Pigalle,1950

 

Guió: Pierre Christin. Dibuixos: Jean-Michel Arroyo.

Norma Editorial. (2025).

Un magnífic exemple de "noir" intimista ambientat en els carrers del París de 1950. La ciutat parisenca és el reclam més lluminós per al protagonista, Antoine, un noi vingut de províncies llunyanes que anirà a caure a la part més fosca, més tèrbola i plena de llums de neons i ombres, al bell mig del famós i cèntric barri de Pigalle. Alcohol i violència ben a prop d'humanitat i tendresa. 

L'obra es concentra més en descriure els protagonistes, l'ambient i tot un sector d'una societat que viu al marge de la societat convencional, que en relatar una història que ja hem llegit i vist en moltes ocasions.

Antoine, un noi espavilat molt jove que anirà aprofitant les seves oportunitats i cercant a qui apropar-se en cada moment per tractar de viure millor; Mireille, una tendra i dolça treballadora del club; Poing Barre, el porter del club, un boxejador gegantí violent, però amb ànima de protector; Beau Beb, el propietari del club, un tipus elegant i "bon vivant" que també és el cap d'un imperi criminal; Rita, la diva, una cantant explosiva i sexual, però amb somnis trencats i emocionalment fràgil; i Sam, el cambrer amb mil hores de vol, un veterà estatunidenc que ha quedat ancorat a Pigalle. Tots ells i elles són "la família" del club "Lune Bleue".

El guió de Pierre Christin està ben trenat, lineal i amb un ritme pausat que descriu més que narra. Aquest periodista, escriptor i guionista francès va ser molt conegut per les seves col·laboracions amb el dibuixant Jean-Claude Mézières en la sèrie de ciència-ficció "Valerian, agent espaciotemporal". Malauradament va morir l'any passat.

Jean-Michel Arroyo, conegut en una llarga època de la seva carrera professional per les seves sèries de pilots i batalles d'aviadors, en aquesta ocasió baixa a la duresa dels carrers de París. Els dibuixos del mestre francès són molt bons a l'hora de descriure les emocions dels personatges, els ambients que es mouen entre les tonalitats ocres, sépies i grises, i especialment quan ens mostra l'arquitectura dels carrers de Montmartre, les escales de Sacré-Coeur, o els carrers de Pigalle i els seus locals. La darrera pàgina del còmic us sorprendrà, l'esperança l'omple de colors brillants.

Un còmic tranquil, pausat, sense violència explícita ni curses de cotxes, d'una realitat que va afectar a una part de la població d'un París ple de llums, però amb ombres fosques darrere dels escenaris i les brillants barres dels bars. Una bona enquadernació de Norma Editorial, 152 pàgines i unes mides esplèndides. La traducció és d'Alba Pagán i la retolació de Limbostudio. 

Llibre d'absències

 

Autor: Miquel Martí i Pol.

Editorial: Edicions 62. Empúries. (1998).

Fa molts anys que vaig comprar aquest petit llibre. Els rellegeixo sovint, és una mena de company, i moltes nits és la darrera lectura abans de dormir.

Són trenta-tres poemes. Alguns molt breus, d'altres més llargs, tots ells plens de vitalisme, serenor, i tendresa. Un llibre de dol que ens parla de l'ésser que ha marxat, que hem perdut, que no tornarà més. 

Malgrat la idea de dol, Martí i Pol és capaç de parlar de les absències amb molta llum, amb la sensació  que encara que la persona hagi marxat, podem viure amb ella amb els nostres records. El llibre és una mena de resposta de l'escriptor a la mort de la seva primera dona, Dolors Feixas. 

No parlaré gaire de l'autor, és un dels poetes, escriptors i traductors de poesia més llegits i reconeguts del segle XX. Va guanyar nombrosos premis, els més grans van ser el "Premi d'Honor de les Lletres Catalanes", la "Creu de Sant Jordi", la "Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya", i el "Ciutat de Barcelona". Martí i Pol va viure molts anys de la seva vida marcat per l'esclerosi múltiple.

Em resulta difícil destacar un poema per sobre dels altres, però aquest amb el que tanquem l'entrada em resulta especialment dolç:

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena. / Senzillament parlem de tu, de com / em vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te, de les teves / coses parlem i també dels teus gustos / del que estimaves i el que no estimaves, / del que feies i deies i senties, / de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a poc a poc seràs / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.   

Cruce de caminos en el Valle Dorado

 

Guió: Lewis Trondheim. Dibuixos: Sergio García Sánchez.

Editorial: Astronave. (2024).

Quatre minúscules històries que es creuen, i que de fet, són una. La història d'un nen juganer al qui li regalen un gat i vol un gos; la d'un gos que vol salvar a la seva propietària, la d'una nena fantasma que vol interactuar amb els vius, i la d'un comptable que el fan president de govern que ha de caçar criatures sobrenaturals. Totes elles escrites en primera persona, pròximes i entranyables. Sota l'aparença d'uns senzills contes infantils, els autors tracten temes que potser no semblen tan fàcils d'abordar com. la mort, l'ànima, el dol, l'enyorança, les pors, el desig i la frustració. 

L'ordre de lectura dels quatre petits llibres és indiferent. Continguts en una capsa de format quadrat constitueixen un magnífic objecte de regal. La narració del francès Lewis Trondheim és molt i molt dinàmica, i d'una agilitat sorprenent. Laurent Chabosy (el nom real de Trondheim) va ser el creador de "Le Fauve", el gat que va ser la mascota del Festival d'Angulema l'any 2007.  Els dos anys anteriors va ser premiat en el mateix festival. El mes passat ja vam poder llegir al nostre blog un altre brillant guió d'aquest escriptor: La maledicció de Castelmaure.

Els dibuixos del granadí Sergio García són molt divertits, clars i lluminosos. Aquest dibuixant i il·lustrador té quasi tota la seva obra en el mercat francès, i va rebre el "Premi Nacional d'Il·lustració" d'Espanya l'any 2022.

L'obra diu a la capsa que és recomanada per a "primers lectors". Oblideu la recomanació. Els quatre títols són quatre meravelles d'enginy i profunditat, i recomanables per a totes les persones amb humanitat i sensibilitat. De veritat, no us decebrà la petita capsa del "Valle Dorado".