Belleville Story

 

Guió: Arnaud Malherbe. Dibuixos: Vincent Perriot.

Norma Editorial. (2014).

Aquesta edició de Norma inclou els dos volums de l'edició original de Dargaud de l'any 2012. La primera part és "Antes de medianoche", i la segona, lògicament: "Después de medianoche". El protagonista d'aquesta endimoniada i vertiginosa història és Freddy, un delinqüent polonès que es mou en la part més fosca i sinistra del popular barri de París, Belleville. Assassinats a sou, extorsions, xantatges, prostitució, drogues, tracte de blanques, tot això apareix en una narració que va a la velocitat de les bales. Ara, Freddy haurà de decidir si mata a un estrany xinès que acaba d'arribar a París, (un personatge digne de tota una sèrie especial) o enfrontar-se a la banda de sicaris del Sr. Wang si no ho fa. Hi ha molt més del que sembla en joc, i les aparences, com sempre, enganyen. Malherbe aconsegueix trenar els esdeveniments un darrere l'altre, sense treva, i manté la tensió i el ritme fins al final. Un final especialment romàntic. Penseu que tres anys abans de l'edició del còmic, Arnaud Malherbe havia realitzat una pel·lícula per a la televisió francesa amb aquesta història que després va adaptar al còmic. De fet, aquest autor és més un director de cinema i televisió que un autor exclusivament de novel·les gràfiques.

Els dibuixos enèrgics de Perriot estan carregats de la tensió de la història. Hi són els detalls que ajuden a la narració, però també mostra un bon exercici per descriure arquitectures, perspectives i punts de vista insospitats, i jocs d'ombres. El color, com apareix ben indicat a l'inici de les pàgines de l'obra, és d'Isabelle Merlet. La bona col·laboració amb el dibuixant crea unes imatges atractives i dinàmiques. Perriot és un jove dibuixant format a l'Escola de Belles Arts d'Angoulême que va guanyar el premi "Young Talent 2009" per l'obra "Taiga Rouge".

En resum, un "Trhiller" carregat de sensacions, un "Noire" ple de les olors dels baixos fons, i com es deia abans, un "Polar" amb tot el sabor del millor cinema francès de polis i dolents. No us perdeu les aventures d'aquest Freddy, dur i implacable, però amb un cor ben gran.

Emigrantes

 

Autor: Shaun Tan.

Editorial: Barbara Fiore Editora. (2016).

He tornat a mirar aquest llibre que vaig descobrir fa quasi deu anys. Aleshores ja em va semblar un artefacte molt atractiu, però estrany. Comencem per què l'editorial el recomana per a lectores i lectors preadolescents. No trobo que la manera d'abordar un tema tan complex com la immigració i de la manera que ho fa sigui la lectura més entenedora per a elles i ells. Podem dir a més que l'obra resulta un xic claustrofòbica, i aquesta pàtina d'antigor que tenen les imatges encara la situa en un terreny oníric i fantasmal. El fet que no hi hagi cap text en tota l'obra ajuda a crear aquest aspecte d'irrealitat carregada de certa desesperació, violència i agitació.

El protagonista decideix deixar la seva dona i el seu fill a la seva terra per, travessant immensos mars, trobar un futur possible que els tregui de la misèria. El que trobarà a l'altra banda serà una ciutat embogida, costums estranys, animals molt rars, idiomes indesxifrables, i objectes sorprenents. Carregat d'una sola maleta i unes poques monedes haurà de trobar un lloc on viure i una feina per guanyar alguns diners. També trobarà personatges que l'ajudaran i altres que no entendran que fa allà.

Shaun Tan és un autor i il·lustrador australià amb la gran part de la seva obra destinada al públic molt jove. L'any 2011 va guanyar l'Òscar al millor curtmetratge d'animació per la seva adaptació de l'obra "The Lost Thing". A més de l'obra que comentem avui, i que va ser un èxit de vendes i crítica, podem destacar algunes obres més. "La cosa perduda" que va originar el curt, "L'arbre vermell", "Cuentos de la periferia", i "Cigarra".

La gran mida de l'obra, la seva enquadernació i el seu disseny converteixen a aquesta obra un preuat regal tant per als lectors de llibres com per als de còmics. Una obra molt particular, més visual que narrativa, però molt recomanable per passar la mirada en aquests mons tan hermètics.

Nellie Bly. En la guarida de la locura

 

Autora: Virginie Ollagnier. Dibuixos: Carole Maurel.

Norma Editorial. (2025).

Una narració que posa els pèls de punta. I els posa per què tot el que ens presenta està basat en la realitat, una realitat molt fosca que ha convertit a aquesta periodista en una icona del feminisme i que va revolucionar el periodisme d'investigació. Va realitzar més investigacions periodístiques i fins i tot va aconseguir l'èxit en fer la volta al món en vuitanta dies. Una dona imparable.

L'any 1887, la jove periodista Nellie Bly decideix engegar un atrevit i arriscat projecte personal per descobrir de manera indiscutible els abusos que pateixen les dones que són tancades a les institucions mentals com el terrorífic manicomi de Blackwell. Amb aquest propòsit i amb el sobrenom de Nellie Brown fingeix una malaltia mental per ser ingressada i veure davant seu totes les barbaritats que tot el personal del manicomi, des de la direcció, als doctors i infermeres apliquen sense cap mena d'aturador. Passar fred extrem, respirar aire contaminat, banys amb aigua freda, rebre cops, menjar molt poc i aliments en mal estat, rebre injeccions de morfina, i fins i tot ser violades per poder vendre els nascuts, era una metodologia diabòlica que patien moltíssimes dones. Moltes d'elles recloses per no acceptar comportaments masclistes, o senzillament pensar d'una manera que no encaixava en la rígida societat.

La narració de Virginie Ollagnier és densa, amb una enorme quantitat de detalls que serveixen per revelar una situació injusta i cruel al llarg de les més de cent cinquanta pàgines.

A Carole Maurel ja la vam descobrir a La maestra fa una mica més d'un any. Dibuixant i dissenyadora que pertany al "Col·lectiu de Creadors de Còmics contra el Sexisme", ens ofereix amb el seu estil de línia clara una altra obra amb un segell feminista evident.

El caminante

 

Autor: Jiro Taniguchi.

Editorial: Ponent Mon. (2004).

He tornat a rellegir aquest còmic per gaudir de la seva calma i tranquil·litat, i també per reivindicar aquest autor japonès del qual hem llegit moltes obres, però només hi havia una entrada al blog: Mascotas.

El còmic es pot resumir en un home, amb una dona i una filla, que acaben de comprar una casa i adopten un gos que sembla haver estat abandonat pels anteriors propietaris. I aleshores, aquest home comença a passejar per l'entorn de casa seva, de vegades amb la família, de vegades sol, de vegades amb el seu gos. I caminant descobreix ocells, puja a un arbre per recuperar un avió que han perdut uns nens, visita una platja per tornar una caragola, troba gats veïns, troba altres caminants, i fins i tot neda en una piscina que ha tancat les portes, i que ell observa des de la biblioteca del costat. Senzillament camina i observa i viu.

Taniguchi és un mestre amb una capacitat de transmetre sentiments fora de tota mena de comparació. Hi ha pocs autors capaços de dir tant en tan poca narració. El lector, si està atent, notarà la llum del sol, el cant dels ocells, el so de la pluja, i tindrà aquesta sensació d'absoluta llibertat que té el protagonista. Una obra que respira calma, felicitat, pur zen. Com a quasi totes les seves obres trobarem el màxim amor pels nostres animals de companyia, ja siguin gossos, gats, ocells, i per la natura en general.

Taniguchi és considerat un dels principals impulsors de la cultura manga japonesa a Europa. Va obtenir molts premis nacionals i va publicar més de cinquanta obres traduïdes a molts idiomes. Amb el pas del temps la seva obra va ser cada vegada més intimista, més orientada a la contemplació de la vida humana, i on la senzillesa és la principal eina i el més gran tresor. Malauradament, ens va deixar l'any 2017 a l'edat de seixanta-nou anys.

Ben aviat comentarem una de les seves obres icòniques com és: "El almanaque de mi padre", una autèntica meravella imprescindible. A més el seu to autobiogràfic encara augmenta la seva importància.

De moment, gaudirem dels passejos en cent cinquanta pàgines d'aquest caminant que gaudeix de la vida en l'avui i l'ara de forma exemplar. Com diu el pescador que es troba en un riu "prefereixo que res mossegui l'ham, estic aquí perquè senzillament m'agrada aquest lloc". 

Com es diu a l'obra: "potser res, és tan urgent". Envejo la capacitat del protagonista. Per descomptat, aquest home no porta un mòbil a la butxaca.

Surferas

 

Autora: Paola Hirou.

Editorial: Nórdica Libros - Comic. (2024).

El subtítol de l'obra és: "les que han fet surf, des de 1915 fins avui", i en les seves cent vit-i-cinc pàgines fa una detallada anàlisi de les nou surferes més importants i icòniques d'aquest temps, i dels esdeveniments que han canviat aquest món en poques dècades per la lluita d'algunes dones. 

Isabel Letham, la mare del surf australià, Mary Ann Hawkins, la pionera californiana, Linda Benson, la padrina del surf femení, Joyce Hoffman, la deessa rossa, Rell Sunn, el cor del mar, Lisa Andersen, surfeja millor que tu, Rhonda Harper, si alguna cosa no existeix, crea-la tu, Maryam el Gardoum, campiona marroquina, i Justine Dupont, surfista d'ones gegants. Nou brillants i valentes surfistes que han situat a les dones a l'altura dels homes sense perdre la seva identitat. Una conquesta lluitada amb coratge en un esport tancat als homes en el llarg de molt de temps, i on la dona només era un reclam sexi.

Paola Hirou, graduada a l'escola de dibuix "Émile Cohl" a Lió (França) sorprèn els lectors i lectores amb els seus dibuixos a tèmpera, valents i amb un ventall de colors molt curt i ben triat. Amant de la natura i surfista des de fa set anys crea en aquesta, la seva primera obra, un llibre molt ben detallat i estructurat, i amb un pes específic dels seus dibuixos molt considerable.

Al llibre apareixen anècdotes, rècords d'alçades d'ones, la connexió amb magnífiques nedadores, apnees llegendàries, platges idíl·liques, els tipus de planxes, i també l'impuls de la música dels Beach Boys.

Al final de les pàgines, Paola, ens presenta una relació de llibres, pòdcasts, vídeos, pàgines web, pel·lícules i temes musicals relacionats amb el món del surf i de les surferes. També trobarem un diccionari de les diferents tècniques, piruetes, parts de les ones, i dels mil detalls d'aquest món.

Un llibre molt maco, gran, ben enquadernat, ideal per fer un regal amb toc esportista i feminista,

Espíritu maligno

 

Guió: Peer Meter. Dibuixos: Gerda Raidt.

Editorial: La Cúpula. (2014).

Tota una sorpresa. Remenant a les prestatgeries de còmics d'una de les biblioteques habituals de Barcelona vaig quasi ensopegar amb aquesta obra de poc més de cent pàgines. Em va atrapar la portada, l'interior en blanc i negre de les seves pàgines, i també el títol. 

L'obra presenta una llegenda que apareix a l'inici: "Diuen que tretze dies i sis hores després de la mort d'una persona existeix la possibilitat de portar de tornada el seu esperit. Si el difunt va ser una bona persona, pots recuperar-la, si no ho va ser, t'arrossegarà al regne dels morts o t'aguaitarà per sempre".

El protagonista, Harry Wallmann, torna al seu barri on va néixer i créixer, quan té notícia que tot allò anirà a terra. Una visita per mantenir el record, però on es trobarà l'antic tirànic director de la seva escola, el llibreter que li proporcionava llibres de novel·les gràfiques de terror, i també amb el trauma que va representar per ell la mort del seu pare.

M'ha fascinat la manera que té l'obra de lligar el passat amb el present, amb una paraula o frase que et porta a un altre temps.

Peer Meter, nascut a Bremen, veterà escriptor i autor de còmics i obres de teatre, ha realitzat tres còmics importants amb diferents dibuixants alemanys que narren esdeveniments històrics: "Veneno", "Haarman", i "Vasmers Bruder". La segona obra va ser un èxit de lectors i crítica, i va guanyar el "Premi Sondermann" a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Gerda Raidt, nascuda a Berlín va obtenir molta fama amb la seva obra "Die Strabe" que narrava la història dels habitants d'un carrer al llarg de cent anys. Més endavant, les il·lustracions que va fer per l'autora Irmgard Keuns en l'obra "La noia de la seda artificial" van ser tota una meravella, i l'obra va ser guardonada per la Fundació Buchkunst com un dels llibres alemanys més bonics.

Una obra deliciosament inquietant, amb una atmosfera incerta, flotant i plena de misteri a plena llum. Una sorpresa molt agradable. 

Soc el seu silenci

 

Autor: Jordi Lafebre.

Norma Editorial. ( 2024).

El mes passat vam comentar d'aquest autor: Malgrat tot, una meravella, i fa uns anys: Los buenos veranos, amb guió de l'amic Zidrou, una obra fresca i divertida. Avui comentem una història que combina el món de la psiquiatria i els imperis del vi, amb assassinats, mitologia i molt d'humor. 

La protagonista, una brillant i provocadora psiquiatra Eva Rojas, visita, per petició d'una de les seves pacients, la finca vinícola de la família Monturós. Allí ha d'assistir a la lectura d'un testament per la mort del gran patriarca, però l'estranya mort del principal beneficiari inicia l'arribada de la policia, molts moviments de la família, i la recerca de la solució del misteri per part d'una intrèpida Eva Rojas que amb la seva capacitat d'anàlisi i la seva sensualitat es considera així mateix la més apta.

La narració combina les anades i vingudes del thriller amb la lluita dialèctica i plena d'humor amb el seu psiquiatra. A l'Eva li han retirat la llicència per poder treballar, i el doctor Llull tracta d'esbrinar què li passa. Una lluita de psiquiatres que també ens parla de les veus que acompanyen a la protagonista i que lluny de ser un tema malaltís, resulta còmic en molts moments. Les veus són de les dones de la seva família, tres dones valentes i amb caràcter: la tia àvia, l'àvia i una avantpassada que va lluitar amb els rojos a la Guerra Civil. L'obra està ambientada en gran part en escenaris urbans de Barcelona, alguns, molt coneguts i reconeixibles. Va guanyar el "Premi de les llibreries Franceses", el "Gran Premi de la Crítica ACBD", i el "Premi al millor còmic de Gènere Negre d'Angoulême". Tot l'any 2024.

Un còmic molt entretingut de poc més de cent pàgines, amb el dibuix de Lafebre que ja és una garantia amb el seu domini dels cossos i les expressions, i una història plena de misteris. Aquest és el seu segon còmic en solitari després de "Malgrat tot", i la seva darrera obra. La traducció del francès és d'Andrea Jofre.

Tot és a tocar

 

Autor: Àlex Susanna.

Editorial: Proa. Col·lecció Óssa Menor. (2024).

A l'Àlex el vaig tenir l'oportunitat de conèixer en un lloc tan rar com Moscou. Va ser en un sopar organitzat per l'Institut Ramon Llull, l'Àlex era el seu director en aquells anys, després de l'actuació de Nats Nus amb l'espectacle "Loft". Eren unes jornades Catalanes i hi havia la dansa del nostre grup, una exposició de pintura i ceràmica, i l'actuació de la Maria del Mar Bonet. En aquell sopar en un bonic i car restaurant li van robar a l'Àlex la cartera de mà. Coses que té Moscou. Un home molt simpàtic, alegre i tranquil, però incansable. 

El pròleg del llibre és de Pere Ballart. Molt coneixedor de l'obra de l'Àlex ens dona una àmplia visió de la seva obra i de la seva dimensió personal com a escriptor i gestor cultural. Recordem que va dirigir la Fundació Caixa Catalunya, l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural, la Fundació Vila Casas, i va fundar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que va dirigir fins al 2000. També va comissariar moltes exposicions de diferents artistes plàstics.

En té una àmplia producció poètica, i també com a prosista. Les seves darreres obres abans de la seva mort l'any 2024 van ser: "Tot és a tocar" (2023), "Filtracions" (2016), tots dos llibres de poemes; i les obres de prosa: "L'any més inesperat" (2024) i "La dansa dels dies" (2023). Va guanyar el "Premi Josep Pla" i el "Premi Crítica Serra d'Or".

"Tot és tocar" va ser escrit des de l'any 2017 fins al desembre del 2023, a Gelida (on vivia), Calaceit i Queralbs. També figuren en ell, poemes de llocs on viatjava com a Tel-Aviv, i molts indrets del nostre petit país, des de muntanyes i valls fins a restaurants o cafès. Curiosament, també trobem molts poemes in memoriam de gent propera que ja havia marxat.

La poesia de l'Àlex és molt familiar, molt propera. L'obra podria tenir tres eixos: uns poemes ens parlen de l'espectacle gegantí de la naturalesa, uns altres de la visió i contemplació de l'art, i uns altres, un himne a l'amor físic des de la tendresa. També trobarem peces commemoratives, efemèrides i obituaris.

No falten els poemes dedicats a la pandèmia i al confinament que el món va patir l'any 2020.

M'agrada la seva poesia per la frescor i la humanitat, i per la seva capacitat d'apropar-se al fet artístic de manera conceptual. Sembla un pintor que a la seva paleta tingui síl·labes en lloc de pigments.

Us deixo per tancar dos dels quaranta-dos poemes que el componen:

Al marge.

Sempre que ens retrobem, / deixem que els cossos parlin / al marge de nosaltres: / en tòrrides nits d'estiu / o al cor de l'hivern, / tot jo regalimo de tu / i soc la viva imatge / d'una immolació, / Sardanàpal teu.

Cap d'home plorant.

Un com aquest, Picasso no va pintar-lo mai: / en els seus quadres sols saben plorar les dones, / però fora de l'art ho acabem fent tots, / per bé que sigui de manera abrupta, / en altes hores de la nit, o d'amagat, / quan la desferra d'un cos estimat / ja no diu res, s'apaga, expira / i se li esborra el color de la cara /

i llavors no te'n pots estar, / i reflueix tot el dolor com la ressaca / d'una mar d'hivern revoltada. 

Amore

 

Guió: Zidrou. Dibuixos: Merveille.

Editorial Planeta Cómic. (2024).

Tornem a llegir una història del nostre amic Zidrou, i ja són unes quantes: Naturalezas muertas, Tocadiscos, Los buenos veranos, Léo, Léa, i La obsolescencia programada de nuestros sentimientos. En aquesta obra, Zidrou ens presenta nou històries molt curtes, la primera i la darrera les protagonitza un escriptor de novel·les romàntiques amb molt d'èxit que ara prepara la tercera entrega d'una sèrie molt popular. Assegut en una terrassa d'un bar, alternant els cafès ristretto amb els Martini, l'escriptor conversa plàcidament amb el cambrer i escriu la seva pròxima obra. La resta d'històries, set, són fruit d'aquest escriptor, autònomes, independents i molt breus. 

Com sempre, Zidrou és enormement eficaç a l'hora de transmetre les sensacions, les emocions i fins i tot la temperatura dels espais. Les breus històries passen a petits pobles italians de la campinya a mitjan del segle XX, quasi totes a l'estiu, i la gran part optimistes, encara que hi ha alguna trista, l'amor té aquestes coses.

David Merveille, fa una magnífica feina de suport dels guions, tintes planes càlides, traç gruixut, acolorit amb delicadesa, molt ben posades les llums, estructura regular de les vinyetes, tot respira certa calma, aire de contemplació sota el soroll de les cigales i els grills. Les expressions dels cossos i cares dels personatges estan molt cuidades. 

Zidrou (Benoît Drousie) és un dels guionistes amb més obra, premis i fama del mercat europeu. Belga, però que resideix des de fa anys al sud d'Espanya ha col·laborat en més d'una ocasió amb el seu amic Merveille, també belga. El dibuixant té una sèrie molt divertida de les aventures de Monsieur Hulot. 

"Amore", una curiosa exposició d'amors que acaben bé o malament, que no comencen o que no acaben mai, en els bucòlics i meravellosos escenaris dels camps i les vinyes italianes. Podrien aparèixer en qualsevol vinyeta Marcello Mastroianni i Sophia Loren amb tota normalitat. La bella Itàlia.

Astra Nova

 

Autora: Lisa Blumen.

Editorial: Penguin Random House. Salamandra Graphic. (2025).

En un futur, una jove astronauta, Nova, està a punt de fer la missió de la seva vida: ha estat escollida per anar en solitari i sense retorn possible al planeta L31, un planeta situat a 2,5 milions d'anys llum. El viatge dura cinquanta anys. Una preparació psicològica i física excepcionals semblen suficients per afrontar aquesta odissea on haurà de combatre moltes situacions noves i el pes de la solitud absoluta.

Abans de marxar, l'organització espacial li regala un acte per acomiadar-se del planeta. Ha de tenir una festa de comiat en una enorme i luxosa casa amb els seus millors amics. La tria dona pas a l'arribada dels tres únics amics de joventut que fa molt de temps que no veu: Ulysse, un jove que ara només té temps i forces per cuidar al seu pare malalt, Iseult, una dona tancada amb un matrimoni amb fills que l'ofega, i Alan, un noi que a la seva vida fa de drag-queen i acabat de separar-se de la seva parella. La breu estada amb ells farà que algunes coses comencin a canviar en el cervell de la intrèpida viatgera. Per uns instants tots ells tornen a ser aquells joves somiadors.

El còmic, amb un escenari de ciència-ficció, serveix per plantejar-se aquesta societat en la qual sembla que amb el pas del temps només acumulem fracassos, renúncies i pèrdues de nosaltres mateixos. Aquesta societat capitalista i plena d'individualisme ens allunya permanentment dels nostres somnis.

Una obra pintada amb mestratge amb retoladors d'aquarel·la, amb un dibuix molt personal i amb els detalls imprescindibles. La traducció del francès és de Regina López Muñoz.

Lisa Blumen, una molt jove autora francesa amb dilatada carrera amb edicions infantils, va entrar en els còmics per a adults amb "Avant l'oubli", una obra que també combina la ciència-ficció amb les relacions personals i que ja va rebre diferents premis. Amb aquesta segona va guanyar el "Premi Utopiales 2023" al Festival Internacional de Ciència-ficció, i va formar part de la Selecció Oficial al "Festival d'Angoulême" 2024.

Una obra íntima, de cent vuitanta pàgines, amb un escenari còsmic que sorprèn per la proximitat i profunditat dels personatges. Es llegeix a la velocitat de la llum. Com apareix a l'interior de la contraportada signat per la revista "Rolling Stone": "En aquesta singular història, la ciència-ficció és, en realitat, només una coartada per explorar les profunditats de l'ànima".

Malgrat tot

 

Autor: Jordi Lafebre.

Norma Editorial. (2024).

El més sorprenent i atrevit d'aquest còmic és el fet que el comences pel capítol vint i acabes pel capítol u, i que a més, aquest capítol final estigui disposat al revés en l'ordre de les vinyetes. És a dir vas entenent el que ha passat tal com vas llegint l'obra. Una història d'amor entre dos joves, l'Anna i el Zeno, que acaba sent realitat quan ja són grans. Un idil·li amb l'acceptació del marit d'ella que amb el seu amor per ella li dona espai i llibertat per viure. També em resulta curiós el fet que ella sigui l'alcaldessa del seu poble amb una vida molt endreçada, pautada i una mica obsessionada amb el seu treball, però que pugui mantenir aquest amor romàntic amb un home, un esperit lliure i somiador que viu sobre un vaixell arreu del món. Dos amors platònics que semblen destinats a trobar-se en la distància, protagonistes d'un romanç en què el final és de fet un nou començament.

D'aquest prestigiós autor ja vam comentar Los buenos veranos, una de les seves freqüents col·laboracions amb el nostre amic Zidrou del que hem parlat en moltes ocasions. Jordi Lafebre, barceloní i format a l'escola Joso on també va ser professor, té un munt de premis del que només citarem: "Prix Diagonale" de Bèlgica, "Prix Le bénélix d'or" del Canadà, "Prix de la Différence d'Angoulème" a França, "Prix à Tours d'Ivoire" a França, "Prix Grande Ourse d'Andenne" de Bèlgica, i "Prix Uderzo" a França per aquesta obra que avui comentem. Un autor que és un autèntic monstre al mercat francobelga i del que afortunadament ens comencen a arribar moltes obres traduïdes a la nostra llengua. La traducció al català és d'Andrea Jofre. Curiosament, l'obra en francès porta el títol original de "Malgré tout", però en castellà, ignoro el perquè, es diu "Carta blanca". 

Una obra tendra, elegant, brillant d'una parella que la vida semblava entestada a mantenir-los separats fins que als dos se'ls acaben les excuses per retrobar-se. Una magnífica obra que ens ha deixat una jove romàntica. Tancarem l'entrada amb la frase de la contraportada:

"Ara que t'he retrobat, m'agradaria guardar-te un lloc dins la meva vida. Un racó ple de gavines amb vistes al mar."

Nagori. La nostalgia por la estación que termina

 

Autora: Ryoko Sekiguchi.

Editorial Periférica. (2023).

Un altre llibre japonès, sí, en portem uns quants, sí també, però cadascú d'ells és una petita i gran joia.

L'autora ens fa pensar i reflexionar sobre la relació de les diferents estacions de l'any i de l'entorn variable de la naturalesa, i com aquestes ens influeixen a nosaltres. Aquest viatge ens fa passar per la gastronomia, l'art, la poesia, i la saviesa d'una cultura rica i mil·lenària com la del Japó.

Nagori és la nostàlgia de la separació i, en particular, la nostàlgia de l'estació que termina, que ens deixa, i que per desgràcia nostra queda endarrere. També a l'estacionalitat de molts aliments que haurem d'esperar un any per tornar a gaudir-los amb la mateixa intensitat.

Tot a la natura té tres etapes diferenciades per descriure en quin estat de l'estacionalitat es troba: "Hashiri" equivalent als primers fruits, "Sakari" és la plena temporada, i "Nagori" és el final de temporada i la nostàlgia per l'estació que acaba. Possiblement, els fruits "Nagori" no siguin tan sucosos com els "Sakari", ni tan turgents com el "Hashiri", però han guanyat en profunditat i gravetat.

"Nagori" és així mateix l'atmosfera d'alguna cosa que ja no existeix com la d'una casa que evoca el recors d'aquells que la van habitar, o el record d'una persona o d'un objecte que ja no hi és. N'és el moment del comiat, el moment del desig de què allò torni.

L'autora, nascuda a Tòquio l'any 1970, viu a París des de fa vint anys, a més de ser traductora i crítica gastronòmica, ha publicat diferents llibres sobre el gust, i la relació entre la literatura i la cuina. Amb aquesta obra que avui comentem va guanyar el "Coup de Coeur" del jurat del "Premi Rungis des Gourmets", i el "Premi Mange Livre".

A les darreres pàgines comenta el plaer i la llibertat que va gaudir amb una beca d'any que va passar a Villa Medici, al costat de Roma, on va confeccionar "El sopar dels cent ingredients".

Acabem l'entrada del blog amb unes línies de l'autora: "Per una vegada, volia escriure un llibre sobre la vida. O sobre la mort que és la continuïtat de la vida. Sobre les morts que cohabiten amb la vida. En efecte, això són les estacions: morts o desaparicions successives que donen pas a altres vides, però que un bon dia tornen. Fins que a nosaltres ens toqui obrir definitivament la darrera porta de la vida".

Tornarem a viure una altra primavera?

La carrera del siglo

 

Guió: Kid Toussaint. Dibuixos: José Luis Munuera.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El més curiós d'aquesta delirant història és que va passar a la realitat el trenta d'agost l'any 1904. Eren els tercers Jocs Olímpics, i als carrers de Saint Louis (Missouri). Es va disputar la marató més lenta i fraudulenta de tots els temps. Amb un crono ridícul de quasi tres hores i mitja, on només van acabar catorze corredors dels trenta-dos inicials, unes temperatures de trenta graus, i un recorregut mal senyalitzat que va fer perdre més d'un esportista i també permetre més d'una irregularitat. Tot un deliri que la història olímpica ha volgut oblidar.

A tot aquest desgavell s'ha d'afegir el primer cas de dopatge, un corredor que va fer part del recorregut en cotxe, els primers atletes africans que s'havien apropat després de l'Exposició Universal que s'havia fet a pocs quilòmetres, un corredor cubà vestit de carrer, atletes perduts en recorreguts equivocats...

Sembla exagerat, però va passar.

El còmic és breu, no arriba a les cent pàgines, la narració del guionista belga incideix en la comicitat de la història i fa recordar aquella sèrie de dibuixos animats de Hanna-Barbera: "Los autos locos", que estava inspirada en la pel·lícula de Blake Edwards: "La carrera del siglo". És a dir, una sèrie de despropòsits un darrere de l'altre. Només entra en el perfil humà dels cinc corredors que poden aspirar a arribar com a guanyadors: "Andarín" Carvajal, Fred Lorz, Len Taunyane, Jan Mashiani i Thomas Hicks.

El dibuixant Munuera amb el seu estil personal amb alguns tocs caricaturescs, ja el vam poder gaudir fa uns anys amb les brillants obres: Bartleby, el escribiente, i Cuento de Navidad. Aquesta vegada té la col·laboració del colorista Sergio Román (Sedyas), un dibuixant de Baracaldo molt potent.

Un còmic divertit amb un dibuix i color de primeríssim nivell. 

María. La Jabalina

 

Guió: Miguel Ángel Giner Bou. Dibuixos: Cristina Durán.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2023).

María Pérez Lacruz, coneguda com a María La Jabalina, va ser una de les moltes dones assassinades pel franquisme l'any 1942, amb només vint-i-cinc anys. Va ser afusellada al Terrer, el tristament conegut mur al poble de Paterna. 

Aquesta noia, nascuda al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt, respirava l'ambient de la lluita obrera. Quan van començar els primers enfrontaments del que seria després la Guerra Civil, la Maria es va allistar com a miliciana amb divuit anys a "La Columna de Ferro", on va ser infermera. Al cap de poques setmanes va caura ferida. 

A la cruel posguerra, va ser delatada i la repressió va caure sobre ella de manera salvatge. Detinguda i acusada de forma injusta i matussera, només amb testimonis falsos obtinguts sota tortures de companys i invencions absurdes, que la van dur a la presó i més tard a ser afusellada.

El còmic respon a reviure moltes històries silenciades de dones que van lluitar per la pau i la llibertat, a més de satisfer el desig de la família perquè aquesta injustícia no caigui en l'oblit. 

Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou van guanyar el "Premi Nacional del Còmic" l'any 2018 per la seva obra "El día 3". Sorprèn el dibuix de la Cristina, allunyat del realisme, amb unes línies geomètriques gruixudes, i colors plans que es van enfosquint tal com avancen els dramàtics esdeveniments. Aquest còmic és una obra molt ben documentada, per molt experts i historiadors, i l'ajut inestimable de la família de la Maria. Aquesta parella d'autors, també parella sentimental, sempre preocupats pels temes socials, ja ens va fer reflexionar fa uns anys amb: Cuando no sabes qué decir, una curiosa immersió en les relacions socials i els nostres passats personals.

Per tancar l'entrada deixarem el comentari del mestre Paco Roca que apareix a la contraportada de la magnífica edició d'Astiberri. Una editorial imprescindible en el món del còmic en aquest país.

"Les ferides no es curen soles senzillament evitant parlar d'elles. Es tanquen amb la reflexió, el debat, amb els relats i les vinyetes com aquest que han fet la Cristina i el Miguel Ángel, un magnífic exercici de Memòria que dona veu a una part de la nostra història".