Blacksad. Amarillo

Guió: Juan Diaz Canales. Dibuix: Juanjo Guarnido

Norma Editorial. 2013

Cinquè volum de la col·lecció protagonitzada pel detectiu felí  John Blacksad. Una sèrie d'obres que han recollit molts premis en els certàmens de còmic arreu del món.

En aquesta cinquena entrega, tot i que Blacksad vol descansar de l'acció permanent, l'encàrrec de portar un Cadillac de Tulsa a Nova Orleans, farà que es vegi involucrat en un assassinat i per resoldre'l haurà de fer un llarg recorregut pels Estats Units. Es relacionarà amb molta gent, fins i tot s'aproparà a escriptors que podríem vincular a la mítica "beat generation". 

Blacksad. Amarillo. Diaz Canales. Guarnido

Un dels premis que han rebut els números anteriors és el Premi Eisner al millor pintor/artista multimèdia i això no és gens estrany. En Amarillo, també podem gaudir de la gran tasca creativa de Juanjo Guarnido. Ho veiem en la complexitat de les vinyetes, en les intel·ligents caracteritzacions humanes dels variats personatges del regne animal, en els angles de visió de les escenes, en l'elecció del color i fins i tot en una certa estètica pictòrica en alguna de les vinyetes. Bona feina, també, en la recreació de tot l'entorn de l'època dels anys 50 dels Estats Units. Cotxes, motos, edificis, vestuari, ... admirablement reproduïts.

Quan un fa una capbussada en les primeres pàgines d'Amarillo, intueix que passarà una bona estona, que està entrant en una aventura on coneixerà molts personatges. Tot i que alguns podrien semblar arquetips, hi ha un ample ventall de personalitats. Curiosos, molt curiosos. Com el de l'estimable Neal Beato, advocat i agent literari amb una filosofia de vida esplèndida i positiva que en una vinyeta memorable és capaç en una bafarada de qüestionar-li a un escriptor maleït (un "beat" novel·lista) la seva tràgica concepció del sentit de la vida.

Una obra molt entretinguda i com sempre en les aventures de Blacksad, magníficament realitzada.

Blacksad. Amarillo. Diaz Canales. Guarnido

Come Prima

Autor: Alfred. Ediciones Salamandra. 2014

Fauve d'Or (Premi a la Millor Obra)

Festival d'Angoulême 2014

Alfred és el pseudònim de Lionel Papagalli nascut a Grenoble (França). Altres obres seves publicades a Espanya són Por qué he matado a Pierre (Ponent Mon. 2007) i No moriré cazado (Astiberri.2010).

Els protagonistes d'aquest còmic són dos germans italians Fabio i Giovanni. L'argument transcorre entre França i Itàlia al final dels anys 50.

Giovanni arriba a França cercant al seu germà. Quan el troba, es presenta amb les cendres del pare mort fa poc. El vol convèncer que tots dos iniciïn un viatge per portar aquestes cendres a Itàlia i un cop allà homenatjar i honrar la memòria del pare.

Faran el viatge en un Fiat 500 i en el transcurs del recorregut veurem les personalitats ben diferents dels dos germans i com afloraran conflictes del passat.

Podríem definir Come Prima com una "road movie" amb aires costumistes que utilitza diferents estils o tècniques gràfiques. Veiem un dibuix molt directe de traç caricaturesc i un bon ús del color per explicar-nos el desenvolupament de la història i mostrar-nos els paisatges que anem veient durant el viatge. D'altra banda, un estil que amb tres colors plans i una factura més propera a la il·lustració ens remet a records d'infància.

Come Prima. Alfred

Alfred assoleix amb Come Prima moltes virtuts:

Ens transmet una plena sensació del fet de "viatjar" amb l'estructuració de les vinyetes, aconsegueix que comprenguem perfectament les motivacions del comportament dels dos germans, utilitza uns girs de guió (de vegades, potser massa agosarats) molt interessants que canvien el rumb de la narració...i sobretot quan acabem la seva lectura ens adonem de l'eficàcia d'aquest mitjà (el "tebeo") per parlar de coses tan poc tangibles com són els sentiments.

Come Prima és un exemple prou encertat que el còmic pot tenir un llenguatge propi. No és cinema, no és novel·la, ... és còmic.

Sopa de miso

Ryu Murakami. Editorial Seix Barral

D'entrada, Ryu Murakami no te cap relació ni de parentesc, ni d'estil amb l'altra escriptor japonès, el magnífic Haruki Murakami. És una pura coincidència dels cognoms.

Aquest autor japonès conegut com un dels mestres del triller psicològic  oriental ens conta la intensa relació entre Frank, un turista nord-americà, i Kenji, un guia de turisme sexual de Tokio. La història serveix també per parlar de la complexa societat japonesa, de la seva particular relació amb el sexe, de la solitud dels habitants d'una ciutat enorme, del cansament de la joventut per continuar desenvolupant els mateixos esquemes, de la recerca d'alguna forma d'estimació i de la mena d'admiració i odi que generen els estrangers i en especial els nord-americans, aquells que els van guanyar la darrera guerra. Sura en tota la narració aquest aire de cansament, de manca d'horitzons, de desencant general d'una part de la població que viu a la nit de Tokio.

La seva lectura és molt dinàmica, i l'espiral de terror que es va generant amb el pas de la narració encara accelera més la recerca del final de la història. Un final obert que deixa la situació tan inestable com el monstre i el seu guia presoner. L'escena de violència salvatge és poderosa, ben descrita i molt propera al cinema asiàtic més cruel i sagnant que compta amb tants fidels seguidors.

Ryu Murakami, nascut al 52, és l'escriptor també de "Azul, casi transparente", la seva primera obra que va ser molt premiada i va vendre més d'un milió d'exemplars. Aquesta obra és del 97 i compta també premis tan rellevants com el Yomiuri Literary Award. Ha publicat una trentena de novel·les. Murakami també és director de cinema, i va dirigir un film de culte amb el títol de "Tokio Decadence", a més de ser bateria d'un grup de rock.

En resum, un llibre de lectura ràpida, que descriu molt be l'ambient de desencant dels tuguris de sexe d'una ciutat plena de gent sola, sense sortida, i que compta amb una bona dosi de violència. Tarantino podria fer una versió amb molta facilitat. La sang agermana.   

  

La nau d'en Guim

Autor: David Granados Niubó

Editorial Takatuka

Estem parlant d'un llibre infantil. No és un còmic, tampoc és un llibre amb un text considerable. No passa de les trenta pàgines i el text que acompanya les il·lustracions son frases senzilles d'una vintena de paraules. Cert, però aquí dins trobem un magnífic dibuixant i un bon narrador de històries breus. El conte és molt senzill, fàcil d'explicar i presenta uns personatges molt reals i als que tots hem conegut, la professora, els companys d'escola, la iaia. El Guim és un noi que amb la seva imaginació i passió pels marcians aconseguirà vèncer als brètols que se'n riuen del seu patinet. 

Ideal per a nens i nenes que ja gaudeixen de la lectura i per a tots aquells que gaudeixin d'uns dibuixos originals, ben acolorits i molt simpàtics.

L'autor que prové de la pintura, l'escultura i fins i tot de la construcció de originals instruments musicals va passar pel disseny gràfic i virtual i ara ho compagina amb aquestes petites meravelles. Ja està a la venda el seu nou llibre titolat "El Barret original i la ciutat grisa" de l'editorial Animalllibres, o Algar en castellà.  

La sabiduría como estética. China: confucianismo, taoísmo y budismo.

Chantal Mailllard. Editorial Akal.

És un llibre curt, tan sols vuitanta pàgines. El vaig llegir de cap a peus en una estona. Em va agradar la seva amabilitat, la facilitat en explicar de forma clara i entenedora conceptes tan difícils com el buit i el no-ser.

La seva lectura et dibuixa la història de la Xina en tres moments capçals del pensament xinés amb dos formes autòctones com el confucianisme i el taoisme, i un altra importada de la Índia i adaptada a la seva cultura mil·lenària. Ens va introduint primer en la tradició d'una llarga història que va donar peu al Confucianisme que podem definir com l'art del govern del poble i la preocupació en el seu benestar, i que no és pas una religió si no un sistema ètic, una filosofia d'Estat. Confucio va ser el fundador i un dels mestres de l'Escola de Lletrats o Erudits que resumeix en quatre llibres les seves ensenyances i que es fonamenta en el I Ching o Llibre de les Mutacions, una de les cinc obres fonamentals de la tradició xinesa.

Després s'introdueix en el Taoisme, un individualisme lúcid, i clar "entendre el Tao és entrar en la foscor" perquè " el que en sap no parla, i el que parla no en sap". Aquesta Ensenyança o Camí és com el budisme, una via per a l'auto coneixement, per a la reunió amb amb el principi essencial de l'ésser. No dona lliçons ni pautes, ni es fonamenta en una ensenyança conceptual com creences, si no que obre nivells superiors de consciència. 

Per acabar entra en el Budisme, i la seva entrada des de la Índia i l'arrelament i adaptació de les ensenyances de Siddharta Gautama, el Buddha. Aquesta adaptació no va ser fàcil des de les llengües hindús amb molta més capacitat d'abstracció a la xinesa molt més ideogràfica i amb més facilitat per plasmar coses concretes. La seva principal artèria és la Teoria dels Dharmes, els factors irreductibles de l'existència.

El llibre ja em va semblar bo després de la seva lectura, però ara coneixent la història personal de la seva escriptora i el seu viatge pel dolor, la lluita contra una important malaltia i la pèrdua del seu fill per suïcidi, encara el trobo més destacable. Chantal Maillard, malaguenya nascuda a Bèlgica, professora d'Estètica i Filosofia Oriental a la Universitat de Màlaga ens diu: "El gran pecado de Occidente es la tristeza". Ella troba en el textos filosòfics i en la poesia la manera de continuar el camí.

          

El silencio de nuestros amigos

Guió: Mark Long / Jim Demonakos. Dibuix: Nate Powell.
Editorial Planeta. 2013

El silencio de nuestros amigos és un còmic que podria portar en la seva portada l'adhesiu "basat en fets reals" que de vegades fa una mica de ràbia. No el porta, i sí el portés, en aquest cas no faria nosa. Se li escau perfectament.

Mark Long i Jim Demonakos elaboren un guió on es relata com el pare de Mark, reporter televisiu, es va veure implicat en els conflictes racials que van tenir lloc a les universitats de Houston, Texas, en 1968. Com a punt culminant dels altercats, un policia va morir en un tiroteig i després de moltes detencions, cinc estudiants van ser acusats de l'assassinat de l'agent.

Tots aquests fets són el marc referencial de la vida quotidiana de dues famílies, una blanca i una altra negra. La relació entre elles en un entorn eminentment racista generarà incomprensió i rebuig.

Nate Powell  il·lustra la història amb un dibuix en blanc i negre que descriu molt bé els moments casolans i familiars, així com les situacions de màxima tensió al carrer. Amb un traç que de vegades ens remet al mestre Will Eisner.

Podem trobar bibliografia variada sobre els conflictes racials i la conquesta dels drets civils durant aquests anys de revolucions socials. Però, El silencio de nuestros amigos, a més a més de complir una tasca divulgadora, ho fa de manera que ens arriba directament al cor, entenent les problemàtiques vivències dels protagonistes, sense caure mai en el melodrama.

En les últimes pàgines del còmic veiem una ressenya dels temes musicals  que apareixen en el transcurs de la trama. La cançó "Soul Man" interpretada per Sam & Dave és el fons musical d'una escena que ens mostra un sopar que fan juntes les dues famílies. Un tocadiscs la reprodueix i quan l'escolten, descobreixen que a tots els hi agrada molt. Són fans. Siguin blancs o negres. Eloqüent moment.

"Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics"
Dr. Martin Luther King Jr. .

Los surcos del azar

Autor: Paco Roca. Astiberri Ediciones. 2014

En converses al voltant del món dels tebeos, de vegades surt el tema de la diferència entre còmic i novel·la gràfica. Molts cops aquestes denominacions no tenen gaire sentit i no paga la pena filar tan prim. Sobretot, quan el fet d'etiquetar una obra d'una manera o d'una altra es fa per donar-li diferents categories artístiques o comercials al producte final. Ara, si algun dels participants en aquest diàleg continués entestat a voler tenir referents clars de cada cosa i volgués exemples, li podríem dir sense cap por a equivocar-nos que Los surcos del azar és una novel·la gràfica de peus a cap.

Per què aquesta reflexió introductòria? Doncs, per fer veure que estem davant de totes les característiques positives d'una novel·la gràfica. Una bona estructura, una obra amb un pes específic important, molt ben documentada, amb una llargada (326 pàgines) que deixa que la història explicada es vagi desenvolupant amb detalls i matisos.

El valencià Paco Roca és un bon narrador i un magnífic dibuixant (també excel·lent il·lustrador) com queda demostrat amb reconegudes obres llargues anteriors com Arrugues i L'hivern del dibuixant. Tot i que ens agrada igual o més quan realitza creacions de mides reduïdes com  les tires curtes que va publicar al diari Las Provincias i que estan recopilades a Memorias de un hombre en pijama.                

    Los surcos del azar. Paco Roca      

Al principi d'aquesta novel·la gràfica veiem com el mateix Paco Roca en el seu procés de recopilar documentació, arriba a un petit poble francès a la recerca de Miguel Ruiz un exiliat republicà. Una vegada l'ha trobat i es genera una confiança mútua, Miguel comença a explicar-li tots els seus records de l'exili posterior a la guerra civil i de com va formar part de La Nueve  una companyia formada bàsicament per militars republicans espanyols que després de batalles en molts fronts, arribaria en 1944 a París en el moment de la seva alliberació. Aquestes xerrades de l'entrevista a Miguel apareixen en vinyetes bicolors i tota la rememoració en vinyetes a tot color. D'aquesta manera queden perfectament separats els dos espais temporals.

Ens ha agradat especialment la part de la relació entre Paco i Miguel. Està plasmada d'una manera força delicada. Ens sentim traslladats al pis del petit poble francès. Ens ve de gust que Miquel ens faci un cafè i ens relati a poc a poc les experiències viscudes des de la sortida del atapeït port d'Alacant el 28 de març de 1939. Ens resulten entranyables els personatges que giren al seu voltant, el veí, la cambrera del bar ...

Los surcos del azar és un projecte que ha portat molts anys de realització i tasques de documentació prèvia. És un gran i merescut homenatge a aquests homes (personatges reals) que després de combatre a les tropes nacionals de Franco a Espanya i perdre, van haver de fugir i van continuar la seva lluita contra el feixisme en la 2a Guerra Mundial, fins a la caiguda de Hitler i l'alliberament de París el 1944. Molts d'ells van creure que els aliats continuarien aquesta lluita i ho farien anant a frenar el règim de la dictadura espanyola, però tristament no va ser així.

Los surcos del azar. Paco Roca. Portada de l'edició  francesa

Durant la lectura d'aquest relat històric, ens ha vingut a la memòria la figura de Pepe Rubianes. La seva opinió sobre la necessitat de la recuperació de la memòria històrica. La seva admiració pel poeta Federico García Lorca.
Segur, que la lectura de Los surcos del azar li hagués agradat.