Ulises don nadie

 

Guió: Gérard Mordillat. Dibuixos: Sébastien Gnaedig.

Editorial: Garbuix Books. (2023).

Aquesta obra relata una història de ficció, però que té molt de realitat, d'una realitat aterridora, una realitat en què un actor per la seva condició de saber connectar amb el públic, acaba sent un polític populista. En aquest cas, és Ulisses, un actor en hores baixes que acaba fent de pallasso en una emissora de ràdio de la qual surt despatxat després d'una trista intervenció. Abandonat i oblidat per companys i amb amics poc solvents, es veu ficat en un túnel sense sortida. Sense feina, sense atur i sense diners. És aleshores quan apareix un excompany seu de la ràdio que ara es dedica a la comunicació que li planteja una nova alternativa, però serà una sortida que si bé li solucionarà el tema econòmic, el farà trencar amb tot el seu passat i idees, i passar a pertànyer al PFF, el Partit Feixista Francès. Un salt arriscat i sense tornada enrere.

Mordillat, és un autor parisenc amb setanta-quatre anys que ha escrit una quarantena de llibres entre poesia, novel·les, assajos, i ha dirigit una vintena de pel·lícules. El seu guió és punyent i àcid per descriure una veritat incòmoda, i que succeeix en tots els àmbits de govern. L'autor reconeix que el missatge social ha desaparegut moltíssim del cinema, i que el còmic és una bona via encara per lluitar per la justícia social i contra el feixisme.

El dibuix de Gnaedig és senzill, efectiu, sense gaires detalls, sembla ser una pura eina per transmetre el missatge de Mordillat. Ulisses és una figura universal, podria ser qualsevol perdedor que busca refugi on li donen. Les imatges urbanes són apunts que va fer el dibuixant de la ciutat de Le Havre. Gnaedig ha fet molts papers en l'edició de còmics i ara és el director editorial de "Futuropolis", editorial on es va publicar a França aquesta obra.

El color el posen Francesca i Christian Durieux.

Un còmic carregat de cert to d'humor negre, cru i punyent, que fa vertigen per les semblances no casuals amb episodis pròxims i reals. El riure es congelarà amb facilitat.

El pintor forajido

 

Autor: Frantz Duchazeau.

Editorial. Ponent Mon. (2021).

Aquest còmic, que pot semblar una invenció de l'autor, està basada en la història del pintor francès Lazare Bruandet, que malgrat no sigui gaire conegut, té quadres exposats al museu del Louvre. Aquest artista va ser un pintor que es va dedicar a posar als seus quadres aquells paisatges que podia veure al seu entorn rural. Aquests paisatges tranquils i plens d'harmonia contrastaven amb la vida plena de crits, baralles i caos. L'obra ens mostra l'inici dels temps de terror i canvis que va ocorre l'any1793 amb la Revolució Francesa i la mort a la guillotina de Lluís XVI a París. De fet, el còmic ens mostra especialment els efectes de la revolució no a la capital, sinó als petits pobles, i destaca la dificultat d'aturar l'espiral de venjances i odi que fa impossible saber on és la justícia.

Resulta difícil empatitzar amb el protagonista, un personatge xulesc, violent, alcohòlic, que mou l'espasa com si fos el pinzell, i que lluita contra la consideració del que és art i que no dictada pel Saló de París.

El dibuix de Duchazeau és fresc, molt àgil i dinàmic que gaudeix amb les coreografies a les lluites d'espases, però també resulta efectiu per descriure espais, especialment nocturns. Semblava inevitable que l'autor francès es dediqués a dibuixar còmics pel fet d'haver nascut a Angoulême. Hi ha llocs que marquen destins. El color el posa Drac (Pascale Wallet).

La narració és fluida, malgrat que de vegades les frases que diu el protagonista semblen una mica massa forçats, un pèl impostats. L'obra m'ha interessat personalment per la descripció dels dies posteriors a un esdeveniment que va canviar tota una època, i que la cruesa, animalitat i ràbia de moltes persones es va disparar sense aturador. A les guerres tots acaben perdent, uns més, altres menys.

Una sed de venganza justificada

Guió: Rick Remender. Dibuixos: André Lima Araújo.

Norma Editorial. (2022).

Aquest còmic en dos volums compon una autèntica ascensió vertiginosa que agafa velocitat amb el pas de les pàgines fins a estavellar-se amb un final demolidor. Una història d'assassins psicòpates, rics poderosos i cruels, corrupcions i conspiracions, i al ben mig una persona normal que ningú sospitava la seva presència.

La narració és molt dinàmica i ho fa sense gaires diàlegs. Alterna moments costumistes on predomina la calma, amb moments d'extrema violència, això provoca que la tensió es mantingui i el ritme no decaigui en cap moment. Remender és un consagrat guionista nord-americà amb nombrosa obra.

El dibuix del portuguès Lima és precís, detallat, amb un gran domini de la figura humana i els espais. Les perspectives són molt ben triades. La col·laboració amb Chris O'Halloran que posa el color és perfecta, i és resultat del treball compartit en anteriors obres. Els colors llampants i forts pertanyen a les escenes de violència i sensacions que sacsegen al protagonista, els més suaus són de les vinyetes més costumistes, les escenes de vida tranquil·la que de vegades són interromputs per l'aparició dels personatges foscos.

Reconec que la duresa d'algunes imatges de tortura no et deixen indiferent per la minuciositat i perversió del càstig. Un dels personatges pot figurar en qualsevol galeria de dolents molt dolents sens dubte. La seva fredor el fa de malson.

Potser algú pot pensar que la narració no és gaire original, però si analitzem la trama, veurem que és una volta més de caragol que treu molt de suc.

Dos volums que es llegeixen a la velocitat de la llum. Una dosi d'adrenalina que ens farà empatitzar moltíssim amb el personatge que quasi sense voler es veu enmig de l'huracà. 

Warburg & Beach

 

Guió: Jorge Carrión. Dibuixos: Javier Olivares.

Editorial: Salamandra Graphic. Random House. (2021).

A les primeres dècades del segle XX, l'historiador alemany Aby Warburg i la llibrera nord-americana Sylvia Beach van portar a terme dos magnífics i enormes projectes intel·lectuals que han estat capdals a la història de la cultura.  

De Sylvia Beach no direm gaire cosa perquè fa poques entrades del blog vam presentar el llibre La llibretera de París, que descriu l'aventura de la llibretera i la seva llibreria a París, "Shakespeare & Company", per on van passar els millors escritors del moment, Man Ray, Hemingway, Pound, Gide, i va ser l'editora de l'"Ulisses" de James Joyce.

Aby Warburg va ser el dissenyador de l'Atles Mnemosyne, compost per milers d'imatges que mostren el panorama mundial de l'art en una sèrie de panells, i el creador de la biblioteca Warburg, una biblioteca a la ciutat d'Hamburg, oberta a tots els investigadors i artistes, que oferia nombroses beques i que estava organitzada de manera diferent a les ordinàries.

L'obra també ens parla de l'obra de Mary Wollstonecraft, escriptora anglesa i una de les primeres feministes, del seu editor Joseph Johnson, de Frances Steloff, la fundadora de la llibreria a Nova York Gotham Books, i de l'artista multidisciplinari Marcel Duchamp.

Tots ells lligats per la passió per la cultura, pels llibres i les llibreries, per la transmissió i la comunicació entre els autors des de la creació, la crítica i l'edició.

L'obra té un format sorprenent, el còmic s'obre com un acordió i es gaudeix llegint-lo estenent-lo en tota la seva superfície per les dues cares. Resulta una presentació original i elegant que es reafirma amb la frase que apareix a la contraportada: Com llegim?, no són les lletres imatges?, no és llegir sempre imaginar?

La narració és àgil malgrat la quantitat de text que conté l'obra, i els dibuixos i colors que ens regala Javier Olivares són espectaculars en qualsevol de les quatre parts del còmic.

Una obra que ens ofereix la cultura com a escut i llança davant del masclisme, els totalitarismes, la censura i la moral repressora. Una autèntica joia per gaudir obrint l'acordió en una taula gran.

El pacto del letargo

 

Autor: Miguelanxo Prado.

Norma Editorial. (2020).

Quan parlem d'una obra d'aquest autor ja podem donar per suposat que visualment serà una exhibició de dibuix i color. I és cert. "El pacto del letargo" és una obra èpica, però amb una mirada diferent, més moderna, innovadora i desmitificadora. El robatori d'una trisquela de la cultura celta sembla coincidir amb el despertar d'uns éssers màgics representants de la llum i la foscor. El maligne considera que ja és moment d'acabar amb els humans, uns animals estúpids que estan destruint la natura, els altres éssers consideren que encara hi ha temps per rectificar el seu comportament. En aquesta lluita sortirà molt mal parada la figura de les universitats, un cau d'acadèmics corruptes que només està interessada en la seva posició i que menysprea els mérits doctorals.

Prado ens dona una visió esplèndida de la natura de les terres de l'atlàntic, els seus boscos i rius, els pobles amb els carrers empedrats, i les tradicionals cases de pedra amb jardins. Tot un viatge per una terra humida i verda. Les figures humanes tenen cert to caricaturesc, i són plenes de força.

La narració és fluida, i l'autor sap crear molt d'interès per saber que passarà en aquesta lluita entre els màgics, i també en la investigació del robatori.

Un thriller mitològic que conté crítica social, ecologisme i fantasia, ple de detalls i amb la saviesa i mestratge d'aquest autor gallec amb una carrera professional plena d'èxits i premis. Es podria considerar una obra ecologista per la defensa de la natura que pateix l'asedi i la destrucció per part dels humans, la seva indústria embogida i la seva artificialitat.

Ronson

 

Autor: César Sebastián.

Editorial: Autsider Cómics. (2023).

Una obra d'extrema qualitat és aquesta que ens presenta César Sebastián. Una autèntica sorpresa per a un autor que s'estrena en les obres de llarga durada. La narració està construïda pels records del pare de l'autor de la seva vida en un poble de l'interior de València, Sinarcas. Ens trobem a l'Espanya Franquista, amb els seus costums, tradicions, prejudicis i imperi del masclisme.

Un escenari carregat de violència, moltes vegades justificat i amagat dins de les llars. No és una narració nostàlgica, és una manera de reconciliació amb el passat i entendre el perquè de moltes coses d'avui. Els records són fragmentaris i com passa sovint, són construïts per nosaltres des del present.

Apareixen fragments que et posen els pèls de punta com la violència infantil sobre els animals i sobre els diferents, el poder de les forces de l'ordre representat amb una Guàrdia Civil poc civilitzada, el domini del mascle sobre la dona, i la presència de la mort. Però també apareix com a contrapunt lluminós, el despertar de la sexualitat, la força del grup d'amics, l'arribada del cinema al poble, i la llarga durada del temps.

La distribució de les vinyetes fixa de sis per pàgina, només alterat al principi i final de l'obra ens dona l'aparença d'un antic àlbum de fotos familiar, i dona un ritme pausat i mecànic com el del pas del temps als pobles. Un dibuix precís, ben il·luminat i que està banyat per una tonalitat ocre que recorda els àlbums de fotografies antigues i també el color del ronson. El ronson és una moneda de coure aixafada que s'utilitzava en un joc infantil anomenat "rolde". Aquest objecte serveix com a element de connexió d'un home ja madur amb el seu passat, una etapa feliç abans de perdre la innocència i entrar en el cruel món dels adults. L'obra té molt de la duresa i força del neorealisme italià

Una obra exquisida a tots els nivells, però que et pot portar alguns records incòmodes, amargs, tristos. Tot depèn també de com recordem la nostra infantesa. Un viatge amb un cert to d'humor i de vegades cinisme que et fa pensar que aquella Espanya pobre, miserable i masclista no és tant llunyana en el temps.

El meteorito somos nosostros

 

Autor: Darío Adanti.

Editorial Astiberri. (2022).

L'autor ens ofereix un treball enormement documentat per a veure com hem arribat a aquesta preocupant situació actual del planeta, des de l'origen del cosmos, el naixement de la Terra, l'arribada de la humanitat i els danys que estan provocant molts avenços tecnològics. I ho fa amb el suport d'informació del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic.

El còmic ens presenta aquesta allau de dades amb un toc d'humor que fa que la lectura d'aquest mar de xifres sigui entretingut i que a més de fer reflexionar i ser conscients de la gravetat de l'assumpte, ens faci passar una bona estona. A les seves pàgines, també hi trobarem el nom de molts científics que porten molts anys, alguns d'ells des de fa segles, advertint-nos del perill de la situació a la qual si no fem alguna cosa important arribarem sens dubte i amb un marge de maniobra cada vegada més petit.

Darío Adanti, cofundador de la revista "Mongòlia" i habitual col·laborador de "El Jueves", ja ens va fer riure amb la seva anterior obra: "Disparen al humorista" que parlava dels límits de l'humor.

L'obra hauria de ser quasi una lectura obligatòria per als estudiants, per a moltes empreses, i per a aquells polítics que encara tenen la barra de negar el canvi climàtic. El tema és molt seriós i ja comença a provocar molts desastres ambientals que comporten moltes morts cada any.

Al final del còmic, ens dona quatre pautes per aportar cadascú de nosaltres un petit gra de sorra per col·laborar a fer que aquest planeta no es converteixi en un món insuportable i inhumà. Un raig d'esperança a la foscor.

Amb el segell característic de l'autor, trobarem un còmic ple de color, amb molt de text, i una distribució de vinyetes i text de vegades molt densa. La informació que aporta és enorme i el treball de síntesi i claredat és absolutament encomiable.

Una magnífica obra que ens parla del Canvi Climàtic de forma clara i taxativa. Si no fem alguna cosa ens anirem al desastre.