El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

 

Autor: Haruki Murakami.

Editorial: Empúries. (2013). 

Quan de vegades tinc dubtes per iniciar una nova lectura, sempre tinc el recurs de llegir una altra obra de l'escriptor japonès. Fins avui mai m'ha decebut, és una mena de garantia literària. Els mons que crea l'autor sempre em captiven d'alguna manera o una altra.

Tsukuru Tazaki és un arquitecte de trenta-sis anys, especialitzat a dissenyar estacions de tren. Ara treballa i viu a Tòquio. A la seva ciutat natal Nagoya, hi tenia una colla de dos nois i dues noies que tenien tots ells noms de colors. Aquest petit detall ja el feia sentir diferent i sol. Quan va marxar a estudiar a la capital, va perdre el contacte amb ells, i a la tornada tot havia canviat. Ningú el volia veure. Anys més tard, coneix a la Sara, una dona una mica més gran que ell, que el farà tornar a Nagoya per descobrir què va passar. 

Un autèntic viatge del protagonista cap al seu interior, i al nucli d'un problema que ha tractat de soterrar sense èxit. L'aventura de cercar als seus antics amics constitueix una odissea que el farà créixer i veure el futur de manera diferent.

Murakami va escriure aquest llibre després de la complexa obra de 1Q84. L'autor ja compta amb una llarguíssima relació de llibres i nombrosos premis als seus setanta-un anys. Malgrat aquesta edat, l'autor continua fent esport de forma diària i ha convertit el fet de córrer en una font d'inspiració i pensament.

Una altra bona obra d'aquest autor que mai em decep. I que en siguin moltes més. Per cert, la coberta em sembla molt bona per la mateixa foto i pel que descriu.

La saga de Grimr

Autor: Jérémie Moreau.

Norma Editorial. (2020).

El jove protagonista de l'obra perd els seus pares a l'inici del relat. S'inicia aleshores un pelegrinatge per cercar algú que el pugui ajudar a créixer. Quan el troba, la desgràcia el torna a colpejar. Tota l'acció transcorre a la Islàndia del segle XVIII, un període fosc on a les desgràcies naturals, epidèmies, fam,  terratrèmols i erupcions volcàniques, se li suma el domini ferotge de Dinamarca que governa a mà de ferro el seu territori. Una narració brillant que fa llegir el còmic, pàgina darrere pàgina fins al final. 

El dibuix i tractament de les vinyetes amb aquarel·la és preciós, i li dóna una força enorme a la història, a més de fer-nos una visió quasi poètica d'un territori tan salvatge com és l'illa d'Islàndia. Les imatges de l'erupció volcànica són una meravella. Els grocs, taronges i vermells contrasten de forma impactant sobre el negre de la nit. La figura del gos que acompanya al protagonista és tota una mostra de tendresa i coratge.

L'home que recull al nen perdut li diu la frase que mourà tota l'acció: "Les riqueses moren, els parents moren, i tu també moriràs, però sé d'una cosa que no mor mai: la fama de cada home mort". 

Jérémie Moreau és un molt jove autor francès que ja compta amb un bon nombre d'obres i ha rebut premis internacionals. 

Una obra que ja descriu la injustícia dels senyors que manen i la seva cort de jutges corruptes. Una temàtica molt actual, vaja. L'obra té un final èpic, a la vegada que sorprenent. 

Aneu a voltar per aquelles terres i gaudiu de la natura més salvatge i espectacular. Una obra plena de poesia, força i color.

Lo que más me gusta son los monstruos

Autora: Emil Ferris. 

Editorial: Penguin Random House. Reservoir Books. (2018).

Curiosament, aquest còmic me'l va deixar un bon amic, i dies més tard, un altre bon amic me'l va recomanar de forma convençuda. L'extensió de l'obra em suposava un obstacle d'inici. En té més de quatre-centes pàgines, i algunes d'elles carregades de text, però davant de les recomanacions dels amics vaig decidir-me per la seva lectura. 

L'obra ens conta les aventures d'una nena de deu anys, Karen Reyes, que està fermament decidida a investigar l'assassinat de la seva veïna del pis de dalt, Anka Silverberg, una supervivent de l'holocaust nazi. Karen es dibuixa a si mateixa com una nena lloba i una gavardina d'inspector, en una mena de diari on descriu el que va passant. És una nena que viu a la ciutat fosca i perillosa de Chicago, i està fascinada per les pel·lícules de terror de sèrie B, i les revistes "pulp" de monstres.

L'obra té algunes semblances als còmics underground's americans dels anys seixanta, o al treball d'Art Spiegelman, i és una potent barreja d'una narració ben traçada, però al·lucinant, i un dibuix espectacular per la seva realització. Tota l'obra està dibuixada en pàgines de llibretes, a quadres, a línies, blanques, amb perforacions per les anelles, marcant el fet que és la protagonista infantil la que descriu tota la narració. 

Emil Ferris treballava com a dissenyadora, però als seus quaranta anys va contreure la malaltia ocasionada pel virus West Nile. Això li va provocar una paràlisi de part del seu cos, i Emil va haver d'aprendre a dibuixar amb la seva mà dreta, quan ella era esquerrana. La realització del còmic va formar part del procés llarg de rehabilitació. Ara, està treballant en una altra obra, malgrat totes les dificultats.

Una obra de sèrie negra, plena de sentiments, dolor, morts, terror i al·lucinacions. Un llibre monstruosament atractiu.

Momo

Autor: Jonathan Garnier. Dibuixos: Rony Hotin.

Norma Editorial. (2019).

Algú pot pensar veient la coberta i fullejant el seu interior, que aquesta obra és purament un conte infantil. I sí, és un conte infantil, però estem davant d'una petita peça de joieria oberta a tots els lectors amb sensibilitat de qualsevol edat. L'obra té diferents nivells de lectura i així és interessant per a tothom que vulgui gaudir d'una bona narració plena de poesia i llum.

Mirai-Chan és una nena japonesa que es va convertir en el tema d'una sèrie de fotografies de Kotori Kawashima. Aquestes imatges són un dels punts de partida de Momo. L'altre és la necessitat de descriure personalitats solitàries, estranyes i danyades. Les referències al Japó són molt presents, un país on les persones que no encaixen són especialment marginades. A l'hora de realitzar el còmic, l'autor va preferir ambientar la història a la seva Normandia i al seu temps, però de fet la narració és comú a tots els temps i llocs, i tracta temes universals com la infantesa, l'amistat i la família. 

Al final de l'obra hi ha una pàgina de referències on apareixen pel·lícules japoneses com "El Sabor del Té" i "El verano de Kikujiro", però també altres com "Billy Eliot" o "Little Miss Sunshine".  De llibres l'autor ens indica el "Go Go Monster" de Taiyo Matsumoto i "Yotsubai" de Kiyohiko Azuma, però també apareix "El pequeño Nicolás" de Goscinny i el mestre Jean-Jacques Sempé.

Jonathan Garnier és un autor amb nombrosa obra a la seva esquena, i és director editorial i artístic de la col·lecció Étincelle. Rony Hotin prové del món del cinema i els films d'animació. Aquest és el seu primer còmic, i amb poques línies i gran resolució aconsegueix un magnífic resultat a l'hora de transmetre emocions. 

Una història deliciosa d'una nena petita, Momo, que viu amb la seva àvia i que trobarà una amiga més gran en la figura de Françoise. Totes dues valentes i decidides faran camí. Una obra plena de tendresa, vitalitat i coratge amb protagonistes femenines molt potents. Una meravella.

 

En Garp segons el món

Autora: Laia Tomàs Pagés.

Editorial: Edicions Tremendes. (2019).

Aquest és un llibre rar, bonic, però molt especial en la seva escriptura. La Laia, nascuda a Roses, és filòloga clàssica, professora de secundària, correctora de català i des de molt petita escriptora. El fet d'haver nascut a l'Empordà sota l'influx de la tramuntana, sembla haver marcat aquesta obra. I no ho dic perquè l'acció passi en aquests indrets, que també, sinó per l'extraordinari personatge d'en Garp. Una persona sensible, atenta i observadora, però carregada de raons i decisió.  

L'obra és un itinerari de la vida del protagonista. Des de la seva gestació, fins a arribar a l'edat adulta. Fa una acurada descripció de la família, dels seus primers estudis,  de les amistats i de la recerca del seu futur. Un futur ple d'entrebancs, però amb la ferma decisió de millorar el món. És un llibre de lectura fàcil, malgrat tenir un vocabulari ric i extens. Una novel·la d'humor crític, tendra i divertida, que diu molt més del que està escrit. Una invitació a reflexionar al voltant del funcionament del món on vivim.

El títol és un joc de paraules amb el famós llibre de John Irving: El món segons Garp, però encara no he trobat massa la gràcia del joc. Haig de donar-li alguna volta més.

El Violeta

 

Autors: Juan Sepúlveda Sanchis i Antonio Santos Mercero. Dibuixos: Marina Cochet.

Editorial Drakul. (2018).

Aquesta obra de poc més de cent pàgines, ens mostra la repressió i persecució que van patir els homosexuals sota l'imperi feixista del dictador Franco. També, ens dibuixa amb precisió els sentiments, els actes de renúncia, la doble vida, i l'angoixa d'aquestes persones que fins i tot van ser tancades en camps de concentració com el de Tefía, a Fuerteventura. La llei de perillositat social era una arma en mans de la policia i els governants del franquisme més ranci i obtús. El paper de moltes dones que acceptaven el paper de tapadora dels seus marits homosexuals, també resulta exposat amb detall.

El protagonista, Bruno, és detingut en una batuda a la sortida del cinema Ruzafa de València i acusat del delicte de ser homosexual. Allà començarà un calvari de pallisses, interrogatoris, vexacions i empresonament del qual només sortirà per la intervenció del seu pare que torna a aparèixer  a la seva vida, després d'haver desaparegut quan era un nen. La vida de forma sorprenent, farà que Bruno acabi sent membre de la policia i pugui ajudar a l'amor de la seva vida, Julián, a fugir del país.

Una història dura, terrible que ho és encara més quan saps que està construïda sobre fets reals que van succeir en aquells temps de dictadura a Espanya.

El dibuix de Cochet és ple de tensió, accelerat, sense massa detalls, però útil a l'hora de mostrar els rostres i el dolor dels personatges. 

Una brillant narració d'un fosc passat no gaire llunyà sobre la vida i l'amor de dos homes condemnats per una societat arcaica i repressora. Una obra dura, angoixant i asfixiant en molts moments, però necessària per entendre un passat que no hauria de tornar a existir mai més.

Còmics per a un món estrany

 

Autor: Reza Farazmand.

Editorial: Bridge. (2019).

Amb un dibuix molt senzill, l'autor nord-americà ens porta la seva família de personatges estranys amb situacions encara més surrealistes, aconseguint petites històries plenes d'humor, ironia i actualitat. El còmic es divideix en cinc capítols: L'experiència humana, Criatures socials, Canvis, Un món estrany, i Opinions sobre coses. Tots ells ens parlen del món d'avui dia, de vegades temes eterns com l'amistat i l'amor, de vegades temes tan personals com els viatges espacials, l'existencialisme, o els fenòmens paranormals.

Les pàgines mostren unes vinyetes distribuïdes regularment i acolorides amb tons molt suaus i tintes planes. Les històries ocupen una o dues planes generalment, però hi ha alguna que arriba a les vuit pàgines sense perdre  el poder de la sorpresa de la situació i la reacció dels personatges.

L'autor és tota una icona al món d'internet, on té milers de seguidors a Instagram o Facebook, i on presenta totes les seves noves aventures i projectes.

Personalment haig de dir que em va sorprendre la capacitat que té l'obra per generar un somriure amb quatre gargots, com diu el mateix dibuixant.

Tanco l'entrada amb un curiós text que apareix a la contraportada del còmic: Un nen és arrestat per plagi. Un esquirol s'adapta a la societat humana comprant-se un mòbil... i una pistola. I un avi comparteix els seus records sobre internet amb la seva néta: "Internet era una xarxa enorme de milions d'idiotes. Junts, vam crear milions d'idees de merda. Va ser el renaixement de la merda. El més gran de la història".

Un còmic absurd per a temps absurds.