El caminante

 

Autor: Jiro Taniguchi.

Editorial: Ponent Mon. (2004).

He tornat a rellegir aquest còmic per gaudir de la seva calma i tranquil·litat, i també per reivindicar aquest autor japonès del qual hem llegit moltes obres, però només hi havia una entrada al blog: Mascotas.

El còmic es pot resumir en un senyor, amb una dona i una filla, que acaben de comprar una casa i adopten un gos que sembla haver estat abandonat pels anteriors propietaris. I aleshores, el senyor comença a passejar per l'entorn de casa seva, de vegades amb la família, de vegades sol, de vegades amb el seu gos. I caminant descobreix ocells, puja a un arbre per recuperar un avió que han perdut uns nens, visita una platja per tornar una caragola, troba gats veïns, troba altres caminants, i fins i tot neda en una piscina que ha tancat les portes, i que ell observa des de la biblioteca del costat. Senzillament camina i observa i viu.

Taniguchi és un mestre amb una capacitat de transmetre sentiments fora de tota mena de comparació. Hi ha pocs autors capaços de dir tant en tan poca narració. El lector, si està atent, notarà la llum del sol, el cant dels ocells, el so de la pluja, i tindrà aquesta sensació d'absoluta llibertat que té el protagonista. Una obra que respira calma, felicitat, pur zen. Com a quasi totes les seves obres trobarem el màxim amor pels nostres animals de companyia, ja siguin gossos, gats, ocells, i per la natura en general.

Taniguchi és considerat un dels principals impulsors de la cultura manga japonesa a Europa. Va obtenir molts premis nacionals i va publicar més de cinquanta obres traduïdes a molts idiomes. Amb el pas del temps la seva obra va ser cada vegada més intimista, més orientada a la contemplació de la vida humana, i on la senzillesa és la principal eina i el més gran tresor. Malauradament, ens va deixar l'any 2017 a l'edat de seixanta-nou anys.

Ben aviat comentarem una de les seves obres icòniques com és: "El almanaque de mi padre", una autèntica meravella imprescindible. A més el seu to autobiogràfic encara augmenta la seva importància.

De moment, gaudirem dels passejos en cent cinquanta pàgines d'aquest caminant que gaudeix de la vida en l'avui i l'ara de forma exemplar. Com diu el pescador que es troba en un riu "prefereixo que res mossegui l'ham, estic aquí perquè senzillament m'agrada aquest lloc". 

Com es diu a l'obra: "potser res, és tan urgent". Envejo la capacitat del protagonista.

Surferas

 

Autora: Paola Hirou.

Editorial: Nórdica Libros - Comic. (2024).

El subtítol de l'obra és: "les que han fet surf, des de 1915 fins avui", i en les seves cent vit-i-cinc pàgines fa una detallada anàlisi de les nou surferes més importants i icòniques d'aquest temps, i dels esdeveniments que han canviat aquest món en poques dècades per la lluita d'algunes dones. 

Isabel Letham, la mare del surf australià, Mary Ann Hawkins, la pionera californiana, Linda Benson, la padrina del surf femení, Joyce Hoffman, la deessa rossa, Rell Sunn, el cor del mar, Lisa Andersen, surfeja millor que tu, Rhonda Harper, si alguna cosa no existeix, crea-la tu, Maryam el Gardoum, campiona marroquina, i Justine Dupont, surfista d'ones gegants. Nou brillants i valentes surfistes que han situat a les dones a l'altura dels homes sense perdre la seva identitat. Una conquesta lluitada amb coratge en un esport tancat als homes en el llarg de molt de temps, i on la dona només era un reclam sexi.

Paola Hirou, graduada a l'escola de dibuix "Émile Cohl" a Lió (França) sorprèn els lectors i lectores amb els seus dibuixos a tèmpera, valents i amb un ventall de colors molt curt i ben triat. Amant de la natura i surfista des de fa set anys crea en aquesta, la seva primera obra, un llibre molt ben detallat i estructurat, i amb un pes específic dels seus dibuixos molt considerable.

Al llibre apareixen anècdotes, rècords d'alçades d'ones, la connexió amb magnífiques nedadores, apnees llegendàries, platges idíl·liques, els tipus de planxes, i també l'impuls de la música dels Beach Boys.

Al final de les pàgines, Paola, ens presenta una relació de llibres, pòdcasts, vídeos, pàgines web, pel·lícules i temes musicals relacionats amb el món del surf i de les surferes. També trobarem un diccionari de les diferents tècniques, piruetes, parts de les ones, i dels mil detalls d'aquest món.

Un llibre molt maco, gran, ben enquadernat, ideal per fer un regal amb toc esportista i feminista,

Espíritu maligno

 

Guió: Peer Meter. Dibuixos: Gerda Raidt.

Editorial: La Cúpula. (2014).

Tota una sorpresa. Remenant a les prestatgeries de còmics d'una de les biblioteques habituals de Barcelona vaig quasi ensopegar amb aquesta obra de poc més de cent pàgines. Em va atrapar la portada, l'interior en blanc i negre de les seves pàgines, i també el títol. 

L'obra presenta una llegenda que apareix a l'inici: "Diuen que tretze dies i sis hores després de la mort d'una persona existeix la possibilitat de portar de tornada el seu esperit. Si el difunt va ser una bona persona, pots recuperar-la, si no ho va ser, t'arrossegarà al regne dels morts o t'aguaitarà per sempre".

El protagonista, Harry Wallmann, torna al seu barri on va néixer i créixer, quan té notícia que tot allò anirà a terra. Una visita per mantenir el record, però on es trobarà l'antic tirànic director de la seva escola, el llibreter que li proporcionava llibres de novel·les gràfiques de terror, i també amb el trauma que va representar per ell la mort del seu pare.

M'ha fascinat la manera que té l'obra de lligar el passat amb el present, amb una paraula o frase que et porta a un altre temps.

Peer Meter, nascut a Bremen, veterà escriptor i autor de còmics i obres de teatre, ha realitzat tres còmics importants amb diferents dibuixants alemanys que narren esdeveniments històrics: "Veneno", "Haarman", i "Vasmers Bruder". La segona obra va ser un èxit de lectors i crítica, i va guanyar el "Premi Sondermann" a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Gerda Raidt, nascuda a Berlín va obtenir molta fama amb la seva obra "Die Strabe" que narrava la història dels habitants d'un carrer al llarg de cent anys. Més endavant, les il·lustracions que va fer per l'autora Irmgard Keuns en l'obra "La noia de la seda artificial" van ser tota una meravella, i l'obra va ser guardonada per la Fundació Buchkunst com un dels llibres alemanys més bonics.

Una obra deliciosament inquietant, amb una atmosfera incerta, flotant i plena de misteri a plena llum. Una sorpresa molt agradable. 

Soc el seu silenci

 

Autor: Jordi Lafebre.

Norma Editorial. ( 2024).

El mes passat vam comentar d'aquest autor: Malgrat tot, una meravella, i fa uns anys: Los buenos veranos, amb guió de l'amic Zidrou, una obra fresca i divertida. Avui comentem una història que combina el món de la psiquiatria i els imperis del vi, amb assassinats, mitologia i molt d'humor. 

La protagonista, una brillant i provocadora psiquiatra Eva Rojas, visita, per petició d'una de les seves pacients, la finca vinícola de la família Monturós. Allí ha d'assistir a la lectura d'un testament per la mort del gran patriarca, però l'estranya mort del principal beneficiari inicia l'arribada de la policia, molts moviments de la família, i la recerca de la solució del misteri per part d'una intrèpida Eva Rojas que amb la seva capacitat d'anàlisi i la seva sensualitat es considera així mateix la més apta.

La narració combina les anades i vingudes del thriller amb la lluita dialèctica i plena d'humor amb el seu psiquiatra. A l'Eva li han retirat la llicència per poder treballar, i el doctor Llull tracta d'esbrinar què li passa. Una lluita de psiquiatres que també ens parla de les veus que acompanyen a la protagonista i que lluny de ser un tema malaltís, resulta còmic en molts moments. Les veus són de les dones de la seva família, tres dones valentes i amb caràcter: la tia àvia, l'àvia i una avantpassada que va lluitar amb els rojos a la Guerra Civil. L'obra està ambientada en gran part en escenaris urbans de Barcelona, alguns, molt coneguts i reconeixibles. Va guanyar el "Premi de les llibreries Franceses", el "Gran Premi de la Crítica ACBD", i el "Premi al millor còmic de Gènere Negre d'Angoulême". Tot l'any 2024.

Un còmic molt entretingut de poc més de cent pàgines, amb el dibuix de Lafebre que ja és una garantia amb el seu domini dels cossos i les expressions, i una història plena de misteris. Aquest és el seu segon còmic en solitari després de "Malgrat tot", i la seva darrera obra. La traducció del francès és d'Andrea Jofre.

Tot és a tocar

 

Autor: Àlex Susanna.

Editorial: Proa. Col·lecció Óssa Menor. (2024).

A l'Àlex el vaig tenir l'oportunitat de conèixer en un lloc tan rar com Moscou. Va ser en un sopar organitzat per l'Institut Ramon Llull, l'Àlex era el seu director en aquells anys, després de l'actuació de Nats Nus amb l'espectacle "Loft". Eren unes jornades Catalanes i hi havia la dansa del nostre grup, una exposició de pintura i ceràmica, i l'actuació de la Maria del Mar Bonet. En aquell sopar en un bonic i car restaurant li van robar a l'Àlex la cartera de mà. Coses que té Moscou. Un home molt simpàtic, alegre i tranquil, però incansable. 

El pròleg del llibre és de Pere Ballart. Molt coneixedor de l'obra de l'Àlex ens dona una àmplia visió de la seva obra i de la seva dimensió personal com a escriptor i gestor cultural. Recordem que va dirigir la Fundació Caixa Catalunya, l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural, la Fundació Vila Casas, i va fundar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que va dirigir fins al 2000. També va comissariar moltes exposicions de diferents artistes plàstics.

En té una àmplia producció poètica, i també com a prosista. Les seves darreres obres abans de la seva mort l'any 2024 van ser: "Tot és a tocar" (2023), "Filtracions" (2016), tots dos llibres de poemes; i les obres de prosa: "L'any més inesperat" (2024) i "La dansa dels dies" (2023). Va guanyar el "Premi Josep Pla" i el "Premi Crítica Serra d'Or".

"Tot és tocar" va ser escrit des de l'any 2017 fins al desembre del 2023, a Gelida (on vivia), Calaceit i Queralbs. També figuren en ell, poemes de llocs on viatjava com a Tel-Aviv, i molts indrets del nostre petit país, des de muntanyes i valls fins a restaurants o cafès. Curiosament, també trobem molts poemes in memoriam de gent propera que ja havia marxat.

La poesia de l'Àlex és molt familiar, molt propera. L'obra podria tenir tres eixos: uns poemes ens parlen de l'espectacle gegantí de la naturalesa, uns altres de la visió i contemplació de l'art, i uns altres, un himne a l'amor físic des de la tendresa. També trobarem peces commemoratives, efemèrides i obituaris.

No falten els poemes dedicats a la pandèmia i al confinament que el món va patir l'any 2020.

M'agrada la seva poesia per la frescor i la humanitat, i per la seva capacitat d'apropar-se al fet artístic de manera conceptual. Sembla un pintor que a la seva paleta tingui síl·labes en lloc de pigments.

Us deixo per tancar dos dels quaranta-dos poemes que el componen:

Al marge.

Sempre que ens retrobem, / deixem que els cossos parlin / al marge de nosaltres: / en tòrrides nits d'estiu / o al cor de l'hivern, / tot jo regalimo de tu / i soc la viva imatge / d'una immolació, / Sardanàpal teu.

Cap d'home plorant.

Un com aquest, Picasso no va pintar-lo mai: / en els seus quadres sols saben plorar les dones, / però fora de l'art ho acabem fent tots, / per bé que sigui de manera abrupta, / en altes hores de la nit, o d'amagat, / quan la desferra d'un cos estimat / ja no diu res, s'apaga, expira / i se li esborra el color de la cara /

i llavors no te'n pots estar, / i reflueix tot el dolor com la ressaca / d'una mar d'hivern revoltada.