Tinc un coll que fa pena

 

Autora: Nora Ephron.

L'Altra Editorial. (2023).

Divertit. Aquest petit llibre és molt divertit. El vaig agafar de la biblioteca dins de la secció de llibres feministes, però malgrat que l'autora era una reconeguda lluitadora per la causa de la defensa dels drets de la dona, aquest text respira feminisme des de l'humor i la tranquil·litat. 

El llibre està compost per una sèrie de petits assajos que ens parlen amb ironia del fet de fer-se gran, de l'envelliment del cos i la decadència de la ment, de veure com el món va molt més de pressa que abans. Ho fa comentant les coses que li passen i veu al seu entorn, una mena de crònica divertida de la societat contemporània. Diu coses que a molts de nosaltres ens han passat pel cap, veritats punyents dites amb molt d'humor, perplexitat i l'estil afilat de la seva prosa.

Nora Ephron va morir l'any 2012 als setanta-un anys. Va ser productora, guionista i directora de cinema, tres vegades nominada als Oscars, i famosa per fer comèdies romàntiques d'èxit on les dones tenien papers amb molta força i intel·ligents. Com a escriptora va escriure alguns llibres d'assaig, divertits com aquest, i alguna novel·la com la famosa "Es va acabar el pastís" l'any 1983. Va treballar fins pocs dies abans de la seva mort. Una dona valenta, feminista i plena d'humor.

Que no se olvide

 

Autora: Marina Velasco Marta.

Editorial: Penguin Random House. Salamandra Graphic. (2023).

Paquita, Arnau, Santiago, Manuel, Carmen i Olivia són testimonis d'una memòria històrica d'un passat molt difícil i moltes vegades traumàtic, el que van patir molts membres de la comunitat LGTBIQ+. Aquesta crònica va des dels temps foscos del franquisme fins avui dia.

El còmic és un recordatori, el títol ja ho indica així, de la importància de donar veu a veus silenciades, de valorar el camí recorregut, però a la vegada, és una advertència de continuar la lluita i no perdre cap de les importants coses que s'han pogut obtenir al llarg dels anys.

El dibuix de Marina Velasco és tendre i divertit, i un vehicle perfecte per parlar de coses íntimes, personals, i de vegades absolutament desconegudes per moltes persones. La distribució de les vinyetes és molt lliure, les històries dels personatges es van barrejant fent un cor amable de persones que han patit, però no han perdut l'esperança i les ganes d'expressar els seus sentiments. Els colors són amables, gens cridaners, Creen unes pàgines agradables de llegir, comunicant una informació molt ben exposada.

Tota l'obra respira aire de complicitat i ganes de lluitar per la causa. L'autora, il·lustradora i docent, entén el seu art com una eina per intentar canviar el món. Així ha fet, també il·lustracions per a causes de temàtica feminista, i ecologista. Com a autora de còmics aquesta és la seva primera creació. Ha guanyat amb ella, el "XVI Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Gràphic".

Direm nosaltres

 

Autor: Roc Casagran.

Editorial: Som Ara llibres. Col·lecció Amsterdam. (2018).

Com comentàvem a l'anterior entrada, Adiós al frio, aquest és el 15è llibre de poesia que hem comentat al blog. Aquesta obra compta amb un brillant pròleg de Feliu Formosa i quasi cinquanta poemes directes amb un perfil ideològic i emocional molt determinat.

Roc Casagran va guanyar el "Premi Martí Dot" de Sant Feliu de Llobregat per a menors de vint-i-cinc anys, i des d'aleshores el "Premi Miquel Àngel Riera" de Mallorca, el "Premi Pin i Soler", el "Premi Parc Taulí", i el "Premi d'Òmnium Cultural".

En aquesta obra conviuen poemes de mètrica molt diversa, i de llargades molt diferents. La seva poesia té una càrrega metafòrica molt important. Sembla clara la seva aposta de lluita, de vèncer la por, de fer un pas endavant darrere un altre. El poeta ens parla de temàtiques molt pròximes ja sigui de les relacions humanes com l'amor, la por, la solitud, i també de la situació del nostre entorn, i per descomptat en aquest sabadellenc, de política. De fet, a les pàgines d'aquest llibre trobem un poema dedicat a Jordi Cuixart i una manera de viure l'independentisme.

Per tancar poso tres breus poemes:

Desitjar-te.

Desitjar-te amb no matisos, /sense màscara ni ring, /com el foc els dies grisos, /com trucar-te que ara vinc.

Pregunto.

I si ens partim pa i dolor/i anem tirant sense apunts/i no temem l'horitzó/ i en ser vellets estem junts.

Olímpicament.

Guanyar m'importa poc. /Gens. / La victòria/ que estimo a cegues/ i sempre/ i molt /és participar/ amb tu.

Un llibre amb una enquadernació ben feta i una coberta interessant de la il·lustradora Ana Yael, que m'ha agradat per la seva contundència, claredat d'idees i precisió en l'ús de les paraules. I també per la proximitat de les seves idees, això també sens dubte. Una obra que mou i commou amb la força de la paraula.

Adiós al frio

 

Autora: Elvira Sastre.

Editorial: Visor Libros. Colección Visor de Poesía. (2020).

Vaig agafar aquest llibre quan cercava una obra per a una lectura del grup de Feministes. Després de fullejar uns quants llibres de molts autors i autores, vaig trobar aquesta petita joia. Em vaig enamorar a la primera passada per les seves pàgines. 

Mirant endarrere, des de l'inici del blog hem comentat 135 llibres, 13 han estat de poesia: 

Ciència exacta del Manuel Forcano, Los idiomas comunes de Laura Casielles, Poemes d'Amor de Montserrat Abelló, Altes Valls de Valentí Puig, Camp de Bard de Ponç Pons, La soledad de las promesas de Francesc Reina, Tot sembla tan senzill de Montserrat Abelló, Les banyes del croissant d'Antonina Canyelles, Forats de Carla Fajardo, Ningú més i l'ombra de Màrius Sampere, Canvi de guàrdia de Pere Antoni Pons, El cor heretge d'Aina Garcia Carbó, i Bestiari de Pere Quart. 

Com es pot veure, lectures molt diferents, autors joves, autores consagrades, una mica de tot.

Elvira Sastre va publicar el seu primer llibre de poemes quan tenia vint anys. "Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo", després van arribar: "Baluarte", "Ya nadie baila", i "La soledad de un cuerpo acostumbrado a la herida". Més tard, amb la seva novel·la "Días sin tí" va guanyar el Premi Biblioteca Breve.

Aquest llibre, que en les seves primeres versions portava el títol de "La razón de los lamentos", ens descriu les empremtes de la vida que necessitem entendre per prendre consciència del que som i del que ja no som, la necessitat de dir les coses, les ferides que arrosseguem, l'amor i el dolor, escoltar el nostre entorn i gaudir d'aquelles coses que ens fan felices sense saber el perquè. En una entrevista, l'escriptora va dir que per a ella: "l'amor és estar amb algú que et doni tranquil·litat, no demano gaire cosa més".

Tanco l'entrada deixant unes poques línies d'aquesta jove segoviana que em va sorprendre i que penso seguir amb atenció.

"Desde que te fuiste,/ los días son más tranquilos./ Ha desaparecido el sobresalto, el colmillo hendido en la espalda, el ruido de todas las ambulancias./ Desde que te fuiste, también,/ te recuerdo de otra manera."