La memòria de l'arbre

 

Autora: Tina Vallès.

Editorial Anagrama. (2017).

Vaig trobar aquest llibre de poc més de dues-centes pàgines a les prestatgeries de casa. No recordo sí el vaig regalar o me'l van regalar, i feia temps que esperava el seu torn tranquil·lament envoltat d'altres bons llibres companys. El llibre narra amb molta sensibilitat i delicadesa una experiència de vida que m'hagués encantat tenir, una relació intensa i plena d'amor i admiració amb la figura de l'avi. 

A la novel·la els avis, Joan i Caterina, deixen el poble on han viscut i s'instal·len al pis dels pares del Jan. Ara són cinc i tot canvia una mica. L'avi i el net tenen  el seu món, ple d'anades i tornades del col·legi, d'arbres i lletres, de records i desitjos.  La història d'un desmai situat enmig d'una petita plaça serà el fil conductor de la narració. Un dia tot començarà a canviar de forma progressiva, lenta, però imparable. Apareixen altres actors a l'obra, els pares i l'àvia, però els principals protagonistes són ells dos.

L'obra ens parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d'on es guarden i com es poden perdre. El llibre està dividit en onze capítols que se subdivideixen en molts altres. La lectura de les seves pàgines és molt amable, delicada, sensible, i magníficament construïda. Una peça impecable de bona ficció literària. 

L'autora nascuda a Barcelona és filòloga i es dedica a l'escriptura, la traducció i la correcció. Amb aquest llibre va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la (2017), i el Premi Àngels Anglada (2018), i va quedar finalista del Premi Mandarache (2020). S'ha traduït a mitja dotzena de llengües.

L'any 2012 ja havia guanyat el Premi Mercè Rodoreda amb el recull de relats "El parèntesi més llarg".

La dona gelada

 

Autora: Annie Ernaux.

Angle Editorial. (2023).

Vaig llegir aquest llibre ja fa quasi un any i mig. Vaig sentir comentaris a la ràdio i a algunes persones que l'havien llegit. Només coneixia a l'autora per ser considerada la veu d'una generació feminista al país veí, França. Nascuda el 1940 a Normandia, la seva obra sempre ve marcada per la crítica social i la lluita de classes. Ha rebut nombrosos premis importants i el reconeixement de la crítica literària. Va guanyar el Premi de la Llengua Francesa (2008), el Premi Margarite Yourcenar (2017), el Premi Formentor (2019), i el Nobel de Literatura pel conjunt de la seva obra (2022). 

El llibre presenta a una dona que s'acosta a la trentena, professora, casada amb un executiu, i mare de dos nens. Viu en una casa confortable, i tot sembla anar bé, però no, se sent una dona gelada.

La seva curiositat, les seves passions, la seva felicitat, el seu impuls vital va desapareixent sota la càrrega de compaginar la seva feina, important per a ella, amb les compres, els sopars, l'atenció als nens, la casa, i mantenir la imatge de felicitat. I això passa mentre el seu marit avança a la feina, cada vegada més fora de casa, i obtenint èxits professionals. El desequilibri és tan evident i injust que sembla absurd que fins i tot moltes dones ho acceptin com l'única alternativa de realització personal.

Ernau ho explica barrejant tendresa amb ràbia i amargor. Aquest empobriment i esclavitud presupossada de les dones es produeix des de fa molt de temps, massa temps. Una maleïda normalitat.

Una obra curta i fàcil de llegir que planteja moltes preguntes. 

Monstruo

 

Guió: David Muñoz. Dibuixos: Andrés G. Leiva. 

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El monstre d'aquesta obra sembla haver sortit de la llegendària novel·la de Mary W. Shelley, Frankenstein. En temps del postfranquisme, en una societat masclista, plena de por i grisor, ara el monstre intenta allunyar-se dels sentiments, no vol tenir relació amb una humanitat que sempre l'ha perseguit i castigat, viu en una pau hermètica, però uns crits d'una nena que viu a la seva escala faran que tot canviï, i tot allò que ha reprimit al llarg de molts anys apareix amb tota la intensitat. L'amor i l'odi tornen a conformar la seva vida, el món torna a ser ple de llum, però d'ombres sinistres, la bellesa es barreja amb la crueltat. Es mourà entre els barris deprimits amb pobresa i famílies desestructurades, i els clubs dels corruptes que es van fer rics ajudats per la corrupció del govern de la dictadura.

La narració de David Muñoz és àgil, dinàmica, amb un ritme creixent que portarà la història a un final sorprenent. El dibuix d'Andrés G. Leiva és intens, poderós, amb un negre sobre blanc que fuig dels detalls i es concentra en les expressions dels personatges. Tots dos autors ja van aconseguir un important èxit amb l'obra 15, l'any 2021 que ja vam comentar l'agost d'aquell mateix any. Del guionista també vam comentar Infectado fa pocs mesos. 

Tancarem l'entrada amb la frase colpidora de l'obra Frankenstein que apareix a l'inici del còmic: "O es que piensas que vas a ser feliz mientras yo me arrastro en mi insoportable sufrimiento?"

Un còmic on tots els personatges malviuen en un món sòrdid sense cap mena d'esperança.

Torpe de nacimiento

 

Autor: Yaro Abe.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

Un manga divertit que ens parla d'un nen, Makoto, i del seu pare, Akira, que viuen a Nakamura (avui en dia Shimanto) de la prefectura de Kochi, al Japó. El títol fa referència al sentiment del nen de si mateix, i de la figura del seu pare, un tipus ben especial. Aquesta crònica divertida de la vida familiar va des del seu naixement fins a l'adolescència. Makoto és un nen tímid, desmanegat, feble, un xic malaltís, però que li agrada dibuixar. L'autor, Yaro Abe, fa una narració quasi autobiogràfica de la seva infantesa, de la relació amb el seu pare, un home excèntric, variable, amb un sentit de l'humor una mica particular i que no troba gaire encaix en la societat competitiva del Japó.

El còmic d'Astiberri, a petició de l'autor, manté la lectura nipona, iniciant-se per darrere i la lectura de les vinyetes de dreta a esquerra. L'estructura de les vinyetes és molt regular, i el dibuix en blanc i negre és senzill, però efectiu per a una narració carregada de tendresa, detalls de la vida nipona, delicadesa i molt humor. 

Yaro Abe va estudiar a la Universitat de Waseda, on va fundar el club de manga. Treballa vint anys com a director en una agència de publicitat, i de sobte als quaranta-un anys debuta com a "mangaka" i guanya el "Premi Shogakukan" com a nou talent, l'any 2003. Va arribar a l'èxit internacional i les supervendes al Japó amb l'obra "La cantina de medianoche" que fins a tot té una adaptació a Netflix.

Una crònica costumista que et farà somriure molt sovint i que resulta una veritable guia per entendre com viuen en aquelles terres.

Al son de un fado

 

Autor: Nicolas Barral.

Editorial Planeta. Planeta Còmic. (2023).

Lisboa, estiu del 68, la dictadura de Salazar amb un control implacable sobre la població. El metge privat Fernando Pais tracta ara, de viure sense implicar-se en cap conflicte. Un comportament molt llunyà de la seva vida passada com a militant revolucionari, però un dia normal com qualsevol altre dia fa que tot canvïi. De sobte, un nen que comet una bretolada contra la policia el farà canviar, i la defensa d'aquest petit revolucionari iniciarà un canvi en les seves accions. El còmic va néixer de la lectura de Barral de l'obra "Sostiene Pereira" d'Antonio Tabucchi.

Malgrat que la narració pugui semblar previsible, i el protagonista respongui a trets del cinema de fa dècades (aquest metge podria haver estat interpretat perfectament per Gregory Peck), la història està ben explicada i manté un bon ritme de lectura. A més fa una bona descripció de les detencions, interrogatoris i tortures de la policia.

La distribució extremadament regular de les vinyetes i un dibuix molt ben treballat de les figures humanes dona a l'obra un to clàssic. El color el posa l'autor amb l'assistència de la seva germana Marie Barral, i el treball de llums i ombres és molt bo. L'autor francès, col·laborador habitual de la revista "Fluide Glacial", compta amb més de quaranta obres, la darrera és d'aquest mateix any: "L'intranquille monsieur Pessoa".

Una obra formal, ben narrada i ben dibuixada, però potser amb poques sorpreses. 

Informe del interior

 

Autor: Paul Auster.

Editorial Anagrama. (2013).

Un altre llibre de Paul Auster, amb la seva prosa directa, senzilla i molt propera. En aquesta ocasió ens explica totes les seves experiències des de la infantesa en l'inici dels anys cinquanta en plena postguerra, fins a la seva joventut en els explosius anys seixanta. I ens ho explica comentant la seva passió pels cowboys, les pel·lícules de cinema negre, la fascinació per la ciència-ficció i els extraterrestres, l'entusiasme que li generen els herois del beisbol, i amb tot això la progressiva concepció de l'autor com a persona autònoma, i la seva aventura personal, espiritual i intel·lectual. Ell mateix diu: "als sis anys vaig descobrir que era independent. Abans d'això jo tan sols existia. A partir d'això, vaig saber que jo era. I això suposa una diferència enorme".

Auster té una capacitat enorme per l'evocació dels moments que marquen el creixement personal, olors, sons, sensacions, emocions i per sobre de tot una galeria d'imatges d'una època. L'edició d'Anagrama ens satisfà la curiositat d'aquesta col·lecció visual omplint les darreres pàgines amb moltes imatges de cinema, televisió i premsa. Imagino que malgrat la distància en quilòmetres, alguns pocs de vosaltres mateixos reconeixereu i coincidireu en moltes d'elles si teniu una edat semblant a l'autor, va néixer en 1947, o la gran majoria per la vostra cultura d'imatges. Jo he gaudit com un nan en els comentaris que fa al voltant de la pel·lícula "L'increïble home minvant", de l'any 1957, i que sorprenentment no va arribar a Espanya fins al 1989. Si la podeu recuperar veureu que és una petita meravella en un blanc i negre inquietant. 

Auster va crear el seu primer poema als nou anys, i des d'aleshores ha escrit un munt de llibres bons.

Al blog només hem comentat de tots els llegits dues obres: Baumgartner, aquest estiu passat, i la imprescindible Bogeries de Brooklyn, fa sis anys.

Un llibre divertit, entretingut, fresc i que es pot llegir tot seguit o fent aterratges intermitents combinant-lo amb altres lectures. Resulta molt fàcil submergir-se en les aigües d'aquest escriptor nord-americà que a més és poeta, guionista i director de cinema, i seguit fidelment per milers de lectors a tot el món.

Tinc un coll que fa pena

 

Autora: Nora Ephron.

L'Altra Editorial. (2023).

Divertit. Aquest petit llibre és molt divertit. El vaig agafar de la biblioteca dins de la secció de llibres feministes, però malgrat que l'autora era una reconeguda lluitadora per la causa de la defensa dels drets de la dona, aquest text respira feminisme des de l'humor i la tranquil·litat. 

El llibre està compost per una sèrie de petits assajos que ens parlen amb ironia del fet de fer-se gran, de l'envelliment del cos i la decadència de la ment, de veure com el món va molt més de pressa que abans. Ho fa comentant les coses que li passen i veu al seu entorn, una mena de crònica divertida de la societat contemporània. Diu coses que a molts de nosaltres ens han passat pel cap, veritats punyents dites amb molt d'humor, perplexitat i l'estil afilat de la seva prosa.

Nora Ephron va morir l'any 2012 als setanta-un anys. Va ser productora, guionista i directora de cinema, tres vegades nominada als Oscars, i famosa per fer comèdies romàntiques d'èxit on les dones tenien papers amb molta força i intel·ligents. Com a escriptora va escriure alguns llibres d'assaig, divertits com aquest, i alguna novel·la com la famosa "Es va acabar el pastís" l'any 1983. Va treballar fins pocs dies abans de la seva mort. Una dona valenta, feminista i plena d'humor.

Que no se olvide

 

Autora: Marina Velasco Marta.

Editorial: Penguin Random House. Salamandra Graphic. (2023).

Paquita, Arnau, Santiago, Manuel, Carmen i Olivia són testimonis d'una memòria històrica d'un passat molt difícil i moltes vegades traumàtic, el que van patir molts membres de la comunitat LGTBIQ+. Aquesta crònica va des dels temps foscos del franquisme fins avui dia.

El còmic és un recordatori, el títol ja ho indica així, de la importància de donar veu a veus silenciades, de valorar el camí recorregut, però a la vegada, és una advertència de continuar la lluita i no perdre cap de les importants coses que s'han pogut obtenir al llarg dels anys.

El dibuix de Marina Velasco és tendre i divertit, i un vehicle perfecte per parlar de coses íntimes, personals, i de vegades absolutament desconegudes per moltes persones. La distribució de les vinyetes és molt lliure, les històries dels personatges es van barrejant fent un cor amable de persones que han patit, però no han perdut l'esperança i les ganes d'expressar els seus sentiments. Els colors són amables, gens cridaners, Creen unes pàgines agradables de llegir, comunicant una informació molt ben exposada.

Tota l'obra respira aire de complicitat i ganes de lluitar per la causa. L'autora, il·lustradora i docent, entén el seu art com una eina per intentar canviar el món. Així ha fet, també il·lustracions per a causes de temàtica feminista, i ecologista. Com a autora de còmics aquesta és la seva primera creació. Ha guanyat amb ella, el "XVI Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Gràphic".

Direm nosaltres

 

Autor: Roc Casagran.

Editorial: Som Ara llibres. Col·lecció Amsterdam. (2018).

Com comentàvem a l'anterior entrada, Adiós al frio, aquest és el 15è llibre de poesia que hem comentat al blog. Aquesta obra compta amb un brillant pròleg de Feliu Formosa i quasi cinquanta poemes directes amb un perfil ideològic i emocional molt determinat.

Roc Casagran va guanyar el "Premi Martí Dot" de Sant Feliu de Llobregat per a menors de vint-i-cinc anys, i des d'aleshores el "Premi Miquel Àngel Riera" de Mallorca, el "Premi Pin i Soler", el "Premi Parc Taulí", i el "Premi d'Òmnium Cultural".

En aquesta obra conviuen poemes de mètrica molt diversa, i de llargades molt diferents. La seva poesia té una càrrega metafòrica molt important. Sembla clara la seva aposta de lluita, de vèncer la por, de fer un pas endavant darrere un altre. El poeta ens parla de temàtiques molt pròximes ja sigui de les relacions humanes com l'amor, la por, la solitud, i també de la situació del nostre entorn, i per descomptat en aquest sabadellenc, de política. De fet, a les pàgines d'aquest llibre trobem un poema dedicat a Jordi Cuixart i una manera de viure l'independentisme.

Per tancar poso tres breus poemes:

Desitjar-te.

Desitjar-te amb no matisos, /sense màscara ni ring, /com el foc els dies grisos, /com trucar-te que ara vinc.

Pregunto.

I si ens partim pa i dolor/i anem tirant sense apunts/i no temem l'horitzó/ i en ser vellets estem junts.

Olímpicament.

Guanyar m'importa poc. /Gens. / La victòria/ que estimo a cegues/ i sempre/ i molt /és participar/ amb tu.

Un llibre amb una enquadernació ben feta i una coberta interessant de la il·lustradora Ana Yael, que m'ha agradat per la seva contundència, claredat d'idees i precisió en l'ús de les paraules. I també per la proximitat de les seves idees, això també sens dubte. Una obra que mou i commou amb la força de la paraula.

Adiós al frio

 

Autora: Elvira Sastre.

Editorial: Visor Libros. Colección Visor de Poesía. (2020).

Vaig agafar aquest llibre quan cercava una obra per a una lectura del grup de Feministes. Després de fullejar uns quants llibres de molts autors i autores, vaig trobar aquesta petita joia. Em vaig enamorar a la primera passada per les seves pàgines. 

Mirant endarrere, des de l'inici del blog hem comentat 135 llibres, 13 han estat de poesia: 

Ciència exacta del Manuel Forcano, Los idiomas comunes de Laura Casielles, Poemes d'Amor de Montserrat Abelló, Altes Valls de Valentí Puig, Camp de Bard de Ponç Pons, La soledad de las promesas de Francesc Reina, Tot sembla tan senzill de Montserrat Abelló, Les banyes del croissant d'Antonina Canyelles, Forats de Carla Fajardo, Ningú més i l'ombra de Màrius Sampere, Canvi de guàrdia de Pere Antoni Pons, El cor heretge d'Aina Garcia Carbó, i Bestiari de Pere Quart. 

Com es pot veure, lectures molt diferents, autors joves, autores consagrades, una mica de tot.

Elvira Sastre va publicar el seu primer llibre de poemes quan tenia vint anys. "Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo", després van arribar: "Baluarte", "Ya nadie baila", i "La soledad de un cuerpo acostumbrado a la herida". Més tard, amb la seva novel·la "Días sin tí" va guanyar el Premi Biblioteca Breve.

Aquest llibre, que en les seves primeres versions portava el títol de "La razón de los lamentos", ens descriu les empremtes de la vida que necessitem entendre per prendre consciència del que som i del que ja no som, la necessitat de dir les coses, les ferides que arrosseguem, l'amor i el dolor, escoltar el nostre entorn i gaudir d'aquelles coses que ens fan felices sense saber el perquè. En una entrevista, l'escriptora va dir que per a ella: "l'amor és estar amb algú que et doni tranquil·litat, no demano gaire cosa més".

Tanco l'entrada deixant unes poques línies d'aquesta jove segoviana que em va sorprendre i que penso seguir amb atenció.

"Desde que te fuiste,/ los días son más tranquilos./ Ha desaparecido el sobresalto, el colmillo hendido en la espalda, el ruido de todas las ambulancias./ Desde que te fuiste, también,/ te recuerdo de otra manera."

La desaparición de Josef Mengele

 

Guió: Matz. Dibuix: Jörg Mailliet. Color: Sandra Desmazières.

Editorial Planeta. Planeta Cómic. (2024).

Aquesta densa obra està basada en la novel·la del mateix títol  de l'escriptor, guionista i periodista francès Olivier Guez.

Ens fa una detallada relació de tots els moviments del diabòlic metge nazi Mengele, el principal torturador al camp d'extermini d'Auschwitz, des que desembarca a Buenos Aires l'any 1949. Acabada la Segona Guerra Mundial i fugint després de la derrota del Tercer Reich, molts alts càrrecs polítics i militars van fugir a Sud-amèrica per evitar els judicis que els condemnarien amb severitat. La gran part a Argentina, Paraguai i Brasil. 

Ocult sota diferents pseudònims, el metge torturador intenta poder inventar-se una nova vida a l'Argentina del president Perón. Al principi compta amb molts ajuts, contactes i diners. Sembla que el món vol girar full i oblidar-se del desastre, però el món jueu començarà la caça d'aquests assassins.

De seguida cauen els primers nazis, i Mengele es veu obligat a canviar els seus amagatalls cada vegada amb més freqüència, cada vegada amb menys ajuts, menys diners, i en llocs on ell mai s'hagués imaginat que podia caure. Primer Paraguai, finalment el Brasil. La visita del seu fill que acaba declarant odi i repulsió per l'obra del seu pare, inicia el seu final. Un final misteriós, en una platja carioca on desapareix per sempre.

El còmic explica amb detall tota la peripècia de la fugida, una narració exhaustiva que perd una mica d'agilitat, però que segueix sempre el text de la novel·la. Matz és un guionista francès que ha col·laborat amb molts dibuixants i ha realitzat més adaptacions d'obres literàries. El dibuix de Mailliet és crispat, carregat de línies, distribució regular de vinyetes i ben acolorit. Es podria dir que el dibuix manté el to nerviós i inestable de la fugida d'aquesta mala bèstia que fins al darrer moment va justificar les seves atrocitats per aconseguir una raça ària perfecta. Un ús pervers, sàdic i morbós de la ciència. Una bogeria que va matar moltes persones i destruir Europa.

Infectado

 

Guió: David Muñoz. Dibuixos: Manuel Meseguer.

Editorial: Astiberri Ediciones. Colección Sillón Orejero. (2021).

David Muñoz construeix el guió amb l'experiència de passar ell mateix  divuit mesos amb una hepatitis C que li va canviar la vida, i de la que com el personatge protagonista de l'obra, es va recuperar. Alguns malalts triguen anys a tornar a la salut, i altres no ho fan mai.

Nacho, el protagonista, és un escriptor frustrat que es guanya la vida assessorant autors de best-sellers. Quan contrau la malaltia, tot canviarà. La medicació li provocarà un esgotament físic enorme, i un canvi de personalitat que el converteix en un ésser inestable, explosiu, impacient, i que tot l'entorn i totes les persones li resulten insuportables. La seva parella, els seus amics i la seva feina estan en -perill, però ell està decidit a no abandonar el tractament passi el que passi. El seu únic objectiu és tornar a estar bé, la resta deixa de tenir importància.

L'obra analitza molt bé tot el procés d'una malaltia complicada, les diferents etapes, les preguntes del perquè jo, la depressió que acostuma a comportar el malestar i la solitud, i la dificultat de tornar a la normalitat inicial. 

El dibuix de Manuel Meseguer, un dissenyador gràfic i publicista que s'estrena per primera vegada en el món del còmic,  és senzill, net i amb els detalls necessaris, amb gran domini de les expressions dels rostres dels personatges, dels moviments dels seus cossos, i fins i tot de la dificultat del personatge malalt quan es mou o intenta descansar. Tot amb un blanc i negre i un ventall elegant de grisos. 

L'obra no és gens complaent ni cau en cap moment en la caricatura o el melodrama, és absolutament real i fidel malgrat que és una ficció. El passatge en què el protagonista està cansat, fart de les incomoditats i desesperat per la lentitud del tractament, i tot això li provoca dir les veritats incòmodes i no callar res del que realment pensa, és molt divertit  De sobte es converteix en una persona incòmoda i un xic perillosa.

Las cosas que ya no están

 

Autora: Tatee.

Editorial Cicely. Colección Distinta Tinta. (2024).

Tatiana Torres Álvarez, Tatee, és una jove periodista colombiana divulgadora cultural i dibuixant. L'any 2007 desenvolupa un projecte de narració gràfica en el que explica la seva visió d'aquest món al blog "tateeanita". I el mateix any guanya una beca francesa "Maison des auteurs de Angoulême", que li permet realitzar una residència on acaba de fer l'obra que avui comentem, i que és la seva primera creació.

Aquesta obra ens parla dels records, allò que ens serveix per saber qui som i que forma part de la nostra vulnerabilitat. La protagonista viu en els records d'un amor que va marxar i que ara apareix en tot el que l'envolta, una pèrdua que provoca una ferida difícil d'assimilar.

El dibuix és delicat, elegant, quasi minimalista, amb tons neutres que creen l'atmosfera del dolor, de la  lluita per tirar endavant de la dona que ha de refer la seva vida. Refer la vida és fer coses noves, obrir nous horitzons, tornar a donar importància als petits detalls. La narració és àgil malgrat l'especial tractament del pas del temps.  

Un còmic especial, sensible, delicat, amb un tempo tranquil que ens parla de sentiments i sensacions de l'ànima.

Lo que tu biblioteca dice de ti

 

Autor: Grant Snider.

Editorial: Garbuix Books. (2022).

Aquest autor nord-americà nascut a Kansas ha publicat gran part de la seva obra en la premsa, en molts diaris, setmanals, revistes, i en internet, per descomptat. També és autor de llibres infantils, i en aquesta mateixa editorial podem trobar una altra obra seva: "La forma de las ideas", i pròximament "The art of Living". Com a detall curiós, Snider també té temps per dedicar-se a l'ortodòncia.

El que trobarem dins de les pàgines d'aquest còmic és una divertida i entretinguda recopilació  d'historietes al voltant del plaer de ser un amant dels llibres, d'endreçar-los a les biblioteques, de col·leccionar-los, de decorar les nostres cases i habitacions amb ells, d'envoltar-nos d'ells, de gaudir de la seva companyia, i en moltes ocasions, llegir-los, però sobretot, tenir-los. Una afició que es pot esdevenir en addicció per algunes persones que mai llegiran tot el que tenen a casa seva.

Amb el canvi generacional i l'entrada del senyor Google, el fet de jutjar  a les persones per la biblioteca que tenen ha perdut força, però encara i així una bona biblioteca fa molta patxoca.

Els dibuixos de Snider són molt amables i bonics, sense massa detalls, però molt explicatius i acolorits. Quasi sempre les pàgines estan constituïdes per tires regulars de vinyetes amb un breu text i molt pocs núvols de conversa dels personatges. No ho sé del tot cert, però sembla evident que a més dels llibres, també és un amant dels gats. Benvingut al club.

Les cent vint-i-quatre pàgines les llegiràs en un tancar i obrir d'ulls, i amb un somriure al rostre.

El germà petit

 

Autor: Jean Louis Tripp.

Editorial Finestres. (2024).

Aquest còmic és un dels més tristos i colpidors que he llegit des de fa molt de temps. L'autor ens narra amb detall la mort del seu germà petit Gilles quan només tenia onze anys. Un cotxe a tota velocitat atropella al nen quan intenta baixar del carro on va amb el seu germà, se li escapa de les mans i el deixa de tenir amb ell quan es precipita al buit, unes dècimes de segon que canvia la vida de tota la família. 

La narració del moment de l'accident, l'espera dels primers auxilis,  la desesperació i anunci de la mort a l'hospital, la vetlla i enterrament, el dol, i el dolor constant que s'apaivaga amb el temps, però que no desapareix mai. Després vindrà el moment del judici de l'autor de l'atropellament i la desil·lusió de la resposta de la justícia. 

L'autor escriu aquesta obra quaranta-cinc anys més tard de la terrible i brutal pèrdua del seu germà. Ell amb divuit anys a l'any 1976, amb l'ajut del testimoni de la seva família que omple els buits en els records, descriu amb dolor tot aquell passatge de la vida. La narració presenta a l'autor com un dibuixant de còmics i il·lustrador que intenta tirar endavant la seva vida, i que ara amb el pas del temps i certa estabilitat s'atreveix a posar en paper allò el fet viscut. 

El dibuix en negre sobre blanc trencat és descriptiu del dolor infinit, de la tensió a què sotmet la tragèdia. Tan sols hi ha algunes vinyetes on el color accentua encara més els sentiments.

Jean Louis Tripp va iniciar les seves passes en el món del còmic com altres dibuixants francesos a la revista "Metal Hurlant" a finals dels anys setanta. Des d'aleshores ha realitzat moltes obres tan personals com amb col·laboració d'altres artistes. Als anys noranta va deixar els còmics i es va concentrar en el disseny, la pintura i la il·lustració. Va tornar al còmic l'any 2002 amb la seva obra "Le nouveau Jean-Claude" i va iniciar la seva etapa al Quebec on a més de donar classes va crear "Paroles d'anges" i la saga feminista "Magasin Général". Les darreres creacions han estat "Extases" dos volums on relata de forma autobiogràfica i lúdica la seva vida sexual, i aquesta que ara comentem: "El germà petit". Ha guanyat el Premi del Públic i el Premi de la Premsa dues vegades en el festival d'Angulema, a més de rebre nombroses nominacions. 

És de destacar com sempre l'aposta de l'editorial Finestres de publicar en català en un món tan limitat com és la venda de còmics en Catalunya, i més en aquests temps de certa davallada de l'ús de la nostra llengua. Enhorabona.  

Presas fáciles

 

Autor: Miguelanxo Prado.

Norma Editorial. (2016).

La inspectora de policia Olga Tabares i el seu ajudant Carlos Sotillo investiguen el que sembla ser obra d'un assassí en sèrie. Un crim darrere l'altre en diferents punts de la ciutat amb una única cosa en comú que uneix totes les víctimes: ser treballadors de banca, des de directius fins a comercials, des de tresorers a oficinistes. Sense voler desvelar el misteri de la trama, només indicarem que resultarà molt fàcil identificar-se amb l'assassí. I no dic més perquè el que fa interessant l'obra, a més del dibuix del mestre Prado, és el descobriment progressiu de tots els indicis i proves que portaran a la resolució del cas. També és de destacar la relació entre els dos protagonistes principals, ella, la cap, una dona forta i segura, i ell, l'ajudant, un jove amb ganes d'apropar-se a ella i fer-se valorar. El protagonisme de la dona és tot un encert i un gir als esquemes més clàssics. 

Els dibuixos de Prado, aquesta vegada en una esplèndida gamma de grisos, són com sempre una demostració de la seva vàlua. Aquest home pot dibuixar el que sigui i amb la tècnica que vulgui. 

De Miguelanxo Prado, autor i il·lustrador gallec de dilatadíssima carrera, només direm que ha guanyat molts premis importants com el "Premio Nacional del Cómic", el "Premi a la millor obra estrangera en Angoulême", el "Premi Saló del Còmic de Barcelona" o el "Eisner Award for Best Anthology". A més de ser nominat l'any 2007 al "Goya a la millor pel·lícula d'animació" per la seva: "De profundis". Si mirem una mica la seva obra, veurem que acostuma a entrar de forma subtil i elegant en temes de denúncia i conflictes socials. Una mirada incisiva al nostre entorn, i un qüestionament al voltant de l'existència del bé i del mal. Fa ara justament un any que ja vam quedar fascinats per una altra de les seves obres: El pacto del letargo.

Buscant dades per escriure l'entrada m'he detingut un moment en la seva pàgina web. Trobareu coses molt interessants d'aquest mestre corunyès que és des de fa molts anys una icona i referència al màxim nivell europeu.

Tif y Tondu. ¿Dónde está KikÍ?

Guió: Robber.  Dibuixos: Blutch.

Editorial Dolmen. (2023).

Patrick Hincker (Robber) i el seu germà gran, Christian Hincker (Blutch), han continuat amb molt d'encert aquesta sèrie que fa molts anys que és un dels clàssics del còmic franco-belga. I ho han fet creant un thriller ple de misteris, girs inesperats, referències culturals, i no deixant el to d'humor característic d'aquesta longeva sèrie que ja porta quaranta-sis volums. Els dos germans Hincker han tornat a dinamitzar unes històries que van arribar al zenit amb Maurice Tillieux, un dels mestres més importants i reconeguts de la línia clara. 

El guió manté el suspens i la tensió sense perdre el ritme en cap moment i actualitzant uns personatges que fa molts anys que lluiten contra el crim i les malifetes. L'ambientació en el París de la dècada dels vuitanta és tot un encert per servir de fons als dos escriptors i detectius que sempre compten amb l'ajut de la comtessa Amàlia d'Yeu (Kiki). .

El dibuix de Blucht, que va ser qui va animar al seu germà a iniciar aquesta aventura, és molt regular en la constitució de les pàgines, quatre tires de tres vinyetes que únicament trenca per mostrar alguna escena de més potència i impacte. El color combina sovint els contrastos oposats de colors complementaris i de vegades fa servir el suport fotogràfic per alguns fons i arquitectures. Blucht ha col·laborat amb nombrosos guionistes, té una enorme col·lecció d'obres personals, ha treballat en diferents revistes, i en el camp del cinema ha realitzat curts, espectacles audiovisuals, i cartells de cinema. És destacable la seva col·laboració amb el director Alain Resnais. Va rebre l'any 2019 el "Grand Prix de la Ville d'Angoulême" per la seva trajectòria artística.

Un homenatge de Blutch al còmic que llegia en la seva infantesa i que continua despertant atenció entre els antics seguidors i els nous lectors que descobreixen als intrèpids detectius. 

Let's Pacheco! Una semana en familia

 

Guió: Carmen Pacheco. Dibuixos: Laura Pacheco.

Editorial: ¡Caramba! (2011).

Les germanes Pacheco són d'Almeria, i en aquesta curiosa obra ens expliquen amb molt d'humor la relació amb els seus pares al llarg d'una setmana especial. La germana gran ve a passar uns dies a casa dels seus pares. El pas dels dies està indicat amb la progressiva desaparició d'un pernil que acabarà només en un os pelat. Són historietes curtes, de poques pàgines, amb un to costumista, familiar i molt proper. La Carmen, la gran i cabells castanys, és una seguidora tenaç de la ciència-ficció. Ha publicat ja tres llibres per a lectors juvenils: "Misterioso asesinato en Oz", "Tres veces la mujer de Gris" i "En el corazón del sueño". Escriu en diferents blogs i en la publicació "Memorama".

La Laura, la petita, és una addicta als trencacaps de milers de peces. Llicenciada en Belles Arts i especialitzada en conservació i restauració de pintures. Va començar el web-còmic dels Pacheco per a demostrar-se a si mateixa que n'era capaç de dibuixar i publicar una pàgina cada dia.  Com autora completa ha publicat. "Señor Pacheco", "Agente secreto", i "Problemas del primer mundo".

Totes dues són col·laboradores estrella en "Smoda", la revista fashion de "El País" on publiquen unes tires cada dia. Del recull d'aquestes petites històries, l'editorial Astiberri ha publicat un divertit volum amb el títol de "Divas de Diván". L'editorial Astiberri va absorbir a l'editorial Caramba l'any 2015.

Una obra fresca, amb un dibuix molt personal i una utilització del color ben interessant. El que ens expliquen les germanes Pacheco ens quedarà més o menys  proper perquè en el fons tots ens semblem molt en moltes coses. Humor elegant i educat amb una crítica subtil a les relacions socials i familiars.