Nosaltres, qui

 

Autora: Mireia Calafell.

Editorial: La Breu Edicions. (2020).

El divendres 28 d'agost vaig anar a l'onzena edició de "Poetes sota la Lluna" a Can Vallerià, Premià de Dalt. Era el tercer cop que anava, sempre ben acompanyat d'en Víctor Pàmies, l'amic i insigne paremiòleg. Els dos anys anteriors havien estat bé, però aquest any ha estat més que bé.

En aquesta edició i sota una lluna esplèndida, participaven les poetes Dolors Coll Magrí, i Mireia Calafell, i per tancar l'acte hi havia l'espectacle de "Debon canta Suau".

Dolors Coll va obrir la vetllada. No va ser una lectura molt àgil i això et feia mirar els estels, de vegades passen aquestes coses malgrat que els poemes eren interessants. Poc després va aparèixer la Mireia Calafell, i allò va elevar la vetllada molts graus. És d'aquelles persones que quan pugen a un escenari saps que passarà alguna cosa. I va passar. Els poemes són poderosos, de fet vaig comprar el llibre a la sortida de l'acte, però ella llegint-los i interpretant-los és tot un espectacle. La força de la veu, els canvis de to i velocitat, la dicció, les mirades i els moviments de les mans, tot empenyia per poder gaudir dels seus textos. Enorme.

Per tancar la nit, la sorpresa de tenir a l'escenari al Pau Debon, el cantant de l'ara desaparegut grup mallorquí Antonia Font. Acompanyat del poeta Pere Suau, i del compositor, pianista i ànima del grup Toni Bujosa. Allò era molt àgil, dinàmic i potent. La poesia d'aquesta forma resulta atractiva, fresca i viva. Pau Debon et porta a la galàxia més llunyana amb la seva veu com va fer molts anys acompanyat de Joan Miquel Oliver.

Mireia Calafell ha publicat "Poètiques del cos" que va rebre el "Premi de poesia Amadeu Oller 2006" i el "VIII Memorial Anna Dodas 2008", "Costures" que va guanyar el "Premi Josep M. López Picó de Poesia 2009", i "Tantes Mudes" que va aconseguir el "Premi de poesia Benvingut Oliver 2013" i "La Lletra d'Or" el 2015. Amb "Nosaltres, qui" ha rebut el "Premi Mallorca de poesia 2019". És membre de la productora cultural "La Sullivan", i col·labora amb la "Fundació Maria-Mercè Marçal". Des del 2018 és comissària de "Barcelona Poesia".

Segons diu la contracoberta, en aquesta obra es distancia del gènere com a eix central del discurs i obre la seva poètica a una nova relació més universal amb la quotidianitat interpretada a partir dels mites clàssics o la reflexió ontològica expressada a través del símbol i l'al·legoria. Es pot dir més alt, i potser una mica més entenedor, però no entrarem ara en camps de violes.

Em va agradar ella, molt, i el que diu em resulta proper, quasi familiar, m'agraden els girs que tenen les seves petites construccions, sovint acaben amb un final inesperat, com un contrapunt musical.

Us deixo només dos petits poemes dels quaranta-quatre que té el llibre, dividit en dues parts: l'eix vertical i l'eix horitzontal. Molt matemàtic, m'encanta.

En descomposició.

Fa dies que no plou i puja pel balcó / el tuf de les deixalles que has baixat al vespre: / flors amb verdet als pètals, l'arròs que va sobrar, / espelmes sense ble, mitja llimona i menta. // S'entén la mala olor de barri en barri / i l'aire és ja a aquesta hora irrespirable: / put la ciutat d'amor. Del nostre.

Lògica I

Al poble d'estiueig li arribarà setembre.

A l'església, dilluns, i al mercat, les nou del vespre.

A les festes del barri, la clausura, i a l'estació de trens, l'últim comiat.

Al port, els pescadors que surten quan ja tot és silenci

i al plàncton fluorescent, l'alba més clara com als salzes, l'hivern.

A nosaltres, amor, nosaltres.