Días de arena

 

Autora: Aimée de Jongh.

Editorial: Planeta Cómic. (2024).

Al blog ja havíem comentat dues enormes obres d'aquesta autora holandesa: La obsolescencia programada de nuestros sentimientos, i El regreso del halcón abejero. La primera com a dibuixant amb el guió de Zidrou, la segona com autora completa. Avui comentarem una obra monumental, una narració sublim i unes imatges poètiques que emocionen des de les primeres pàgines i et deixen aclaparat en les darreres. Un viatge extraordinari. Les escenes de les tempestes de sorra et queden gravades per la seva dimensió gegantina i monstruosa.

El jove protagonista, John Clark, un fotoperiodista de vint-i-dos anys, rep un encàrrec de la Farm Security Administration, un organisme governamental creat per ajudar al sector agrari en els temps de la Gran depressió. Les seves fotos han de mostrar la situació dramàtica dels agricultors i ramaders per la terrible sequera, i el "Dust Bowl", unes tempestes de sorra que fins i tot tapaven la llum del sol.  Aquest fenomen va afectar, als anys trenta, una zona enorme entre Oklahoma, Kansas i Texas, i va arribar alguns anys fins al Canadà. La misèria ofega als pobres habitants que cerquen la fugida emigrant a Califòrnia.

Els pas dels dies i la relació amb els habitants d'aquest món de sorra i pols, farà que l'objectiu deixi de ser enviar un document gràfic, i passi a ser un altre molt més humà.

El còmic està basat en fets reals, i en les darreres pàgines del còmic podem veure algunes fotos dels fotògrafs de la FSA que documenten tot aquest infern de misèria. Entre aquestes fotos podem trobar la icònica foto de Dorothea Lange, "Migrant Mother" on apareix Florence, una dona jove de trenta-dos anys amb set fills, que amb el seu rostre d'esgotament i desesperació mostra la intensitat de la tragèdia humana.

L'obra té quasi quatre-centes pàgines, però veureu que acabareu desitjant continuar tenint la companyia de John Clark, malgrat la duresa extrema del desert. L'any 2021 va guanyar el premi Gold Award dels Japan International.

Gorda

 

Autor: Moyoco Anno.

Editorial: Ponent Mon. (2017).

Moyoko Anno és una "mangaka" nascuda a Suginami, Tòquio. En té nombrosa obra publicada de mangues, i també n'és una escriptora amb molta popularitat entre les dones joves. Les temàtiques i posicionament de la seva obra és sovint en defensa de la dona i de lluita contra les exigències que marca la societat dominada pels homes. En aquest cas ens mostra els problemes de la pressió que pateixen les dones joves pel seu aspecte, la solitud, la bulímia i l'anorèxia com a principals símptomes i malalties, i la manca d'autoestima. La societat nipona és molt avançada en molts aspectes, però la seva sexualitat va d'uns extrems a altres oposats. De fet, hi ha un personatge dins de la història que fàcilment hauria d'estar detingut pel seu comportament amb la protagonista, Noko Hanazawa, una noia que treballa en una oficina envoltada de companyes que en la gran part són falses amigues i col·laboren en la seva destrucció. Al llarg de la narració veurem les diferents etapes per on passa la dura vida de la protagonista. Uns grams de menys haurien de representar una mica de felicitat, i deixar de tenir repulsió pel seu cos, però el viatge és un infern. La figura de la seva parella és demolidora, Hanazawa és tan sols un tros de carn per fer servir quan a ell li interessa. 

El còmic té l'estructura clàssica dels mangues, les pàgines del darrere cap endavant, i les vinyetes de dreta a esquerra. Amb un blanc i negre i estructura flexible de tres línies de vinyetes per pàgina, el còmic es llegeix amb força interès. 

Un còmic important per denunciar la cosificació de les dones, i l'esclavatge d'uns models estètics, de vegades impossibles d'assolir, que converteixen la vida de les noies en carrerons sense sortida d'infelicitat.

L'ombra a la paret

 

Autor: Josep M. Morreres.

Editorial. Viena ediciones. (2001).

Endreçant la llibreria vaig trobar aquest petit llibre. Deu fer anys que el tinc, l'edició és del 2001, i el paper ja mostra lleugerament el pas del temps, malgrat que encara conserva un bon estat. Amb molta seguretat ja l'havia llegit, però ara va ser un element pont entre altres lectures de còmics o llibres. 

La narració és força fluida, i el fet que el personatge protagonista parli amb si mateix, per anar explicant el seu comportament i emocions, li dona un altre vessant als diferents conflictes que van apareixent.

A la contraportada del llibre es comenta una certa semblança a l'obra: "El carter sempre truca dues vegades", com un thriller on res és allò que sembla. I sí, té una mica d'això, aquesta novel·la ens parla dels somnis i de la frustració de no aconseguir-los mai, i també dels paranys que ens marca el desig, especialment el sexual, en la percepció de la realitat. Sense voler explicar el final veurem com la vida d'un home de classe baixa es va complicant darrere d'un somni, d'una dona que a priori sembla impossible de tenir. Són cent vint-i-vuit pàgines que es llegeixen en una breu estona. Fàcilment, pots imaginar la trama en un llargmetratge o una sèrie de televisió. 

Josep Maria Morreres, escriptor barceloní, llicenciat en Història i professor, ha escrit fins avui set novel·les, la darrera l'any 2022 "Qui dia passa", quatre llibres de contes, un munt de llibres de literatura i teatre infantil, i algun assaig. 

Ha rebut nombrosos premis nacionals com el XII Premi Pere Calders de Literatura Catalana, o el XVII Premi Ciutat de Badalona de Narrativa.

Corpus

 

Autora: Alba Camarasa.

Editorial: Adia Edicions. (2021).

Quaranta-quatre poemes, llargs o curts, més narratius uns, més sintètics altres, però tots carregats de certa ironia, mala llet, un posicionament de voler enfrontar els desitjos amb la crua realitat del món. 

Els poemes tenen el títol amb l'article i la preposició "El de...", així ens alerta del que trobarem dins del text. Aquesta jove autora valenciana manifesta els seus contactes i treballs amb el tema de l'ajut humà, la crítica política i social, la història i la filosofia, i una passió per les plantes que lluny de ser ridícula o cursi, resulta atractiva i plena de química.

Alba Camarasa, va guanyar el "46è Premi de poesia Vila de Martorell", amb l'obra: "Llet de Glacera", i abans havia publicat dins d'una antologia panoràmica valenciana amb el nom de "Tibar l'arc".

Amb "Corpus" va obtenir el "Premi Gumersind Gomila" de Maó de l'any 2021. L'autora té, a més, tres reculls de publicacions: "La farina que admeta" (2012), "Apologia dels dies" (2009), i "Drecers i Naufragis" (2008).

Tancarem l'entrada deixant-vos com a mostra dos dels poemes que més m'han agradat: 

-El de quan somies que caus.

A la nit, que les llums s'atoven, i els sorolls s'atoven,

tanques els ulls i mig somies que caus.

Milions de persones al món tanquen els ulls i mig somien que cauen.

Soc la que vos pren la mà just en aquell moment i vos desperta

per a que no vos feu mal.

-El de matar-te

Ja és l'hora de matar-te en un poema.

De deixar les flors de banda i matar-te en un poema.

Vehicular la violència cap ací, cap al meu camp de batalla.

I deixar que la sang entre amb les lletres i no al contrari.

Esprémer la tensió tonal, el bruxisme, l'insomni,

les preguntes, les declaracions no demanades,

el buit i la por. És hora que tot això em siga suficient

per matar-te en un poema.

Que siga la dona un llop per a l'home.

Agrupar totes les ràtzies i redirigir-les cap a tu.

Làser de ràbia assenyalant-te l'estèrnum. I disparant.

Ja era hora de matar-te en un poema.

I resolt això, tornar a les flors i portar-te'n un ram.

Dos hermanas

 

Guió: Isabelle Sivan. Dibuixos: Bruno Duhamel.

Editorial: Harriet Ediciones. (2024).

Aquest còmic és molt maco, alegre, i malgrat que el guió és poc dens, explica com dues germanes, la Lise i la Camille, radicalment diferents, en el fons s'estimen i no poden viure separades. La Lise és una esportista completa, juga al futbol i el seu treball pertany al món financer; la Camille és professora, alternativa i la seva passió és la música i col·leccionar instruments de música. Totes dues viuen a la mateixa casa, però una a la banda esquerra, l'altra a la dreta, una amb gespa, plantes i testos, l'altra amb rajoles de pedra. Els seus amics tampoc se semblen en res. El mur sembla infranquejable per a tots, excepte pel gat de la Camille que té la llibertat de travessar la línia. De sobte, totes dues reben la carta del propietari de la casa que els anuncia que el seu lloguer no serà renovat, han de marxar. 

La història és simpàtica i els personatges estan ben definits. Potser per als que tenim germans, tot el que veiem a les pàgines ho hem viscut d'alguna manera o altra. Sí, a més, teniu gats, encara més. Els dibuixos estan plens de detalls en l'arquitectura, els vehicles, el mobiliari; i mostren també un bon domini de les figures humanes. 

Els dos artistes francesos ja han treballat en altres dues obres conjuntes, i tots dos tenen una llarga trajectòria amb múltiples col·laboracions amb altres autors, L'agost del 2022 vam comentar una obra en solitari de Bruno Duhamel: Jamás, que també era una petita meravella, i que on també, curiosament, hi havia un gat entre els protagonistes.

En resum, una obra que es llegeix amb un somriure, et fa passar una bona estona i et fa gaudir dels dibuixos brillantment acolorits.

Los evaporados

 

Autor: Isao Moutte.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El còmic està basat en la novel·la de Thomas B. Reverdy, i potser ja és una magnífica obra, ho desconec, però aquest autor franco-japonès ha creat una peça d'una complexitat i dinamisme digne d'un còmic de molt nivell. La història parla dels "Evaporats", aquelles persones adultes que desapareixen, que un dia determinat ja no hi són. Ningú sap el perquè, ni on són. La policia no els busca perquè no hi ha cap delicte, i la família tampoc per la deshonra que comporta i pels diners que pot suposar una recerca. Aquestes desaparicions voluntàries afecten a més de vuitanta mil persones cada any al Japó. Moltes d'elles canvien d'identitat i viuen al marge de la societat.

El protagonista, Kaze Watanawe, un modèlic oficinista que fa trenta-cinc anys que treballa en una empresa de seguretat, desapareix. La seva filla que porta anys vivint a França torna al seu país per tractar de trobar-lo. El company principal del protagonista serà un adolescent que sembla haver-ho perdut tot en el desastre de Fukushima. El còmic ens narra tot el conjunt d'accions que desenvolupen els protagonistes i les causes personals que els mouen.  A més, el còmic ens ensenya l'interior de l'ànima japonesa, els seus costums, les estrictes normes de la seva societat, i uns paisatges molt ben exposats. No falta una crítica ferotge de la fredor de les autoritats en el desastre de la central nuclear, ni tampoc a l'estructura caduca de les famílies i a una societat amb contrastos enormes. Les imatges de la zona devastada pel tsunami fan autèntica commoció. Una autèntica escombrada de tot el qui hi havia.

Al còmic no li cal més que un dibuix en negre sobre blanc, trames manuals amb múltiples intensitats de ratllat, i un domini enorme de les figures i les expressions dels personatges. Diàlegs justos i la informació necessària donen a l'obra la velocitat d'un thriller que t'enganxa des de l'inici de la primera pàgina.

Isao Moutte, nascut a Niihama, Japó, és llicenciat en Belles Arts a Angoulême. N'ha publicat sis obres a França, dues de les quals han estat traduïdes al castellà: Clapas, que vam comentar l'any 2022,i aquesta que avui comentem. Un autor que no hem de perdre de vista.

La ciutat cansada

 

Autora: Maria Cabrera.

Editorial Proa. (2017).

M'ha agradat anar llegint aquesta obra de forma intermitent, començant pel principi o pel final, moltes vegades a punt d'endinsar-me en els somnis nocturns. A "Llegir.cat" trobarem una magnífica anàlisi del llibre i de l'obra de Maria Cabrera, en aquesta entrada em limitaré a dir que m'ho he passat molt bé amb el ritme i amb els pensaments de l'autora. L'obra respira tranquil·litat, detallisme, i conté molts punts d'observació i intensitat. Hi ha molts poemes, malgrat que el llibre és massa curt, i dic massa curt perquè genera certa addicció i vols més paisatges i sensacions. Les llargades dels poemes de vegades són curts com sospirs, i de vegades llargs com narracions amb un nus sucós. M'agraden molts poemes, però destacaré "Taronja borda" i el sorprenent "Hiroshima mon amour". Dels dos posaré un breu fragment al final de l'entrada.

Maria Cabrera, poetessa i docent catalana, imparteix com a professora associada a la Universitat de Barcelona. Llicenciada en Filologia catalana, va guanyar amb aquesta obra el "Premi Carles Riba" l'any 2016, i ja havia obtingut el "Premi Amadeu Oller" l'any 2004 amb l'obra "Jonàs" quan només tenia vint-i-un anys. Aquest darrer premi és convocat i atorgat per la parròquia de Sant Medir, del barri de la Bordeta, de Barcelona i ja compta amb seixanta edicions. 

Us deixo amb els dos fragments dels dos poemes, i recomano tenir aquest petit llibre a la tauleta de nit i anar fent incursions a les seves pàgines com qui manté una conversa amb una veïna especial.

"Tot va començar amb un parell de gotes discretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l'aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé".

"Perquè ella traduïa Hiroshima mon amour al català i a mi, al final, al fons dels ulls se m'hi havia instal·lat la cendra d'un hospital en flames".

 

La fosa

 

Autor: Erik Kriek.

Editorial Cartem Comics. (2024).

La narració d'aquesta obra probablement l'haurem vist o llegit més d'un cop. El més interessant de l'obra és el tractament pictòric amb què l'autor embolcalla una història molt fosca i claustrofòbica. Després de perdre el seu fill, Huub i Sara van a viure a una antiga casa familiar. La casa està envoltada d'un bosc on molts arbres tenen marcats uns estranys símbols. L'aïllament de la casa, que havia de servir per deixar endarrere la tristor i el dolor per la mort del fill, porta als protagonistes a territoris desconeguts i plens de sorpreses. 

Erik Kriek, autor holandès, és il·lustrador i autor de diferents còmics i llibres infantils. "La fosa" és la seva segona novel·la gràfica llarga. La primera portava el títol de "El exiliado". Va aconseguir l'èxit internacional després de realitzar una sèrie de còmics sense paraules amb el títol de "Gutsman" que es van portar als escenaris. Segons la crítica Kriek té una sensibilitat postmoderna irònica amb elements de la cultura pop amb un toc d'humor. També toca en una banda de blues, i té una col·lecció molt important de banjos. Vam comentar, el juny de l'any passat, una obra seva que constava de cinc foscos relats: In the pines. 5 murder ballads. Ja aleshores vam quedar fascinats per la seva poderosa imaginació i la seva especial pintura.

A les darreres pàgines del còmic podem gaudir dels primers esborranys dels personatges, d'algunes pàgines i d'altres idees de la coberta. Resulta impressionant la força dels seus dibuixos i la capacitat d'expressar amb diferents tècniques pictòriques. 

És difícil trobar unes pàgines inundades de negre amb tocs de llum de color que siguin tan terroríficament brillants. 

Truman Capote. Regreso a Garden City

 

Guió: Xavier Bétaucourt. Dibuixos: Nadar.

Editorial Astiberri. (2024).

El còmic descriu les anades i vingudes de l'escriptor Truman Capote a Garden City, on s'està filmant la pel·lícula que adapta la seva exitosa novel·la "A sang freda" que narra amb precisió quirúrgica la història real d'una família assassinada i de dos condemnats a mort. L'obra ens mostra la vida personal de l'escriptor, els seus dubtes, les seves pors i traumes, i l'esforç titànic que suposa escriure, i esperar i acompanyar al patíbul a algú que ja coneixes com a tu mateix. De fet, les converses que va mantenir amb un dels condemnats, Perry Smith, li va suposar caure en una depressió de la qual no sortiria fins als seus darrers dies de vida, als seixanta anys. Truman Capote va tenir una infantesa molt difícil amb uns pares que el deixaven sol i amb violència familiar al seu voltant que va marcar el seu caràcter.

El còmic em va interessar, per sobre de tot, pel seu dibuixant, Nadar (Pep Domingo), del que ja hem comentat al nostre blog: Justin, Transitorios, El cineasta, ¡Salud! i Papel estrujado. Torna a fer una obra sublim, en les figures dels personatges, la posada en escena dels anys seixanta, els espais urbans, els vehicles, i una utilització del color i la llum, molt bones. 

La narració del guionista francès Xavier Bétaucourt és molt propera al periodisme i a la cinematografia, dues de les seves passions com la d'escriure amb imatges. Resulta curiosa l'aventura d'escriure un guió per a un còmic de l'adaptació al cinema d'una novel·la. A l'obra queda molt ben reflectida la seva homosexualitat, i el patiment de l'escriptor que intentar suportar amb viatges, alcohol i capricis, tota la càrrega del fet d'escriure sobre una realitat incòmoda i amarga.

La darrera Reina

 

Autor: Rochette.

Editorial: Símbol Editors. (2023).

Un còmic enorme, amb una narració fluida, dinàmica i sense cap pèrdua de ritme, i un dibuix valent, amb uns negres forts, ombres molt marcades, i una utilització de llapis molt ben treballat. Malgrat que a quasi totes les pàgines es manté l'estructura de quatre fileres de vinyetes, el còmic resulta atractiu i enganxa des de l'inici. Si hem de trobar un però, seria l'enorme desgràcia que acompanya als personatges protagonistes. 

L'escultora Jeanne Sauvage dona una nova vida a Édouard Roux, un soldat de la Primera Guerra Mundial que perd gran part del seu rostre. De portar un sac al cap perquè la gent no el vegi com un monstre, ara porta una màscara de cuir que li proporciona un rostre d'una bellesa molt gran. Tots dos coneixen el món d'ella, Montmartre i els artistes, i el món d'ell, la majestuositat del Vercors i les seves muntanyes. En aquells paratges, i quan l'Édouard encara era un nen, va conèixer la història del darrer os del massís.

Al cor de les muntanyes, ell anima a la Jeanne a crear una obra artística monumental que la pot convertir en una artista de renom mundial. El futur oferirà moltes sorpreses als protagonistes.

Jean-Marc Rochette és pintor, il·lustrador i escriptor. Un autor francès complet que ha fet moltes obres per a llibres infantils, i ha col·laborat com a dibuixant en els dos àlbums de "Trencanéus", el primer amb Benjamin Legrand i Jacques Lob, i el segon amb Olivier Boucquet, que després s'adaptaria amb moltíssim èxit per al cinema coreà amb direcció de Bong Joon-ho. És l'autor també de El llop, un altre còmic que té com a escenari les altes muntanyes cobertes de neu. El vam comentar al blog fa ara quatre anys. 

Una història d'amor, de puresa de sentiments, de l'esforç i la superació, del valor de la vida en totes les seves dimensions, i amb un final que et deixarà glaçat com si estiguessis en els cims més alts coberts de neu i gel. Són dues-centes trenta-vuit pàgines que passen volant com l'aire en una tempesta d'alta muntanya. També una magnífica edició d'aquesta editorial, i a més, en català.

La travesía del Louvre

 

Autor: David Prudhomme.

Editorial: 001 Ediciones. (2023).

L'autor es passeja per les infinites sales del Museu del Louvre. Trenta-cinc mil obres d'art a les que s'apropen milers de visitants de cada dia, però la mirada de David Prudhomme no només es fixa únicament en els quadres, les escultures o les restes arqueològiques, també ho fa sobre els visitants, els espectadors, els passejants de sales i galeries. Tots ells i elles creen una coreografia suau i silenciosa que dura cada hora de visita del museu. L'espai invita a l'observació, la reflexió i també a escapar del món exterior. 

M'ha agradat passar per les pàgines d'aquest breu còmic pel seu dibuix, per tornar a veure espais per on has passat algunes vegades, i per què comparteixo una mica l'esperit de l'obra. A mi també m'agrada observar als visitants que circulen pels museus. De fet, adjunto tres fotos de diferents sales i moments on he practicat l'art de l'observació. En silenci, discretament. 

Aquest còmic no és només una publicació de promoció del Louvre, és molt més interessant, curiosa i divertida. El seu dibuix va des de la senzillesa d'algunes imatges, fins al màxim detall d'algunes altres. El color que apareix de forma intermitent brilla per la seva tècnica manual de llapis de colors. Una delícia. 

A les darreres pàgines hi ha un complet escandall de dades del Museu del Louvre, obres, visitants, personal, i una descripció dels seus espais indicant, mesures, sales, finestres, i un munt d'altres divertides dades. Algunes sorprenents com el nombre d'obres que hi conté el museu, al voltant de quatre-centes mil, de les que sols podem veure aquestes trenta-cinc mil obres que hem indicat a l'inici; o els més de nou milions de visitants cada any. Quantitats galàctiques.

Hoka Hey!

 

Autor: Neyef.

Editorial: Nuevo Nueve Editores. (2023).

El western és un gènere que em costa una mica d'entrada, però davant de la recomanació entusiasta del meu company de blog Gingebre, vaig decidir entrar en aquest còmic ple de natura, cavalls, i la guerra desigual entre els nadius i els invasors vinguts de tot el món. 

Un nen Lakota, però educat i dominat per la cultura anglosaxona, un jove guerrer Lakota, Litle Knife, una jove guerrera Lakota, No Moon, i un rebel irlandès, Sully O'reilly es constitueixen com una família davant de la invasió dels colons i de l'exèrcit dels blancs. El motor és la venjança generada per les atrocitats i el setge permanent, i davant d'això només queda cridar: Hoka Hey! (sempre endavant!), un crit de guerra sortit des del cor. 

El còmic és una road movie de ritme accelerat, la lectura s'apropa al fet de veure una pel·lícula dinàmica. La potència de les accions dels personatges es combina al poder de les imatges de la natura, grandiosa, infinita, horitzons inacabables on els animals viuen en llibertat. L'escena de la matança dels bisons, per una banda, que fa aquesta acció per destruir l'hàbitat i aliment dels indis, i per sobre de tot, per cometre una violació de la cultura dels indis, resulta terrible i esfereïdora. Fa mal. 

El dibuix de les figures destaca per la seva precisió, i el treball de la llum és sorprenent, des de les llums i ombres solars fins a les ombres projectades pel foc, o la llum dels estels i la lluna. El ventall de colors també és enorme i descriu tota la gamma de colors i tons de la natura. Un dibuix equilibrat que busca l'essencial i descarta el superficial, de la mateixa la manera que la narració. Un enquadrament humà, emotiu, dels sentiments més autèntics i naturals. 

Neyef (Romain Maufront) és un autor francès obsessionat de petit per Dragon Ball, i que va estudiar a l'Escola d'Arts Aplicades Pivaut mentre col·laborava ja en fanzins. Amb una dilatada carrera arriba ara amb aquesta obra al màxim resultat segons crítica i lectors.

Un fascinant western que et farà sentir el vent a cavall.

No ho sé, digue-m'ho tu

 

Autora: Agnès Busquets.

Editorial Navona. (2023).

La protagonista és la Dúnia, una dona que s'està separant del seu marit, amb qui té dos fills en comú. Aquest trànsit la portarà a reflexionar com la mentida ha estat sempre present a la seva vida, des de la seva infància, adolescència, joventut i ara com adulta. En totes les seves relacions n'ha estat present, de vegades com autora, com a víctima, o com a espectadora. La narració passa per tots els estats d'ànims possibles, des de l'enamorament fins a la ràbia, passant per l'eufòria, la malenconia i fins i tot la depressió. 

És un llibre divertit, elèctric, dinàmic. M'ha sorprès la velocitat que agafa la narració i que te'l fa llegir en un sospir. Tot el que explica la protagonista ha passat pel cap de tots i totes nosaltres, amb més o menys intensitat i distància, de fet, el llibre planteja la mentida com un dels mecanismes fonamentals per poder sobreviure en aquesta societat que hem creat. La curiosa imatge de la sirena de la coberta està ben explicada al llibre.

L'Agnès Busquets és una actriu de teatre que va estudiar art dramàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona, i que després d'estar a alguns grups de teatre va tenir la fortuna de ser una de les actrius fixes del famós programa "Polònia" de TV3. Aquest que avui comentem és el seu segon llibre, l'any 2012 va publicar "Mare en pràctiques" on explica amb molt d'humor i ironia el fet de ser mare per primera vegada. 

"No ho sé, digue-m'ho tu" són poc menys de dues-centes pàgines divertides, fresques i plenes d'ironia que sorprenen per la seva potència i qualitat. Senzill, però rodó. 

El invasor

 

Guió: José Antonio Pérez Ledo. Dibuixos: Alex Orbe.

Editorial Astiberri. Col·lecció: Sillón Orejero.(2024) .

Resulta inquietant l'atmosfera que apareix de fons d'aquesta tendra història. Estem en temps de la pandèmia, el març del 2020. La surrealista situació que va patir tot el món per la sorprenent aparició de la covid és el fred paisatge on es trobaran la Carol, una noia que s'encarrega de puntuar d'incògnit hotels de luxe, i l'Omar, un jove estudiant d'electrònica en un centre de formació professional que no té on viure i dorm al carrer. Dos mons quasi oposats que les circumstàncies faran que es trobin i visquin una bonica aventura. Una narració plena d'humanitat i tendresa, on el més extraordinari i bonic apareix enmig de l'adversitat, solitud i cruesa d'aquells moments. Sembla que fa una eternitat, però va ser ahir.

José Antonio Pérez, biscaí, va escriure aquest guió després que la seva parella va visitar un centre escolar a Bilbao. Hi havia estudiants sense papers que vivien en condicions infrahumanes, i malgrat això intentaven tirar endavant. El guionista és escriptor i autor d'un dels pòdcasts més escoltats del país, "El gran apagón", amb més de vuit milions de descàrregues.

Alex Orbe, biscaí, ha dibuixat còmics, llibres infantils, publicitat i dibuixos animats. La seva carrera va començar molt jove, als disset anys en un entorn domèstic. Un dibuix amable, un xic caricaturesc, on un ventall de grisos creen imatges tranquil·les i plenes de detalls de l'arquitectura, mobiliari i roba dels personatges. L'estructura de les vinyetes no és constant, però sempre manté l'equilibri.

Una obra molt emotiva, molt transparent i bonica. L'edició d'Astiberri, impecable, com sempre.