Si no corro, caic.

Autor: Xavier Rubert de Ventós.

Editorial: Empúries Narrativa. (2017).

Aquest curiós llibre és el recull de 160 llibretes que l'autor ha anat guardant en capses. Aquestes llibretes ara han sigut obertes i ens han mostrat pàgines plenes d'apunts al natural presos al llarg de gairebé cinquanta anys. Els textos van ser escrits en circumstàncies molt variades, llocs diferents i estats d'ànim molt distints.

L'autor ens parla sobre temes universals, com els fills, la memòria, la mort, el sexe, el pas del temps, la filosofia, els viatges, la política, les dones o Catalunya que ara mateix també n'és molt d'universal.

L'escriptura és molt directa, com si ens parlés en una sobretaula i ho fa mitjançant aforismes. El text està carregat d'una dosi important d'humor i una càrrega d'ironia considerable. També hi ha de vegades certa desesperança sobre el gènere humà.

El llibre està dividit en divuit capítols, i cadascú d'ells porta a l'inici un dibuix molt simpàtic que no he aconseguit saber si són del mateix autor o del dissenyador de l'edició.

Xavier Rubert de Ventós és filòsof, professor i escriptor. Catedràtic d'Estètica a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i Santayana Fellow de la Universitat de Harvard. Ha fundat l'Institut d'Humanitats de Nova York i el premi europeu Mies Van der Rohe. Autor d'una extensa obra sobre filosofia, ètica i estètica, també ha escrit dos llibres d'aforismes i el seu llibre de memòries.

Ha estat guardonat amb la Lletra d'Or de la literatura catalana, amb la Creu de Sant Jordi i amb els premis Anagrama d'assaig, Josep Pla i Espejo de España.

L'autor defineix aquesta obra com una mena de recull de papers pòstums, que no van ser escrits per ser publicats abans de morir, però les circumstàncies han fet que sortissin abans, i ha estat una sort.

El llibre de llibretes, també és el llibre d'on han nascut tots els altres. Podem trobar entre les seves línies tota la saviesa, la maduresa, la finor i elegància de l'autor que ens parla com si fossin els seus amics. Xavier Rubert de Ventós prefereix el nom de "filosofant" davant del de "filòsof", perquè així la paraula al·ludeix al que fas i no al que ets.

"És dolent no entendre mai res, però és pitjor entendre-ho tot malament"
"Declaració d'amor: aquell moment precís i rar en què el t'estimo molt es queda sense el molt"
"Curar-se vol dir morir més tard"