Tot sembla tan senzill

Autor: Montserrat Abelló. Música: Celeste Alías.

Editorial: Fonoll. Col·lecció Joan Duch. (2016).

Ho reconec. No fa gaire temps que vaig descobrir a la Montserrat. Per aquelles coses de la vida no havia tingut el plaer de llegir la seva poesia, clara, directa, sense artefactes ni pompositat artificial.

Fa uns mesos vaig comentar una altra de les seves obres, Poemes d'Amor, i ja vaig destacar la seva poesia i el caràcter  de l'escriptora com a dona valenta i precursora del feminisme. 

Aquesta obra, magníficament editada, amb una presentació cuidada, amb un disseny de les pàgines modern i estilitzat, i unes il·lustracions de Txema Rico molt originals, té al final del llibre una sorpresa molt agradable. Es tracta d'un CD amb els poemes de la Montserrat musicats per la cantant Celeste Alías que també ha col·laborat en la tria dels poemes d'aquest llibre. La jove cantant s'ha acompanyat del guitarrista Santi Careta, el contrabaixista David Mengual i el bateria Oriol Roca, i l'ajut de tres poetesses Meritxell Cucurella-Jorba, Sònia Moya i Laia Noguera que reciten els poemes.

El text del llibre està organitzat en quatre blocs: "Com si ens hi anés la vida", "Canten les Dones", "Són paraules que m'emprovo" i "Aquest Amor tan persistent". El disc conté 19 temes musicals brillants i ben recitats.

Tota l'obra respira aquesta senzilla  tendresa de l'autora, i resulta un plaer dolç la seva lectura i escolta.

Bartleby, el escribiente.

Autor: Herman Melville. Dibuixos: Javier Zabala.

Editorial: Nórdica Libros.

L'he tornat a llegir un altre cop. Bartleby és un dels meus personatges favorits. Em fascina per la seva potència, la seva tenacitat, la seva força d'anar cap al seu destí, malgrat tot el que l'envolta. Un copista que treballa en una oficina de Wall Street que un dia decideix de sobte deixar d'escriure amb la cèlebre frase de "preferiria no fer-ho".

Ningú sap d'on ve aquest home que no revela el seu origen, i una vegada pren la seva decisió de no fer res que pugui alterar la seva decisió, es manté ferm com un roc. L'advocat del despatx, que és el narrador de la història, passa de l'estupefacció a la còlera, i acaba en una curiositat propera a l'admiració. El final de la narració no deixa de sorprendre, malgrat que tot sembla apuntar en aquesta direcció. 

Una obra curta de l'escriptor novaiorquès que va escriure moltes novel·les, llibres de narrativa, una obra de poesia i  nombrosos contes, però va passar a la història com a l'autor de "Moby Dick". Una vida plena de desgràcies, viatges amb captiveri, suïcidi del seu pare i també anys més tard del seu fill, va portar a Melville a patir molts problemes físics i psicològics. Va morir en la solitud i en la pobresa.

L'obra, un regal de fa un temps i que ha descansat alguns anys a la nostra llibreria, és un llibre amb una enquadernació magnífica i amb dibuixos de Javier Zabala que va guanyar el "Premio Nacional de Ilustración" l'any 2005 i que ha realitzat dibuixos en més de seixanta obres.

Una lectura obligada d'aquest genial autor que va preparar el camí per a altres escriptors que s'endinsaran en temes psicològics i metafísics, com  Franz Kafka anys més tard.

La tierra de los hijos

Autor: Gipi

Editorial: Publicaciones y ediciones Salamandra. (2016).

"Sobre las causas y los motivos que condujeron al fin habrían podido escribirse capítulos enteros en los libros de historia. Pero después del fin ya no se escribieron más libros."

Aquesta és la definició que apareix a la contraportada de l'obra magnífica de l'italià Gian-Alfonso Pacinotti (Gipi). És una narració crua, abrupta, quasi violenta de la vida de dos germans amb el seu pare enmig d'un món que ha perdut el sentit. Un món on les aigües han cobert quasi tota la terra i on la lluita per la supervivència ocupa tots els esforços dels pocs humans que han quedat vius després d'una catàstrofe a nivell planetari. El pare educarà als seus fills amb duresa i sense cap espai per a la tendresa, per fer-los forts i implacables davants de totes les penúries i atacs que els esperaran. El desig de llegir un llibre que escriu el pare farà de motor per trobar algú que llegeixi i els pugui fer saber que pensava el pare. Un munt de peripècies els esperen, i també la recuperació de una certa humanitat. Encara queda esperança, malgrat el desolador paisatge humà i de natura.

Un dibuix amb tensió, amb línies negres que semblen trencar el paper blanc, dona encara més potència a la narració. Una narració àgil, dinàmica, que no deixa respirar al lector i el portarà a llegir el còmic d'una sola tirada. 

Des de l'any 2003 que Gipi debuta amb "Exterior Noche", el seu talent gràfic i narratiu l'ha portat al reconeixement general de lectors i crítica. Ha guanyat nombrosos premis internacionals i també s'ha aventurat a filmar curtmetratges i vídeos independents. L'any 2011 dirigeix la pel·lícula "L'ultimo terrestre" que presenta al 68è Festival Internacional de Cine de Venècia. Gran aficionat als jocs de cartes, va concebre i dibuixar un joc de fantasia medieval amb el títol de "Brutal."

Una obra seriosa, intensa, dramàtica i magníficament dibuixada. Aquest autor és una garantia de bons treballs. No el perdem de vista.

Mierda bonita

Autor: Pablo Gisbert.

Ediciones la Uña Rota. (2015).

"Nuestro fascismo español no fue un aperitivo antes de la comida. Nuestro fascismo español fue una comida de ésas que después de pasarte cinco horas comiendo, bebiendo y hablando te vas por la tarde-noche a tu casa a dormir porque no te aclaras ni sentado. A ver si nos entendemos. 40 años de educación católica, de militares por la calle, de mujeres desencantadas, de ignorancia ensalzada, de cristianismo desbravado. 40 años. Y lo escribo con números para que se vea más."

Aquesta és una de les moltes perles amb les quals l'autor ens fa reflexionar sobre el passat feixista a Espanya i Europa, i la càrrega que això encara suposa a les nostres vides. També ens parla de la relació entre la vida pública i la privada, del desig individual davant del col·lectiu, de la perversió que s'acumula als cossos, de l'autoengany com a forma de subsistència, de l'enorme distància entre el que pensem i el que diem...

Els textos són escrits per al col·lectiu teatral "El Conde Torrefiel", formació que treballa sobre l'experimentació en les arts plàstiques i en la literatura contemporània que van formar Pablo Gisbert i Tanya Beyeler l'any 2010 a Barcelona. Des d'aleshores no han deixat de participar en els millors festivals de teatre europeus com el Kunstenfestivaldesarts de Brusseles, el Temporada Alta de Girona o el Festival de Otoño a Madrid. L'any 2005 Pablo Gisbert va començar a col·laborar amb la companyia de dansa La Veronal, dirigida per Marcos Morau.

El llibre està dividit en dues parts com si fos un vinil, una cara A i una cara B. La primera part comprèn capítols amb títols tan curiosos com: "Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke", "La posibilidad que desaparece frente al paisaje", "Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento", "La historia del rey vencido por el aburrimiento" i "La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento". La B comprèn "Morir Nunca", "Barcelona/Madrid", "Guerrilla" i "Orxata".

La seva lectura és molt entretinguda, en alguns moments fa molt riure, però els textos estan carregats de crítica i humor negre sobre la societat en què vivim, plena de falsedat, de consum estúpid, d'irracionalitat, de negació de la natura i l'instint, de beatificació del plàstic, de corrupció, de "mierda bonita".

La vida

Autor: Tyto Alba.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2016).

Aquesta obra ens descriu l'amistat entre dos joves artistes, Pablo Ruiz Picasso i Carles Casagemas a la Barcelona, Màlaga i París de principis del segle XX. Tots dos queden fascinats i atrets per la personalitat de l'altre i es constitueixen com una de les parelles d'amistat més curioses de la història de la pintura. El pas del temps anirà fent malbé aquesta amistat per la supèrbia creixent de Picasso i per l'aparició de Germaine, una noia molt lliberal que enamora de forma esbojarrada a Casagemas.

La història d'amor impossible portarà a l'artista al suïcidi i provocarà una profunda depressió a Picasso que iniciarà la seva etapa blava amb un retrato del seu amic mort. Aquest perióde l'acabarà realitzant una altra pintura del seu amic que porta el títol de Vida.

La narració és fluida, ben explicada, amb naturalitat i senzillesa, però per a mi, el que fa especial aquesta obra és la seva realització pictòrica. Les aquarel·les de Tyto Alba van apareixent a cada pàgina descrivint la vida als carrers, les tavernes carregades de fum, els matins plens de boira, amb una cuidada tasca d'ambientació i caracterització d'aquells temps.

És la història d'un guanyador i la d'un perdedor que podia haver-se quedat a casa, gaudint de la bona posició social i econòmica de la seva família i que per contra, va voler marxar a París ajudant al seu amic i col·lega Picasso que aconseguiria l'èxit i la fama en poc temps.

Un còmic carregat de bona pintura i que ens explica una història del destí de dos artistes amb finals oposats. Les dues cares de la Vida.

La soledad de las promesas

Autor: Francesc Reina.

Ediciones Vitruvio. (2014).

Fa uns anys que tinc aquest llibre. El vaig comprar a la "Casa del Llibre" dies després d'anar a la seva presentació. L'acte de l'autor va ser davant d'un reduït grup d'amics, coneguts i col·legues. Una breu introducció i una lectura d'algun poema va conformar dita presentació. Un dia fred i poc amistós a la Facultat de Filologia, a la plaça Universitat de Barcelona l'any 2015.

Ahir, remenant llibres a una unitat domèstica de les prestatgeries més famoses i venudes del món, la Billy d'Ikea, va aparèixer aquest llibre que havia perdut de vista. L'havia cercat alguna vegada, però sense èxit.

L'he tornat a llegir. Són seixanta pàgines. I m'ha tornat a agradar. La poesia del Francesc és un producte rar. Sembla més dirigit a les vísceres que a les neurones. Totes les seves lletres semblen haver respirat soledat, escepticisme, cinisme i una dosi de bon alcohol. Les dones també hi són, però com a éssers fugissers. Els espais són urbans, però pertanyen a aquells espais intermedis, de vegades sense nom, aquell extraradi, aquella perifèria sense solució. Fa fred, el confort va marxar.

L'escriptura en castellà de Francesc té, al meu entendre, molta més càrrega, molta més dimensió humana, més carnalitat. En català el trobo més artificial, més fred, més alambinat.

Vaig conèixer al Francesc fa anys. Ell jugava de central i jo era el porter de futbol d'un equip molt singular, hi havia dos economistes, un professor de secundària, dos actors, un activista, un professor de cinema... No era un equip extraordinari, però sens dubte era l'equip més llegit de la lliga en la qual jugàvem. De llarg.

Amb el David i el Francesc vam fer coses boniques com exposicions, presentacions, un vídeo i algun catàleg. Molt divertit tot plegat. Tots tres érem força poli-patètics. 

Ha passat el temps i he perdut el contacte amb els dos. Un per pèrdua de les seves dades actuals, l'altre per un cert distanciament ideològic en aquests temps convulsos. Fóra bo que algun dia pugui recuperar i enfortir la relació amb ells un altre cop. 

Un llibre per llegir a la nit, quan cau la llum i el silenci comença a guanyar la batalla contra el soroll de les nostres vides. 

¡Salud!

Autor: Philippe Thirault. Dibuixos: Nadar

Editorial: Astiberri. (2018).

Després de ser autor i dibuixant en les dues seves darreres obres, "Papel Estrujado" i "El mundo a tus pies", Nadar es posa a dibuixar per al novel·lista i guionista francès Thirault, autor de més de 50 obres i que ha treballat amb Steve Cuzor, Manuel García i molts d'altres.

Amb un dibuix que recorda el grafisme i les imatges dels anys setanta, Nadar ens torna a sorprendre sense perdre el seu segell d'identitat. Els colors aquesta vegada són llampants, amb molt de contrast.

La història, basada en fets reals, ens narra com el protagonista, Antoine, abandona França per anar a una Espanya Franquista, plena de sordidesa, i on la dictadura encara mou els seus tentacles en la foscor. A la seva arribada a la Corunya, obre un restaurant al centre de la ciutat que es converteix en un èxit immediat. Tot fa pensar que les coses ja no poden anar malament, però l'alcohol, la supèrbia, un cercle familiar on no encaixa, i no conèixer els mecanismes per sobreviure en aquells temps de policia corrupta i brutal, porten el negoci al desastre i al protagonista a la més absoluta solitud i misèria.

Una obra dura, molt crítica social i políticament, i que ens dibuixa una baixada als inferns ben carregada d'alcohol. De vegades una mala decisió ens porta a prendre una altra pitjor i així successivament fins a caure. La manca de perspectiva barrejada amb la inconsciència creen un còctel atractiu d'entrada, però amb un regust molt amarg.