendra història. Estem en temps de la pandèmia, el març del 2020. La surrealista situació que va patir tot el món per la sorprenent aparició de la covid és el fred paisatge on es trobaran la Carol, una noia que s'encarrega de puntuar d'incògnit hotels de luxe, i l'Omar, un jove estudiant d'electrònica en un centre de formació professional que no té on viure i dorm al carrer. Dos mons quasi oposats que les circumstàncies faran que es trobin i visquin una bonica aventura. Una narració plena d'humanitat i tendresa, on el més extraordinari i bonic apareix enmig de l'adversitat, solitud i cruesa d'aquells moments. Sembla que fa una eternitat, però va ser ahir.

José Antonio Pérez, biscaí, va escriure aquest guió després que la seva parella va visitar un centre escolar a Bilbao. Hi havia estudiants sense papers que vivien en condicions infrahumanes, i malgrat això intentaven tirar endavant. El guionista és escriptor i autor d'un dels pòdcasts més escoltats del país, "El gran apagón", amb més de vuit milions de descàrregues.

Alex Orbe, biscaí, ha dibuixat còmics, llibres infantils, publicitat i dibuixos animats. La seva carrera va començar molt jove, als disset anys en un entorn domèstic. Un dibuix amable, un xic caricaturesc, on un ventall de grisos creen imatges tranquil·les i plenes de detalls de l'arquitectura, mobiliari i roba dels personatges. L'estructura de les vinyetes no és constant, però sempre manté l'equilibri.

Una obra molt emotiva, molt transparent i bonica. L'edició d'Astiberri, impecable, com sempre.

Soc feminista i no ho sabia

 

Autora: Ariadna Oltra.

Editorial: Penguin Random House. Rosa dels Vents. (2019).

El subtítol de l'obra és. "Reflexions d'una dona que creia que podia fer el mateix que un home".  La coneguda periodista de TV3 va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva carrera és eminentment televisiva, però també ha fet ràdio. A TV3 ha presentat el "Telenotícies", "Els matins", i el programa d'entrevistes i de debat ". CAT". També ha dirigit el documental "Mai més víctima" sobre la violència masclista. Aquest és el seu primer llibre.

A la contraportada la periodista manifesta que si fa tres anys li haguessin preguntat si era feminista, hauria respost que no. Al seu cap hi havia la idea que el feminisme pertanyia al passat, que era propi de dones que no s'havien adaptat a una nova manera de viure, i que no calia ser feminista perquè ja s'havia aconseguit la igualtat. De sobte, un dia, es va adonar  que tot allò no era cert, i la realitat se li va estampar a la cara. Va ser una revelació que li va fer veure que les llibertats de les dones s'havien de lluitar encara avui, encara aquí, encara per la majoria de les dones. Això li va donar força per escriure aquest llibre que avui comentem. Un llibre molt fàcil de llegir, amb capítols molt curts i fàcils de retenir. M'ha interessat per la claredat de les idees i la facilitat de la seva exposició. No és un text ni massa profund o dens, ni planteja plantejaments estructurals d'acció, però sí que fa evident coses que per costum no detectem d'entrada com els micromasclismes, alguns comportaments masclistes indegudament acceptats, la diferent càrrega de la família, els sous i els càrrecs de direcció a la feina que quasi sempre donen prioritat als homes, i molts altres aspectes que demostren que cal ser feminista per obtenir un món més just i més igualitari, en resum, un món millor. 

Céleste y Proust

 

Autora: Chloé Cruchaudet.

Editorial Finestres. (2024).

De vegades un còmic et pot fer descobrir coses que ni tan sols havies sospitat. Jo personalment no en tenia ni idea de què una dona, Céleste Albaret, va atendre, ajudar, animar, perdonar, i disculpar moltes febleses i bajanades d'un autor icònic com va ser Marcel Proust. Sembla que la seva obra no hauria estat possible sense l'ajut de Céleste que va ser nou anys la seva secretària, missatgera, serventa, infermera, cuinera i quasi mare de l'autor, una persona fràgil, malaltissa, poruga, que no tocava gaire de peus a terra, però amb una ment privilegiada. Va ser una relació d'amistat profunda, de necessitat mútua, no mancada d'algunes contrarietats, però que va durar fins a la mort de l'escriptor per pneumònia i esgotament l'any 1922.

Céleste, una persona ingènua, sense gaires estudis, però intel·ligent, refinada, elegant, i dotada d'una infinita paciència, intuïció i perseverança. 

El còmic descriu molt bé la intensitat de la relació, les diferents i canviant emocions, i fa una acurada descripció de l'atmosfera dels inicis del segle XX a una França en els seus "Annés folles" (els feliços anys vint) on l'activitat creativa, musical i de vida als clubs va ser enorme. Un temps de llegenda.

L'autor d'una obra fonamental en la literatura com "A la recerca del temps perdut" va ser qui va ser per tenir al seu costat una dona extraordinària com Céleste Albaret, que quasi ningú recorda. 

Chloé Cruchaudet ens torna a meravellar amb el seu dibuix ric en formes i colors que juga amb les vinyetes al servei d'una narració ben trenada i rica en emotivitat, una dibuixant i guionista de la qual ja vam gaudir i comentar la seva obra Degenerado fa sis anys, i de la que hem d'estar ben atents.

La carretera

Autor: Manu Larcenet.

Norma Editorial. (2024).

Quan em va arribar a les mans aquesta obra vaig pensar que després de llegir la magnífica novel·la de Cormac McCarthy, i de veure poc després la brillant pel·lícula dirigida per John Hillcoat i protagonitzada per un excels Viggo Mortensen, poques coses podria trobar a les seves pàgines. M'equivocava. Manu Larcenet aconsegueix descriure d'altres maneres el mateix infern postapocalíptic, violent, cruel, gèlid i gens esperançador. Les imatges del còmic, amb un negre esgarrat sobre blanc, o tons ocres i vermellosos, aconsegueix resultats molt punyents. Només la portada i la contraportada, ja et posen la pell de gallina, amb el terra cremat i contaminat, la pluja de cendra i totes les estructures destruïdes i abandonades. La dura travessia del pare i el nen, seguint una mínima esperança que molts quilòmetres més enllà hi haurà un món humà resulta terrible esquivant bandes caníbals i bojos desesperats. Un camí que és un malson, amb fred i sense menjar, símbol de l'horror extrem, i una angoixant odissea que pot acabar en qualsevol moment i en qualsevol lloc. 

L'edició és fantàstica, molt gran (31 x 25 cm), enquadernació, paper i impressió impecables, i a més a més, editat en català. No es pot demanar més.

De l'autor ja havíem pogut comentar la trilogia de Los combates cotidianos. Una altra meravella, però amb un to divertit i ple d'humor, molt lluny d'aquesta epopeia de terror.

Sens dubte, una gran obra i una brillant adaptació. Enhorabona. Tant de bo, mai el món esdevingui aquest infern.