Misantropía dura

Autor: Santiago Bará.

Editorial: bang. ediciones. (2017).

Aquest petit llibre de tapa dura i bona edició ens presenta diferents aspectes de la vida d'un entranyable misantrop. Aquest qualificatiu respon en el diccionari a les persones que pateixen certa aversió al gènere humà i al tracte amb les persones. Popularment el misantrop és una persona antipàtica, que gaudeix de les desgràcies de la resta de la humanitat i ressentida amb el món. Però tot això no coincideix quasi mai amb la realitat.

El misantrop vol apropar-se a les altres persones, però és incapaç de trobar la manera de fer-ho. Desitja fer el que fan les altres persones, busca la normalitat i poder dir a algú un hola. I aquesta dificultat estableix una solitud no escollida que el mortifica. Vol, però no pot.

L'autor ens presenta escenes de la vida d'un tendre misantrop en diferents moments i aspectes de la relació amb el seu entorn. Així, el veiem en un cafè al matí, en el bar, al carrer intentant dir hola a una noia, en una biblioteca intentant creuar quatre paraules amb una altra noia, caminant sol i dominat pels seus pensaments, i fins i tot en un estudi fotogràfic lluitant amb el fotògraf que busca un somriure. I tot això ens ho mostra Santiago Bará amb un dibuix de negre sobre blanc molt senzill, però molt expressiu en els gestos i cares dels personatges. Les ulleres del misantrop es conformen com un element quasi definitori del personatge.

Esperem que aquest jove autor gallec continuí dibuixant obres com aquesta que és la primera i única que ha realitzat. Tot un encert d'un home que treballa en el món de la publicitat. 

Una obra plena d'humor, d'ironia i de detalls que tots hem vist en algun moment en el nostre entorn o perquè molts de nosaltres contenim un petit misantrop. Una comèdia que de vegades s'apropa al drama, però sense perdre la frescor. Es llegeix en pocs minuts perquè a cada pàgina vols saber més del nostre rar i estimat personatge.    

Píldoras azules

Autor: Frederik Peeters.

Editorial: Astiberri. (2009).

Aquesta gran obra es pot considerar quasi una peça autobiogràfica. L'autor va conèixer tot el que gira al voltant del món del VIH-SIDA quan van aparèixer a la seva vida la Cati i el seu fill de tres anys, tots dos amb la malaltia, que va esclatar a escala mundial a mitjans dels anys vuitanta.

L'obra descriu com ell, un dibuixant professional, acompanya els afectats que han de passar per la triple teràpia per fer front a la malaltia. Amb tot aquest procés sorgeixen moments de dubtes, pors, incerteses, i la ferma voluntat de tirar endavant malgrat l'adversitat. La malaltia no desapareixerà de les seves vides, però es conformarà com una malaltia crònica que s'haurà de controlar sempre. Les imatges dels malsons són molt poderoses i sovint la malaltia és representada per un enorme rinoceront blanc que ho arrasa tot. 

És destacable el paper que va agafant  la paternitat a mesura que va avançant la relació dels dos joves. Per altra banda la magnífica sort que   tenen amb el metge que els hi fa el seguiment de la malaltia. Un metge de veritat, carregat d'humanitat i saviesa.

El dibuix negre sobre blanc és dinàmic i treballa especialment les expressions de les cares dels personatges.

L'obra està carregada d'amor i de tendresa, però també d'humor. No cau mai en la sensibleria, la llàgrima fàcil, ni el drama fosc.Un còmic  delicat perfecte per apropar-se a un tema complicat i que encara avui crea molta angoixa i pors.     

Café Titanic (y otras historias)

Autor: Ivo Andric

Editorial: Quaderns Crema. Acantilado. 2008.

És un llibre de poc més de cent pàgines de lectura tranquil·la i calmada. Malgrat el dramatisme dels fets que explica l'autor, la manera de fer-ho des de la ironia i un cert humor negre, l'obra ens presenta un retrat grotesc de l'estupidesa humana. El fanatisme queda dibuixat com un odi vers tot el que envolta a uns pobres humans enfonsats en la misèria, en la més absoluta mediocritat i que fins i tot els farà odiar-se ells mateixos. 

El text està dividit en set contes curts en els quals es dona reivindicació als jueus que no es van poder manifestar o no van tenir veu davant de la inhumana persecució que van patir al llarg de la primera meitat del segle XX fins al seu extermini l'any 1941.

"En el cementerio judío de Sarajevo", "El vencedor", "Amor en la ciudad", "Una carta de 1920", "Palabras", "Niños" i "Café Titanic" són els contes que conformen aquesta obra. Tots tenen la seva màgia, però el segon i els tres últims m'han interessat més. Especialment el conte de "Palabras" on enfronta la capacitat verbal desmesurada  de molta gent vulgar que parla sense dir res, davant d'una parella anacrònica de gent gran que practica el silenci en tots els moments de la seva vida. Fins i tot a les portes de la mort mentre un d'ells demana una paraula que l'alliberi de l'angoixa, l'altre és incapaç de dir-la.

Una obra que ens mostra la fragilitat humana, les pors i els sentiments trencats. Ens parla del poble jueu, però és perfectament extensible a tota la humanitat. 

Un policía en la luna

Autor: Tom Gauld.

Editorial: Salamandra. Graphic. 2017.

Aquesta divertida obra ens presenta a un policia que treballa a la Lluna. Fa anys feia investigacions complicades, i la seva activitat era emocionant, però ara el nostre heroi només resol assumptes domèstics com buscar un gos que ha perdut una iaia, portar a casa de tornada a una adolescent, o portar un robot que ha fugit del Museu de la Lluna. Les seves rondes pel satèl·lit són cada vegada més curtes i rutinàries, molta de la gent que hi va venir ja han buscat nous horitzons. La Lluna ja no és el que era.

Amb aquestes coordenades, l'autor ens planteja petites situacions plenes de tendresa, humor i certa melancolia. Apareixen els sentiments humans carregats de desitjos, frustracions, i solitud enmig d'un panorama desèrtic i sense vida. L'humor intel·ligent de l'autor fa que la lectura d'aquest còmic sigui agradable i àgil, però sempre deixa oberta certa càrrega de reflexió sobre les dificultats de viure. L'absurd de certes coses i comportaments també és present en aquesta comèdia trista de ciència-ficció.  

Dibuixat en dos tons, blau ultramar i negre, sobre blanc, Tom Gauld ens mostra la seva mestria per la senzillesa del seu dibuix. Senzill, però potent, quasi hipnòtic. Noranta-quatre pàgines per gaudir d'un viatge per la Lluna.      

La Familia Addams y otras viñetas de humor negro

Autor: Charles Addams.

Editorial: Valdemar. El Club Diógenes. 2009.

Vaig tenir la fortuna de poder veure, quan era més jove, una sèrie en blanc i negre que donaven per la televisió que portava el nom de La Familia Addams. Allà vaig conèixer els seus personatges principals: Morticia, Gómez, Miércoles, Fétido o Cosa, i el Tio Lucas. Em semblava, ja aleshores, que em trobava davant d'una cosa molt especial, un producte divertidament sinistre i que anava en contra de molts valors preestablerts. Reconec que no era una sèrie que veiés molta gent, però per això mateix es va convertir en una producció de culte. 

Les primeres vinyetes d'Addams van aparèixer al The New Yorker l'any 1937, tres anys més tard va ingressar en plantilla i va publicar amb regularitat els seus dibuixos fins a l'any de la seva mort l'any 1988. En total més de mil tres-centes petites històries resumides en una vinyeta. Un prodigi de síntesi.

Al llarg de la seva vida es van publicar una dotzena de llibres recopilatoris. En 1991 va aparèixer un recopilatori amb el nom  de The World of Charles Addams i que serveix de base per al llibre que ara hem tingut entre les mans.

En algunes de les vinyetes veiem als membres de la Familia Addams en passatges de la seva fascinant vida, en altres apareixen històries on les persones es veuen submergides en situacions sorprenents, quasi surrealistes, delirants de vegades. És enorme el que pot explicar l'autor en un sol dibuix de totes les nostres vides, pors, patiments, sentiments. La seva càrrega d'humor negre, morbositat, i aire macabre són presentats de forma exquisida, elegant, amb una naturalitat que et sorprèn.

Al llarg del llibre podem gaudir a més d'històries més evidents, d'algunes més subtils que demanen més atenció a tots els detalls del dibuix i que provoquen un somriure maliciós quan descobreixes la càrrega de dinamita que ens ha deixat l'autor. Charles Addams, un creador molt divertit de la foscor .   

Los ojos del gato

Guió: Alejandro Jodorowsky. Dibuix: Jean Giraud (Moebius).

Norma Editorial. 2010. 

Una obra d'aquests dos monstres, Jodorowsky i Moebius, ha de ser com a mínim una obra d'art. Aquesta ho és. Una altra cosa és la sensació que et deixa quan te'n adones de que les seixanta pàgines que té aquesta història te les has menjat en poc més de quatre minuts en una primera lectura. En vols més, vols gaudir més d'aquest relat força terrorífic que succeeix en una tremenda escenografia característica dels espais de Moebius situats en un temps sense definir, un futur amb moltes empremtes i ferides d'un passat industrial. Una arquitectura imaginada rara i familiar al mateix temps.

Els personatges, cruels i absurds, es mouen en un món implacable condemnat al fracàs.  

La narració resulta molt explícita, molt clara, però no sabem per què passa el que passa, ni de fet té això massa importància. Tot apareix com si ho haguéssim tingut davant, però no ho haguéssim sabut veure, interpretar.

Un relat impactant, misteriós i fosc, proper als mons de Lovecraft, dibuixat de forma magistral en dos tons de sèpia que ens deixen a cada pàgina autèntics quadres. Una obra que es llegeix en pocs minuts, però que se't queda dins molt de temps. Autèntica màgia.

Puerta de Luz

Autor: Luis Bustos

Editorial: Astiberri. 2017

Narració apocalíptica no gaire allunyada de la realitat d'un futur imminent que ens vindrà a sobre com no espavilem gaire. La protagonista és una adolescent, Alícia, de 14 anys que viu amb el seu germà petit i el seu pare dins d'una perifèrica urbanització, Puerta de Luz, oblidada per tothom, sense serveis ni cap mena de condicions humanes per viure-hi. Una més de les moltes urbanitzacions que es van construir en la bombolla immobiliària que ara resta perduda i on les bandes criminals dominen el carrer perquè la policia i els governs no tenen res a guanyar. 

Tota la trama s'inicia quan l'Alícia entra dins d'una zona que va quedar a mig construir, "la zona fantasma", i troba una petita capsa. Aquesta troballa acabarà desencadenant una allau d'esdeveniments que afectaran tota la comunitat.

Una visió, agra, dura i sense contemplacions d'un futur sense gaires més opcions que la de sobreviure, i on sentiments com l'amor, l'empatia i les ganes de viure són les poques eines per lluitar i desobeir un sistema corrupte i pervertit que ha oblidat les persones.

Luis Bustos, dibuixant madrileny amb una considerable obra entre la qual destaca darrerament la seva col·laboració amb el guionista Santiago García per als dos volums de "García", crea una narració àgil i dinàmica marcada per un dibuix en negre sobre blanc plena de matisos de grisos molt propis d'un ambient urbà degradat, erm, sense vida.

Després de llegir les cent vint pàgines i quan ja creus que no hi ha sortida, una petita esquerda et dóna una mica d'aire i esperança per continuar pensant que lluitant encara ens en sortirem.