Furiosa

 

Guió: Geofroy Monde. Dibuixos: Mathieu Burniat.

Norma Editorial. (2024).

Fent una síntesi d'aquesta obra podríem dir que és una divertida revisió feminista del mite Artúric. El rei Artur, que va aconseguir la glòria derrotant a l'exèrcit dels dimonis amb la mítica espasa Excàlibur, en aquest còmic és un vell borratxo absolutament decadent. En té dues filles, la gran, Maxine que fa temps que va marxar de casa, i la petita Ysabel, que farta del seu pare i de la seva estupidesa, decideix marxar a la recerca de la seva germana enduent-se la famosa espasa. Una espasa amb la qual manté uns diàlegs molt divertits i que també busca una vida més acord amb la seva vàlua, deixant d'estar arraconada per qualsevol lloc del palau. Els personatges del mag Merlí, o del designat pel pare com a promès d'Ysabel, el Baró Cumbre, són esperpèntics.

Les aventures d'Ysabel i l'espasa constitueixen una divertida relació d'adversaris i paratges singulars, però a la vegada una crítica del patriarcat i el masclisme, simpàtica, però decidida. Sota una superfície lluminosa, podrem trobar la foscor. L'aventura serà una empresa majúscula per una princesa acostumada a viure sempre a palau, i les intencions de l'espasa potser no seran tan bones com s'esperaven. 

El guió del francès Monde és molt àgil, clar i ple de sorpreses, i fan que la lectura de l'obra circuli a gran velocitat. El dibuix del belga Burniat és senzill, amb un ràpid reconeixement dels personatges i uns colors llampants i cridaners. La seva anterior obra va ser l'exitosa: "El misteri del món quàntic", que va fer amb el físic Thibault Damour. Tots dos autors francòfons són dos artistes consolidats en el mercat amb nombrosa obra publicada.

Una obra de quasi dues-centes cinquanta pàgines que es llegeix amb un somriure i que a la vegada et fa pensar en la lluita de les protagonistes davant d'uns homes mediocres o estúpids, o les dues coses a la vegada.

Días de arena

 

Autora: Aimée de Jongh.

Editorial: Planeta Cómic. (2024).

Al blog ja havíem comentat dues enormes obres d'aquesta autora holandesa: La obsolescencia programada de nuestros sentimientos, i El regreso del halcón abejero. La primera com a dibuixant amb el guió de Zidrou, la segona com autora completa. Avui comentarem una obra monumental, una narració sublim i unes imatges poètiques que emocionen des de les primeres pàgines i et deixen aclaparat en les darreres. Un viatge extraordinari. Les escenes de les tempestes de sorra et queden gravades per la seva dimensió gegantina i monstruosa.

El jove protagonista, John Clark, un fotoperiodista de vint-i-dos anys, rep un encàrrec de la Farm Security Administration, un organisme governamental creat per ajudar al sector agrari en els temps de la Gran depressió. Les seves fotos han de mostrar la situació dramàtica dels agricultors i ramaders per la terrible sequera, i el "Dust Bowl", unes tempestes de sorra que fins i tot tapaven la llum del sol.  Aquest fenomen va afectar, als anys trenta, una zona enorme entre Oklahoma, Kansas i Texas, i va arribar alguns anys fins al Canadà. La misèria ofega als pobres habitants que cerquen la fugida emigrant a Califòrnia.

Els pas dels dies i la relació amb els habitants d'aquest món de sorra i pols, farà que l'objectiu deixi de ser enviar un document gràfic, i passi a ser un altre molt més humà.

El còmic està basat en fets reals, i en les darreres pàgines del còmic podem veure algunes fotos dels fotògrafs de la FSA que documenten tot aquest infern de misèria. Entre aquestes fotos podem trobar la icònica foto de Dorothea Lange, "Migrant Mother" on apareix Florence, una dona jove de trenta-dos anys amb set fills, que amb el seu rostre d'esgotament i desesperació mostra la intensitat de la tragèdia humana.

L'obra té quasi quatre-centes pàgines, però veureu que acabareu desitjant continuar tenint la companyia de John Clark, malgrat la duresa extrema del desert. L'any 2021 va guanyar el premi Gold Award dels Japan International.

Gorda

 

Autor: Moyoco Anno.

Editorial: Ponent Mon. (2017).

Moyoko Anno és una "mangaka" nascuda a Suginami, Tòquio. En té nombrosa obra publicada de mangues, i també n'és una escriptora amb molta popularitat entre les dones joves. Les temàtiques i posicionament de la seva obra és sovint en defensa de la dona i de lluita contra les exigències que marca la societat dominada pels homes. En aquest cas ens mostra els problemes de la pressió que pateixen les dones joves pel seu aspecte, la solitud, la bulímia i l'anorèxia com a principals símptomes i malalties, i la manca d'autoestima. La societat nipona és molt avançada en molts aspectes, però la seva sexualitat va d'uns extrems a altres oposats. De fet, hi ha un personatge dins de la història que fàcilment hauria d'estar detingut pel seu comportament amb la protagonista, Noko Hanazawa, una noia que treballa en una oficina envoltada de companyes que en la gran part són falses amigues i col·laboren en la seva destrucció. Al llarg de la narració veurem les diferents etapes per on passa la dura vida de la protagonista. Uns grams de menys haurien de representar una mica de felicitat, i deixar de tenir repulsió pel seu cos, però el viatge és un infern. La figura de la seva parella és demolidora, Hanazawa és tan sols un tros de carn per fer servir quan a ell li interessa. 

El còmic té l'estructura clàssica dels mangues, les pàgines del darrere cap endavant, i les vinyetes de dreta a esquerra. Amb un blanc i negre i estructura flexible de tres línies de vinyetes per pàgina, el còmic es llegeix amb força interès. 

Un còmic important per denunciar la cosificació de les dones, i l'esclavatge d'uns models estètics, de vegades impossibles d'assolir, que converteixen la vida de les noies en carrerons sense sortida d'infelicitat.

L'ombra a la paret

 

Autor: Josep M. Morreres.

Editorial. Viena ediciones. (2001).

Endreçant la llibreria vaig trobar aquest petit llibre. Deu fer anys que el tinc, l'edició és del 2001, i el paper ja mostra lleugerament el pas del temps, malgrat que encara conserva un bon estat. Amb molta seguretat ja l'havia llegit, però ara va ser un element pont entre altres lectures de còmics o llibres. 

La narració és força fluida, i el fet que el personatge protagonista parli amb si mateix, per anar explicant el seu comportament i emocions, li dona un altre vessant als diferents conflictes que van apareixent.

A la contraportada del llibre es comenta una certa semblança a l'obra: "El carter sempre truca dues vegades", com un thriller on res és allò que sembla. I sí, té una mica d'això, aquesta novel·la ens parla dels somnis i de la frustració de no aconseguir-los mai, i també dels paranys que ens marca el desig, especialment el sexual, en la percepció de la realitat. Sense voler explicar el final veurem com la vida d'un home de classe baixa es va complicant darrere d'un somni, d'una dona que a priori sembla impossible de tenir. Són cent vint-i-vuit pàgines que es llegeixen en una breu estona. Fàcilment, pots imaginar la trama en un llargmetratge o una sèrie de televisió. 

Josep Maria Morreres, escriptor barceloní, llicenciat en Història i professor, ha escrit fins avui set novel·les, la darrera l'any 2022 "Qui dia passa", quatre llibres de contes, un munt de llibres de literatura i teatre infantil, i algun assaig. 

Ha rebut nombrosos premis nacionals com el XII Premi Pere Calders de Literatura Catalana, o el XVII Premi Ciutat de Badalona de Narrativa.

Corpus

 

Autora: Alba Camarasa.

Editorial: Adia Edicions. (2021).

Quaranta-quatre poemes, llargs o curts, més narratius uns, més sintètics altres, però tots carregats de certa ironia, mala llet, un posicionament de voler enfrontar els desitjos amb la crua realitat del món. 

Els poemes tenen el títol amb l'article i la preposició "El de...", així ens alerta del que trobarem dins del text. Aquesta jove autora valenciana manifesta els seus contactes i treballs amb el tema de l'ajut humà, la crítica política i social, la història i la filosofia, i una passió per les plantes que lluny de ser ridícula o cursi, resulta atractiva i plena de química.

Alba Camarasa, va guanyar el "46è Premi de poesia Vila de Martorell", amb l'obra: "Llet de Glacera", i abans havia publicat dins d'una antologia panoràmica valenciana amb el nom de "Tibar l'arc".

Amb "Corpus" va obtenir el "Premi Gumersind Gomila" de Maó de l'any 2021. L'autora té, a més, tres reculls de publicacions: "La farina que admeta" (2012), "Apologia dels dies" (2009), i "Drecers i Naufragis" (2008).

Tancarem l'entrada deixant-vos com a mostra dos dels poemes que més m'han agradat: 

-El de quan somies que caus.

A la nit, que les llums s'atoven, i els sorolls s'atoven,

tanques els ulls i mig somies que caus.

Milions de persones al món tanquen els ulls i mig somien que cauen.

Soc la que vos pren la mà just en aquell moment i vos desperta

per a que no vos feu mal.

-El de matar-te

Ja és l'hora de matar-te en un poema.

De deixar les flors de banda i matar-te en un poema.

Vehicular la violència cap ací, cap al meu camp de batalla.

I deixar que la sang entre amb les lletres i no al contrari.

Esprémer la tensió tonal, el bruxisme, l'insomni,

les preguntes, les declaracions no demanades,

el buit i la por. És hora que tot això em siga suficient

per matar-te en un poema.

Que siga la dona un llop per a l'home.

Agrupar totes les ràtzies i redirigir-les cap a tu.

Làser de ràbia assenyalant-te l'estèrnum. I disparant.

Ja era hora de matar-te en un poema.

I resolt això, tornar a les flors i portar-te'n un ram.

Dos hermanas

 

Guió: Isabelle Sivan. Dibuixos: Bruno Duhamel.

Editorial: Harriet Ediciones. (2024).

Aquest còmic és molt maco, alegre, i malgrat que el guió és poc dens, explica com dues germanes, la Lise i la Camille, radicalment diferents, en el fons s'estimen i no poden viure separades. La Lise és una esportista completa, juga al futbol i el seu treball pertany al món financer; la Camille és professora, alternativa i la seva passió és la música i col·leccionar instruments de música. Totes dues viuen a la mateixa casa, però una a la banda esquerra, l'altra a la dreta, una amb gespa, plantes i testos, l'altra amb rajoles de pedra. Els seus amics tampoc se semblen en res. El mur sembla infranquejable per a tots, excepte pel gat de la Camille que té la llibertat de travessar la línia. De sobte, totes dues reben la carta del propietari de la casa que els anuncia que el seu lloguer no serà renovat, han de marxar. 

La història és simpàtica i els personatges estan ben definits. Potser per als que tenim germans, tot el que veiem a les pàgines ho hem viscut d'alguna manera o altra. Sí, a més, teniu gats, encara més. Els dibuixos estan plens de detalls en l'arquitectura, els vehicles, el mobiliari; i mostren també un bon domini de les figures humanes. 

Els dos artistes francesos ja han treballat en altres dues obres conjuntes, i tots dos tenen una llarga trajectòria amb múltiples col·laboracions amb altres autors, L'agost del 2022 vam comentar una obra en solitari de Bruno Duhamel: Jamás, que també era una petita meravella, i que on també, curiosament, hi havia un gat entre els protagonistes.

En resum, una obra que es llegeix amb un somriure, et fa passar una bona estona i et fa gaudir dels dibuixos brillantment acolorits.

Los evaporados

 

Autor: Isao Moutte.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2024).

El còmic està basat en la novel·la de Thomas B. Reverdy, i potser ja és una magnífica obra, ho desconec, però aquest autor franco-japonès ha creat una peça d'una complexitat i dinamisme digne d'un còmic de molt nivell. La història parla dels "Evaporats", aquelles persones adultes que desapareixen, que un dia determinat ja no hi són. Ningú sap el perquè, ni on són. La policia no els busca perquè no hi ha cap delicte, i la família tampoc per la deshonra que comporta i pels diners que pot suposar una recerca. Aquestes desaparicions voluntàries afecten a més de vuitanta mil persones cada any al Japó. Moltes d'elles canvien d'identitat i viuen al marge de la societat.

El protagonista, Kaze Watanawe, un modèlic oficinista que fa trenta-cinc anys que treballa en una empresa de seguretat, desapareix. La seva filla que porta anys vivint a França torna al seu país per tractar de trobar-lo. El company principal del protagonista serà un adolescent que sembla haver-ho perdut tot en el desastre de Fukushima. El còmic ens narra tot el conjunt d'accions que desenvolupen els protagonistes i les causes personals que els mouen.  A més, el còmic ens ensenya l'interior de l'ànima japonesa, els seus costums, les estrictes normes de la seva societat, i uns paisatges molt ben exposats. No falta una crítica ferotge de la fredor de les autoritats en el desastre de la central nuclear, ni tampoc a l'estructura caduca de les famílies i a una societat amb contrastos enormes. Les imatges de la zona devastada pel tsunami fan autèntica commoció. Una autèntica escombrada de tot el qui hi havia.

Al còmic no li cal més que un dibuix en negre sobre blanc, trames manuals amb múltiples intensitats de ratllat, i un domini enorme de les figures i les expressions dels personatges. Diàlegs justos i la informació necessària donen a l'obra la velocitat d'un thriller que t'enganxa des de l'inici de la primera pàgina.

Isao Moutte, nascut a Niihama, Japó, és llicenciat en Belles Arts a Angoulême. N'ha publicat sis obres a França, dues de les quals han estat traduïdes al castellà: Clapas, que vam comentar l'any 2022,i aquesta que avui comentem. Un autor que no hem de perdre de vista.